dissabte, 3 de març de 2018

Dos mesos marejant la perdiu amb males arts, i enganyant al món independentista


La manca d’entesa entre els partits independentistes té dues raons diferenciades: d’una banda la pugna interna entre Junts per Catalunya i alguns dirigents del PDECAT, i de l’altre el fet que ERC encara no ha paït que la candidatura del president Puigdemont obtingués millors resultats a les eleccions del 21-D.




Tot i així, les diferències entre Junts per Catalunya i ERC, i fonamentalment la manera tèrbola d’actuar per part dels republicans, són els obstacles que estan posant series dificultats per un acord de legislatura.


Tal com explicava en la última entrada al blog, si Carles Puigdemont ha donat un pas al costat (o endavant, segons com es miri) és per una raó molt evident: no tenia prou vots per a ser investit. I considerant que la candidatura de Puigdemont era un molt  ben vista per la CUP, la manca de vots per haver estat investit, només pot venir d’una nova ensarronada per part d’ERC. És doncs per culpa d’ERC que el president legítim de Catalunya, Carles Puigdemont no ha pogut ser investit de nou com a president de la Generalitat. I és per això que Carles Puigdemont decideix apartar-se i proposa com a candidat a la investidura a Jordi Sánchez que com tothom sap és a la presó. 

Cuinant la traició?
Per això quan apareix Sergi Sabrià proposant la candidatura de Oriol Junqueras per presidir la Generalitat i per tant rebutjant la de Sánchez, es descobreixen totes les maniobres subterrànies que s’han anat fent durant aquests dos llargs mesos transcorreguts des de les eleccions del 21-D. De fet ERC encara no ha paït haver quedat tercers en aquestes eleccions. Ells es veien fàcils guanyadors dels comicis, i així ho indicaven diverses enquestes internes encarregades per la direcció d’ERC. Per això, a mesura que aquestes enquestes fetes en moments diferents de l’any 2017 anaven confirmant la consolidació d’ERC com a primera força política a Catalunya, a la direcció d’ERC anava agafant consistència el fet de presentar-se sols a les eleccions. Finalment, aquest plantejament fou el que va assumir la direcció del partit i va ser llavors quan varen comunicar a la direcció política de “Junts pel Sí”, que de cara a les eleccions del 21-D, ERC no hi concorreria formant part de la coalició, sinó que s’hi presentarien en solitari.

Aquesta decisió ha resultat, a dia d’avui, transcendental. A partir del trencament de la coalició “Junts pel Sí” (ERC més PDECAT), l’independentisme s’ha vist representat per 3 partits, i això ha dividit el vot de forma molt evident, i en el fons és el que ha permès que el partit guanyador de les eleccions del 21-D fos Ciutadans. Però aquella decisió ha tingut altres conseqüències.

I entre elles cal destacar que en la coalició “Junts pel Sí” el número dos era Oriol Junqueras, però ara, el número dos de “Junts per Cat” és Jordi Sánchez; per tant és a Jordi Sánchez a qui li correspon assumir la investidura si Carles Puigdemont no ho fa. En  cap cas a Oriol Junqueras. Però hi ha encara un altre raó a considerar, i no és altre que “Junts per Cat” i ERC varen consensuar Roger Torrent (ERC) com a president del Parlament de Catalunya i per tant és del tot inversemblant pensar que el president de la Generalitat sigui també d’ERC havent quedat ERC tercers en la carrera electoral. Per tant, de totes, totes, es miri com es miri, és a “Junts per Catalunya” a qui correspon proposar un candidat a la investidura.

Tornant a la candidatura d’Oriol Junqueras, ha resultat curiós observar com l’endemà mateix que Sabrià proposes la candidatura de Junqueras per a la investidura, aquesta hagi estat retirada pel propi Sabrià, i digués que ERC acceptava la proposta de Junts per Catalunya per investir Jordi Sánchez. Només 24 hores després ha aparegut la CUP per destrossar-ho tot de nou. I la CUP, en clara conxorxa amb ERC, salvant la cara dels republicans, ha decidit abstenir-se si la investidura es fa en la persona de Jordi Sánchez. Ja no hi ha raó perquè ERC rebutgi Sánchez; ho ha fet la CUP en el seu nom. Això ens porta a una situació molt complexa:

Jordi Sánchez és el candidat a la investidura proposat
per Carles Puigdemont, president legítim de Catalunya
Si res no canvia, a favor de Sánchez hi haurien 64 vots atès que ni Puigdemont ni Comin podran votar. I en contra hi haurien 57 vots segurs (Ciutadans+PP+PSC). També hi hauria 4 abstencions segures, les de la CUP, per tant tot estaria en mans de Catalunya en Comú que amb els seus 8 diputats tindria la clau de la investidura de Jordi Sánchez. La seva abstenció la facilitaria, i el seu No faria que aquesta fos rebutjada. Que farà el Sr. Xavier Domènech i la seva gent? Com gestionaran la seva eterna ambigüitat? Sincerament, Domènech és d’aquells que amb la cara parla; per tant faci el que faci, res de bo per Catalunya.

Queda encara un altre alternativa: que Puigdemont i Comin renunciïn a l’acte de diputat; però això ens faria mal a tots. Volem que Puigdemont continuï sent diputat del Parlament de Catalunya.  Tanmateix, si Puigdemont i Comin renuncien, que faria ERC a l’hora d’investir Sánchez? Pel moment veus d’ERC diuen que només acceptaran Sánchez si la CUP l’accepta, i la CUP ja ha dit que no... un bon emblic...

Tot fa pensar que els acords soterrats i tèrbols entre ERC, CUP i CatComú, faran fracassar la investidura de Jordi Sánchez, encara que això impliqui que CatComú voti al costat de Ciutadans, PSC i PP. Però en aquest joc brut en el que la política catalana està fatalment instal·lada, tot és possible; fins i tot unes noves eleccions... tot és qüestió de temps. Recordem que ara fa dos anys i escaig, la CUP (amb el suport implícit d’ERC) va tombar la candidatura de Mas amb l’amenaça d’unes noves eleccions; ara tornem a estar a les mateixes, de nou la CUP (amb el suport implícit d’ERC) vol tombar Puigdemont i “Junts per Catalunya” sota l’amenaça d’unes noves eleccions. Exactament igual que ara fa dos anys. Es nota tant que ERC no ha digerit els resultats del 21-D. Es nota tant que el frustrat tripartit ERC-CUP-Comuns els ha deixat fora de joc... Estem davant la traïció més bruta que mai s’ha fet a l’independentisme.

Quanta misèria a la política... I després es diuen patriotes...  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada