dimecres, 30 d’octubre del 2013

El valor de les enquestes davant de la independència


Tot va molt a poc a poc...



Aquests últims dies hem conegut diferents enquestes. Depenent del mitjà, els resultats són uns o altres. Pel que fa a la independència, elPeriódico ha elaborat un treball en el que els partidaris de la independència, representen el 40% dels enquestats, mentre que en l’enquesta elaborada per l’AMI (Associació de Municipis per la Independència) els partidaris  de la independència són un 58,5% dels enquestats.

Els resultats de l'enquesta del Periódico pel que fa a la independència
Val a dir que l’enquesta de El Periódico ha estat realitzada sobre una mostra de 800 persones, mentre que la de l’AMI ha utilitzat una mostra de 3033 persones. És evident  que tot i que tècnicament les enquestes estiguin ben realitzades, la magnitud de la mostra té importància, però sobre tot encara en té més la selecció de la mostra en si. Si la mostra reflexa fidelment les diferents tendències socials que la caracteritzen, i el model estadístic escollit és correcte, el resultat de l’enquesta serà fiable. Tanmateix succeeix que en moltes ocasions la mostra escollida no representa amb fidelitat les diferents tendències que integren la societat i s’elabora sobre un conjunt de persones que no són significatives, i en les que s’hi inclouen majoritàriament tendències que en la societat no tenen el mateix pes. Quan això passa el resultat de la mostra no és fiable, independentment del nombre de persones que integren la mostra. Per tot plegat cal ser molt prudent davant de qualsevol enquesta per que a més del comentat, també hi té una gran influència la manera de  fer les preguntes  i l’ordre amb que aquestes han estat fetes.

A mi m’encantaria que la independència fos àmpliament majoritària a Catalunya, i que això es pogués evidenciar ben aviat en unes urnes. La millor referència que tinc per orientar-me sobre com poden anar les coses, no són precisament les enquestes. Són les imponents manifestacions de l’11 de setembre del 2012 i del 2013  amb 1 milió i mig de persones reclamant ser un Nou Estat d’Europa a l’any 2012, i quasi 2 milions  de persones reclamant la independència en la cadena humana del 2013. Són aquestes dues manifestacions de la voluntat popular les que em porten a pensar que la independència és possible, i està al nostre abast.

L'enquesta de l'Assiciació de Municipis per la Independència
Tanmateix hi ha una cosa que em preocupa molt més que el que diguin les enquestes. És l’actitud dels polítics catalans, amb una manca d’unió evident entre ells. En el mateix partit de govern hi ha postures diferenciades entre els sobiranistes i els partidaris de la tercera via. El partit que dona suport al govern (ERC) manté un discurs clar en vers el seu electorat, sense fissures en les seves files. Segurament aquesta és la raó per la qual les enquestes li van a favor. Altres partits catalanistes, con ara el PSC o el que hauria de quedar de l’antic PSUC mantenen postures molt ambigües sense acabar-se definir i amb contradiccions permanents (PSC sobretot). Finalment la CUP, que arriba a desconcertar a tothom amb posicionaments que ara no toquen com es reclamar la incorporació del País Valencià i de Ses Illes al procés secessionista. Sense unitat no anirem enlloc. Dic unitat; no unanimitat, atès que aquesta no la tindríem mai.

Dins del marc de les preocupacions, n’hi posaria un altre: el temps corre molt a poc a poc, i em neguiteja molt que entre el discurs de la por endegat per Madrid, i els cants de sirena dels Duran Lleida de torn, hi hagi gent que acabi desmotivant-se. Entenc que la il·lusió demostrada el passat 11 de setembre no s’ha d’esvair per més que molts espanyols i espanyolistes ho intentin, però no puc amagar que la lentitud del procés em preocupa.

Tinc presa...          

dissabte, 26 d’octubre del 2013

L’estratègia de Madrid per contrarestar l’independentisme passa per la col·laboració necessària de botiflers



Persones de la societat civil catalana van posicionant-se un darrera l'altre contra la independència, atiant el discurs de la por  


Des de fa alguns mesos diversos personatges de la societat civil catalana han anat manifestant públicament el seu rebuig al procés independentista. Alguns ho han dit obertament, altres  ho han manifestat més entre línies, altres escampen el discurs de la por, però entre tots ells hi ha un denominador comú: l’oposició frontal a la independència de Catalunya.  Es podria pensar que les diferents irrupcions d’aquests personatges són fruit de l’atzar, però aquells que no confiem en l’atzar preferim concloure que tot això respon a un pla molt ben tramat des de Madrid.





Fins i tot algun mitjà de comunicació ha publicat des de fa temps, els diferents elements que configuren aquesta estratègia, i entre ells la de contactar amb persones de certa rellevància de la societat civil catalana, per tal que es manifestin en contra del procés sobiranista

I això és el que va començar a fer el Sr. José Manuel Lara quan va anunciar que Si Catalunya s’independitzava traslladaria al seu del Grup Planeta a Madrid, Saragossa o Sevilla. Últimament ha matisat  una mica el seu discurs, però continua expressant el seu sentiment unionista.

Un altre personatge que sembla que va amenaçar amb un Pla B si Catalunya assolia la independència va ser el Sr. Josep Oliu, president del Banc de Sabadell. Aquest “Pla B” consistia en el trasllat a Madrid de la seu central del banc. Com en el cas del Sr. Lara, poc temps després un alt directiu de la seva confiança va també intentar descafeïnar les declaracions d’Oliu.


Per la contundència amb que ho ha dit, sobten les declaracions del Sr. José Luís Bonet, president del Grup Freixenet. Aquest  directiu va assegurar que “Catalunya és part essencial d’Espanya i ho seguirà sent”. Això ho diu un home que a vist com Espanya boicotejava el consum de cava català, també el seu, i ha constatat que cap veu espanyola s’alçava per defensar els seus interessos. Quan actues així, quan et castiguen i encara demanes més càstig, demostres la poca dignitat que tens com a persona tot i que hagis guanyat molts diners i siguis molt important. El món està fet de miserables.

No puc deixar de banda al catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, el Dr. Francesc Granell, un altre català indigne d’aquest qualificatiu. Aquest personatge ha manifestat recentment que  una Catalunya independent sortiria de la UE. Confio que els seus alumnes tingui criteri suficient com per saber discernir entre els coneixements tècnics del catedràtic, i les opinions barroeres i sense fonament  de l’unionista espanyol.

El president de la cambra de comerç d’Estats Units a Espanya també és dels que ha volgut contribuir al discurs de la por. El Sr. Jaume Malet ha dit que “hi ha una preocupació molt gran per part de la inversió estrangera pel que està passant a Catalunya” No cal dir que el Sr. Malet també és català.

Un altre catedràtic, el Dr. Gabriel Tortella, professor emèrit de la universitat de Alcalà, també hi ha dit la seva.  Ni més ni menys, aquest august personatge ha arribat a dir que el “nacionalisme (català) ha adoctrinat a la gent (catalans) per mantenir-se en el poder”. Un altre català il·lustre.

Podriem parlar també dels dirigents de La Caixa, que en un to una mica més suau, es dediquen a demanar diàleg dintre dels marges de la llei afegeixen, entre els governs català i espanyol. La llista podria seguir amb uns quants noms més, i també es podrà allargar properament amb els noms que aniran sorgint  les properes setmanes i mesos. Els botiflers en un país democràtic també tenen dret a expressar-se. I això sense considerar els polítics que ja fa temps que segueixen la mateixa tendència.

Tinc presa...!

divendres, 25 d’octubre del 2013

Han fet callar al President Mas...



...Però han sentit els crits dels catalans reclamant independència!





Dimecres passat es va celebrar a Barcelona I Fòrum Econòmic de la Mediterrània Occidental. Tal com estava previst pel protocol muntat des de Madrid, el President Mas no va poder intervenir en l’acte ni per fer un petit discurs de benvinguda, i es va limitar  a ser present al començament de la trobada amb l’objectiu de donar personalment, un per un, la benvinguda a Catalunya a tots els participants del Fòrum. També ho va fer amb el ministre Margallo, principal activista internacional contra la llibertat nacional de Catalunya, i amb qui ha donat el vist i plau a totes les actuacions de Margallo, que no és altre que el president del govern espanyol Mariano Rajoy.

 La salutació entre Mas i Margallo va ser educada, com correspon a un president de la Generalitat, i entre Mas i Rajoy va ser també educada però amb molta fredor pel mig. Cal felicitar al president Mas per dues raons: la primera per aguantar estoicament la presència d’aquells que han boicotejat al President de la Generalitat negant-li la paraula, i la segona per que just abans que Mariano Rajoy comencés el seu discurs, el president Mas va decidir abandonar l’acte, amb l’excusa que tenia que anar al Parlament per la sessió de control.  Una vegada més el President Mas ha salvat al dignitat de la màxima institució política dels país, i per tant la de tots els catalans. 

Tanmateix es va produir un fet, que encara deixa en millor posició als catalans, i és que aproximadament un miler d’independentistes (segons algunes fonts) es van concentrar a les 6 de la tarda, davant del Palau de Pedralbes, mostrant l’estelada al crit ja internacionalitzat de: IN-INDÀ- INDEPENDÈNCIÀ. Vull pensar que els assistents a l’acte van quedar impressionats per la demostració de  la ferma voluntat dels catalans de sortir d’Espanya.

Després d’aquest episodi, en el que ha quedat ben palès com Espanya ofèn una vegada i un altre els sentiments dels catalans, el ministre Margallo  d’una banda i el president Rajoy per un altre, han continuat menyspreant Catalunya. Margallo referint-se a que el nacionalisme es cura “llegint i viatjant”, insultant als catalans separatistes als que ens considera amb un nivell cultural nul; poc viatjats segurament diria ell. No vull entrar en una guerra de desqualificacions a veure qui és més ruc. Senzillament la manera d’actuar del ministre Margallo deixant sense veu al president Mas i menyspreant als catalans, es qualifica per si sola. I què dir del Sr. Rajoy? Instants després de saludar fredament al president Mas, en el seu discurs es dedicava a desqualificar als catalans que volem sortir d’Espanya, amb el ja conegut discurs de la por, i amb la cançoneta ja coneguda de que “para salir de la crisis lo moderno es la unión

De fet quan ens diuen això de “lo mejor es la unión” el que en el fons ens estan dient, és que millor si els catalans continuem contribuint a les seves despeses. Ens estan dient doncs que sense el que nosaltres aportem ells no se’n sortiran, i d’aquí la necessitat que tenen de no deixar-nos marxar. Això que Catalunya és de tots els espanyols, caldria corregir-ho. El que realment volen dir és que “el dinero que producen los catalanes con su trabajo es de todos los españoles”. Exactament el mateix que sempre han dit els països colonitzadors als territoris colonitzats. Aquesta és la pura realitat. 

Am aquesta gent superba, que menysprea als que no pensen com ells, que es considera a si mateixa mereixedora de totes les prebendes imaginables, que en els seus deliris de grandesa arriben a entendre que Catalunya és d’ells independentment de si els catalans ho volem ser, aquesta gent mal educada, no potser de cap manera generosa amb Catalunya. Aquesta gent superba ens escanyarà fins que no ens quedi en alè d’aire; aquesta gent superba ens exigirà més aportacions econòmiques que a ningú; aquesta gent superba voldrà acabar amb la nostra  llengua i amb la nostra cultura; amb aquesta gent superba jo no hi vull saber res.

Adéu Espanya...

dilluns, 21 d’octubre del 2013

I ara “guerra diplomàtica” contra Catalunya



Menyspreus continuats a la Generalitat i per tant als catalans



El govern espanyol es treu la careta: Catalunya és una colònia



Encara ressona l’incident de la setmana passada a Foment del Treball quan la vicepresidenta del govern espanyol Sra. Soraya Sáenz de Santamaria en un acte d’entrega de premis a empresaris de la patronal catalana, va voler imposar-se per sobre del protocol establert presidint l’acte, i relegar així al president Mas a parlar abans que ella, reservant-se dons la última paraula, quan el protocol estableix que a Catalunya sempre presidirà els actes el president de la Generalitat i només deixarà de ser així quan hi assisteixin el rei d’Espanya, el príncep, el president del govern o els presidents del Congrés o del Senat. En aquest cas, i emparant-se en el fet que el president del govern espanyol era fora del país i per tant ella n’ostentava les funcions, la Sra. vicepresidenta es va voler imposar al que estableix el protocol, a l’ignorar que per assumir  la substitució del president del govern cal una delegació formal de funcions cosa que evidentment  no va existir.  

El president Mas, va salvar la dignitat dels catalans
Per altre banda no ha quedat clar si Foment del Treball havia convidat a l’acte al president del govern, o a la vicepresidenta. Semblaria que per un senzill acte d’una entrega de premis a empresaris catalans no tingui massa sentit fer venir a Barcelona a tot un president del govern espanyol. Per tant no és descabellat pensar que la convidada pels organitzadors sigui la pròpia vicepresidenta, la qual ho hauria estat en funció del seu càrrec i no de les funcions i representacions que pogués ostentar. Tot plegat s’hauria pogut aclarir si Foment del Treball hagués estat “en el seu lloc” i no posant-se servicialment a disposició de les exigències de les autoritats espanyoles. Tampoc ha d’estranyar massa aquesta postura de Foment, sobre tot després de veure els equilibris que ha volgut fer el seu president, el Sr. Gay de Montellà, amb el Dret a Decidir. Queda clar que entre els enemics de la llibertat del poble de Catalunya hi ha una bona part dels empresaris catalans representats a Foment, i entre ells, i d’un manera molt significada el seu mateix president.  


Els representants dels empresaris Rosell i Gay de Montellà
paguen amb la seva cara...
Per això cal aplaudir la decisió que va prendre el president Mas de no voler acudir a l’acte en les condicions que se li imposaven. I al meu entendre ho va fer no només per no veure’s relegat a nivell personal, sinó sobretot per que aquest menyspreu de la vicepresidenta ho era a tots els catalans, i el president de la Generalitat va voler defensar la dignitat de tot un poble. Bravo doncs pel president Mas.

Aquest fet tot i la seva gravetat s’hauria pogut considerar si s’hagués produït d’una manera aïllada, més o menys anecdòtic, però resulta que aquesta mateixa setmana, el govern espanyol acaba d’anunciar un nou greuge a la Generalitat i per tant a tots els catalans. En efecte, el dimecres proper es celebra a Barcelona el “I Fòrum Econòmic de la Mediterrània Occidental” en el que hi participaran els ministres d’afers exteriors d’Espanya, Portugal, França. Itàlia, Malta, Marroc, Tunísia, Algèria, i Líbia, a més de representats empresarials d’aquests països.  Doncs bé; el govern espanyol no vol que el president Mas hi assisteixi.

La voluntat de la Generalitat i així ha estat comunicat a Madrid, seria que el president Mas pogués fer una salutació de benvinguda i de cortesia als assistents, tal com ha succeït en altres ocasions tant a Catalunya (presidents Maragall a l’any 2005 i Montilla a l’any 2008) o com al mes de juliol passat a Ses Illes amb el president Bauzà que va donar la benvinguda als ministres d’afers exteriors de l’UE en una reunió presidida per Rajoy. Tanmateix el Sr. Rajoy, des de Panamà va aclarir les raons per les que no volen que el president Mas hi pugui assistir: es tracta d’una reunió “d’estats nacionals”. Per tant com que nosaltres som una “colònia” espanyola, el nostre màxim representant, el president Mas, no hi pot anar.

La Sra. vicepresidenta del govern espanyol va voler
presidir l'acte, tan si com no.

Passi el que passi, i acabi com acabi aquest nou menyspreu del govern espanyol als catalans, una cosa està clara: estan preocupats pel procés secessionista català. Sinó ho estiguessin, sinó li donessin importància, segur que no haurien declarat la guerra tant descaradament  com ho han fet. Guerra econòmica doncs Montoro ens estafa tot el que pot i més, i guerra diplomàtica intentant eliminar fins on els és possible, la veu de Catalunya al mon.

Veient aquestes reaccions tan viscerals, tan extremes, tinc el convenciment que cada dia que passa tenim la llibertat més a prop.