dijous, 31 de juliol del 2014

Trobada Mas-Rajoy: res de nou sobre el procés sobiranista


Cap proposta de Rajoy contra 23 propostes de Mas


La tercera via, i la reforma de la Constitució, per sort, definitivament descartades




Ahir es va celebrar a Madrid l’esperada trobada entre el president Mas i el president Rajoy, en la que s’havia de parlar de la consulta del 9N. Esperada no tant pels resultats que se’n derivessin sinó pel fet d’anar cremant etapes cap a la independència de Catalunya. En aquest sentit, la reunió no ve decebre: cap proposta per part del govern espanyol, i negativa absoluta a la possibilitat de poder fer la consulta el 9N.



El fet que el president Rajoy no formulés cap proposta en positiu és bo per Catalunya per que descarta definitivament les alternatives a la consulta que alguns defensaven convençuts, tant des de Catalunya com des d’Espanya. Efectivament la reforma de la Constitució que permeti una Espanya federal ha quedat del tot descartada. Aquesta opció defensada pel PSC però també pel PSOE, i en concret pel nou líder d’aquest partit, ha quedat del tot fora d’escena: Rajoy no veu consens suficient per poder-ho abordar. La dita “tercera via” promulgada per Duran Lleida i alguns empresaris catalans també ha quedat del tot descartada al no haver sobre la taula cap proposta concreta de Rajoy com per exemple el blindatge del català, el finançament ad hoc de Catalunya o assegurar unes infraestructures modernes per Catalunya; la tercera via (o via morta per alguns) també ha passat a millor vida. Constatar que això sigui així és de fet una bona notícia, atès que em preocupava molt que masses catalans acabessin acceptant alguna d’aquestes propostes fet que ens hauria apartat d’una manera gairebé definitiva d’aquesta independència que alguns  volem tan intensament. 

Per altre banda i en contraposició a l’actitud de Rajoy, s’ha sabut que el president Mas va aportar 23 propostes, a banda del tema de la consulta, del que ja sabíem que hi hauria una negativa absoluta. Les 23 propostes de Mas feien referència a temes de finançament, d’ensenyament, d’infraestructures, etc., i en aquest àmbit sembla que Rajoy es va comprometre a estudiar-les per veure que es podia fer. No hi confiem massa, ja sabem com els espanyols estimen Catalunya. 

El president Mas, va comparèixer davant els mitjans a laseu de la Generalitat a Madrid, on va explicar com s’havia desenvolupat la trobada, i on va deixar constància de, malgrat la negativa de Rajoy a autoritzar la consulta, ell està disposat a convocar-la en temps i forma, i d’una manera legal. D’aquest compareixença en destacaria dos moments: l’un quan va ser interromput per un fatxa espanyol sembla que de la Falange que el va interrompre al crit de “Viva Espanya” i “Mas traïdor” i l’altre quan a preguntes d’un periodista sobre un suposat afebliment de Mas a conseqüència de l’afer Pujol, el president Mas li ha contestat “a mi qui em dona o treu força no és una  persona (Pujol), és una majoria important del Parlament de Catalunya; és el poble”. Sens dubte una gran resposta.

Finalment destacar que la compareixença del president Mas, va durar aproximadament hora i mitja, mentre que des de la Moncloa la trobada es va valorar només en un  comunicat en el que s’insistia en el NO a la consulta. Més tard, en el twitter del president Rajoy van aparèixer tres piulades on reiterava a la seva oposició a la consulta i on assegurava que aquesta no s’arribaria a fer. Per la seva part, i des de Barcelona, la líder del PP català va voler també dir-hi la seva, però parlar d’aquesta persona o del que pugui dir, francament, no m’interessa gens i per tant els estalvio el fet.

Cada dia està més clar que Catalunya no té cap mena de futur ni horitzó mínimament estimulant dins del panorama espanyol. Per tant d’això se’n deriva que per difícil que sigui, per complicat que ens ho posin, o per més que ho vulguin impedir, els catalans només tenim davant nostre un sol projecte il·lusionant: la independència                                    





dilluns, 28 de juliol del 2014

Francament, no m’ho esperava



Que el president Pujol també ens hagi fallat no formava part del guió


Tanmateix, el procés cap a la independència ha de continuar, i com menys llast portem, millor que millor.



Divendres saltava la notícia: el president Pujol, en un comunicat fet públic explicava als catalans que tenia diners a l’estranger. A partir d’aquí reaccions per a tots els gustos, amb especial virulència per part de la caverna, que va trobar la gran tapadora a la corrupció generalitzada en el PP segons es desprèn de la comptabilitat B de Bárcenas.


Aquest cap de setmana ha estat, i avui continua sent, el gran dia de Victòria Álvarez que acapara tot el protagonisme en moltes cadenes de televisió que s’esforcen a destruir la imatge dels Pujol. Victòria Álvarez és, segons totes les informacions, una ex amant del fill gran de Jordi Pujol,  que com el seu pare, també es diu Jordi. Aquest Jordi Pujol Ferrusola és relativament ben conegut per aquells que han estat més o menys propers a l’administració de la Generalitat, en els anys en Jordi Pujol la presidia, atès que les seves incursions en negocis relacionats amb l’administració pública eren força comentats.

Però en aquest blog no tinc cap interès en estendre’m en les trapelleries dels membres de la família Pujol, on sembla que la mare Ferrusola ha pogut tenir un paper important en la protecció dels fills, instant a Jordi Pujol pare a reconèixer aquests fets. El meu desig és fer una petita lectura de com pot afectar tot plegat al procés independentista català en el que Convergència Democràtica de Catalunya (fundada per Jordi Pujol) hi té un paper molt important a jugar.

Més enllà de la decepció que a nivell personal aquests fets ens hagin produït a molts catalans, el que està clar és que totes aquests informacions seran utilitzades pels espanyols per intentar dinamitar el procés català. Per tant, aquells que entenem que la única sortida viable que Catalunya té és la independència, tenim l’obligació de tot i l’enorme desengany, continuar tirant endavant convençuts que la llibertat és possible. Hem de mirar al futur sense deixar-nos influir per aquest present decebedor; hem de mirar al futur, conscients que aquest serà molt millor per Catalunya, i hem d’estar disposats a esquivar moltes pells de plàtan posades expressament al bel mig del camí per fer-nos prendre mal i avortar el procés.


Sembla  que la pròpia Convergència Democràtica de Catalunya està disposada a un procés de re fundació per netejar la seva imatge, i per aconseguir-ho sembla  que li ha demanat al propi Pujol que abandoni el partit. Però amb això no n’hi ha prou, cal que en el sí de Convergència es depurin totes les responsabilitats de persones que hagin pogut estar involucrades en temes de corrupció independentment de si estan o no imputades, i en aquest sentit, calen accions concretes pel que fa al cas Palau.

Però els deures han de ser també per la classe política catalana. Ara més que mai ens cal una unió davant les adversitats que no existeix per enlloc, començant per Esquerra Republicana de Catalunya, que tot i donar estabilitat parlamentaria al govern català, sembla molt més un enemic que no pas un aliat. Ens cal una unitat que no ha existit fins ara; ens cal una acció unitària de tots els partits catalans en la defensa del procés, i en el compromís per fer-lo anat endavant sense defallir, i potser també ens cal un govern unitari capaç de sacrificar les estratègies partidistes de petita volada, en favor del gran repte que els catalans tenim plantejat: la independència.

Necessitem repensar el futur per fer no només una Catalunya independent, sinó una Catalunya modèlica en la que els valors no siguin una retòrica, sinó una pràctica generalitzada. Cal fer un nou país, amb noves persones i noves actituds. Els propis catalans també hem d’evolucionar i hem de fer-ho en positiu, emmirallant-nos en les societats més justes socialment del mon, i en les més pròsperes.

Tant de bo, aquest desengany tan gran que ens ha causat el president Pujol, hagi estat només una pedra en el camí, que serveixi per unir amb decisió les forces que treballen per una Catalunya independent i que donin suport a aquesta anhel de la població civil: Volem ser Independents!                       



divendres, 25 de juliol del 2014

La mentida de les balances fiscals del govern espanyol



Han d’inventar-se un nou mètode per falsejar el brutal dèficit fiscal de Catalunya


El problema no és que Espanya ens robi, sinó que a sobre ens vulguin fer creure que no n’hi ha per tant.



Aquesta setmana s’ha donat a conèixer el nou càlcul de les balances fiscals pel mètode “de la Fuente”. Recordem que Àngel de la Fuente és un empleat del ministre Montoro, ex investigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i de la Universitat Autònoma de Barcelona. També va col·laborar en els inicis amb el partit d’Albert Ribera “Ciutadans” dels qual segons ell mateix ha reconegut encara es sent ben pròxim. Continua, sembla, treballant per la FAES a les ordres de José Maria Aznar

Ángel de la Fuente. Una imatge val més que
mil paraules...
Tot i així no és el meu  objectiu desqualificar a la persona, ja que d’això ja se  n’encarrega ell mateix cada vegada que obre la boca, de manera que em centraré més en algunes de les bestieses que el nou càlcul de les balances fiscals incorpora. Hi ho faré de la ma del professor Sala i Martin, força més reconegut internacionalment que el Sr. De la Fuente.

Diu el professor Sala i Martin, en l’anàlisi que ha fet d’aquest nou mètode, entre moltes altres coses, que les despeses que han imputat als territoris com ara el museu del Prado, o l’aeroport de Barajas per posar uns exemples són molt més que discutibles a banda de ser del tot injustes. I ho són per que els beneficiaris d’aquestes estructures no són altres que d’una manera molt majoritària, els madrilenys. Qui treballa al Prado? I a Barajas? Qui es beneficia per tant de tot això? Evidentment, “repartint” aquestes despeses per tot Espanya  s’aconsegueixen al mateix temps dues coses: que el dèficit fiscal de Madrid sigui més gran, mentre que el de Catalunya ha de ser forçosament més petit.

Però no acaben aquí les moltes trampes del mètode “de la Fuente”. Una de molt flagrant fa referència al turisme i l’explica la professora titular d’Hisenda Pública de la UB Marta Espasa. Resulta que el Sr. de la Fuente considera que els impostos que els turistes paguen quan venen a Catalunya, no són considerats coma ingressos propis de Catalunya, sinó  que són distribuïts per tot el territori espanyol. És a dir hem de pagar les despeses de El Prado, però no podem comptar amb els impostos que els turistes paguen a Catalunya. Com que Catalunya és la primera comunitat en rebre turistes de tot l’Estat espanyol, les conseqüències d’aquesta decisió són immediates: a Catalunya es recapten menys impostos, i això també contribueix a que el dèficit fiscal català estigui per sota del que és en la realitat.

Davant de d’aquest obsessió dels espanyols en amagar les dades, algunes consideracions:

Tal com diu el professor Sala i Martin, amagar dades, o donar a conèixer només una determinada interpretació subjectiva de les mateixes és d’una baixesa intel·lectual difícil de qualificar.

De la informació facilitada, tot i les manipulacions se’n dedueix que en una Catalunya independent, la Generalitat deixaria d’estar ofegada i no hi hauria problemes per pagar la sanitat i l’ensenyament.

Tenint en compte que l’objectiu de Montoro i el seu col·laborador de la Fuente, el que volien era arribar a un dèficit fiscal de Catalunya tant baix com fos possible, ja sabem amb certesa que el dèficit fiscal nostre és molt superior al que indiquen en aquestes balances territorials.

Sembla mentida que l’ex professor de la Fuente, tot i les seves conviccions polítiques del tot respectables, s’hagi avingut a participar en programes d’ocultació de dades.


Com a resum de tot plegat, podem dir que els habitants de la única colònia que els queda als espanyols continuem sent la mamella de la que mitja Espanya xuma, i a sobre no només no ho reconeixen, sinó que fan tots els esforços possibles per negar-ho i amagar-ho. La manca d’honestedat intel·lectual  del govern espanyol és escandalosa.              

diumenge, 20 de juliol del 2014

Les raons que justifiquen la posición de Frau Merkel



En aquesta Europa dels estats, tothom va la seva


Només els interessa els diners i els càrrecs 


Aquesta setmana ha estat notícia el posicionament de Frau Merkel sobre el procés sobiranista català. La seva posició, veient l’aire que està adoptant aquesta Europa vella, sense valors i sense idees,  ha estat optar per la sortida que els causa menys perjudici al alemanys.



En efecte, si Catalunya aconsegueix la independència, Espanya es trobarà amb fortes dificultats per poder pagar tot el que deu a la Unió Europea. Recordem que Catalunya aporta al PIB espanyol un 20% del mateix.  Per tant en aquestes circumstàncies Frau Merkel adopta la postura més lògica: ella vol cobrar tots els diners que el govern alemany, inversors alemanys i bancs alemanys han prestat a Espanya aquesta anys en els que el govern espanyol ha estat a un pas de tenir que ser rescatat.  I per assegurar aquest cobrament necessita que Catalunya continuï sent espoliada  pel govern espanyol. Aquesta és la raó que justifica la postura oficial del govern alemany davant la més que probable secessió de Catalunya.

Tanmateix el que és important és la postura final del govern alemany, quan Catalunya hagi assolit el tan desitjat alliberament nacional. La pregunta és: com reaccionarà Alemanya quan Catalunya deixi de ser una colònia espanyola i passi a ser un Estat independent?  Jo tinc una resposta, que m’agradaria que no fos equivocada. És la següent: tenint en compte que a Catalunya hi ha centenars d’empreses alemanyes o amb capital alemany crec que no és gens descabellat pensar que el govern alemany intentarà protegir de la millor manera possible els interessos dels seus súbdits a Catalunya i les inversions que aquests hagin fet en el nostre país. Per tant, davant d’una Catalunya independent, crec que el govern alemany serà dels primers a reconèixer aquest nou Estat d’Europa, amb o sens Frau Merkel al capdavant del govern.  Crec que coneixent el pragmatisme alemany, i el del seu govern, i el de Frau Merkel com a  cap d’aquest govern, la posició final dels alemanys serà la del ple suport a la independència de Catalunya.

És doncs aquest mateix pragmatisme el que porta ara a Frau Merkel a posicionar-se al costat de Rajoy, dient que defensa les actuals fronteres europees. Estic segur que fent aquesta afirmació no es va adonar de la gran contradicció en la que ella mateixa queia, doncs si no hagués caigut el mur de Berlin, i s’haguessin respectat les fronteres que existien fins ales hores, avui ella continuaria sent ciutadana de la República Democràtica Alemanya.  Aquesta realitat viscuda a Europa fa tot just 25 anys demostra ben clarament que les fronteres poden canviar-se quan es donen condicions que ho justifiquen, i en el cas de Catalunya ja ens encarregarem els catalans de que quedi prou clar per Europa i el mon que ens volem independitzar d’Espanya.

Hi ha una cosa que em va tranquil·litzar molt. La pròpia Frau Merkel es va apressar a dir, immediatament després de la frase comentada abans, que ella no volia posar-se en qüestions que depenien exclusivament dels espanyols. Amb aquest afegitó estava dient indirectament que ella acabaria acceptant allò que es decideixi a Espanya sobre el tema, és a dir el que acabem decidint els catalans.   

I la decisió del catalans la sabrem el proper 9N. Falten 3 mesos i mig mal comptats.