Els divendres de glòria de la Vicepresidenta del govern espanyol

Soraya Sáenz de Santamaria aprofita les rodes de premsa després del consell de ministres per deixar tot un seguit de frases per la posteritat

La becària de Rajoy  es dedica al bla, bla, bla... i poc més. Demana respecte a la Llei, i oblida que al seu partit sembla que hi ha molta gent que va cobrar en "negre"

Seguir les rodes de premsa posteriors al consell de ministres té el seu morbo atès que la becària de Rajoy acostuma a aprofitar aquesta trobada amb els mitjans per deixar frases (que no altre cosa) per la posteritat. Sense ànim de voler ser exhaustiu en recordaré algunes, a les que contraposaré la meva visió de la realitat.

La Sra. Soraya Sáenz va dir a finals de març de 2014 : “La soberania no se negocia”

La Sra. vicepresidenta del govern espanyol oblida que al Regne Unit estan disposats a negociar-la atès que al setembre d’aquest any els escocesos celebraran un referèndum d’autodeterminació. Per tant, a nivell conceptual la sobirania és negociable. És per això que una part de Catalunya avui és francesa després del tractat del Pirineus, per posar un exemple ben proper. Quan els convé, hi tant que negocien els espanyols! Negocien al sobirania i el que calgui…

La Sra. Soraya Sáenz va dir també a finals de març del 2104: “Dialogar és un verbo que solo se puede conjugar dentro de la Ley” 

Frase per emmarcar, però del tot errònia, atès que si fos certa les lleis mai podrien arribar a ser canviades. Fins i tot el PP amb connivència amb el PSOE va canviar en ple més d’agost un article de la pròpia Constitució espanyola a proposta de la Sra. Merkel, i després d’un diàleg entre els dos partits espanyolistes. Aquest fet no rebat només aquesta frase de la becària del president del govern, sinó que rebat també la frase anterior sobre la sobirania innegociable, atès que aquest canvi en la Constitució espanyola va ser imposat per la Sra. Merkel.

El diàleg és la base per qualsevol entesa, i supeditar el diàleg a la Llei és eliminar qualsevol possibilitat d’entesa, per tant és la negació del propi diàleg.

La Sra. Soraya Sáenz va dir a finals del mes de març del 2104: “ningún español deberia sentirse extranjero en su país”

Estem totalment d’acord amb l’afirmació, sobretot si es considera que Catalunya no és Espanya. El que està molt clar és que l’afirmació també hauria de ser certa si es diu al revés: “els catalans no s’haurien de sentir estrangers en el seu país”, i en canvi obliguen als nostres fills a aprendre a l’escola el castellà en detriment del català , ens obliguen a acceptar una bandera que no és la nostra, ens imposen festes en les que no tenim res a celebrar, etc. Ens tracten com a una colònia, imposant la llengua, la seva cultura, la seva voluntat. Ens sentim estrangers a casa nostra.

Fa pocs dies, aquest mes d’abril, i davant d’una expressió del president Mas en la que venia a dir que el diàleg sobre el referèndum hauria de propiciar guanys per les dues parts, Catalunya i Espanya, la vicepresidenta del govern espanyol va dir: “la Ley no puede perder nunca”. Hi tant que pot perdre la Llei: quan una llei no respon als interessos dels ciutadans, quan una llei limita drets democràtics fonamentals com és el dret a votar, quan una llei està al servei d’unes idees polítiques per derrotar a qui no pensa com ells, quan passa tot això, aquesta Llei ha perdut la seva força moral, ha perdut la base ètica sobre la que s’hauria de fonamentar.

Per acabar aquest recull de frases cèlebres per a la història pronunciades per la becària del president Rajoy, en citaré un altre: “hay vida más allá del debate que plantea Mas”. Sens dubte; estem totalment d’acord. El que passa és que es tracta d’una vida que no la desitjo per ningú; és la vida d’un poble derrotat, d’un poble sense dignitat, d’un poble sotmès per una Espanya insaciable que no tenint-ne prou amb els seus propis recursos, pretén prendre’ns als catalans els nostres. És una vida d’esclau que no la vull ni per a mi, ni per la gent que estimo, ni per cap català que se’n senti.       

Ull polítics catalans: Espanya sempre ens ha enganyat

Ni Estat federal, ni canvis en la Constitució, ni terceres vies: Volem votar! 

Havíem de tenir el millor sistema de finançament...i ens han dut a la ruïna

Aquests dies, l’unionisme català intenta contrarestar com sigui la secessió de Catalunya. Per això no paren de fer oferiments de tot tipus. Des de reformes de la Constitució que ningú concreta, fins a pactes fiscals que tampoc s’expliquen, passant per terceres vies, que no es veu on poden portar més enllà de l’enèsima enganyifa al poble català.

Sobre les possibilitats d’una reforma constitucional crec que és obligatori parlar molt clar per no confondre a la gent. El primer que s’ha de dir és que una reforma de la Constitució espanyola en qüestions transcendents requereix una majoria en el Congrés de Diputats dels 2/3 dels seus membres  i també la mateixa majoria en el Senat. Però a més obliga a dissoldre ambdues càmeres i convocar noves eleccions generals, i que el nou Congrés i Senat que sorgeixin d’aquestes noves eleccions ratifiquin els acords de canvis aprovats en la legislatura anterior.

La seva proposta d'una Espanya federal i d'una reforma de
la Constitució és pura demagògia: ni poden, ni volen 

Amb aquestes limitacions tan complicades, algú creu que la reforma de la Constitució aportaria alguna possibilitat de millora per Catalunya? Qualsevol temptativa de millorar l’estatus actual dels catalans seria posada en qüestió per mitja Espanya o més, per tant cap possibilitat d’èxit per aquesta via.   Per altre banda una reforma de la Constitució proposada pel PSOE només serviria en el millor dels cassos per que el PP la deixés reduïda a pura anècdota per tal d’apaivagar les queixes i rondinades dels seus líders regionals. Ja vàrem veure com el PSOE va retallar l’Estatut (“le hemos pasado el cepillo” va dir Alfonso Guerra), i com el PP recollia signatures en contra d’aquest mateix Estatut, i després el portava al tribunal Constitucional. Quina credibilitat tenen aquesta gent? Es creuen que els catalans som idiotes? Que no tenim memòria? Quina colla de pocavergonyes. 

No hi pot haver-hi a Espanya consens suficient per aprovar una reforma de la Constitució que convingui mínimament als catalans.

Per tant, si no hi pot haver cap canvi a la Constitució que ens convingui, la Espanya federal que propugna el PSOE es pura entelèquia, sabent a més que el PP ja ha dit que ni parlar-ne, i ha afegit  a més que tampoc veuen necessària una reforma de la Constitució i que tampoc hi ha el consens suficient al seu voltant. Per tant, els catalans hem de saber molt bé que una vegada més ens volen enredar.

Hi ens volen enredar també tots els que defensen la dita “tercera via” que ningú no sap en què consisteix. Aquesta tercera via avui sembla que al defensen el decadent Duran Lleida, i el botifler Gal de Montellà president de la patronal catalana Foment del Treball. Aquest últim personatge ha vingut a dir aquests darrers dies que ell “està treballant pel pacte fiscal”. La cara dura d’aquest personatge arriba a límits estratosfèrics: al setembre de l’any 2011, el President Mas va anar a Madrid a entrevistar-se amb el president Rajoy  per analitzar les possibilitats de negociar un pacte fiscal per Catalunya, i el president català va rebre una negativa absoluta del president espanyol i a més un cop de morta digne d’un autèntic mal educat. Jo em pregunto on era llavors Gai de Montellà; era en aquell moment quan calia defensar el pacte fiscal i no ara. HI ha gent que no tenen vergonya.

El PP ha manifestat en més d'una ocasió que no té cap
interès a modificar la Constitució

 Però el cas del decrèpit i passat de moda Duran Lleida no és diferent. Va tot el dia darrere dels polítics espanyols cercant “la foto”. Avui amb la vicepresidenta Soraya Sáenz, demà amb Rubalcaba, demà passat amb qui li convingui, però mai ha explicat en què consisteix aquesta tercera via. I no ho ha explicat per que no ho sap ni ell. Aquest home només defensa els seus interessos que passen per la seva supervivència política quan els temps, els fets, els arguments i sobretot la realitat l’han superat de molt.  

Mentre aquesta gent , tots ells, vagin tenint acòlits que els aplaudeixen, els catalans estarem lluny de la nostra llibertat. Per això és important que tinguem tots els ulls ben oberts, i no en deixem enredar per cants de sirena que només tenen un sol objectiu: entabanar-nos una vegada més, per així continuar explotant la seva única colònia que és el que realment pretenen.     

Nou informe del Consell Assessor de la Transició Nacional (CATN)

En aquesta ocasió l’informe analitza els diferents escenaris després de la constitució del nou Estat català.

De les diferents alternatives, la de continuar a la Unió Europea (UE) és la més versemblant

Ahir es va fer públic un  nou informe del CATN en el que els autors analitzen els diferents escenaris que es podrien produir en el moment en que Catalunya consumés la seva secessió de l’Estat espanyol i es constituís en un nou Estat al Sud d’Europa. Aquest és el sisè informe que el CATN ha lliurat al govern, i anuncia que d’aquí a l’estiu en presentaran de nous

En aquest sisè informe, el Consell Assessor marca quatre possibilitats en el cas que Catalunya esdevingui un nou Estat europeu, relatives a les possibles reaccions que la Unió Europea (UE) pugui tenir davant d’aquesta possibilitat.

Presentació del sisé informe del CATN. El conseller
de presidència Francesc Homs i el president del
CATN, Carles Viver i Pi Sunyer
van presentar l'informe

El primer dels escenaris possibles és que quan l’Estat català comuniqui a l’UE que ha esdevingut un nou Estat, aquesta consideri que atès que Catalunya ja formava part de la UE abans de la escissió d’Espanya, després de la escissió en continua formant part. En aquest supòsit als catalans no ens passaria absolutament res: estaríem dins de l’UE, de l’Euro i de les institucions europees com qualsevol dels estats que ja hi pertanyen.

El segon escenari passa per  considerar que en el moment de comunicar la constitució de Catalunya com a nou Estat europeu  a l’UE, aquesta consideri que cal obrir un procés “ad hoc” per tal de poder incorporar novament a Catalunya com a Estat de ple dret de l’UE. Aquesta situació comportaria un curt període de temps en el que Catalunya en restaria exclosa, mentre durés el procés de negociació d’aquest conveni “ad hoc”.

Un tercer escenari estudiat seria que en el moment que Catalunya comuniqués a l’UE la seva constitució com Estat independent, l’UE decidís obrir un procés d’adhesió convencional com el de qualsevol país que s’hi vulgui adherir per primera vegada. Això implicaria que Catalunya s’hauria de posar a la cua de tots els països que abans hagin manifestat el seu interès per pertànyer a l’UE.

I l’últim dels escenaris estudiats passaria pel fet que l’UE es negués fins i tot a obrir una procés d’adhesió ordinari, fet que comportaria que Catalunya quedés exclosa “sine die” de la Unió Europea.   

En aquest últim supòsit , i fins i tot en el període transitori del tercer dels escenaris, Catalunya podria establir acords bilaterals amb la mateix UE tal com tenen establerts països com Suïssa o Kosovo. També Catalunya es podria adherir a la EFTA (Associació Europea de Lliure Comerç) constituïda per països com  Islàndia. Liechtenstein, Noruega i també Suïssa. També seria possible que Catalunya es sumés a l’Espai Econòmic Europeu constituït per la pròpia UE i l’EFTA, i fins i tot podria participar en l’espai Shengen del que en formen part 26 països independentment de la seva pertinença o no a l’UE.

Segons el CATN, les dues primeres alternatives són les que semblen més raonables, i les que a judici d’ells les que tindrien més possibilitats de acabar sent situacions reals. Jo per la meva part em decanto obertament pel primer dels escenaris, i ho faig per aquestes dues raons de pes que exposo tot seguit:

La primera és molt senzilla d’entendre: Jo avui sóc ciutadà europeu de ple dret. Qui em traurà aquesta condició, i en base a quina legislació? Si jo sóc ciutadà europeu no ho puc deixar de ser, només per la voluntat d’unes persones que no tenen cap legislació en la que basar-se per treure’m la ciutadania europea

Tinc encara una segona raó: algú creu que països tan pragmàtics com Alemanya, per posar un exemple, deixaran que moltes empreses d’alemanys amb interessos i instal·lacions industrials a Catalunya, deixaran que els seus ciutadans sofreixin cap risc o perjudici econòmic? En aquesta línia econòmica encara podríem afegir un altre realitat: sent Catalunya un contribuent net a l’UE, algú es pensa que Alemanya renunciaria als ingressos procedents de Catalunya?

El dia que siguem un nou Estat d’Europa, els catalans continuarem sent ciutadans de l’UE, de la mateixa manera que ho som ara. N’estic ben convençut.   

Cop de Porta a Catalunya

Ni oferiments ni cap atenció especial: el menyspreu prepotent i més absolut

Només els queda a dins una mena de ràbia continguda: no van poder destruir al president Mas

Tal com estava previst el Congrés dels Diputats va dir ahir NO a la presa en consideració de la proposició del Parlament de Catalunya, per la qual es demanava la delegació a Catalunya de la competència  per convocar un referèndum sobre el nostre futur polític. Fins aquí res de nou més enllà de la nul·la credibilitat dels membres del PP català que havien anunciat que el president Rajoy faria grans ofertes a Catalunya que els catalans no podríem rebutjar. Res de res; d’ofertes cap (tampoc les volíem), però no hauria estat malament tractar a la delegació catalana amb una més de consideració i respecte atès que representaven al poble català. Com a mostra representativa d’aquest menyspreu cap els representants catalans, cal només exposar una anècdota coma mostra: En el seu torn de paraula el diputat d’ICV-Verds Joan Coscubiela estava explicant al president Rajoy  les seves tesis en favor de la consulta, quan se’n va adonar que tant el president Rajoy com la vicepresidenta del govern estaven parlant pels seus telèfons mòbils mentre el Diputat Coscubiela anava desgranant el seu discurs. Una bona mostra de l’elegància dels parlamentaris espanyols fins i tot quan saben que guanyaran per golejada.

Els tres diputats catalans que van representar al Parlament de Catalunya:
Marta Rovira d'ERC, Jordi Turull de CiU i Joan Herrera d'ICV- Verds 

Més enllà d’aquesta anècdota el debat va permetre constatar la pugna entre PP i POSOE per veure qui d’entre ells era més espanyol. Va ser llastimós veure al Sr. Pérez Rubalcaba que temps ha havia defensat el dret a l’autodeterminació en algun document oficial del seu partit, competint amb el Sr. Rajoy a veure quin dels dos era més espanyol. Tan llastimós com veure votar als diputats catalans del PSC en contra de Catalunya. Què s’ha fet d’aquells socialistes històrics catalans com Pallach, Raventós, Obiols o el mateix Maragall? Segur que avui es farien creus de la deriva espanyolista d’aquell partit de progressistes catalans que contemplava el dret a l’autodeterminació, i que ells van contribuir a fundar. Quina pena, per que Catalunya necessita d’un partit socialista potent.

Només acabar la votació a Madrid, el president de la Generalitat va fer una declaració pública en la que va deixar clar que això no representa un punt i final del procés sobiranista com reclamen PPC i Ciutadans, sinó que és  només un punt i a part i que a partir d’ara caldrà cercar altres vies legals que portin també a poder exercir el dret a votar dels catalans. Pel que el president Mas va dir, sembla que aquestes vies legals poden ser en l’àmbit de les competències de la Generalitat de Catalunya, i també de l’àmbit internacional. Veurem quin és el camí que es tria. Afortunadament, el president Mas no va anar a Madrid; si ho hagues fet, els espanyols avui anirien presumint d'haver destruit al president de la Generalitat, posant en ridicul la nostra més alta instància política. Jo felicito al president Mas per haver pres aquesta decisió.   

El president Rajoy i la vicepresidenta Saenz de Santamaria
parlant per mòbil, mentre Joan Coscubiela
 interrompia el seu discurs esperant
que acabessin de parlar

El que està clar és que els catalans no ens podem quedar parats davant d’aquesta situació. Com en el cas d’ETA el govern espanyol exigeix la rendició total dels catalans a les  seves tesis, i si fem això, si cometem l’error de sotmetre’ns al la voluntat dels espanyols, això significarà la desaparició de la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres institucions i sobre tot, la nostra personalitat col·lectiva. És per això que el poble de Catalunya no es pot rendir; hem de continuar la lluita pacífica cap a la llibertat, hem de buscar un camí democràtic que ens hi porti, i per això ens cal una unitat política que avui no tenim. Aquesta vegada hem aconseguit que tres representants de 3 partits del Parlament hagin anta a Madrid, però la CUP no hi ha anat i el PSC tampoc. La CUP ha d’entendre que això de la política és seriós i en determinats moments cal deixar de banda les poses per fer contents als electors, i actuar en funció d’allò que et reclama el país. Prou de populisme, i més nació catalana en serio.

I què dir del PSC? Només se’m acut una cosa. Els socialistes catalans i catalanistes haurien de ser capaços de aconseguir celebrar un congrés extraordinari en el que l’actual cúpula directiva del partit se’n anés a casa. És urgent que Catalunya compti amb un partit socialista català d’obediència exclusivament catalana.   

En qualsevol cas... endavant Catalunya!                

          

L’11 de setembre vinent: Una gran V de Victòria! El camí cap a la independència…!

    
                                                                



    

La tercera diada reivindicativa de la independència pot ser la definitiva

Mai tant com ara, els catalans havíem tingut tan a prop la independència

Dissabte passat a Tarragona, i durant la seva Assemblea General, L’Assemblea Nacional Catalana va fer públic el seu “full de ruta” en el que destaca la convocatòria d’una nova manifestació profundament cívica i pacífica i radicalment democràtica pel proper 11 de setembre. Aquest any, els catalans partidaris de la Independència de Catalunya haurem de concentrar-nos en l’Avinguda Diagonal i l Gran Via de Barcelona, que al confluir les dues avingudes a la plaça de les Glòries Catalanes, dibuixaran una immensa V de votar, i V de victòria. Serà sobre tot des del cel des d’on la imatge serà impactant per tal que el mon constati la ferma voluntat dels catalans de voler assolir la nostra independència.

La presidenta de l'ANC fent la senyal de la Victòria

Aquest serà l’acte culminant de tot un seguit d’accions que es desenvoluparan aquell mateix dia, com concentracions davant dels ajuntaments de tots els municipis de Catalunya. Fins que arribi aquell dia, l’Assemblea organitzarà en els diferents territoris catalans en els que és present uns mosaics, que també es repetiran el dia de la gran manifestació, amb diferents missatges a les grans potències mundials que tenen la possibilitat de reconèixer Catalunya com un nou Estat d’Europa..

Amb posterioritat a aquest 11 de setembre, i fins el 9N, l’Assemblea voldrà mantenir viu el foc de la il·lusió. Per això diàriament es duran a terme actes per anar dissenyant el país que volem. Entre aquests actes destaca la cloenda de la campanya “Signa un vot per la Independència”, amb els lliurament al Parlament de totes les instancies recollides.

Sembla que l’11 de setembre, Òmnium Cultural també s’afegirà a la jornada reivindicativa, organitzant una gran festa musical lúdica en un  espai obert, per tal de projectar al món la cultura catalana.

En el seu discurs de cloenda, la presidenta de l’ANC Carme Forcadell  va dir que “abans que independentistes som profundament demòcrates, i per això volem votar. No renunciarem a la consulta perquè està en joc la nostra dignitat”. La Sra. Forcadell ha afegit també que “no anem contra ningú, només volem exercir la nostra sobirania com  a poble; la independència  és una oportunitat per fer un país millor per tots, vinguin d’on vinguin, parlin com parlin, i pensin com pensin”.  

Un 11 de setembre que tornarà a ser històric; tant de bo que sigui l’últim 11 de setembre en el que els catalans haguem de reivindicar els nostres drets coma poble, i que l’any 2015 puguem aconseguir la plenitud nacional. Esperem que tant la Diagonal com al Gran Via s’omplin de gom a gom i tot el món pugui assistir a una reivindicació festiva, reivindicativa, respectuosa i democràtica. En paraules de la presidenta de l’ANC Carme Forcadell, els diferents mosaics que es faran aquell dia seran missatges a diferents líders mundials com ara el president americà Barak Obama, o el mateix Papa Francesc. 

Convindria que la societat civil catalana vagi comprometent-se en el seu futur, amb el convenciment que si un dia som independents no serà per que els partit polítics ho facin possible. La independència només l’aconseguirem amb al força de la societat civil, passant per davant del polítics, manifestant d’una manera inequívoca a Espanya i al món, que volem ser independents i que volem ser nosaltres mateixos dins del marc d’una Europa moderna.

Aquest 11 de setembre vinent el poble de Catalunya no pot fallar!