diumenge, 24 d’abril del 2016

Amb aquesta gent no ens hi podrem entendre mai


El govern espanyol recorre al Constitucional tres noves Lleis del Parlament de Catalunya.

 
Això es produeix només dos dies després que Rajoy es comprometés amb Puigdemont a estudiar la possibilitat de més política i menys tribunals.



El president Carles Puigdemont, referint-se al nou cop de porta que el govern espanyol ha donat a Catalunya, ha dit que “quan la Justícia entra per la porta, la política surt per la finestra”. Aquesta frase és conseqüència de la visita que el president de la Generalitat va fer al president espanyol en funcions Mariano Rajoy fa només 3 dies. En aquesta visita Puigdemont va presentar a Rajoy una llista amb més de 40 peticions, la majoria referides als incompliments de l’Estat espanyol vers la Generalitat, a les inversions, al FLA, etc., però n’hi havia una de molt concreta, i que feia referència a aquells temes que puguin afectar a les persones,  en els que el president català li demanava a Rajoy intentar no “judicialitzar” la política evitant els recursos al Tribunal Constitucional (TC). En la seva llista de greuges, el president Puigdemont i va fer un espai per denunciar la fatxenderia i les maneres tan antidemocràtiques que utilitza el ministre Montoro per actuar en contra de Catalunya.

Mariano Rajoy com a bon gallec, no li va respondre ni sí ni no, i es va limitar a dir que en els cassos on això fos possible estudiaria la conveniència o no, de fer-ho. Però no havien transcorregut ni 48 hores de la visita de Puigdemont a Madrid, quan el ministre de Justícia espanyol Rafael Català, feia públic que el govern espanyol havia decidit recórrer al TC tres noves lleis del Parlament de Catalunya. Mariano Rajoy manté doncs l’ofensiva judicial contra la Generalitat de Catalunya. Amb aquestes, ja són 30 les normatives catalanes que el govern espanyol ha impugnat davant del TC.

La portaveu del govern català Neus Munté ha comentat aquests nous recursos, i s’ha afanyat a dir que si el govern espanyol volia enviar un missatge a la Generalitat sobre quins són els escenaris de futur, la Generalitat acusava rebut del missatge i entenia per tant que amb Madrid no hi ha res a fer. És curiós que un govern en funcions com l’espanyol, que considera que no té legitimitat per acudir al Congrés dels Diputats a donar explicacions, en canvi es considera del tot capacitat per mantenir la batalla judicial contra Catalunya.

Les Lleis afectades pels recursos del govern espanyol són: la de l'impost sobre habitatges buits, un altre sobre governs locals que volia pal·liar els efectes de la Llei de Racionalització de les Administracions Locals, que implica contenir la despesa dels Ajuntaments, i finalment la llei sobre igualtat efectiva d'homes i dones. Tot plegat demostra la voluntat del govern espanyol d’atacar Catalunya fins a l’últim moment. Els del PP van arribar al govern recollint signatures contra l’Estatut de Catalunya, i el deixaran matxucant Catalunya en tot allò que els sigui possible.

El govern  espanyol no entén de política. Substitueixen
el diàleg per la Justícia i es neguen a escoltar
el clan que surt des de Catalunya   
No es tracta només dels perjudicis causats per la previsible suspensió d’aquestes lleis (cal recordar que si el TC accepta el recursos a tràmit, les lleis afectades queden suspeses automàticament), sinó que estem davant d’una gressió constant de l’Estat  contra tot allò que es fa a Catalunya tant sigui per part del govern català com del Parlament. Sistemàticament ho denuncien tot, a través del seu “braç armat”, el qual actua en funció de la tendència política  de la majoria de magistrats, que com es fàcil suposar, pertanyen en un gran nombre al PP.

Amb aquests antecedents la propera setmana s’han de reunir a Madrid els vicepresidents dels governs espanyol i català,  segons varen acordar Mariano Rajoy i Carles Puigdemont en la seva trobada. L’objectiu d’aquestes reunions entre els vicepresidents d’ambdós governs no és altre que intentar desencallar algun dels més de 40 punts que Puigdemont va presentar a Rajoy. Però no ens fem il·lusions, amb aquesta gent no ens hi entendrem mai; és del tot impossible. 


 A la petició de “més política i menys tribunals” l’Estat ha contestat que “sense llei no hi ha democràcia”. No entenen res...

dimecres, 20 d’abril del 2016

Europa es mou: el procés català cap a la independència interessa


Suïssa s’interessa pel procés català, i estaria disposada a fer de mitjancera entre Madrid i Barcelona


El president Puigdemont, sense fer soroll, va mantenint contactes diplomàtics amb representants estrangers.



El Parlament Suís
Mentre a Catalunya el seguiment del procés independentista continua sota mínims pel desencert dels polítics que l’haurien de liderar, sembla que al món la situació plantejada per Catalunya comença a despertar interès. Per tant, mica en mica, aquell objectiu d’internacionalitzar el conflicte amb Espanya comença a sortir dels despatxos dels líders polítics europeus on la diplomàcia espanyola ha intentat recloure el conflicte, per començar a treure el cap a les institucions públiques primer, i a la societat civil europea, esperem que més endavant.

Aquest dies s’ha celebrat a Brussel·les una jornada al Parlament europeu al voltant del procés català cap a la independència. En aquesta jornada a la que han assistit diferents parlamentaris europeus, s’ha destacat que el procés català és un moviment democràtic, transversal i pacífic, que el diferència d’altres moviments nacionalistes de caràcter ètnic com per exemple la Lliga Nord a Itàlia. L’acte ha estat seguit per eurodiputats de països com Bèlgica, Irlanda o Bulgària i assistents de parlamentaris d’altres nacionalitats, representants d’ambaixades i d’alguns governs regionals alemanys.

A banda d’aquest fet remarcable per ell mateix, a Suïssa també s’ha mostrat interès pel procés català. En aquest sentit el Parlament Suís crearà un denominat “Grup d’Amistat” que tindrà per objecte seguir el procés català i captar així l’atenció del govern suís sobre la situació que el procés d’independència viu a Catalunya. Es pretén que tots els partits que conformen l’arc parlamentari suís (Unió Democràtica de Centre, el Partit Liberal i el Verds), s’integrin a aquest Grup d’Amistat per acabar oferint a Madrid i Barcelona els bons oficis de Suïssa en matèria de neutralitat i tradició democràtica per tal apropar postures a través de la mediació.

Però la internacionalització del conflicte entre Catalunya i Espanya tampoc acaba aquí. Avui s’ha sabut que el president Puigdemont ha rebut a Palau a més de 20 representacions diplomàtiques entre ambaixadors i consols, interessats a rebre informació de primera ma sobre l’evolució del procés independentista català.

Per altre banda i a més dels molts contactes que el conseller d’afers estrangers Raül Romeva manté amb l’exterior, el president Puigdemont ha anunciat que del 30 d’abril proper fins el 2 de maig farà un viatge oficial a Brussel·les amb la intenció de mantenir contactes amb alts funcionaris de la UE a qui exposarà personalment l’estat del procés català així com les expectatives futures que el govern català manté sobre el full de ruta del procés.

Es tracta doncs d’una ofensiva a l’exterior, pacífica però decidida, que ha de servir per que el món torni a sentir parlar del desig dels catalans d’esdevenir quan abans millor un nou Estat d’Europa. No cal dir que aquest intent d’explicar el procés català fora de les nostres fronteres, ha topat sempre amb les traves i el boicot de la diplomàcia espanyola. Segur que en aquesta ocasió no serà diferent.

Tanmateix, aquesta situació vers Europa contrasta amb al situació a l’interior de Catalunya on sembla que les ànsies independentistes estan força apaivagades com a conseqüència de la desunió que impera en el camp de la política. És evident que des que els polítics catalans s’han volgut posar al front del procés independentista la desunió entre ells ha estat manifesta i la gent s’ha desil·lusionat veient com per interessos egoistes de líders i partits, per manca d’un lideratge potent, i per prioritzar altres qüestions per davant de la independència, els desacords estan apunt de fer descarrilar el procés.


Confiem que aquesta nova embranzida serveixi perquè els catalans recuperem la fe per un procés il·lusionant de conquesta de les llibertats polítiques d’un poble.              

dilluns, 18 d’abril del 2016

L’Assemblea General Ordinària de l’ANC a Manresa dona a conèixer els actes pel proper 11 de setembre


L’independentisme està passant un dels moments més difícils d’aquests últims 5 anys.


La descarada intromissió dels partits polítics en les decisions de l’ANC esberla la transversalitat de l’organització que a l’hora era la seva fortalesa


Ahir diumenge es va celebrar a Manresa l’Assemblea General Ordinària de l’ANC, en la que entre d’altres temes s’havia de decidir el format que tindrà aquest any la celebració de l’11 de setembre. Un celebració que pel moment planteja seriosos dubtes sobre el seguiment que pugui tenir per part del població independentista catalana, no tant perquè molts catalans hagin abandonat l’independentisme sinó més aviat perquè molts independentistes estan farts de la desunió existent entre les forces polítiques, desanimats al veure com el polítics anteposen els seus interessos personals o de partit per sobre dels del país, i decebuts per com algunes forces dites independentistes semblen jugar més a favor dels interessos espanyols que no pas dels de la independència. Sigui com sigui, enfoquem un nou 11 S amb una manca absoluta de lideratge tant a l’ANC com a ÒMNIUM.

Trobo del tot vergonyós que alguns partits utilitzin l’ANC pels seus interessos particulars. Em pregunto que hi feien ahir a Manresa representants de CSQEP, que en cap moment han volgut donar suport als actes de caire independentista protagonitzats en el Parlament de Catalunya o representants de la CUP que tenen en el seu haver el trist mèrit d’haver tret de la primera línia del procés independentista a un líder com Artur Mas. Tot plegat una mostra decebedora de que el procés va pel camí del pedregar.

Tornant a l’Assemblea d’ahir, cal destacar al meu entendre tres acords de entre tots els que es varen prendre. El primer fa referència a la posició ambigua que ha pres l’ANC respecte a unes més que probables eleccions espanyoles al juny. Es va debatre proposar als partits independentistes que preparessin una candidatura unitària per aquests possibles eleccions. Després d’un debat molt esbiaixat, es va acabar adoptant (com sovint passa a Catalunya) un acord descafeïnat, que demostra la manipulació política existent en el sí del secretariat de l’ANC, apel·lant a “impulsar a la unitat de les forces polítiques independentistes” en lloc de la llista unitària. De nou les tesis polítiques de la gent que ERC ha infiltrat a l’ANC varen imposar els seus interessos partidistes. Vull fer notar que amb aquests actituds, l’únic que aconseguiran es trencar la transversalitat de l’ANC. Som molts els que no volem que una persona com Junqueras, i un partit com ERC governi Catalunya. Són gent de poc fiar si els he de jutjar per la seva manera poc clara d’actuar d’aquests últims anys.

El segon tema tractat en l’Assemblea i per a mi transcendent és el referent a l’elecció de la presidència de l’organització. Hi havia una proposta que defensava que l’elecció es fes per sufragi directe d’aquells que tenen dret a vot. Doncs bé, una proposta tan democràtica com aquesta va ser derrotada, pels que defensen que el president de l’Entitat sigui escollit pel secretariat nacional, de entre els diferents candidats proposats per les assemblees territorials. És a dir, els infiltrats d’ERC en el secretariat es volen reservar el dret de triar el president segons a ells els sembli, independentment del que opinin les bases de l’organització. Un altre manera d’engegar a norris la transversalitat de l’ANC.

I el tercer tema que vull ressaltar és el dels actes previstos per la celebració del 11 S d’aquest any 2016. Es preveu organitzar mobilitzacions en 5 fronts diferents repartits per Catalunya, un d’ells a Barcelona, i els altres 4 pendents encara de decidir. Es pretén enviar des de Barcelona un missatge potent al món, i en les altres 4 ciutats fer-hi actes simultanis al voltant del procés constituent. Tot plegat es mourà al voltant del lema “Cinc mobilitzacions i un sol poble”. L’ANC vol “cosir” el país amb una mena de gran xarxa que es materialitzarà quan els participants es desplacin des de totes les comarques del país, cap els 5 diferents enclavaments on es centralitzaran els actes.

Fins aquella data, es demanarà a les assemblees de l’ANC a l’estranger que tal com varen fer en edicions anteriors facin actes preparatius d’aquest 11 de setembre que serien reforçats amb la presència d’una delegació de càrrecs electes i persones del món de les arts i la cultura procedents de Catalunya per donar-los suport. Amb tot plegat l’ANC pretén que aquest 11 de setembre torni a ser multitudinari.

Tanmateix caldrà veure quina serà la resposta de l’independentisme. Hi ha veus que opinen que s’ha optat per dispersar els llocs de concentració, i adoptar aquest format nou, per poder dissimular una possible davallada en el nombre de persones que s’adhereixin als actes.


Tant de bo que malgrat tots els problemes, tots els egoismes, totes les miopies quan no cegueses, Catalunya sigui, quan abans millor un nou Estat d’Europa.    

dijous, 7 d’abril del 2016

La vergonyosa deslleialtat d’Oriol Junqueras


A les seves qualitats de mal estratega i pitjor polític, ara hi afegeix la de ser una persona de qui no te’n pots fiar


Fa pocs dies es va reunir amb Pedro Sánchez, a esquenes del president Puigdemont  


Quan li va costar donar la ma al president
He de confessar que haver constatat quan innocents arribem a ser la majoria de catalans ha estat dolorós per mi. Dic això perquè des de fa ja molts mesos la desunió manifesta de les forces independentistes està arribant al seu zenit, és a dir al llindar de la ruptura i d’enfonsar definitivament a les profunditats marines al vaixell “Independència” que ens havia de dur a Ítaca.

Encara recordo quan immediatament després del 9N de l’any 2014, el llavors president de la Generalitat Artur Mas va convocar un acte multitudinari en el que va donar a conèixer el seu full de ruta cap a la independència. En aquell acte, quan el Sr. Mas va acabar el seu parlament, els aplaudiments van ser generalitzats. Només hi ha va haver una persona que va aplaudir molt tímidament i que a més no sabia on posar les mans (a les butxaques, a l’esquena, etc.) per no veure’s obligat a tenir que seguir aplaudint. No era altre que Oriol Junqueras a qui es va veure manifestament incòmode en aquell acte. Veient (per televisió) aquella escena, vaig començar a adonar-me que les coses no anaven bé, però confiava en que l’objectiu comú de la independència, allò que se’n diria l’objectiu més ambiciós i més important del nostre país en tota la seva llarga història, faria que els “petits” anhels personals de gloria i poder, quedessin subsumits en aquesta gran  voluntat manifestada pel poble de Catalunya de voler assolir la seva independència.

Unes setmanes més tard, va ser el mateix Oriol Junqueras qui en un escenari diferent però també amb asssistència molt nombrosa
 va voler emular al president Mas oferint a la seva clientela el seu particular full de ruta, que evidentment era diferent al que havia presentat Artur Mas. Era la prova del cotó que posava de manifest el trencament intel·lectual entre les dues persones que havien de liderar el procés català. En lloc d’unir esforços i voluntats es va començar a dibuixar el distanciament, i la deslleialtat com a elements d’una quotidianitat que des de llavors no ens ha abandonat.

Les deslleialtats de Junqueras vers el president Mas han estat una constant en aquest últim any i mig, i les negociacions amb la CUP per la constitució del govern de la Generalitat en són un clar exemple. Mentre formalment Junts pel Sí es mostrava ferma en el suport a la candidatura del president Mas, per sota, els enviats de Junqueras estimulaven a la CUP a seguir demanant el cap d’Artur Mas a canvi d’investir un president. De ben segur que Junqueras tenia l’esperança que amb la seva postura ambigua i la pressió de la CUP, Mas acabaria cedint i fent un pas la costat, i posats en aquesta tessitura les possibilitats de Junqueras per assumir la presidència de la Generalitat es veien fortament reforçades. El que Junqueras no comptava era que en l’últim moment Artur Mas acabaria fent un moviment que el va desconcertar del tot: proposar com a candidat de Junts pel SÍ a la presidència de la generalitat a Carles Puigdemont. Això va descol·locar del tot Junqueras que es va veure atrapar en la seva  pròpia estratègia i no va poder dir que no en cap moment.

Tanmateix, una vegada Artur Mas va fer el seu pas la costat, i elegit Puigdemont president del govern de Catalunya, i Junqueras vicepresident del mateix, ha començat un altre joc poc honest per part del dirigent republicà. Es tracta de començar a dir a tot aquell que el vol escoltar que el termini de 18 mesos per fer la desconnexió amb Espanya era un termini orientatiu, i que no passa res si s‘allarga. El Sr. Junqueras ens està començant a dir que no té cap pressa per fer allò que ell exigia quan era cap de l’oposició, per construir les estructures d’estat que aquesta país necessita per assegurar l’endemà de la desconnexió. El Sr. Junqueras està resultant un absolut fiasco com a polític, però és que com a estratega també ha demostrat que no la toca massa, i com a patriota encara menys, doncs ha estat capaç cada vegada que li ha convingut de fer passar per sobre dels interessos de Catalunya els seus espuris interessos personals o del seu partit.  


La última prova del que estic dient l’ha donat aquests dies quan s’ha reunit en secret a Barcelona amb el líder del PSOE Pedro Sánchez sense que el president de la Generalitat Carles Puigdemont n’estigués assabentat. Deslleialtat absoluta d’un vicepresident del govern vers el seu president, es miri com es miri. Aquest és el Sr. Oriol Junqueras.