El lideratge del procés cap a la independència de Catalunya

Li correspon al president de la Generalitat establir el full de ruta

El cap de l’oposició pot intentar negociar el contingut del full de ruta, però mai imposar les seves tesis.

Aquests dies posteriors al 9N han estat d’impasse a l’espera que el president de la Generalitat estableixi des de la seva responsabilitat el camí a seguir els propers mesos pel país. Tanmateix estan succeint fets que posen en entredit qui està portant les regnes avui a Catalunya pel que fa al procés sobiranista. 

És el president Mas qui ha de plantejar al catalans el "full
de ruta" que ens porti a la independència  

Ho dic per que a la presentació del full de ruta del president Mas, va succeir la presentació del full de ruta d’Oriol Junqueras. La pregunta és saber amb quina legitimitat democràtica el Sr. Junqueras presenta un full de ruta pel país, quan sembla lògic pensar que aquesta responsabilitat li pertoca al president de la Generalitat i en cap cas al cap de l’oposició. El Sr. Junqueras és molt lliure de tenir el seu propi full de ruta, només faltaria, però voler imposar-lo sense tenir el mandat democràtic per fer-ho sembla propi de gent no massa seriosa políticament parlant. Hom diria que el Sr. Junqueras confon les enquestes amb la realitat, i partint de la base que es veu com a proper president de la Generalitat, actua com si ja ho fos, però ai las!, encara no ho és. Estem doncs davant d’una situació complicada. D’una banda el president Mas com a màxima autoritat política de Catalunya té el mandat democràtic dels ciutadans per dur a terme el seu programa electoral, mentre que de l’altre, tenim un cap de l’oposició que recolzat per enquestes en les que sembla que si hi haguessin eleccions, probablement les guanyaria, i de facto actua com si ja les hagués guanyat, atrevint-se a presentar un full de ruta que difereix notablement del presentat pel president Mas.  

Sembla que s’ha endegat un procés de negociació per intentar apropar postures, fet aquest molt lloable sobretot per part del president Mas, que intenta estructurar una suport  polític al voltant del full de ruta com més ampli millor. Tanmateix ens topem, segons les informacions periodístiques, amb un Oriol Junqueras del tot enrocat en la seva posició inicial, volent imposar sense cap legitimitat democràtica, els seus plantejaments.  ERC està en condicions de negociar, sense cap dubte, però en cap cas està en condicions d’imposar; no mentre no guanyin unes eleccions al Parlament de Catalunya.

Per entendre’ns, és com si al Sr. Junqueras, alcalde de Sant Vicenç dels Horts, i per tant, amb majoria suficient per governar al seu poble, algun grup polític li volgués imposar un full de ruta pel seu municipi, només pel fet que les enquestes li donessin possibilitats de victòria en unes properes eleccions municipals. Oi que el Sr. Junqueras diria que a Sant Vicenç dels Horts els fulls de ruta els marca ell?

Per tant, toca buscar amb afany, acords que convinguin a tothom i sobretot siguin bons per Catalunya, però és evident que en aquestes negociacions el pes important, el lideratge, l’ha de tenir el president Mas com a dipositari de la voluntat d’una majoria de catalans. Tinc el convenciment que l’acord arribarà, perquè la societat catalana els ho exigeix, i cap dels negociadors voldrà passar a la història com aquell que va posar pals a la roda a la sobirania de Catalunya. Està molt bé que ERC intenti millorar la proposta del president Mas, i tots els agrairem molt que compleixin aquesta funció, però han d’entendre que el lideratge del procés, avui per avui, no els pertoca, per tant, res d’imposicions.

En lloc de donar-se l'esquena, Mas i Junqueras
haurien de treballar plegats per determinar
 el millor camí per Catalunya
 

A banda d’aquests consideracions n’hi ha un altre de molt important, relativa a la imatge internacional del procés sobiranista català. El president Mas és un home conegut políticament a tot Europa i als EEUU, mentre que Oriol Junqueras és un perfecte desconegut en les altes instàncies polítiques occidentals. Per tant, a banda de la legitimitat democràtica que al president Mas li ha atorgat el fet d’haver guanyat  ininterrompudament les eleccions al Parlament de Catalunya des de l’any 2003, hi ha també aquest fet tan important pel procés, com és la credibilitat davant les cancelleries estrangeres.

Cal un acord, cal generositat per part de tots els negociadors; més enllà dels interessos personals i de partit hi ha els interessos de Catalunya. Cal també identificar les posicions de cadascú a l’hora de negociar i saber fins on poden arribar les exigències. Tinc el convenciment que aviat seran capaços de trobar entre tots, els equilibris necessaris per portar a Catalunya i al catalans a satisfer els seus anhels de llibertat.          

Amb els millors desitjos!

La Pica d'Estats presideix des dels seus 3.141m.
 Una Catalunya que vol esdevenir un
 nou Estat europeu






Bones festes, sobiranistes! i també pels que no ho són   

Les contradiccions d’alguns polítics catalans posen en evidencia la seva poca capacitat

La Via Catalana ha triomfat gràcies a una integració molt transversal de tota la societat civil. Perquè davant d’una eleccions plebiscitàries, no es vol optar per la mateixa fórmula guanyadora? Quines són les raons reals?

Catalunya necessita d’uns lideratges polítics amb gent valuosa, que malauradament no té. Aquest és el problema    

 

Aquests dies de llarga i tensa espera a veure si es produeix el tan anhelat acord entre CiU i ERC, en el que està en joc el futur de Catalunya, alguns polítics catalans han continuat fent gala de les seves limitacions intel·lectuals i també polítiques. Començaré per aquests últimes.

Davant d’una situació estratègica única de Catalunya per poder assolir la independència, hi ha polítics atrapats pel debat esquerres/dretes, propi de finals del segle XIX, que va ser vigent també durant el segle passat, però que no pot continuar sent “la mare dels ous” en el segle XXI. Joan Ignasi Elena, Ernest Maragall, Joan Herrera i molts altres, en un moment clau per Catalunya, volen posar al mateix nivell de prioritat un debat que des de la meva modesta opinió no toca. Volem una Catalunya nova, i això implica abandonar els discursos de sempre. Ja n’hi ha prou d’esquerres i dretes enfrontant-se i produint un desgast que no és gen positiu per un objectiu prioritari de país, com és la seva independència.

Ara Catalunya s’ha de debatre entre continuar sotmesa a la voluntat dels espanyols, i per tant sotmesa a l’espoli econòmic però també cultural, o ser un nou estat independent que preservi les essències del poble català. Quan aquest debat s’hagi acabat, i Catalunya sigui (o no) independent, tornarà a ser el moment de discutir models socials i refer si es vol aquest debat (esquerres/dretes) que per a mi és caduc. Entenc que una vegada assolida la independència el que caldria seria definir el model de país a través primer d’una Constitució, i a partir d’aquesta, construir un estat just, igualitari, ètic, que si ha de contemplar algun privilegi, aquest s’hauria de centrar en els col·lectius socials més fràgils o vulnerables. Però aquest és un debat que ha de venir després; primer els catalans hem de decidir si volem o no, esdevenir un Estat independent. Barrejar la independència amb la construcció de l’Estat, són ganes de debatre inútilment, complicar les coses, i en definitiva posar pals a les rodes d’una Catalunya sobirana.

I aquí s’entra en una contradicció clara: si per una banda sembla que molta gent està d’acord en que un dels èxits de la Via Catalana ha estat el aglutinar una àmplia presencia de la societat civil catalana, molt transversal, sense sigles polítiques, on tothom hi ha tingut cabuda, com és que a l’hora d’oferir als ciutadans de Catalunya la possibilitat de votar la independència, en lloc d’optar també per una fórmula d’èxit basada en una proposta molt transversal, alguns pretenen dividir l’electorat sobiranista entre els electors sobiranistes de dretes i els sobiranistes d’esquerres? Amb quina finalitat? Dona tota la sensació que els que defensen aquesta tesi, ignoren els efectes demolidors de la Llei d’Hont sobre les llistes que no són guanyadores. Segur que aquest no és el camí correcte.

Una prova de la inconsistència intel·lectual dels nostres polítics, la dona Joan Herrera, el líder dels eco-socialistes. Aquest personatge quan es va plantejar el 9N alternatiu, va ser el primer en queixar-se sorollosament del canvi de criteri del president Mas, i quan se’n va adonar que aquella convocatòria seria un èxit, va haver de canvia de criteri a corre cuita en un dels ridículs més clars fets aquests últims temps per un polític. Però com que quan passen aquestes coses, no passen per casualitat, ara ha tornat a reincidir en les seves pròpies contradiccions. Ahir se li va acudir donar una conferència sobre el seu full de ruta. Com que abans ho havien fet Mas, Junqueras i Iceta, ell no podia ser menys i havia d’exposar el seu posicionament per altre banda ben conegut: utopies i ambigüitat que són les coordenades en les que habitualment es mou el personatge. Destaco la proposta d’una “llista transversal d’esquerres” per canviar-ho tot. Ho destaco per que fa només 15 dies mal comptats havia dit que les llistes transversals dilueixen la personalitat dels que li donen suport fins al punt que molta gent “s’hi pot sentir exclosa” La pregunta és immediata: Sr. Herrera, i a la llista unitària d’esquerres que vostè proposa, no hi ha també gent que s’hi pugui sentir exclosa? Si us plau... una mica de coherència, que estem parlant de coses sèries!           

             

La política ha perdut el rumb, i els polítics voregen el naufragi

Els polítics no estan a l’alçada del país: Catalunya exigeix unitat

Si Catalunya no assoleix la independència només hi haurà uns únics responsables: els polítics catalans

Aquests darrers dies els catalans hem viscut del tot desorientats davant de tanta farsa i  teatralitat política amb el full de ruta del procés independentista com a cavall de batalla d’una classe política en general mediocre, que prioritza els interessos personals i de partit per sobre dels interessos de Catalunya.

Primer va ser el president Mas qui va voler establir un full de ruta que ens portés d’una manera clara cap a la independència. Com a punts forts de la proposta de Mas destacaria la sinèrgia que es deriva d’una llista unitària integrada per tots els partits dits sobiranistes, que sens dubte generaria una gran il·lusió col·lectiva entre tots els catalans que estimen Catalunya i volem la independència, i com a conseqüència d’això els vots sobiranistes es multiplicarien en unes hipotètiques eleccions plebiscitàries. Un altre punt fort de la proposta del president Mas és, des del meu punt de vista, és el fet que una llista unitària constituïda per tots els partits sobiranistes permet, en cas de victòria, que el món visualitzi d’una manera molt clara la voluntat inequívoca dels catalans de voler esdevenir un nou Estat europeu. 

Una setmana més tard, el líder d’ERC Oriol Junqueras, va voler explicar al catalans com hauria de ser el full de ruta des de la seva perspectiva. Si de la proposta de Mas soc capaç de veure-hi dos factors clarament positius, de la proposta de Junqueras, la veritat és que no en se veure cap. Llistes diferenciades equival a dividir el vot sobiranista, i avui per avui, la llei electoral vigent, perjudica als partits minoritaris de manera que votants de les CUP per exemple, obtindrien menys diputats que si aquest partit s’unís a un partit gran com ara ERC o CiU, i encara els resultats serien millors si la unió afectés a tots tres partits. Si això passés, els diputats que obtingués ICV-EUiA serien també molts menys que els que podrien obtenir si formessin part d’una llista amb els altres 3 partits. Per tant, quan el Sr. Junqueras afirma que llistes separades aconsegueixen millors resultats, erra totalment. Però és que a banda de la llei electoral, hi ha el sentit comú. Intentar defensar les llistes separades, sense massa necessitat d’estudis, ja es veu que mai por produir millor resultat que una llista integradora.

És una llàstima que els partits sobiranistes catalans no vulguin participar d’una  llista conjunta per motius d’ideologia. Està molt clar que cal respectar la ideologia de tothom, només faltaria, però anteposar la ideologia a Catalunya em sembla que equival a prioritzar els interessos de partit per sobre dels interessos de Catalunya, i demostra com alguns partits i alguns polítics no han entès res.

Pr altre banda llistes separades, a nivell internacional, fa de molt mal interpretar els resultats, cosa que tot i que la suma de diputats sobiranistes fos majoritària, podria  produir equívocs. A Catalunya, tant els 2003 com el 2006 en tenim una prova molt evident i que ningú pot negar. En ambdues ocasions, les eleccions les va guanyar CiU, i en canvi qui va governar va ser el tripartit, per que sumant els diputats dels tres partits que l’integraven, tenien més diputats que la força guanyadora de les eleccions. És això el que volem?  Que el món no sàpiga qui ha guanyat? Gràcies Sr. Junqueras per la seva bona voluntat, però jo em vull assegurar la victòria sap? I la seva proposta m’hi allunya; ho entén ara?   

Posaré un exemple per il·lustrar l’afirmació feta abans que els partits prioritzen altres interessos: fa pocs dies a l’ajuntament de Barcelona es va produir un acord entre el PSC i CiU, pel qual Barcelona podria tenir pressupostos aprovats de cara a l’any 2015, fet aquest que pels barcelonins és molt millor que no  pas deixar la ciutat sense pressupost. Doncs bé, quan el portaveu d’ICV-EUiA Ricard Gomà, va saber que l’alcalde Trias, i el líder del PSC Collboni havien arribat a aquest acord, les seves paraules van ser de desqualificació del PSC per que havien “pactat amb la dreta”, independentment de que el pacte fos o no bo pels ciutadans. Aquest fet demostra clarament com la política actual passa del que els ciutadans necessiten, i prioritza les ideologies dels partits, més enllà del que és bo o no per la ciutadania. I és evident que així no anem bé.

Cal que els partits es replantegin el seu paper; cal que els líders s’adonin que més enllà de la seva promoció personal, el que els ciutadans volem és que resolguin allò que majoritàriament ens preocupa, i massa sovint les preocupacions dels ciutadans tenen ben poc a veure amb els interessos dels polítics. En el cas de l’Ajuntament de Barcelona és evident que els barcelonins desitgen un pressupost per l’any 2015, i  en el cas de Catalunya  no hi ha cap dubte que volem la independència. 

Per tant, reclamem unitat, reclamem que tothom que es senti sobiranista treballi per aquest objectiu, independentment de les ideologies. És intolerable que les ideologies esdevinguin una barrera que impedeixi als catalans ser lliures. Cap ideologia té dret a impedir  o dificultar la llibertat d’un poble que vol assolir la seva llibertat.