divendres, 29 de novembre del 2013

El PP consuma l’atac a la democràcia


Tancant Canal 9 el PP tapa les boques per impedir parlar a la gent


L’actitud del PP és pròpia d’una dictadura







Aquest mig dia s’ha consumat a Burjassot el tancament de la televisió pública valenciana en un clar atac al domini cultural i lingüístic del català. Fa temps que el PP té molt clar que l’essència i l’ànima del catalanisme basen la seva fortalesa en la llengua catalana, que és l’ADN definitori de la nostra cultura. Per això des de Madrid, el govern del PP atiat pels seus seguidors més radicals i per la caverna “carpeto-betònica”  va decidir arribar allà on ni el mateix Franco va gosar penetrar: acabar amb l’ànima i el cor dels catalans, extingint aquesta llengua.

Ja he explicat en altres posts l’estratègia dissenyada per Madrid: encerclar mica en mica el domini lingüístic del català, cosa que ja han fet a l’Aragó amb l’esperpèntic LAPAO, a Ses Illes, reduint el català a una llengua rural i sense us formal en el sí de la societat Balear, i a València prohibint les emissions de TV3, i fomentant l’odi a tot el que és català. Ara al País Valencià han donat  l’última volta a la clau, que en la pràctica redueix el català a un us molt restringit a certs ambients més aviat agrícoles. Han tancat Canal 9

Queda Catalunya, contra la que ja s’han intentat diverses accions puntuals tipus petites escaramusses: demandes per que el castellà sigui llengua vehicular a les nostres escoles, negatives a exigir el català en l’administració de Justícia, sentències judicials en contra de la nostra llengua, etc.  i ara finalment una acció molt més contundent com és l’aprovació de la Llei Wert que si s‘arriba a implantar algun dia a Catalunya serà un cop molt dur per la supervivència de la nostra llengua. 

Estem doncs davant d’una manera d’actuar pròpia d’una dictadura, que sobrepassa en molt a les maneres d’altres dictadures  que Catalunya ha viscut al llarg de la història bé amb Franco o Primo de Rivera. Callar la veu d’un mitjà de comunicació públic és callar la veu del poble; és callar la veu de la ciutadania. Callar la veu d’un mitjà de comunicació públic és imposar el pensament únic, és no acceptar la discrepància, i és posar cadenats a la llibertat. I tot això dut a terme per un partit polític que pretén dir-se demòcrata. No ho són ni en somnis!

Algú pot pensar que Canal 9 ha estat tancat per raons econòmiques; que amb el deute impossible que té el País Valencià, calia prendre mesures per  tallar la sagnia constant a que estan sotmeses les arques de la Generalitat Valenciana. I és cert; la situació econòmica a València és molt complicada; tant o més que a Catalunya. I si això és així, com és que a Catalunya no s’ha tancat TV·3? La resposta és evident: aquí necessitem la nostra televisió pública per que ens ajudi a preservar la nostra llengua, mentre que a les autoritats i mandataris actuals del PP del País Valencià, el que pugui succeir amb la modalitat de català que allà es parla, els importa un rave. Segueixen consignes polítiques i la situació econòmica no ha estat més que una excel·lent excusa davant d’aquells que manifesten un profund sentiment anticatalanista per en el fons donar un cop de destral a la supervivència del català al País Valencià.  Aquesta és la pura realitat: el PP ha trobat la manera de tancar Canal 9, amb l’excusa de la situació econòmica i amb el suport moral d’aquells que com ells, odien tot el que respira catalanitat.



Avui mateix, en un altre exemple del que estic explicant, el PP i en aquest cas el President del govern espanyol, el Sr. Rajoy, han posat de manifest l’odi que senten per Catalunya: es sabut que la Generalitat ha denunciat a TV13 i Intereconomia TV per fomentar l’odi contra Catalunya; doncs avui el Sr Rajoy ha tingut la barra immensa de dir que el que diuen aquestes televisions denunciades per la Generalitat “es lo que piensa una mayoria de españoles”

Dit això, només em resta dir al Sr Rajoy i a tots els que pensen com ell: “con su pan se lo coman”.  Jo amb aquesta gent no hi vull tenir res a veure

Necessitem la independència com l’aire que respirem si no volem desaparèixer com a poble. Catalans...Alerta!    


dilluns, 25 de novembre del 2013

Carme Forcadell, ha explicat amb tota claredat, els motius pels quals volem ser independents.


Sr. Rajoy, Volem el mateix que tenen vostès: Un Estat que defensa els seus interessos,  la seva llengua i la seva cultura


La pregunta: Vol que Catalunya sigui un Estat independent?


Aquests dies s’està posant clarament de manifest la total desunió entre les forces polítiques catalanistes. Sota una aparença de r4ecerca de consens apareix l’objectiu de diluir la pregunta de la consulta, i per tant dificultar-ne i desvirtuar la resposta i al seva interpretació. És per això que aquells que ens estimem de cor Catalunya, agraïm que persones con la Sra. Carme Forcadell i la seva Assemblea Nacional Catalana, hagin elaborat l’anomenada Declaració de Novembre. En ella es demana la celebració d’una consulta abans del 31 de maig de 2014 i es recomana una pregunta de l’estil de  “Vol que Catalunya sigui un Estat independent?”  La Declaració de Novembre incorpora 7 punts. Són els següents:  


  1. La celebració d’una consulta sobre el futur polític de Catalunya durant l’any 2014 és irrenunciable.
  2. La consulta ha de tenir lloc al més aviat possible, preferentment abans del 31 de maig de 2014, i s’ha de convocar en el moment que es concreti el marc legal aplicable.
  3. La petició del Parlament de Catalunya al Congrés dels Diputats de poder organitzar la consulta no pot servir d’excusa per demorar-la. El Parlament ha de fixar una data límit per rebre’n resposta. Passada aquesta data cal aplicar la Declaració de Sobirania i del Dret a Decidir del poble de Catalunya, aprovada pel Parlament el 23 de gener d’enguany i convocar la consulta d’acord amb la legislació catalana.
  4. La consulta ha de tenir una sola pregunta, directa i clara, que s’ha de poder respondre de forma afirmativa o negativa, i ha de preguntar explícitament sobre la independència de Catalunya. Qualsevol altra possibilitat seria un frau, ja que el resultat no seria determinant i podria no ser reconegut per la comunitat internacional. En aquest sentit, l'Assemblea Nacional Catalana proposa la següent pregunta: “Vol que Catalunya sigui un Estat independent?”
  5. Per encarar l'actual etapa amb garanties d'èxit és imprescindible la màxima unitat d'acció entre les institucions catalanes, la societat civil i els partits polítics. Les forces polítiques catalanes han d’actuar amb el màxim sentit de la responsabilitat i amb unitat, perquè així ho reclama una gran majoria de la ciutadania, i posant els interessos col·lectius per davant dels interessos de partit. La unitat d’acció política ha de fer-se visible amb acords parlamentaris amplis i permanents i, quan calgui, amb la formació d’un govern de concentració nacional. La unitat serà la millor eina davant dels intents permanents dels aparells de l’Estat espanyol de torpedinar el procés i per defensar les institucions en cas de dissolució o intervenció de la Generalitat.
  6. Les eleccions europees del 25 de maig de 2014 seran un repte i una oportunitat per a Catalunya. Caldrà mobilitzar-se per assolir una participació tan alta com sigui possible, perquè la nostra determinació nacional serà observada i valorada pels països europeus en funció dels vots obtinguts per les candidatures favorables a la consulta i a la independència. L’Assemblea Nacional Catalana crida, doncs, a treballar des d’ara per fer possible una candidatura d’ampli espectre sociopolític, que pugui tenir el suport del màxim nombre de forces polítiques i de moviments populars.
  7. L’Assemblea Nacional Catalana seguirà amb atenció l’evolució de la situació i, si cal, convocarà noves mobilitzacions per garantir el dret democràtic de la ciutadania a ser consultada de forma clara sobre el futur de Catalunya i per defensar les nostres institucions nacionals.
L'ANC va presentar la seva Declaració de Novembre a Vic
A banda  de la Declaració m’ha encantat la respostaque la Sra. Forcadell ha donat al Sr. Rajoy. Li ha dit que els catalans volem la independència per poder fer com Espanya que defensa la seva llengua, la seva cultura i la seva història amb tota normalitat. Certament és una explicació que em sembla del tot entenedora. Només un obtús no ho entendria. Referint-se al comentari del Sr. Rajoy dient que espera seny dels catalans, la resposta de Carme Forcadell ha estat també rotunda:  "tenim molt de seny i l'utilitzarem per construir un Estat millor, més just, més democràtic i més pròsper". Senyor Rajoy no volem continuar formant part d'un estat que destrueix la nostra autoestima col·lectiva, un estat que ens humilia, ens menysté i ens vexa”.


Ara només ens cal poder assolir un dia, la Independència!

dijous, 21 de novembre del 2013

L’inefable Sr. Mario Vargas Llosa


Un peruà, que volia ser President del seu país, i que ara vol ser capdavanter contra el nacionalisme català.


De volar en jets privats al Perú més tercermundista, a asseure’s en una cadira de la RAE i tenir el títol de Marqués d'Espanya. 



El Sr. Mario Vargas Llosa té el mèrit d’haver aconseguit a l’any 2010 el premi Nobel de literatura, i no seré pas jo qui li discutirà els mèrits d’aquest important guardó. Al contrari: tot el meu respecte per aquesta importantíssima distinció. 

Fins i tot el dia del seu discurs a Estocolm recollint el premi
Nobel, Vargas LLosa va tenir un "record"
pel nacionalisme català
Però jo no vull parlar del mèrits literaris del Sr. Vargas Llosa, sinó que voldria fer un petit recorregut per la seva trajectòria política. A l’any 1993, el Sr. Vargas Llosa va obtenir la nacionalitat espanyola sense perdre la peruana a través dels convenis de doble nacionalitat existents entre el Perú i Espanya. Fins aquell moment, el Sr. Vargas Llosa havia viscut al Perú (Arequipa i Lima), Bolívia (Cochabamba), Espanya (Madrid i Barcelona), París i Londres. Havia intentat ser algú a Europa i els únics que el varen acceptar van ser els espanyols que fins i tot el van fer membre de la “Real Academia Española de la Lengua”.

En la seva llarga etapa peruana el Sr. Vargas Llosa va voler presentar-se com a candidat a la presidència del Perú en les eleccions de l’any 1990. Era el candidat del rics, volant en jets privats i acompanyat sempre de jovenetes de bon veure, va recórrer el país per consolidar la seva popularitat, fet que li va comportar que poc temps abans de les eleccions les enquestes el donaven com a clar favorit amb més del 50% del vots. Tanmateix, una campanya plena de luxes  de tot tipus amb manifestacions d’opulència van fer que el seu rival Fujimori, amb 15 dies donés la volta a les enquestes, a l’oferir als peruans una proposta de vida molt més adequada a la misèria que imperava (i impera encara) en aquell país.

Després d’aquest fracàs estrepitós, el Sr. Vargas Llosa es va refugiar novament a Madrid, des d’on va intentar guanyar-se les simpaties dels espanyols. I per fer-ho no va trobar millor fórmula que afegir-se a allò que més ven a Madrid: l’anticatalanisme.

Són de sobra conegudes les diferents manifestacions del Sr. Vargas Llosa en contra del nacionalisme català, en ocasions criticant-lo directament, i en altres d’una manera més encoberta. El dia que va recollir el seu premi Nobel a Estocolm va tenir la barra de dir:

"Ojalá que los nacionalismos, plaga incurable del mundo moderno y también en España, no estropeen esta historia feliz". 

Però les debarrades d’aquest home contra Catalunya no es limiten al dia que va recollir el seu premi, sinó que les ha anat dient al llarg del temps, quan li han vingut en gana. Segurament la seva fobia anticatalana deu tenir a veure amb la seva estada a Barcelona; alguna cosa no li va sortir com ell volia…Però sens dubte la seva mania persecutòria contra l’independentisme té també un altre motivació; ha d’agraïr als espanyols tot el que ells li van donar: estudis, un silló en el RAE, i altres prebendes que ha aconseguit a la “Villa y Corte”

Per això lluny de calmar-se continua atiant els focs espanyols contra Catalunya. La seva última desbarrada també mereix ser destacada:

Amb la misèria que hi ha al Perú (Barri de
Lima Sur a la imatge), al Sr. Vargas Llosa
 el preocupa la independència de Catalunya
Mire, es absolutamente absurdo, es utópico, pensar que Cataluña se pueda independizar de España en el contexto de la unidad europea, de la UE, vamos, es que sería absolutamente antihistórico, absolutamente anómalo. No puede ocurrir. Por el hecho en sí y porque Cataluña es una parte absolutamente fundamental de España, y eso ha sido así durante los últimos cinco siglos. Y lo seguirá siendo."


Un personatge que a canvi de totes aquestes manifestacions del nacionalisme espanyol més ranci, ha rebut el títol de Marqués d'Espanya, atorgat al 2011 pel Rei dels espanyols.  Com es pot veure per més premi Nobel que sigui, és un perfecte ignorant. Sr. Vargas Llosa: miri si està vostè errat, que fins i tot Perú es va poder independitzar d’Espanya. Que le vaya bonito!   

dilluns, 18 de novembre del 2013

El PSC es despenja del “Dret a Decidir”



En un acte autoritari sense precedents Navarro imposa a l’executiva del partit les instruccions rebudes de Rubalcaba



El PSC canvia la C de Catalunya per una O  (d’Obediència) i una E (d’Espanyola)



Qui hauria de dir que aquell partit que dominava la Generalitat, les Diputacions i la majoria d’ajuntaments importants de Catalunya amb només 3 anys passaria a ser un partit marginal a Catalunya. Allò que ningú hauria pronosticat fa només 3 anys ha passat a ser una crua realitat pels militants socialistes i pels socialistes catalans en general.  

Què els sembla aquesta imatge?
No és bo per la política ni per Catalunya que el PSC s’arrossegui entre la societat catalana de la ma d’un secretari general que no només no genera cap confiança entre la seva gent, sinó que a més s’ha convertit en la riota pública del mon polític català. Un secretari general que es capaç de dir avui que una cosa és blanca, i  convertir-la en negre l’endemà mateix. La seva manca de credibilitat arriba a nivells alarmants tractant-se del líder polític d’un partit històric català. Ai si Josep Pallach aixequés el cap...

El fet és  que amb aquesta decisió d’abandonar el pacte pel Dret a Decidir, i per tant retirar-se del col·lectiu de forces polítiques que des del Parlament volen demanar al Congrés del Diputats l’autorització per fer una consulta legal d’acord a l’article 150.2 de la Constitució que contempla la possibilitat que l’Estat cedeixi a les autonomies competències que li són pròpies, es debilita el procés d’autodeterminació del catalans. Aquest mateix article és el que es va utilitzar per aconseguir que Catalunya pogués tenir la seva pròpia policia de trànsit en els èpoques en les que a Madrid governava el PP però sense majoria absoluta.

He dit més amunt que el procés d’autodeterminació es debilita per que es passa d’una majoria a la cambra catalana del 80% del total de diputats a una xifra inferior (64,4%). En concret es passa de 107 Diputats a favor del Dret a Decidir a 87 Diputats. Dels 20 diputats del PSC és d’esperar que alguns d’ells partidaris del Dret  a Decidir, potser 5 o 6  a tot estirar, el dia de la votació no segueixin la disciplina del partit i votin al costat del partidaris del Dret a Decidir. Si això fos així, voldria dir que els partidaris del Dret a Decidir podrien superar els 2/3 de la cambra catalana (90 Diputats) i apropar-se al 70% dels Diputats (95 diputats)


La imatge d’aquella manifestació integradora del 11 de setembre passat fent una cadena humana que anava des de pràcticament Perpinyà, fins el riu Sènia a la frontera amb el País Valencià, ha quedat perjudicada per aquesta decisió pel partit del Sr. Pere Navarro, a qui algun dia algú li recordarà amb tota la raó que vol dir la paraula botifler.


A aquests dos se'ls hi veu
el llautó... 

Està molt clar que els enemics del poble català no són només els espanyols (avui la conferència episcopal espanyola s’ha afegit al carro de combatre la secessió catalana a través d’un personatge sinistre com és el cardenal Rouco), sinó que hi ha catalans que també estan en la línia d’evitar com sigui la independència de Catalunya. El Sr. Duran Lleida, el Sr. Pere Navarro o el Sr. Joan Rosell no són més que petites mostres del que anirà passant les properes setmanes i mesos: el      discurs de la por i de les amenaces per veure si els catalans ens conformem amb els rosegons que habitualment ens han anat donant per fer-nos callar.

Sort que de tant en tant sorgeix algun valent que fins i tot a Madrid els ha advertit que això de Catalunya va en serio. Avui el Conseller Mas Colell ha fet que em reconciliés amb ell.

Paciència catalans: la llibertat arribarà, però ens la faran suar de valent...No hem de defallir!