dimecres, 24 de juny del 2015

Convulsió en el món independentista


El president Mas reorganitza el seu govern davant la fugida d’UDC, i demana a les entitats sobiranistes  que assumeixin el repte de liderar una llista pel 27S amb ell o sense.


ERC continua sembrant el desconcert i la divisió del vot independentista atiant el debat esquerres-dretes



Aquests dies estan sent intensos en el món independentista. D’una banda, com a conseqüència de la ruptura de la federació de CiU, els consellers d’Unió han abandonat el Govern de la Generalitat, seguint les directrius marcades per Duran Lleida. Això ha implicat que el president Mas hagi hagut de nombrar nous consellers en substitució dels que han abandonat el vaixell. La vicepresidenta Ortega ha estat substituïda en aquest càrrec per Neus Munté, que continua sent consellera de Benestar i Família. El càrrec de Joana Ortega com a consellera de Governació i Relacions Institucionals serà ocupat per Meritxell Borràs. Jordi Jané ocuparà la conselleria d’Interior en substitució de Ramon Espadaler i Jordi Ciuraneta serà qui substituirà Josep Maria Pelegrí a la conselleria d’Agricultura. A destacar també que Neus Munté serà la nova portaveu del Govern, substituint a Francesc Homs, que continua coma conseller de Presidència i a qui el president Mas ha encarregat la direcció de la campanya electoral de cara al 27S. Això pel que fa als canvis al Govern de la Generalitat.    

Abans de confirmar els canvis al Govern, el president Mas va donar una conferència a Molins de Rei en la que semblava que proposaria presentar-se a les eleccions del 27S en la que molts anomenaven la “llista del president”, incorporant independents amb una gran transversalitat, és a dir, incorporant persones destacades de la societat civil catalana, provinents de l’esquerra, del centre polític o fins i tot de la dreta. Aquesta era la proposta que el rumor havia propagat i que no es veure confirmada per la realitat. En la seva compareixença el president Mas va fer “una crida a unir forces des de les entitats i la societat civil i que s’hi sumin els partits que ho vulguin”. De fet s’estava referint a l’ANC, Òmnium, AMI i altres entitats del pacte Nacional pel Dret a Decidir, tal com va corroborar dilluns passat en una entrevista a TV3. El president Mas proposava “una llista de les entitats amb el president” i no la llista del president. En aquesta entrevista el president Mas va aclarir que si les entitats no acceptaven el que ell els havia proposat, ell es presentarà a les eleccions  encapçalant una llista de CDC, tot i que en al seva opinió, “aquesta no és la millor opció”

Per la seva banda, les entitats sobiranistes, van demanar se rebudes pel president Mas per tal que aquest els expliqués i concretés els termes de la proposta que els havia fet. Al sortir de la reunió les entitats varen manifestar que necessitaven temps per rumiar-ho i discutir-ho internament en el sí de cada una de les entitats.

Mentre tant ERC, veient que una vegada més el president Mas prenia la davantera es va veure en l’obligació de dir-hi la seva. I ho ha fer anunciant una candidatura sota el lema  “Aliança per la República Catalana” dirigida als independentistes, les esquerres i els moviments de regeneració democràtica. Una proposta que no només no suma voluntats per la independència sinó que divideix als independentistes catalans segons siguin d’esquerres o de dretes. Una vegada més el líder republicà palesa la seva manca de visió estratègica pel que fa a la independència de Catalunya. Altres cosa és si el seu interès ocult, no és el d’una Catalunya independent, sinó el de presidir una Generalitat, comunitat autònoma de l’Estat espanyol. Altrament no s’explica l’obsessió malaltissa de Junqueras i el seu entorn polític envers d’una cada vegada més necessària UNITAT PER LA INDEPENDÈNCIA.


Tanmateix crec que les setmanes properes poden ser fonamentals per l’èxit o el fracàs del 27S. Veurem cap a on s’inclina la balança                

dijous, 18 de juny del 2015

Daltabaix polític a CiU


La federació de Convergència i Unió salta pels aires després de la pregunta interna als militants d’Unió, i l’ultimàtum posat per Convergència


Duran Lleida, que és a l’origen dels conflictes, s’amaga darrere d’Espadaler a qui fa fer el ridícul donant la cara per ell.



S’ha consumat el que aquests últims dies es veia a venir, i la Federació de Convergència i Unió està a punt de passar a la història. De moment Unió retira als seus militants del govern, el que significa que com a mínim Joana Ortega, Ramon Espadaler i Josep Maria Pelegrí deixin de ser respectivament consellers de Governació i Relacions Institucionals i Vicepresidenta del Govern de  Catalunya, conseller  d’Interior, i  conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. 

Tot plegat s’ha produït com a conseqüència d’una pregunta interna que UDC havia fet a la seva militància al voltant de la integració o no del partit al full de ruta del procés sobiranista acordat entre Convergència i ERC. La pregunta va ser del tot ambigua i donava peu a diverses interpretacions. El resultat fou un empat tècnic entre les dues posicions, la del Si i la del NO, sense que molts poguessin interpretar bé que representava votar SI o votar NO. Davant d’una resposta tan ajustada entre el Si i el NO, Duran Lleida va interpretar que la seva posició personal és la que havia guanyat. I la seva visió personal era la ja coneguda de negociar amb el govern espanyol per intentar convertir Catalunya en un Estat associat a l’Estat espanyol.  Convergència va tenir coneixement de la postura formal d’Unió, i ràpidament van emplaçar als demòcrata cristians a posicionar-se a favor del SI-SI, i els hi van donar 3 dies de termini per decidir-ho. Davant d’aquest pressió, la reacció de Duran va ser fulminat i va decidir retirar del govern a tots els càrrecs que Unió hi té. I aquí han sorgit de nou les divergències internes dins d’Unió. Mentre  Joana Ortega, Espadaler, Pelegrí accepten la decisió del seu líder d’abandonar els seus càrrecs al govern del president Mas, altres militants d’Unió es neguen a fer-ho per que entenen que això seria fer un xantatge al president Mas, que en opinió d’alguns d’ells és el que en el fons Duran vol aconseguir, per intentar que Mas abandoni el camí de la independència. 

L’excusa posada per el comitè de govern d’UDC és que Convergència els ha posat un ultimàtum al donar-los només 3 dies per definir-se respecte del SI-SI, quan tots sabem que després de pactat el full de ruta entre Convergència i ERC al mes de març, han passat 3 mesos  en els que Unió s’ha dedicat a marejar la perdiu, post-posant qualsevol decisió al 14 de juny, data que ells havien decidit per fer la consulta interna. Per tant, amb pregunta interna o sense, han passat molts mesos sense una posició clara d’Unió. No es pot parlar per tant d’ultimàtum.

Està per veure les conseqüències de tot plegat, però jo tinc el convenciment que la sortida d’Unió ha de ser positiva pel president Mas i pel procés d’independència de Catalunya. I ho serà per que Convergència es treu del damunt el pesat llast  que significaven les continues atzagaiades i pals a les rodes de Duran. Sense ell, el president Mas i Convergència eliminen els dubtes que havien generat a  molts catalans respecte de la seva autèntica voluntat d’aconseguir la independència. Ara, amb aquest dubte clarament esvaït, Convergència i el president Mas poden recuperar una credibilitat que alguns li negaven. Si més no, amb això els ciutadans hi hem sortit guanyant: No hi ha cap dubte, Convergència i el president Mas són tan independentistes com els que més i com a mínim tant com  aquells que fins  ara han volgut monopolitzar l’autèntic ADN independentista. ERC haurà de buscar nous arguments per negar-se a fer una llista unitària de cara al 27S.


No vull acabar aquest comentari sense ressaltar l’actitud digne de la fins ara vicepresidenta del govern de la Generalitat Joana Ortega. Com a consellera, Joana Ortega no ha estat mai sant de la meva devoció, però haig de reconèixer que el gest d’abandonar la política al mateix moment que abandoni el govern, l’honora. El seu gest s’ha de llegir com un acte de respecte vers el que el partit ha decidit, però al mateix temps, un  rebuig clar a la manera de fer de Duran. Sembla que el conseller Pelegrí pot seguir un camí similar al de Joana Ortega, i aquestes decisions contrasten molt amb el paper de “la trista figura” que ha fet el conseller Espadaler, intentant justificar l’injustificable, i fent el major ridícul de la seva vida. Allà cada qual.

dimarts, 16 de juny del 2015

El govern espanyol recorre contra les estructures d’Estat

El govern espanyol ha presentat davant del Tribunal Constitucional (TC) un recurs d’inconstitucionalitat contra la llei catalana de mesures fiscals i financeres, aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 11 de març i que preveu la creació de les anomenades "estructures d'Estat".


Està vist que el govern espanyol ens vol encotillar com a poble, i dissoldre la personalitat catalana dins de la amalgama espanyola, convertint-nos amb una regió més d’Espanya


El consell de ministres de divendres passat va cordar presentar recurs d’inconstitucionalitat contra els articles 69 i 95 de la Llei esmentada, així com diferents disposicions addicionals de la Llei, i va acordar sol·licitar al TC la suspensió automàtica de la vigència d’aquesta Llei. Ha estat la vicepresidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaria qui en la roda de premsa posterior al consell de ministres ha comunicat aquesta decisió per que no accepten que la Generalitat sigui competent en al creació d’estructures d’estat.
El recurs s’ha presentat contra els articles que permetien la creació de l’Agència Tributària de Catalunya entre d’altres mesures, i demostra clarament que l’Estat espanyol no està disposat a permetre la secessió de Catalunya. Aquesta postura hauria de fer reflexionar a tots aquells que encara són partidaris d’intentar una solució consensuada amb el govern espanyol. Cap govern espanyol negociarà mai, cap mena d’acord amb Catalunya a partir del qual Catalunya pugui ser una mica més ella mateixa del que ho és ara. En tot cas, el que pot passar és el que ja està començant a succeir i que no és altre cosa que el govern espanyol vagi recuperant mica en mica algunes de les competències transferides al seu dia a la Generalitat. Aquesta acció de laminació constant de les competències de la Generalitat de Catalunya si que es visible en el dia a dia de les disposicions que emanen del govern espanyol.
De fet, el govern espanyol ve actuant amb tota contundència contra qualsevol iniciativa del govern català que estigui relacionada amb la independència o amb la internacionalització del conflicte, a banda òbviament dels intents d’acabar amb la llengua i cultura catalanes, obsessió malaltissa que els ve de sempre i està en el seu ADN.
És evident per qui ho vulgui veure, que amb el govern espanyol no hi ha cap possibilitat de diàleg al voltant del dret dels catalans a voler decidir lliurement el nostre futur. No ho entenen, no ho volen entendre, i encara que ho entenguessin no ho permetrien. Aquesta és la pura realitat. Els catalans estem condemnats per sempre més a viure sota l’opressió de l’Estat espanyol que es manifesta intentant eliminar qualsevol vestigi de la cultura catalana, i per altre banda exercint un domini colonial sobre els ciutadans autòctons els quals només tenen el “dret a pagar” els impostos.
Fa uns mesos, el govern espanyol va actuar contra les “ambaixades” catalanes a l’exterior, recorrent també al TC contra la Llei d’Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya, recurs que va ser admès a tràmit per aquest Tribunal. Des de fa ja forces anys, la Generalitat perd sistemàticament tots els recursos que interposa l’Estat contra Catalunya, fet que qüestiona la imparcialitat d’aquest Tribunal, atès que encara que sigui només estadísticament, alguna sentència hauria de recaure a favor dels interessos dels catalans. No és creïble que l’Estat sempre tingui la raó, i que els actes de la Generalitat recorreguts des de Madrid siguin sempre anticonstitucionals. Qualsevol persona se’n adona que alguna cosa anormal passa quan els fets són com els descrits.

Per tant, si els catalans volem realment que les coses siguin diferents i poder tenir la categoria de ciutadans de primera, si els catalans volem recuperar l’orgull de ser-ho, només ens queda un camí, i aquest no és altre que seguir el procés sobiranista segons les directrius que està marcant el president Mas. 

dissabte, 6 de juny del 2015

Les dimissions en cadena del ministre Fernández Diaz


Com pot reclamar dimissions, quan encara no ens ha aclarit com es varen produir les filtracions falses de suposats comptes a Suïssa del president Mas i de l’alcalde Trias?


La política és un art quan s’excel·leix en el seu exercici, però esdevé repugnant quan s’utilitzen les clavegueres de l’Estat per calumniar als rivals polítics  


Hi ha polítics que haurien de comptar a mil abans d’obrir la boca i dir segons quines bestieses. És el cas del ministre espanyol d’Interior, el Sr Jorge Fernández Díaz que aquestes últimes setmanes ha estat una vegada més al bell mig de la polèmica al voltant d’unes filtracions sembla que de la policia espanyola a grups jihadistes segons varen denunciar els mossos d’esquadra a la fiscalia. Arran d’aquesta notícia, el president de la Generalitat Artur Mas va fer unes manifestacions en les que deia que de ser certes aquestes filtracions, aquest fet comportaria en qualsevol país democràtic tot un seguit de “dimissions en cadena”.

Com a conseqüència d’aquestes paraules del president català, el ministre Fernández Díaz es va mostrar molt enfadat per la gravetat de les acusacions i va dir que si la fiscalia arxivava el cas, seria ell qui llavors exigiria aquestes dimissions en cadena a la Generalitat. Efectivament, la fiscalia per segona vegada ha arxivat el cas, però sembla que en l’acta d’arxivament implícitament  es reconeixen els fets  denunciats pels mossos tot i que no es considera que arrel d’aquestes filtracions  es posés en risc la seguretat de l’agent dels mossos infiltrat en la cèl·lula jihadista  ni la investigació oberta pels mossos d’esquadra.

En conèixer aquest  arxivament de la denúncia al ministre Fernández Díaz li va faltar temps per reclamar les “dimissions encadena” al president Mas, i és en aquest punt en el que jo voldria fer algunes reflexions. La primera relacionada amb el fet que s’hagi arxivat la causa. Quin valor té aquesta decisió judicial en un país en el que estem veient dia si, dia també, com fiscals i jutges actuen amb criteris polítics? Ja entenc que en un Estat de Dret això no hauria de passar mai, però malauradament les evidències demostren tot el contrari: les querelles contra el president Mas pel 9N, les sentencies del Tribunal Constitucional sempre en contra dels interessos de Catalunya, o les del Tribunal Suprem actuant en contra de la immersió lingüística al nostre país, la sanció del Consell General del Poder judicial al jutge Vidal, i tantes altres actuacions en són una prova més que evident que avui, la justícia espanyola actua si més no en el cas de Catalunya, amb criteris polítics i no jurídics.

Per tant, Sr. ministre, vostè creu que pel fet que un jutge arxivi la denúncia dels mossos això li atorga a vostè l’autoritat moral per reclamar res? Au va home, miri’s al mirall cada matí, i adonis que la seva persona, una  imatge d’ètica no la dona pas; més aviat el contrari. I el reconeixement per part de jutge dels fets denunciats tampoc mereix la seva consideració? Resulta, Sr. Fernández Diaz, que els fets denunciats es van produir; el que passa és que el jutge, a instàncies del fiscal, ha decidit que els fets no eres punibles. Aquest és el fet. Per cert, podria recordar-nos de qui depèn el ministeri fiscal, Sr. ministre?

La segona reflexió està relacionada amb les actuacions del propi ministre Jorge Fernández Díaz quan al bell mig de la campanya electoral al Parlament de Catalunya a la tardor del 2012, sembla que una unitat de la policia que ell dirigeix va filtrar a un diari de la caverna mediàtica espanyola una informació que ha resultat falsa, en la que s’acusava al president Mas de tenir comptes a Suïssa. Però és que l’any passat, la mateixa unitat de la policia nacional va filtrar al mateix diari un altre informació acusant a Xavier Trias, alcalde de Barcelona, de tenir també comptes bancaris a Suïssa, informació que també s’ha demostrat del tot falsa.

I davant d’aquestes filtracions calumnioses de la policia nacional, que ha fet el Sr. ministre? No només no ha fet dimitir a ningú, sinó que veladament, ha anat insinuant que algun dia es demostraria la veracitat d’aquelles denúncies. En un moment es va anunciar que s’obriria una investigació per esbrinar l’origen de les filtracions de la falsa notícia, però heus aquí, que passat el temps, no s’ha sabut res més de la suposada investigació, no es coneixen els culpables, i evidentment com que ningú no n’és formalment responsable, no s’ha castigat ningú.


En un ministeri en el que passen aquests coses, algú creu que el seu titular està en condicions de reclamar res a ningú? Si el Sr. ministre tingués una mica de dignitat, ja se n’hauria anat cap a casa seva amb la cua entre les cames...