dimecres, 29 de maig del 2013

Barricada simbòlica contra la Llei Wert



Hi ha hagut unió de les forces polítiques, societat civil i comunitat educativa catalanes i catalanistes, però n’hi podia haver hagut més



Ahir a la tarda es va celebrar a la Generalitat una cimera convocada pel President Mas amb l’objectiu d'oposar un front comú contra l’aplicació de la Llei Wert i al mateix temps acordar la interposició d’unes esmenes conjuntes tendents a blindar la immersió lingüística, quan aquest projecte de Llei es debati en el Congrés dels Diputats i en el Senat a Madrid. A la reunió hi van assistir CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i la CUP, juntament amb una representació del Consell Escolar de Catalunya.

No van ser convocats ni el PPC ni C’s, atès que no només els sembla bé la Llei Wert, sinó que a més estan totalment d’acord amb l’extinció de la llengua catalana en mans dels colonitzadors espanyols, dels quals ells en són una petita avançada. Tampoc no hi van ser convocats els sindicats de l'ensenyament.

Construint el front comú contra la Llei Wert
Deia a l’encapçalament que en la reunió es va aconseguir una imatge d’unió de les forces catalanistes. Hi ha però dos personatges que encara no han entès de què va aixó de Catalunya. Em refereixo a Pere Navarro i Joan Herrera. Sempre s’han de diferenciar de la resta; sempre han de posar el seu toc de “genialitat”.  Fa temps jo interpretava que ho feien per que prioritzaven els interessos del seus partits als de Catalunya. Amb el temps he descobert que aquesta necessitat de ser diferents no és per prioritzar els interessos dels seus partits, sinó que de fet el que pretenen és donar satisfacció als seus egos respectius. Per això tan sovint fan el ridícul.

En la reunió es van acordar diferents esmenes a l’articulat de la Llei així com a les disposicions finals i transitòries de la mateixa. Sembla que l’objectiu és que els diferents partits a la cimera d’ahir presentin aquestes esmenes de forma conjunta en el tràmit parlamentari.

Calia seguir la reacció del ministre Wert, que s’ha produït aquest mateix matí. El Sr. Wert en to de superioritat com és habitual en ell, ha  posat en dubte que es pugui blindar l’ensenyament del català a través de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, fet que demostra ben clarament que a ell el que el preocupa no és la qualitat de l’ensenyament o el grau de coneixement de determinades matèries: el que realment el té obsessionat és el català. Com tants espanyols odia al català amb totes les seves forces, i tot i no dir-ho obertament aquesta realitat traspua del seu tarannà de la seva persona i dels seus fets. El Sr. Wert és un nacionalista espanyol perillós, totalitari i menyspreador  al més pur estil Aznar (“vamos a discutir ahora por unas chapas”, referint-se al problema de les plaques de matrícula dels cotxes) o de Miguel Àngel Rodríguez (“la selección catalana de canicas”, referint-se al fet que els catalans reclamaven les seleccions nacionals catalanes). Wert ha fet també les seves frases cèlebres com ara “españolizar a los niños catalanes”  per exemple, i ho vol  aconseguir a través d’una Llei elaborada en la cuina de la Fundació FAES allà on la caverna espanyola produeix els seus nyaps intel·lectuals més sonats.

El professor Sala i Martin té molt clara la millor fòrmula
per impedir que la Llei Wert es pugui aplicar a
Catalunya
Continuo valorant molt la capacitat de la consellera Rigau, que defensa des del primer dia que la Llei Wert és inaplicable a Catalunya, però avui ha estat encara més explícita a l’afirmar que la insubmissió a la Llei Wert, si aquesta s’aprova tal com està, és una possibilitat. Estem davant d’una dona que parla clar, que sap del que diu i a més és valenta.

De tota manera qui ha explicat la millor manera per evitar que la Llei Wert s’apliqui a Catalunya ha estat el professor Sala i Martin. Ha dit que la millor manera per deixar de banda la Llei Wert és la independència. Així de clar.

Afortunadament per Catalunya n’hi ha uns quants que ho tenim molt clar...serem prous?

dimarts, 28 de maig del 2013

“Privilegis” per Catalunya?



Els “barons” del PP ens mostren el camí: adéu Espanya!



Ahir a Madrid, el PP va intentar sense èxit posar ordre entre els seus “barons territorials” respecte al dèficit autonòmic.  És ben sabut que aquest és un tema que es debat des de fa temps, atès que del dèficit que s’acabi decidint en depenen els pressupostos, i per tant les retallades que se’n derivin. 

La reunió de dirigents del PP només es mostra sense
disidències en un sol aspecte: la seva catalanofòbia
En un primer moment semblava com si el Sr. Montoro entengués que en determinades autonomies exigir segons quin nivell de dèficit implicava unes retallades del tot inassolibles.  Aquesta “comprensió” era fruit de les explicacions i raonaments que algunes comunitats li van fer arribar (Catalunya i València fonamentalment), però també de les directrius marcades pel Sr. Olli Rehn comissari europeu per assumptes econòmics i monetaris a qui el conseller Mas Colell s’havia dirigit prèviament per fer-li veure lo dramàtic de la situació. Fins aquí semblava com si Espanya entengués el mal tracte econòmic a que ha estat sotmès tot l’arc mediterrani espanyol (des d’Andalusia fins a Catalunya passant per Ses Illes), i per tant donava la impressió que el ministre Montoro seria sensible a aquesta realitat.

Però tot eren falses impressions. L’endemà mateix que comencessin a circular aquestes informacions, l’inefable Sr. Monago president d’Extremadura es va mostrar del tot contrari  a aquest tractament amb Catalunya. Ell va centrar les seves crítiques contra Catalunya, tot i que la mesura afectaria en principi a totes les comunitats de l’arc mediterrani. Les queixes del Sr. Monago van rebre ràpidament el suport de Galícia, Castella-Lleó, Madrid, Castella-la Manxa, Aragó...fins i tot el País Basc governat pel PNB va donar suport a l’idea de no ser condescendents amb aquests comunitats històricament mal tractades.

El Sr Ignacio Gonzalez és president de la Comunitat deMadrid
 i la seba fòbia anticatalana no és només esportiva
Les dissidències van ser tan importants dins del PP que per tal de poder mal tractar Catalunya, hi havia dirigents del PP que anaven en contra dels interessos d’altres dirigents del PP (Múrcia, Ses Illes i València estan governades també pel PP). La situació va arribar a ser tan patètica que el govern Rajoy es va veure obligat a reunir ahir en un dinar a Madrid als seus barons regionals per intentar posar ordre i mantenir un discurs comú entre ells. Una vegada més Rajoy va fracassar en el seu intent, i ara s’han donat un altre més addicional per intentar trobar una posició de consens dins del propi PP. No tinc clar si el “barons” cerquen “compensacions” per cedir davant de Rajoy o si realment són així de pusil·lànimes.

El que si sembla del tot clar és que la seva obsessió és Catalunya. Dic això per que en sortir de la reunió alguns “barons” van anar a buscar directament als mitjans per posar de relleu frases com:

“El Govern ens ha donat garanties que no hi haurà cap negociació bilateral ni pel darrera amb Catalunya” frase del Sr. Ignacio González president de la Comunitat de Madrid

“El govern ens ha dit que hi haurà compensacions que es concretaran  més endavant per les comunitats complidores”, frase del Sr. Juan Vicente Herrera president de la Comunitat de Castella-Lleó.

El mateix president Rajoy va haver d’assegurar als seus barons que “no hi haurà tracte de favor per Catalunya”

Per la seva part el Sr. Monago president d’Extremadura va dir que “la regió (Extremadura) no és partidària d’un dèficit asimètric”

Jo li diria al Sr. Monago, que si la distribució del dèficit no ha de ser asimètrica, quina és la raó per la qual la distribució dels subsidis si que ho és? per que és clar, si ho apliquem a les subvencions, la subvenció a Extremadura hauria de ser  “0” atès que Catalunya rep també “0”. Però no val la pena, tampoc ho entendria...
El conseller Homs ha "tranquil·litzat" als barons del PP
dient que Catalunya no vol privilegis
Avui ha estat molt bé el portaveu del govern català el Sr. Homs quan ha recordat als barons del PP que Catalunya no vol privilegis; Catalunya vol justícia. Només que ens tornéssin la quarta part del dèficit fiscal d'un any, no ens caldria demanar cap dèficit particular; el nostre dèficit seria igual a "zero". Tampoc tindriem cap dèficit si els espanyols ens paguessin tot allò que ens deuen, previst a l'Estatut i que ells no ens volen reconèixer.   

Amb la lectura de tot això, i d’altres comentaris similars de diferents dirigents del PP, ja n’hi ha prou per entendre que Catalunya no pot continuar ni un dia més dins d’Espanya. Mai podrem esperar res de bo dels espanyols de dretes ni dels espanyols d’esquerres, que com deia Pla s’assemblen molt els uns als altres.

Només tenim dues possibilitats: ho deixem que els espanyols ens continuïn explotant com es fa amb les colònies, o ens independitzem...Oi que està clar el camí a seguir?

diumenge, 26 de maig del 2013

Duran Lleida: un espanyol que es fa passar per nacionalista



Després de molt de temps marejant la perdiu, finalment a Duran Lleida se li ha vist el llautó



Qui més mal ha fet a la coalició CiU a través dels anys no és el desgast  habitual dels partits que governen,  sinó que la fugida de vots  ha  estat causada per la presència d’aquest personatge nefast en la política catalana. Com que a nivell polític no tenia cap mena de qualitat per convèncer al president Pujol, va començar a “trepar” dins d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), descavalcant dels càrrecs de direcció a dirigents històrics del partit, fins que va aconseguir arribar a presidir el comitè de govern  d’UDC a l’any 1987, després de menyscabar subterràniament el prestigi de Concepció Ferrer que era la presidenta fins aquell moment i de guanyar adeptes potenciant d’una manera encoberta l’enfrontament amb Convergència. Una mica més tard, a l’any 1990 esdevé a més president d’UDC.



És a partir de l’acumulació d’aquest dos càrrecs quan comença a tenir protagonisme en al vida política da Catalunya. I ho fa no per les seves aportacions, sinó gràcies a les dificultats que planteja en relació a l’altre partit de la coalició: Convergència Democràtica de Catalunya  (CDC). Per adquirir notorietat i guanyar protagonisme entre la gent d’Unió, comença a reclamar un major pes d’UDC en les llistes electorals de la coalició. Aquest va ser precisament el cavall de batalla que va utilitzar internament en el partit per anar adquirint notorietat entre els seus. Va arribar a generar tanta tensió,  que fins i tot en algunes localitats no va ser possible presentar una candidatura conjunta entre UDC i CDC; cada partit va presentar la seva pròpia llista.

Aquest fet va ser l’inici de la davallada de vots de la coalició que elecció rere elecció veia com el degoteig de vots era constant. La gota que va fer vessar el got va ser la pugna amb Artur Mas per la substitució de Jordi Pujol com a candidat a presidir la Generalitat. Aquest episodi perdut estrepitosament per Duran, el seu ego no el va poder resistir, i les seves contínues atzagaiades van fer veure a la societat civil catalana que la desunió en el sí de la coalició CiU era absoluta. Va ser l’anunci d’un final que estava cantat: a la tardor de 2003, tot i guanyar les eleccions van perdre el govern de la Generalitat davant del tripartit. 

En els anys de la travessa del desert per part de CiU, Duran es va refugiar en el seu escó al Congrés dels Diputats espanyol, deixant que fos Mas qui passés la maroma tot sol durant 7 llargs anys. Va ser al 2010 quan CiU va recuperar de bell nou la presidència de la Generalitat, quan a partir d’aquell moment Duran va tornat a fer acte de presència  en la vida política de Catalunya. I ho ha fet de la manera que ell sap fer, és a dir en base a restar enlloc de sumar. S’ha posicionat sempre de manera que entre la posició de Mas i ell hi haguessin distàncies suficients clares com per que la societat se’n adoni que ell és un home situat en la centralitat política, mentre que Mas és un eixelebrat  en mans d’ERC que ha iniciat un camí que no porta enlloc.  

Alcampell és un poble de la Franja de Ponent
Per això en ple debat sobiranista ha dit a tots aquells que l’han volgut escoltar que ell no és sobiranista; que ell el que vol és una Catalunya associada a l’Estat espanyol, que si Catalunya és independent es quedarà fora de la Unió Europea, i no se quantes barbaritats més, sempre intentant desmarcar-se de la posició del president Mas.  

Aquesta és a grans trets la trajectòria d’un home ambiciós i egoista que no ha dubtat en cap moment a avantposar els seus interessos particulars davant dels del partit, de la coalició i fins i tot de Catalunya quan li ha convingut. Duran sempre fa prevaldre la seva conveniència, i ai d'aquell que gosa discrepar, per que té assegurades represàlies, com li ha succeït a Vila d'Abadal alcalde de Vic per CiU i home d'Unió

Així és el Sr. Duran Lleida de 61 anys, que hauria de demanar la jubilació anticipada enlloc d’estar esperant emboscat i d’amagatotis que el president Mas s’estavelli en el seu intent de portar Catalunya a la plenitud nacional, i presentar-se llavors davant del poble dient “ho veieu?, jo tenia raó...” I intentar llavors guanyar-se la confiança dels catalans. Espero sincerament que mai arribi aquest moment, i que quan siguem un país lliure i independent dins de l’UE o fora, el Sr. Duran Lleida ho pugui viure des d’Alcampell assentat al patí de casa seva prenent la fresqueta en una tarda d’estiu, tal com fan els jubilats mentre algun net espavilat li ensenya a resoldre “sudokus” ...





dimecres, 22 de maig del 2013

L’espoli econòmic de Catalunya


Espanya ens arruïna culturalment  i econòmica   


Ahir el conseller Mas Colell donava a conèixer la dimensió de l’espoli econòmic a que està sotmesa Catalunya des de fa forces anys: A l’exercici del 2010, el dèficit fiscal català arribava als 16.500 milions d’€, que equival al 8,5% del PIB català. Aquesta xifra correspon a la diferència entre el que Catalunya paga cada any a l’Estat espanyol via  impostos, i el que Catalunya rep per tot concepte.

Aquest % del PIB, amb lleus oscil·lacions, es manté constant al llarg dels anys. L’any 2009 havia estat del 8%, i al 2010 s’ha incrementat fins al 8,5% del PIB. I així, es miri l’any que es miri hi trobes xifres similars, independentment del sistema de finançament de Catalunya. Les retallades a que s'ha vist obligat el govern per reduïr el dèficit de la Generalitat no haurien estat necessàries si l'espoli no tingués les actals dimensions actuals


El conseller Mas Colell xifra l'espoli fiscal de l'exercici 2010 en més
de 16.000 milions d'€
Està molt clar per tant, que cada vegada que Catalunya ha negociat amb Madrid un nou sistema de finançament, els espanyols han estat capaços de donar-li la volta, per tal d’assegurar que la contribució catalana a les arques de l’Estat resti invariable. Aquesta contribució a les arques de l’Estat arriba a valors que fan esgarrifar si ho contem des de l’any 1986: més de 230.000 milions d’€ és la quantitat que Espanya s’ha apropiat de Catalunya. Aquesta quantitat representa de de l'any 1986 de mitjana un 8,1% d'espoli anual. Sens dubte, una quantitat molt superior a l’or de les antigues colònies d’Amèrica. És per això que Espanya farà tots els possibles per impedir la independència de Catalunya. Som la seva colònia més rentable de tota la història.

Per això indigna que líders polítics de determinades comunitats espanyoles (Extremadura, Castilla-La Mancha, Castilla-León, Galícia, etc.) diguin les barbaritats que arriben a dir. Sembla mentida que tinguin tan poca dignitat: viuen d’explotar Catalunya, i a sobre es queixen i ens insulten quan Catalunya reclama una mica de treva en l’asfixia econòmica a que ens té sotmesos l’Estat espanyol. El Sr. Monago, la Sra. de Cospedal i tants altres, ens tenen acostumats a menysprear a Catalunya mentre viuen del nostre esforç. Em recorda a aquell gos que quan li acostes un rosegó de pa, te la vol mossegar.

La pregunta és, i fins quan ha de durar aquesta situació? Fins quan els polítics catalans acceptaran amb el cap cot ser espoliats pels espanyols? Fins quan la societat civil catalana acceptarem que dels nostres esforços i del nostre treball haguem  de pagar unes quantitats tan elevades com a conseqüència dels malbarataments que els espanyols fan dels recursos que gestionen?


El president Mas troba escandalós que amb un dèficit fiscal
tan elevat, alguns polítics de l'Estat gosin criticar Catalunya  
Tots aquests interrogants només poden tenir una resposta: ja n’hi ha prou. Hem esgotat la paciència i tal com va quedar palès l’11 de setembre de l’any passat, els catalans volem la independència per passar a ser un nou Estat d’Europa.

Si ajuntem tots els greuges que patim com catalans, a l’espoli econòmic hi haurem de sumar el genocidi que Espanya està cometent contra la nostra llengua, i també els intents de anorrear les nostres estructures polítiques. Espanya s’ha proposat viure a costa dels catalans (no exclusivament, però déu ni do), i ho està portant fins les últimes conseqüències. Els catalans haurem de fer el mateix i portar fins les últimes conseqüències la nostra ferma voluntat de marxar d’Espanya.

I aquest missatge l’han de tenir clar els nostres polítics. A mi em preocupa llegir que el govern català vol extremar el diàleg amb el govern espanyol. Està més que demostrat i constatat, que els espanyols sempre ens enreden, i mai acceptaran cap situació que no sigui la del ple domini sobre Catalunya.

Estem doncs davant d’un camí que no té retorn. Seria desitjable que el seu trajecte no sigui excessivament llarg. Com més tardem a assolir la independència més patirem.             

dilluns, 20 de maig del 2013

Els camins a la llibertat seran llargs i feixucs, però hi arribarem



Ens cal internacionalitzar el conflicte amb Espanya



Llegia ahir que el grup d’experts del Consell Assessor per la Transició Nacional i que està estudiant les diferents alternatives per poder exercir el dret a decidir, sembla que ha dissenyat un  seguit d’alternatives amb aquest fi. De tot plegat en quedo amb tres conceptes al meu entendre fonamentals: 
  • Procés escrupolosament democràtic
  • Internacionalització del conflicte
  • Màxima unitat de tots els catalans que desitgin que Catalunya esdevingui un Estat
El Consell Assessor per la Transició Nacional

Crec que és evident per a tothom que el govern espanyol, però els espanyols en general, mai acceptaran que a Catalunya es celebri un referèndum pel dret a decidir. No cediran la capacitat legal de convocar referèndums vinculants a la Generalitat, ni voldran modificar la Constitució per aquesta finalitat. També tinc molt clar que la via PSC de canviar la Constitució espanyola per que aquesta incorpori el concepte d’estat federal, està condemnada al fracàs absolut. La possibilitat de convocar una consulta d’acord a la Llei catalana de consultes és una utopia, atès que qualsevol consulta que es vulgui fer pel dret a decidir l’Estat espanyol la recorrerà al Tribunal Constitucional i quedarà automàticament invalidada. Per tant, no dono cap mena de possibilitat a poder fer una consulta pel dret a decidir al poble de Catalunya.

Tanmateix caldrà seguir tots els passos anteriors perquè haurà de quedar molt clar davant del mon  que Catalunya ha provat insistentment seguir tots els procediments democràtics per poder exercir els seus drets com a poble. Tancada la porta de la consulta, caldrà continuar el procés pe la via democràtica. Caldrà per tant convocar unes eleccions plebiscitàries, de manera que com a mínim dos partits, CiU i ERC i a poder ser les CUP constitueixin una candidatura unitària o una coalició  electoral amb un tres punts únics en el programa: proclamar la independència de Catalunya a través d’una declaració unilateral del Parlament; elaborar una Constitució catalana i convocar un referèndum per aprovar la Constitució; dissoldre el Parlament si la Constitució és aprovada, i convocar noves eleccions al Parlament.
La comissió d'estudi pel Dret a Decidir, la presidirà
la Sra. de Gispert, presidenta del Parlament

Per poder fer tot això i aconseguir el recolzament internacional, caldrà que prèviament el mon conegui ben bé el procés català: els seus orígens, les seves frustracions, l’ofec de l’Estat espanyol a nivell econòmic i cultural i l’ofec polític que Espanya exerceix a través del Tribunal Constitucional. Caldrà explicar-ho molt bé per que sinó el mon no entendrà el perquè d’una declaració  unilateral  que no ho oblidem, és democràtica, però no és participada directament per la ciutadania.

De ben segur que trobarem països que estaran al nostre costat. Però per contra n’hi haurà d’altres que ens els trobarem posicionats en contra. França serà sens dubte un d’ells, atès que hi veurà un risc potencial en el reconeixement de Catalunya  atesa la situació de la Catalunya Nord, però sobretot del país Basc francès. Tampoc Bèlgica ens veurà amb simpatia pel conflicte entre flamencs i valons, i així d’altres països que sense tenir temences concretes hauran estat convençuts per la diplomàcia espanyola per fer-nos el buit.  En definitiva una tasca molt important que caldrà dur a terme molt discretament però els resultats de la qual, poden ser molt transcendents pel nostre futur.

La manifestación de l'11 de setembre de l'any passat, ha estat
una de les poques accions unitàries i transversals que els
polítics catalans han respect at. Tot el mèrit és de l'ANC
Fins aquí, la part entenc jo “més fàcil el procés”. La més difícil  ens toca als catalans. Es tracta d’aconseguir la unitat que fins ara no hem estat capaços d’assolir. Els protagonismes, els personalismes, el voler “marcar paquet” han de quedar en un segon terme. Els polítics catalans que vulguin treballar per la independència han d’entendre que ells i els seus partits no aconseguiran res sense l’ajut i la col·laboració sincera dels altres. Només acceptant que la independència del país serà un triomf de tots o no serà, només entenent això n’hi haurà prou per arribar a aquesta llibertat que tants catalans anhelem. De moment, les expectatives en aquest sentit no auguren res bo. Fins ara aquesta unitat tan necessària no es veu per enlloc. Així no arribarem massa lluny.  

I aquesta desunió és el que busquen precisament des de Madrid. Ens intenten dividir en tot allò on hi veuen possibilitats, i ho fan amb l’ajut important de dos partits dits “catalans” (PPC i C’s) que com una quinta columna intenten des de dins, sembrar la desunió entre les forces sobiranistes i amb la col·laboració d’un altre partit (PSC) que amb els seus dubtes i les seves anades i vingudes encara no ha sabut trobar una posició nítida: o amb Madrid o amb Catalunya. Cal que els nostres polítics s’adonin d’això i sàpiguen prioritzar el que realment avui compta: la llibertat dels catalans