Després de molt de temps marejant la perdiu, finalment a Duran Lleida se li ha vist el llautó
Qui més mal ha fet a la coalició CiU a través dels anys no és el
desgast habitual dels partits que
governen, sinó que la fugida de
vots ha
estat causada per la presència d’aquest personatge nefast en la política
catalana. Com que a nivell polític no tenia cap mena de qualitat per convèncer
al president Pujol, va començar a “trepar” dins d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), descavalcant dels càrrecs de direcció a dirigents històrics del partit,
fins que va aconseguir arribar a presidir el comitè de govern d’UDC a l’any 1987, després de menyscabar
subterràniament el prestigi de Concepció Ferrer que era la presidenta fins
aquell moment i de guanyar adeptes potenciant d’una manera encoberta l’enfrontament amb Convergència. Una mica més tard, a l’any 1990 esdevé a més
president d’UDC.
És a partir de l’acumulació d’aquest dos càrrecs quan comença a tenir
protagonisme en al vida política da Catalunya. I ho fa no per les seves
aportacions, sinó gràcies a les dificultats que planteja en relació a l’altre
partit de la coalició: Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Per adquirir notorietat i guanyar
protagonisme entre la gent d’Unió, comença a reclamar un major pes d’UDC en les llistes electorals de la coalició. Aquest va ser precisament el cavall de batalla
que va utilitzar internament en el partit per anar adquirint notorietat entre
els seus. Va arribar a generar tanta tensió, que fins i tot en algunes localitats no va ser
possible presentar una candidatura conjunta entre UDC i CDC; cada partit va
presentar la seva pròpia llista.
Aquest fet va ser l’inici de la davallada de vots de la coalició que
elecció rere elecció veia com el degoteig de vots era constant. La gota que va
fer vessar el got va ser la pugna amb Artur Mas per la substitució de Jordi Pujol
com a candidat a presidir la Generalitat. Aquest episodi perdut estrepitosament
per Duran, el seu ego no el va poder resistir, i les seves contínues atzagaiades
van fer veure a la societat civil catalana que la desunió en el sí de la
coalició CiU era absoluta. Va ser l’anunci d’un final que estava cantat: a la
tardor de 2003, tot i guanyar les eleccions van perdre el govern de la
Generalitat davant del tripartit.
En els anys de la travessa del desert per part de CiU, Duran es va
refugiar en el seu escó al Congrés dels Diputats espanyol, deixant que fos Mas
qui passés la maroma tot sol durant 7 llargs anys. Va ser al 2010 quan CiU va
recuperar de bell nou la presidència de la Generalitat, quan a partir d’aquell
moment Duran va tornat a fer acte de presència
en la vida política de Catalunya. I ho ha fet de la manera que ell sap
fer, és a dir en base a restar enlloc de sumar. S’ha posicionat sempre de
manera que entre la posició de Mas i ell hi haguessin distàncies suficients
clares com per que la societat se’n adoni que ell és un home situat en la
centralitat política, mentre que Mas és un eixelebrat en mans d’ERC que ha iniciat un camí que no
porta enlloc.
 |
| Alcampell és un poble de la Franja de Ponent |
Per això en ple debat sobiranista ha dit a tots aquells que l’han
volgut escoltar que ell no és sobiranista; que ell el que vol és una Catalunya
associada a l’Estat espanyol, que si Catalunya és independent es quedarà fora de la Unió Europea, i no se quantes barbaritats més, sempre intentant
desmarcar-se de la posició del president Mas.
Aquesta és a grans trets la trajectòria d’un home ambiciós i egoista
que no ha dubtat en cap moment a avantposar els seus interessos particulars davant
dels del partit, de la coalició i fins i tot de Catalunya quan li ha convingut. Duran sempre fa prevaldre la seva conveniència, i ai d'aquell que gosa discrepar, per que té assegurades represàlies, com li ha succeït a Vila d'Abadal alcalde de Vic per CiU i home d'Unió
Així és el Sr. Duran Lleida de 61 anys, que
hauria de demanar la jubilació anticipada enlloc d’estar esperant emboscat i
d’amagatotis que el president Mas s’estavelli en el seu intent de portar
Catalunya a la plenitud nacional, i presentar-se llavors davant del poble dient
“ho veieu?, jo tenia raó...” I intentar llavors guanyar-se la confiança dels
catalans. Espero sincerament que mai arribi aquest moment, i que quan siguem un
país lliure i independent dins de l’UE o fora, el Sr. Duran Lleida ho pugui
viure des d’Alcampell assentat al patí de casa seva prenent la fresqueta en una tarda d’estiu, tal com fan els jubilats mentre algun net espavilat li ensenya a resoldre “sudokus” ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada