La Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya

“El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”

Una vegada constituït el govern després de les eleccions del 25 N i d’acord al pacte de governabilitat signat entre CiU i ERC, el Parlament de Catalunya fa fer una Declaració de Sobirania, que va ser aprovada per 85 vots a favor, 42 en contra, i 2 abstencions i que va dividir la cambra catalana en dos blocs ben diferenciats. D’una banda el bloc “sobiranista” format per CiU, ERC i ICV, i de l’altre, el bloc “unionista” integrat  pel PPC i C’s. La CUP va optar per una posició inexplicable (1 vot a favor, 2 abstencions)  que posa en evidència la manca de rigor en aquet partit i el PSC va donar una mostra més de les seves contradiccions internes, al posicionar-se en contra de la declaració, però veient com sis diputats socialistes no votaven. Vist amb la perspectiva del temps, queda clar que les postures de la CUP i del PSC són si més no, ambigües.

El Parlament de Catalunya

Com a anècdota, però significativa, cal destacar que en aquell Ple, el PPC una vegada van haver votat NO, va abandonar la sessió en una mostra evident de la seva manca de  respecte a Catalunya i al Parlament. Es pot estar en contra de la resolució, però sortir del Ple és un menyspreu a qui ostenta la màxima representativitat de la democràcia a Catalunya.  Només això ja els desqualifica.

La Declaració de Sobirania per ella mateixa no té cap altre conseqüència més enllà de manifestar una voluntat de la majoria de representats del poble de Catalunya; els seus efectes jurídics són nuls, atès que no hi ha cap disposició legal que se’n derivi. Malgrat això, el govern de l’Estat, que en un primer moment va entendre que efectivament aquesta declaració no tenia efectes jurídics, va canviar de parer, i poques setmanes després a través de l’advocacia de l’estat, va plantejar un recurs d’inconstitucionalitat davant del Tribunal Constitucional (TC).

Poques setmanes després el TC ha acordat admetre a tràmit el recurs de l’Estat, i en conseqüència la Declaració de Sobirania del Parlament “queda sense efectes” fins que el propi TC dictamini, La pregunta és, com pot quedar sense efectes una declaració que no en tenia cap? Si ho mirem fredament, la declaració del Parlament no era més que l’expressió d’una voluntat, res més que això, per tant deixar-ho “sense efectes” és equivalent a eliminar la llibertat d’expressió. Tan senzill com això.

El Tribunal Constitucional, modern exèrcit borbònic
contra les llibertats de Catalunya

Per tant, Catalunya i els catalans estem vivint en el sí d’un Estat que ens tracta com una colònia i a més ens prohibeix  la llibertat d’expressió. És la repressió del segle XVIII portada a la pràctica amb mètodes del segle XXI. El que llavors ho feien les tropes borbòniques ara ho fa el TC, però el resultat és el mateix: els espanyols volen una Catalunya sotmesa als seus designis.

Quan des de Madrid es pregunten les causes de l’auge del sobiranisme a Catalunya, no s’adonen que la resposta la tenen allà mateix. Només analitzant tota la sèrie de barbaritats que els tribunals han dictaminat contra Catalunya es pot tenir clar que la reacció sobiranista està més que justificada. Però no és només a Madrid on es justifica l’increment de la voluntat independentista: a Catalunya hi ha una “quinta columna”, cada vegada més visible, que fa créixer considerablement els desitjos de llibertat del poble català. Aquesta “quinta columna” capitanejada per la delegada del govern a Catalunya, i secundada pel PPC té a més el suport d’un partit lerrouxista com Ciutadans, amb una certa penetració en segments de la població catalana de gent ressentida, que tot i viure a Catalunya, voldria que fóssim una regió més d’Espanya, anihilant la nostra cultura, la nostra història, les nostres costums i sobretot la nostra llengua i a sobre...callats!  

Tot plegat queda resumit en les declaracions del ministre de l’Interior, el català Jorge Fernández Diaz, que en el súmmum del cinisme acaba de declarar que “a Catalunya no pot imperar la llei de la selva”, quan ell ha estat incapaç de resoldre les falses acusacions contra els presidents Mas i Pujol amb el tema dels comptes a Suïssa emanades de departaments policials del seu propi ministeri. Una vergonya en un país democràtic. I a sobre ens ve a donar lliçons...