diumenge, 29 de juliol del 2018

Va de líders i predicadors


El president Puigdemont torna a la Casa de la República a Waterloo (Bèlgica) des d’on vol continuar internacionalitzant el conflicte català.



Mentre tant a Catalunya ERC mira a un altre banda per no tenir que rendir-se a l’evidència: Carles Puigdemont és el líder de l’independentisme català, i Oriol Junqueras és un predicador que més enllà dels seus acòlits no desperta passions.



Ahir va ser un dia molt emotiu: el retorn del president Puigdemont a la Casa de la República a Waterloo, va significar la posada en escena d’un fet que hauria de fer pensar als governants espanyols i al seu “braç armat”, el sistema judicial. Mentre Puigdemont es mou lliure per Europa, els membres del seu govern resten empresonats per culpa d’un jutge obstinat a mantenir unes acusacions que molts juristes espanyols, però també la justícia europea, entenen que no es corresponen amb una rebel·lió ni tan sols una sedició. El ressò internacional de la tornada de Puigdemont a Bèlgica ha estat important.

A banda d’aquestes consideracions em vull centrar en el paper que està jugant el president Puigdemont. Va arribar a Brussel·les i només arribar, en el seu primer discurs va demanar l’alliberament de tots els presos polítics tal com havia fet d’una forma continuada des que és a l’exili i en especial en aquests quatre mesos que ha viscut a Alemanya. El president Puigdemont ha demostrat amb la seva actitud que és un líder autèntic, estimat per la seva gent, i que com a gran líder que és té un gran poder de convocatòria malgrat els pràcticament nou mesos que porta a l’exili. En pocs dies, el seu moviment anomenat Crida Nacional per la República ha superat de llarg les 40.000 adhesions, més que els afiliats de tots els partits independentistes de Catalunya.

El president Puigdemont des que es va exiliar a Bèlgica, no ha parat de córrer riscos amb un doble objectiu: internacionalitzar el conflicte català donant a conèixer al món els anhels de llibertat dels catalans i demostrar que la justícia espanyola està polititzada fins el punt de convertir la unitat d’Espanya en un valor que està per sobre de la Constitució. Per defensar la “unidad de la patria” val tot: acusacions que no s’aguanten, relats falsos d’una realitat inventada, presons preventives injustes i abusives, persecució contra l’independentisme, etc. Se salten la Constitució quan els convé com quan varen aplicar l’article 155 d’una manera abusiva i segons diuen els entesos, anticonstitucional.  Per l’altre banda, el president Puigdemont també ha volgut demostrar amb la seva actitud valenta que si ell era un home lliure a Europa, els seus companys de govern en cap cas haurien d’estar a la presó i la resta de presos polítics tampoc. I tots dos objectius els ha assolit sobradament. 

I quines contraprestacions ha rebut a Catalunya dels seus socis de govern? Doncs ni un sol agraïment; el seu gest no ha merescut un sol mot a les xarxes socials o a la premsa de personatges com Oriol Junqueras, Joan Tardà, Sergi Sabrià, o Gabriel Rufián entre molts altres dirigents d’ERC. Aquest fet lamentable i poc elegant demostra la qualitat humana dels líders actuals d’ERC i deixa clar també dues realitats: la primera que ERC continua sense pair que Junts per Catalunya aconseguís en les eleccions del passat 21D millors resultats que ERC, i la segona, que tenen un pànic absolut a que el president Puigdemont es converteixi en un líder mític de l’independentisme català i això barri el pas a ERC cap a la presidència de la Generalitat. 

I això és així perquè la majoria de dirigents d’ERC són ben conscients que Oriol Junqueras no és un líder en el sentit ampli de la paraula i mai podria competir amb igualtat amb Carles Puigdemont. ERC sap que mentre el president Puigdemont sigui elegible en uns eleccions, mai assoliran la victòria. Junqueras és una mena de predicador que no va més enllà d’un discurs que després tampoc l’acaba fent efectiu. ERC des que està sota els designis del seu predicador ha donat passes endavant i passes enrere; ha canviat de direcció en nombroses ocasions; ha passat de la negociació a la unilateralitat i d’aquesta de nou a la negociació i sant tornem-hi; un nou viratge. I així una vegada i un altre, i un altre...

Oriol Junqueras no ha estat honest amb el president Puigdemont. Li varen voler amagar que les estructures d’Estat per bastir la República eren inexistents tal com algunes gravacions s’han encarregat de demostrar abastament. ERC no va ser un aliat fidel del president Puigdemont: li varen exigir que proclamés la República quan sabien de sobres que aquesta exigència equivalia a deixar a Carles Puigdemont sol davant dels cavalls. I tinguem-ho clar, aquestes actituds són les que mai adoptaria un líder que fos realment un líder. Aquests actituds són pròpies de predicadors que a sobre et volen vendre l’elixir de la vida eterna com aquells extravagants personatges del llunyà oest americà. No. Oriol Junqueras no és un líder; no va més enllà de ser un predicador... En té tota la pinta. 

dissabte, 21 de juliol del 2018

Aquest mes de juliol està resultant molt intens per l’independentisme


Europa té un sistema judicial just: el president Carles Puigdemont és un home lliure! A més del president Puigdemont, els consellers Antoni Comin, Lluís Puig, Meritxell Serret, i Clara Ponsatí, així com la secretària general d’ERC Marta Rovira també són persones lliures.    



Triomf absolut de l’independentisme en els escenaris internacionals, atès l’eco que ha tingut en els principals mitjans de comunicació la retirada de l’euro-ordre per part del jutge Llarena.   



Contràriament al succeït durant el mes de juny, aquest juliol està resultant del tot engrescador per els independentistes tot i que no va començar precisament bé. En efecte el dia 13 vàrem saber que el tribunal alemany de Schleswig-Holstein havia decidit acceptar l’extradició del president Puigdemont pel possible delicte de malversació i no fer-ho per els delictes de rebel·lió i sedició tal com havia demanat el jutge Llarena en l’euro-ordre que va tramitar contra el president Puigdemont. Dequeia doncs el delicte al que cas de ser provat en un judici, li corresponia la pena més gran (30 anys de presó).

Tanmateix, tot i que la notícia era positiva pels interessos del president Puigdemont, a molts ens va deixar un regust una mica amarg atès que enteníem que el delicte de malversació de fons públics tampoc l’havia comès tal com va reconèixer l’exministre espanyol d’Hisenda Cristobal Montoro. Només ens ha fet falta esperar 5 dies més per esborrar de cop totes les ombres que enterbolien la possible extradició del president Puigdemont per més que els seus advocats anunciessin que hi presentarien un recurs. La por la teníem al cos. La recuperació de la il·lusió ha estat possible per que el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena ha decidit renunciar a l’extradició només per malversació, atenent al fet que això el posaria en una situació jurídicament molt complicada: jutjar al president Puigdemont només per malversació, i a la resta del seu govern, per malversació, rebel·lió i sedició. Ningú ho hauria entès. De manera que el jutge LLarena no ha tingut més remei que renunciar a l’extradició acceptada pel tribunal alemany, i a la vegada retirar totes les euro-ordres cursades a Alemanya, Suïssa, Bèlgica i Regne Unit, fet que ha comportat que a més del president Puigdemont altres exiliats com Marta Rovira, Toni Comin, Meritxell Serret, Lluís Puig, i Clara Ponsatí siguin persones lliures, amb llibertat de circulació per tots els països europeus...llevat evidentment d’Espanya. I això ha estat, ara sí, una gran notícia per l’independentisme que ha viscut un enorme esclat de joia. Per altre banda la renuncia a l’extradició del president Puigdemont que ha fet oficial el Tribunal Suprem ha tingut un ampli ressò a nivell internacional atesa la difusió que ha tingut la notícia en els principals mitjans de comunicació internacionals.       

La resolució del tribunal alemany tindrà de cara al futur conseqüències que portaran més alegries a l’independentisme atès que si Alemanya diu que no hi ha rebel·lió ni sedició en el cas del president Puigdemont, la justícia espanyola ho tindrà molt difícil per mantenir l'acusació d’aquest delicte als líders en presó preventiva. Per tant, tot i que el jutge Llarena ha tancat l’aute de processament mantenint aquests delictes, la rebel·lió i la sedició han decaigut, i la malversació de fons públics no comporta en cap cas presó preventiva, de manera que segurament les properes setmanes veurem com Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull, Joaquim Forn, Dolors Basa, Carme Forcadell, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart són alliberats. O si més no, això és el que hauria de succeir en un país normal. I tot això, no ho oblidem, gràcies a la valentia, la generositat, la solidaritat amb els seus companys de govern i l’amor per Catalunya  del president Carles Puigdemont que se l’ha jugada més que ningú perquè els presos polítics puguin ser alliberats. 

Però les bones notícies no acaben aquí: el dilluns 16, a l’Ateneu barceloní es va presentar un nou moviment polític  encapçalat per Carles Puigdemont anomenat “Crida Nacional per la República” que en pocs dies ha assolit més 30.000 adhesions i ha sembrat el pànic entre les forces unionistes i també a la seu d’algun partit dels que es creuen en possessió del pedigrí més pur de l’independentisme. Es tracta d’una plataforma tranversal, que vol aglutinar tot el sentiment independentista més enllà de les diferents ideologies polítiques dels seus integrants. “Independència first” que dirien els americans, i una vegada assolit aquest objectiu transversal la plataforma es dissoldria automàticament per cedir de nou el protagonisme als partits amb les seves corresponents ideologies. Al meu parer, es tracta d’una proposta guanyadora que pot portar finalment a assolir la independència de Catalunya.

Deia més amunt que l’aparició de la Crida ha sembrat el pànic fins i tot en el sí d’algun partit independentista com per exemple ERC en el que Roger Torrent, president del Parlament de Catalunya, amb un procedir del tot sectari ha tornat a trair al president Puigdemont. Quin mal perdre tenen alguns que encara no ha paït que Carles Puigdemont sigui un líder autèntic capaç d’arrastrar a molts catalans al seu darrere en comparació al “predicador” que ells han posat al capdavant del seu partit. En la mateixa línia cal assenyalar que el desconcert s’ha apoderat del PDCAT on part dels seus militants no accepten la cúpula directiva actual i volen integrar el partit dins del nou moviment presentat pel president Puigdemont. Tot un trencaclosques que caldrà veure com es resol. 


                     

dimarts, 3 de juliol del 2018

Un mes de juny pla per l’independentisme


La retirada de l’article 155 per part del govern espanyol, una vegada constituït el govern de la Generalitat, ha coincidit en el temps amb la substitució de M. Rajoy per Pedro Sánchez després d’una moció de censura presentada per aquest contra el líder del PP.


La caiguda de M. Rajoy i el seu viatge a la paperera de la història arrastra a la seva becària Soraya Sáenz de Santamaria, que han vist com després del 155 i de la moció de censura que han perdut, el que està en “li-qui-da-ció” és el PP.


La moció de censura contra M. Rajoy va tirar endavant gràcies al suport d’ERC i PDeCAT. El canvi d’inquilí a la Moncloa no aportarà res de nou a Catalunya però era important aconseguir que el PP perdés el lideratge de la repressió contra els catalans.


Pedro Sánchez ofereix diàleg a Catalunya dintre del marc constitucional, mentre que el president de Catalunya Quim Torra demana diàleg sense condicionants, que es pugui parlar de tot, i també del dret a l’autodeterminació.


Mentre tant a Catalunya l’independentisme està pendent de la decisió de la justícia alemanya sobre l’extradició del president Puigdemont. El tribunal de Schleswig-Holstein no pot tardar masses dies a emetre un veredicte sobre el cas, malgrat que el jutge LLarena no ha parat d’enviar documentació als jutges alemanys, en castellà, per intentar justificar la malversació de diners públics, tot i que existeixen declaracions formals de l’exministre d’Hisenda Cristóbal Montoro, en les que aquest nega que s’utilitzés diner públic per finançar l’1-O.


Sembla que el tribunal alemany ha desestimat les imputacions contra el president Puigdemont pel que fa als delictes de rebel·lió i sedició. 

 

Mentre tant la justícia espanyola ha continuat mostrant la seva “imparcialitat”. Han decidit no admetre a tràmit una querella interposada pel president Quim Torra contra M. Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaria, perquè aquests, en plena vigència del 155, no varen voler autoritzar la publicació al DOG dels nous consellers nomenats pel president Torra, sent aquest un “acte degut” independent de la voluntat del govern espanyol. Això va obligar al president català a nomenar altres consellers que tinguessin el “placet” de Madrid per poder formar part del govern de Catalunya.


I a Catalunya no es pot dir que les coses es facin amb seny. Tenim un nou govern a la Generalitat però sembla que l’entesa entre Junts per Catalunya  Esquerra Republicana de Catalunya no passa per els seus millors moments (si és que alguna vegada en aquesta relació hi han hagut bons moments).


Mentre Esquerra Republicana de Catalunya adopta una posició poc bel·ligerant amb el govern espanyol, i sembla deixar de banda la fermesa del seu posicionament polític al voltant de la independència, Junts per Catalunya es mostra més contundent que mai en la defensa dels valors republicans.


Els partits polítics catalans independentistes, llevat de la CUP, apel·len al diàleg amb el govern espanyol, però sembla com si ERC tingués alguna mena d’acord amb Madrid i ha rebaixat clarament la potència del seu discurs, deixant en no res el valor de l’1-O.


Els dirigents d’ERC s’han vist obligats a intentar recuperar en certa mesura la seva imatge i volen fer seus els mèrits de l’organització del referèndum de l’1-O, sense tenir en consideració que l’èxit d’aquell dia només té com a protagonistes als ciutadans que amb la seva postura decidida i valenta varen defensar les urnes malgrat la violència policial. El que diu ERC és menystenir a aquells que varen rebre la violència de la policia espanyol en les seves carns. 


El president d’ERC, aquest cap de setmana passat, ha tingut un gest lleig amb els seus companys de coalició i en particular contra el president Puigdemont a qui ha acusat, en una carta feta pública entre altres flors amb aquesta: "Les estridències, les proclames brandades i buides, els discursos nacionalistes excloents són el camí més ràpid per tornar a ser una minoria sorollosa".


Com a rèplica a aquesta manca de rigor de Junqueras, el president Puigdemont s’ha limitat a fer una piulada a Twitter en la que demana la màxima unitat possible en el sí del món independentista. Són les diferents maneres de fer entre una persona egoista i mal educada i un cavaller educat i respectuós amb els seus socis de govern.


Per tant, de tot plegat se’n treu una conclusió molt clara i evident: Si Catalunya avui encara no és independent la culpa cal cercar-la a casa d’aquells que prioritzen els eixos socials per davant dels nacionals, o la confluència de les esquerres per davant de la confluència entre independentistes. A aquells que sobreposen els seus interessos personals i els del seu partit, per sobre dels interessos de la nació catalana.


Sr. Junqueras, no vull que s’estigui a la presó; entenc que vostè no ha comès cap delicte. Vostè hauria de ser un home lliure. Però el millor favor que li pot fer a Catalunya és deixar de considerar que el seu partit és com una secta i vostè el seu gran guru. Deixi que els militants del seu partit opinin en llibertat, sense propostes forçades des de la direcció del partit. Permeti que triomfi el seny i entre tots siguem capaços de reconstruir la unitat dels independentistes. Sense aquesta unitat, el fracàs està assegurat. Quan s’imposa la tossuderia d’una persona, s’està malbaratant la força de la intel·ligència agregada de tota la col·lectivitat.