Va de líders i predicadors

El president Puigdemont torna a la Casa de la República a Waterloo (Bèlgica) des d’on vol continuar internacionalitzant el conflicte català.

Mentre tant a Catalunya ERC mira a un altre banda per no tenir que rendir-se a l’evidència: Carles Puigdemont és el líder de l’independentisme català, i Oriol Junqueras és un predicador que més enllà dels seus acòlits no desperta passions.

Ahir va ser un dia molt emotiu: el retorn del president Puigdemont a la Casa de la República a Waterloo, va significar la posada en escena d’un fet que hauria de fer pensar als governants espanyols i al seu “braç armat”, el sistema judicial. Mentre Puigdemont es mou lliure per Europa, els membres del seu govern resten empresonats per culpa d’un jutge obstinat a mantenir unes acusacions que molts juristes espanyols, però també la justícia europea, entenen que no es corresponen amb una rebel·lió ni tan sols una sedició. El ressò internacional de la tornada de Puigdemont a Bèlgica ha estat important.

A banda d’aquestes consideracions em vull centrar en el paper que està jugant el president Puigdemont. Va arribar a Brussel·les i només arribar, en el seu primer discurs va demanar l’alliberament de tots els presos polítics tal com havia fet d’una forma continuada des que és a l’exili i en especial en aquests quatre mesos que ha viscut a Alemanya. El president Puigdemont ha demostrat amb la seva actitud que és un líder autèntic, estimat per la seva gent, i que com a gran líder que és té un gran poder de convocatòria malgrat els pràcticament nou mesos que porta a l’exili. En pocs dies, el seu moviment anomenat Crida Nacional per la República ha superat de llarg les 40.000 adhesions, més que els afiliats de tots els partits independentistes de Catalunya.

El president Puigdemont des que es va exiliar a Bèlgica, no ha parat de córrer riscos amb un doble objectiu: internacionalitzar el conflicte català donant a conèixer al món els anhels de llibertat dels catalans i demostrar que la justícia espanyola està polititzada fins el punt de convertir la unitat d’Espanya en un valor que està per sobre de la Constitució. Per defensar la “unidad de la patria” val tot: acusacions que no s’aguanten, relats falsos d’una realitat inventada, presons preventives injustes i abusives, persecució contra l’independentisme, etc. Se salten la Constitució quan els convé com quan varen aplicar l’article 155 d’una manera abusiva i segons diuen els entesos, anticonstitucional.  Per l’altre banda, el president Puigdemont també ha volgut demostrar amb la seva actitud valenta que si ell era un home lliure a Europa, els seus companys de govern en cap cas haurien d’estar a la presó i la resta de presos polítics tampoc. I tots dos objectius els ha assolit sobradament. 

I quines contraprestacions ha rebut a Catalunya dels seus socis de govern? Doncs ni un sol agraïment; el seu gest no ha merescut un sol mot a les xarxes socials o a la premsa de personatges com Oriol Junqueras, Joan Tardà, Sergi Sabrià, o Gabriel Rufián entre molts altres dirigents d’ERC. Aquest fet lamentable i poc elegant demostra la qualitat humana dels líders actuals d’ERC i deixa clar també dues realitats: la primera que ERC continua sense pair que Junts per Catalunya aconseguís en les eleccions del passat 21D millors resultats que ERC, i la segona, que tenen un pànic absolut a que el president Puigdemont es converteixi en un líder mític de l’independentisme català i això barri el pas a ERC cap a la presidència de la Generalitat. 

I això és així perquè la majoria de dirigents d’ERC són ben conscients que Oriol Junqueras no és un líder en el sentit ampli de la paraula i mai podria competir amb igualtat amb Carles Puigdemont. ERC sap que mentre el president Puigdemont sigui elegible en uns eleccions, mai assoliran la victòria. Junqueras és una mena de predicador que no va més enllà d’un discurs que després tampoc l’acaba fent efectiu. ERC des que està sota els designis del seu predicador ha donat passes endavant i passes enrere; ha canviat de direcció en nombroses ocasions; ha passat de la negociació a la unilateralitat i d’aquesta de nou a la negociació i sant tornem-hi; un nou viratge. I així una vegada i un altre, i un altre...

Oriol Junqueras no ha estat honest amb el president Puigdemont. Li varen voler amagar que les estructures d’Estat per bastir la República eren inexistents tal com algunes gravacions s’han encarregat de demostrar abastament. ERC no va ser un aliat fidel del president Puigdemont: li varen exigir que proclamés la República quan sabien de sobres que aquesta exigència equivalia a deixar a Carles Puigdemont sol davant dels cavalls. I tinguem-ho clar, aquestes actituds són les que mai adoptaria un líder que fos realment un líder. Aquests actituds són pròpies de predicadors que a sobre et volen vendre l’elixir de la vida eterna com aquells extravagants personatges del llunyà oest americà. No. Oriol Junqueras no és un líder; no va més enllà de ser un predicador... En té tota la pinta.