diumenge, 30 de juny del 2013

Clam Independentista al Camp Nou



90.000 veus li diuen al mon que volen ser un estat independent



Ahir 29 de Juny, es va celebrar al Camp Nou el “Concert per la Llibertat” organitzat per Omnium Cultural amb el suport de l’Assemblea Nacional de Catalunya. L’èxit no ha estat només pel nombre d’assistents sinó i sobretot pel fort sentiment independentista que s’ha transmès al mon. El clam per la llibertat del poble català haurà estat escoltat per milions de persones a tot el mon, que mica en mica van sabent del nostre anhel, que voldríem poder manifestar  exercint el Dret a Decidir. 

“Dret a Decidir” que se’ns nega per part dels que ocupen i exploten pel seu propi profit aquesta terra, els ciutadans de la qual ja ens hem cansat de tant espoli i  de tant ofec.  Per això les nostres veus es van alçar ahir en la boca de molts intèrprets que van reclamar amb força i en nom de tots, que volem assolir la llibertat com a poble i la plenitud com a  nació, constituint un nou estat independent en el sí de la Unió Europea.

Tal com va dir en el seu parlament la Sra. Muriel Casals, presidenta d’Omnium Cultural, “...no som aquí per buscar un somni...nosaltres som el somni!...”. I es que al segle XXI, ningú al mon té cap mena de poder o de força ni ètica, ni jurídica ni de cap tipus, per prohibir un referèndum. La Constitució espanyola mereix tots els respectes com a Carta Magna dels espanyols; però sent així, no pot imposar cap mena de restricció als catalans. Ni ho pot fer, ni deixarem que ho faci. En aquest sentit és bo recordar una de les estrofes de Els Segadors:

Que tremoli l'enemic
en veient la nostra ensenya:
com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes!

Al meu entendre, un acte com el d’ahir, no ha de ser objecte de valoracions sobre la qualitat de les intervencions, o sobre l’oportunitat d’algunes d’elles. El que val és la unitat al voltant d’un sentiment col·lectiu: la independència de Catalunya.

És per això, que val la pena donar pas a les imatges que parlen per elles soles, i blasmen allò que ni l'escriptor més bo podria resumir millor: Catalunya t’estimem, els catalans de cor, no et decebrem mai! Tossudament alçats pararem els peus als qui ens vulguin imposar un futur que no volem























Muriel Casals: ...nosaltres som el somni...

dijous, 27 de juny del 2013

Cinc camins que porten a la llibertat


Hi ha una drecera: la Declaració Unilateral d’Independència



El jurista i ex vocal del Tribunal Constitucional espanyol, en la seva condició de Director del Institut d’Estudis Autonòmics i President del Consell per la Transició Nacional Sr. Carles Viver Pi-Sunyer ha explicat a la comissió d’assumptes institucionals del Parlament les 5 vies que ell considera possibles per tal que l’exercici del Dret a Decidir pugui ser una realitat pels catalans. D’aquestes 5 vies, n’hi ha 4 que tenen prou base jurídica per que es puguin fer d’acord a l’actual legislació espanyola, mentre que la cinquena requeriria una modificació de la Constitució.


El Sr. Carles Viver i Pi-Sunyer
Segons el Sr. Viver Pi-Sunyer aquests cinc vies serien:

1).- Aplicar l’article 92 de la Constitució espanyola que preveu que l’Estat convoqui un referendum, en aquest cas la consulta sobre el Dret a Decidir  només a l’àmbit territorial de Catalunya

2).- Aplicar el traspàs de competències per convocar referèndums a la Generalitat de Catalunya a través de l’article 150.2 de la Constitució. Aquesta via seria similar a la utilitzada per el Regne Unit per facilitar que Escòcia pugui fer el seu referèndum d’autodeterminació.

3).- Utilitzar la Llei de Consultes via referèndums del Parlament de Catalunya, recorreguda per l’Estat davant del Tribunal Constitucional, i en la que l’Estat hauria d’autoritzar la seva realització 

4).-  Utilitzar la Llei de Consultes per la via dels “no referèndums” que s’està elaborant en aquests moments en el Parlament de Catalunya, fet que podria fer perdre validesa jurídica a la resposta que s’obtingués en el referèndum

5).- Si els dos partits majoritaris a l’Estat es posen d’acord, la reforma de la Constitució es pot fer en un cap de setmana fins i tot del mes d’agost, com ja s’ha demostrat per altres temes.

Aquestes serien les 5 vies que ens portarien en opinió del Sr., Viver a poder fer la consulta per la via de la legalitat.

El Sr. Carles Viver i Pi-Sunyer al Parlament
Tanmateix és molt probable que el govern espanyol no s’avingui a cap d’aquests plantejaments. Si això és així, el procés català necessita estar ple d’arguments democràtics per utilitzar altres possibles vies. Si som capaços d’explicar-li al mon que després d’haver intentat dialogar amb els espanyols i aquests no haver donat el seu braç a tòrcer i no ens han deixat fer la consulta de cap de les maneres possibles, llavors s’obre la via de les eleccions plebiscitàries i la Declaració Unilateral d’Independència del Parlament de Catalunya.

El propi Sr. Viver diu que si l’ordenament jurídic no es fa servir per canalitzar reivindicacions polítiques, sinó per frenar-les, es poden obrir altres vies en que el Dret hi té poc a dir Ha afegit que com a jurista no li agradaria arribar al punt de contemplar accions fora de la via jurídica, però ha defensat la possibilitat  d’obrir vies purament polítiques si l’Estat bloqueja totes les opcions legals

El que jo voldria afegir a tot plegat és la meva visió per l’endemà de la DUI, atès que soc dels convençuts que els espanyols mai ens deixaran decidir lliurement el nostre futur. I aquesta visió passa per considerar que Espanya està abocada a entendre’s amb Catalunya una vegada produïda la DUI. I és que el govern espanyol, en cas de ruptura traumàtica, no podrà pagar tot el deute exterior sense la contribució de Catalunya a pagar una part d’aquest deute (la que ens sigui pròpia). Per tant, una vegada produïda la ruptura el govern espanyol haurà de venir-nos a demanar que contribuïm a pagar una part d’aquell deute, fet que haurà de permetre al govern català d’acceptar-ho a canvi d’una clau molt important per Catalunya: la clau d’Europa.            


        



dimarts, 25 de juny del 2013

Duran Lleida parla clar



Mica en mica, es van aclarint posicions i la gent va quedant en evidència



Avui ha transcendit que en una reunió amb militants del seu partit a Girona el líder d’Unió Democràtica de Catalunya es va despatxar a fons. Segons diverses fonts, Duran va carregar amb duresa contra Esquerra Republicana de Catalunya, a qui va acusar de no tenir “ni puta idea” de les responsabilitats de govern. Duran ja ha manifestat en diferents ocasions d’una manera més o menys encoberta la seva dèria en contra d’ERC a qui ha acusat de molts dels mals que el “cel ens ha enviat”.



Aquesta trobada amb uns 200 militants d’Unió estava tancada als mitjans de comunicació. Tanmateix sembla que ha transcendit una gravació de la mateixa que ha estat publicada pel Diari de Girona. No deixa de ser curiós; a mi o m’estranyaria gens que la filtració de la gravació hagi estat el resultat d’un plantejament maquiavèl·lic  d’alguna persona propera a Duran, sobretot si es considera que dies enrere el president Mas havia demanat a la gent de Convergència i també a la d’Unió que deixessin de banda les desqualificacions entre uns i altres. Sigui com sigui, de la gravació se’n desprenen comentaris del Sr. Duran sense ser desconeguts, si que mostren la seva voluntat de no afluixar davant el sentiment sobiranista d’una part important del poble català.

En opinió de Duran Lleida, TV3, RAC1, Convergència Democràtica i alguns militants de la pròpia Unió Democràtica de Catalunya estarien aplanant el camí a Esquerra Republicana per una futura victòria electoral d’aquesta formació. És curiós observar com a vegades les persones perdem el Nord. Duran cerca enemics externs, quan la més mínima autocrítica que hauria de fer si fos un home intel·ligent, l’hauria de portar a concloure que qui està realment aplanant el camí a ERC és precisament ell, amb les seves constants atzagaiades contra el procés sobiranista, i posant pals a les rodes del carro que ens ha de portar a la llibertat com a país.

De fet Duran Lleida és un home que deu tenir un cert grau de frustració personal, fet que el converteix en un personatge perillós en política per que et pot sortir amb qualsevol estirabot com sovint fa. Les seves frustracions provenen d’una ambició que l’ha portat més enllà de les seves pròpies possibilitats. La primera frustració important de la seva vida es produeix quan el president Pujol s’adona que Duran no és la persona idònia per la seva substitució i decideix potenciar la candidatura d’Artur Mas per davant de la de Duran. És a partir d’aquest moment quan Duran, fortament contrariat per aquests decisió decideix endegar des del seu partit una feina gairebé subterrània de laminació dels lligams de la coalició Convergència i Unió. Comencen a ser públiques les discrepàncies entre ambdós partits sobre la confecció de les llistes electorals i Duran intenta, sense èxit, treure algun redit de la situació. Aquest fet, en ser molt evident davant de l’opinió pública va estar en l’origen de la forta davallada electoral soferta per la coalició a l’any 2003.


A banda d’aquesta realitat, les frustracions de Duran Lleida tenen a veure també amb Madrid. Ell sempre ho ha negat, però des de Madrid sempre han arribat veus en el sentit que Duran anhelava ser ministre del govern espanyol, situació que tampoc mai s’ha vist materialitzada. Tot plegat són motius més que suficients per entendre aquest sentiment de frustració que arrossega aquesta persona.

Tanmateix el problema està latent, i per més que des de Convergència s’intenti capejar el temporal, està clar que aquesta situació és dolenta no només per CiU sinó també pel país. Duran està clarament enfrontat al procés sobiranista encara que reconegui que defensa el dret a decidir (només faltaria).  I per això intentarà amb tota la seva capacitat boicotejar la transició nacional. De fet ell mateix ho va anunciar divendres passat a Girona: “...d’aquí a 4 anys, la Transició Nacional haurà quedat en no res...”  

Tant de bo s’equivoqui…






diumenge, 23 de juny del 2013

La Diada Nacional de Catalunya: 11 de setembre de 2013



Una Cadena Humana travessarà Catalunya de Nord a Sud
 

Com es sabut el proper dimecres 11 de setembre els catalans que ho desitgin podran participar en una cadena humana que recorrerà Catalunya de Nord a Sud seguint la costa al llarg de 400 km. Aquest acte organitzat per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), es pretén que sigui festiu, multitudinari i reivindicatiu. Seria com una continuació de la gran manifestació de la Diada de l’any passat en la que més d’un milió i mig de persones vàrem sortir al carrer a Barcelona, per explicar-li al mon que els catalans volem esdevenir un nou Estat d’Europa.

L'anomenada Via Bàltica en la que s'ha
inspirat la cadena humana del dia 11
de setmebre
Un acte d’aquesta naturalesa no pot ser improvisat. Cal una organització que vagi indicant a les persones on s’hauran d’anar situant amb l’objectiu que cada metre de l’itinerari quedi cobert, i que les mans dels catalans enllacin la Catalunya Nord amb el País Valencia. Per assegurar que sigui així, els que vulguem participar en la cadena haurem d’inscriure’ns prèviament, i en funció de la nostra residència els organitzadors ens indicaran en quin tram del recorregut ens hem de situar. Per “reservar lloc” caldrà doncs que l’ACN obri el període d’inscripcions, fet que encara no s’ha produït, i del que informaré oportunament. De moment el que se sap és que el dia 11 de setembre a les 17 hores i 14 minuts de la tarda, tots els que vulguem assistir-hi haurem d’estar situats en el lloc que prèviament ens haurà estat assignat per l’organització. 
             
El 23 d'agost de 1989, estonis, letons i lituans van posar la
primera pedra de la seva llibertat nacional
Aquesta cadena humana es fa rememorant l’anomenada “Via Bàltica” que fou una cadena humana de 600 Km., de longitud, i que va significar una manifestació  pacífica extraordinària que es va dur a terme  el 23 d’agost de 1989 per tres països bàltics a la recerca de la seva llibertat: Letònia, Estònia i Lituània. La Via Catalana pretén doncs ser una crida al mon reclamant també la llibertat, i per tant la independència d’Espanya.

Aquesta  proposta ja ha generat  queixes  per part d’un líder polític del qual es pot esperar absolutament tot donada la seva  personalitat propera a la d’un baliga-balaga. Em refereixo al Sr., Pere Navarro líder del PSC a qui li ha faltat temps per dir que la Diada hauria de ser una festa per tots els catalans, de dretes, d’esquerres, nacionalistes, federalistes, etc. Segons el Sr. Navarro, la cadena humana “protagonitzarà” la Diada, i això segons ell és“privatitzar”? la commemoració. De fet el Sr., Navarro té un greu problema precisament de protagonismes, de manera que quan ell no és el protagonista de la notícia o del que sigui, ràpidament cerca la manera de tenir protagonisme. Un protagonisme que no és fruit del valor intel·lectual que les seves propostes aporten, sinó de les bajanades que es capaç de dir.

El recorregut de la Via Catalana
Seria bo pel PSC i per Catalunya que algú  li expliqui a aquest Sr., què significa pels catalans sortir d’Espanya. La independència està en el nostre ADN i forma part de la nostra essència. Respecto absolutament a les persones que no ho veuen així i tenen un altre concepció de Catalunya  i d’Espanya i que defensen opcions diferents a les de la independència. El que passa és que la convivència entre tots seria més fàcil si tots aquells que pensen com el Sr. Pere Navarro, o la Sra. Sánchez Camacho, o els Srs., de Ciutadans, respectessin també altres alternatives diferents a les seves i entre elles la independència. Dona la sensació que els únics que tenen l’obligació de respectar les opcions dels altres, siguem els independentistes, aquells que amb la cara al descobert, i amb el cor a la ma diem obertament que volem marxar, que volem ser lliures, que volem que Espanya sigui dels espanyols i Catalunya dels catalans.

Cal que la cadena del dia 11 de setembre sigui sobre tot pacífica. Probablement hi hauran desqualificacions, ens voldran fer por, segurament alguns ens posaran alguna mena d’obstacles per impedir-nos arribar als nostres destins, però per sobre de tot, ha de ser una diada pacífica, plena de civisme, i amb l’esperança i la il·lusió d’una vida millor. Visca Catalunya!