Duran Lleida parla clar

Mica en mica, es van aclarint posicions i la gent va quedant en evidència

Avui ha transcendit que en una reunió amb militants del seu partit a Girona el líder d’Unió Democràtica de Catalunya es va despatxar a fons. Segons diverses fonts, Duran va carregar amb duresa contra Esquerra Republicana de Catalunya, a qui va acusar de no tenir “ni puta idea” de les responsabilitats de govern. Duran ja ha manifestat en diferents ocasions d’una manera més o menys encoberta la seva dèria en contra d’ERC a qui ha acusat de molts dels mals que el “cel ens ha enviat”.

Aquesta trobada amb uns 200 militants d’Unió estava tancada als mitjans de comunicació. Tanmateix sembla que ha transcendit una gravació de la mateixa que ha estat publicada pel Diari de Girona. No deixa de ser curiós; a mi o m’estranyaria gens que la filtració de la gravació hagi estat el resultat d’un plantejament maquiavèl·lic  d’alguna persona propera a Duran, sobretot si es considera que dies enrere el president Mas havia demanat a la gent de Convergència i també a la d’Unió que deixessin de banda les desqualificacions entre uns i altres. Sigui com sigui, de la gravació se’n desprenen comentaris del Sr. Duran sense ser desconeguts, si que mostren la seva voluntat de no afluixar davant el sentiment sobiranista d’una part important del poble català.

En opinió de Duran Lleida, TV3, RAC1, Convergència Democràtica i alguns militants de la pròpia Unió Democràtica de Catalunya estarien aplanant el camí a Esquerra Republicana per una futura victòria electoral d’aquesta formació. És curiós observar com a vegades les persones perdem el Nord. Duran cerca enemics externs, quan la més mínima autocrítica que hauria de fer si fos un home intel·ligent, l’hauria de portar a concloure que qui està realment aplanant el camí a ERC és precisament ell, amb les seves constants atzagaiades contra el procés sobiranista, i posant pals a les rodes del carro que ens ha de portar a la llibertat com a país.

De fet Duran Lleida és un home que deu tenir un cert grau de frustració personal, fet que el converteix en un personatge perillós en política per que et pot sortir amb qualsevol estirabot com sovint fa. Les seves frustracions provenen d’una ambició que l’ha portat més enllà de les seves pròpies possibilitats. La primera frustració important de la seva vida es produeix quan el president Pujol s’adona que Duran no és la persona idònia per la seva substitució i decideix potenciar la candidatura d’Artur Mas per davant de la de Duran. És a partir d’aquest moment quan Duran, fortament contrariat per aquests decisió decideix endegar des del seu partit una feina gairebé subterrània de laminació dels lligams de la coalició Convergència i Unió. Comencen a ser públiques les discrepàncies entre ambdós partits sobre la confecció de les llistes electorals i Duran intenta, sense èxit, treure algun redit de la situació. Aquest fet, en ser molt evident davant de l’opinió pública va estar en l’origen de la forta davallada electoral soferta per la coalició a l’any 2003.

A banda d’aquesta realitat, les frustracions de Duran Lleida tenen a veure també amb Madrid. Ell sempre ho ha negat, però des de Madrid sempre han arribat veus en el sentit que Duran anhelava ser ministre del govern espanyol, situació que tampoc mai s’ha vist materialitzada. Tot plegat són motius més que suficients per entendre aquest sentiment de frustració que arrossega aquesta persona.

Tanmateix el problema està latent, i per més que des de Convergència s’intenti capejar el temporal, està clar que aquesta situació és dolenta no només per CiU sinó també pel país. Duran està clarament enfrontat al procés sobiranista encara que reconegui que defensa el dret a decidir (només faltaria).  I per això intentarà amb tota la seva capacitat boicotejar la transició nacional. De fet ell mateix ho va anunciar divendres passat a Girona: “...d’aquí a 4 anys, la Transició Nacional haurà quedat en no res...”  

Tant de bo s’equivoqui…