dimecres, 25 de febrer del 2015

El Tribunal Constitucional hi torna

Decideix per unanimitat tombar la Llei de Consultes del Parlament de Catalunya


Una vegada més, el TC retalla les competències de l’Estatut d’Autonomia


Aquest dimecres, tal com venia anunciant des de fa dies La Vanguardia, el Tribunal Constitucional ha emès sentència a favor de les tesis del govern espanyol i naturalment en contra dels interessos de Catalunya, declarant nul el decret de convocatòria de laconsulta del 9N (primera versió), així com articles bàsics, que donaven cos legislatiu a la Llei de Consultes, aprovada el setembre passat al Parlament de Catalunya. La politització vergonyosa d’aquest alt tribunal els ha portat a invalidar qualsevol consulta de caràcter general (realitzada a tot Catalunya), per que segons els membres del TC això equival a fer “referèndums encoberts”. 

No puc entrar en el contingut de la sentència atès que no conec res de Dret, i per tant em limitaré només a valorar-ho com un ciutadà d’a peu.

D’entrada cal dir que curiosament, totes les peticions d’inconstitucionalitat que el govern espanyol ha traslladat al TC, han estat sistemàticament resoltes en contra de Catalunya. Des de la sentència de l’Estatut, quan van esmicolar-ne el seu contingut, totes les sentències produïdes han anat en contra dels interessos catalans coincidint amb el reforçament de l’esperit independentista a Catalunya. De fet, el TC ha estat el braç legal del govern, per convertir a Catalunya en una presó on només es pot pensar i actuar d’acord al que Madrid decideix que és legal.

Tots els atacs del ministre Wert al català el TC els ha ignorat olímpicament; tots els incompliments del govern espanyol amb l’articulat que encara queda vigent a l’Estatut de Catalunya, han estat del tot ignorats pel TC; totes les lleis i decrets que el govern espanyol ha elaborat retallant les competències que l’Estatut atorga a la Generalitat, han estat passats per alt per aquest Tribunal. Sentència rere sentència, el govern espanyol té raó, i els catalans a callar; aquest és el missatge.

Quina mena de Tribunal és aquell que només falla en una sola direcció? Quina democràcia es pot basar en sentències de tipus exclusivament polític?  Com pot l’estat espanyol pretendre fer desaparèixer la personalitat pròpia de Catalunya per la força d’una legalitat imposada políticament?   Per que, no ens enganyem, això és el que Espanya pretén, convertir Catalunya en una província més de la geografia espanyola, en la que la seva llengua, la seva història, i la seva cultura hagin desaparegut i s’hagi imposat a cop de Sentència d’Inconstitucionalitat l’espanyolisme ranci, el castellà i les curses de braus. Aquest és el seu objectiu: esborrar la catalanitat del mapa. 

I després de la sentència què? Dons el president Mas ho ha deixat molt clar. Resulta prou evident que el govern espanyol nega als catalans el poder exercir el “dret a decidir”. Per tant la única manera que tindrem de poder decidir el que volem ser, és a través d’un procés electoral, que esperem que Madrid no impedeixi, perquè només ho podria per la força de les armes, i això al segle XXI a Europa occidental, és del tot impensable.   
A mi em queda molt clar, que els espanyols només ens volen per pagar els seus dèficits; només tenen un objectiu, recaptar tants diners com puguin a Catalunya i retornar-nos tant poc com puguin; és a dir, alimentar els seus somnis de grandesa gràcies als recursos que Catalunya genera, i explotar-nos al màxim. És evident que en aquests condicions no podem continuar ni cinc minuts més pertanyent a aquest Estat que ens esclavitza i ens roba. En aquests condicions em costa molt d’entendre que encara hi hagi catalans que vegin amb recança el fet de la independència. És l’únic camí que ens queda per alliberar-nos d’aquest ofec i poder recuperar una mica l’alè


Pels espanyols Catalunya no és res més que una colònia a la que cal exprimir per prendre-li tot el que es pugui, i en contrapartida no donar-li res. L’Estat espanyol ens tracta igual que ara fa 500 anys tractava a les colònies d’ultramar escanyant als natius, robant l’or i la plata, exigint que deixessin de parlar les seves llengües per fer-ho en castellà, i obligant als natius a abandonar les seves creences religioses per imposar-los el cristianisme. És evident que aquests últims atemptats sobre la religió ara no la practiquen per que avui en dia, les coses des d’aquest punt de vista són molt diferents, però la resta de temes, traslladats en el temps, són el reflex fidel del que l’Estat espanyol està fent amb Catalunya                  

diumenge, 15 de febrer del 2015

Reflexions al voltant de la compareixença del president Mas a la “comissió Pujol”


ERC és un partit immadur, i per tant gens fiable a l’hora de fer-hi pactes estables


El procés independentista està ferit, a causa de la nul·la entesa entre CiU i ERC



Dilluns passat, i per decisió d’ERC, el president Mas va haver decomparèixer al Parlament a la comissió d’investigació sobre el cas Pujol i la corrupció a Catalunya. Artur Mas va comparèixer després que ERC ho evités en 4 ocasions anteriors. Per això xoca tant que a la quinta oportunitat ERC votés a favor de la compareixença del president Mas.  Compareixença que per cert va reforçar la imatge del president i va deixar en evidència a “polítics” com Sánchez Camacho o Ribera, i demano excuses per utilitzar la paraula “polític” referida a aquests dos personatges, sobre els que no insistiré massa atès que ells sols es desqualifiquen amb la seva mala educació i baixesa moral.

L'àtic de Carod Rovira a Tarragona
Deia que malgrat les intencions d’ERC, el president Mas va sortir del tràngol deixant una molt bona imatge com a líder, com a polític i com a persona. Cap ombra sobre la seva integritat moral malgrat els intents d’alguns de, sense cap mena de prova, acusar al president de Catalunya.  En aquest sentit voldria insistir en el paper d’ERC. Esquerra Republicana va fer el paper de la trista figura, intentant donar a entendre que Convergència és un partit corrupte, i dins de tanta corrupció poder posar en qüestió l’honestedat del president Mas.

Voldria fer algun aclariment sobre aquest concepte de corrupció: com entenen els senyors d’ERC que cal qualificar a l’ex conseller Ausas (militant d’ERC) quan feia contraban de tabac?. I com va pagar el Sr. Carod Rovira el seu magnífic àtic a Tarragona?. Però per poder comprar àtics o ser conseller calia estar al govern, i sense guanyar les eleccions estar al govern és una mica complicat. És per aquest motiu que ERC va fer president de la Generalitat a José Montilla? Aquells que tant desitgen la independència van fer president de la Generalitat a José Montilla per ocupar càrrecs en el govern? Això no és corrupció? Per tenir consellers i comprar pisos van renunciar a la independència? Així estimen Catalunya?

I aquests mateixos “independentistes” ara humilien al president de la Generalitat obligant-lo a assistir a una comissió d’investigació del Parlament. I al  mateix temps que donen suport al govern al Parlament, quan tenen ocasió li claven una punyalada pel darrere, per veure si el poden desgastar una mica més i prendre-li alguns vots. Sincerament, amb aquests “socis” dels qual no te’n pots refiar, jo no voldria saber-hi res.

ERC és un partit ple de contradiccions internes: mentre alguns comandaments estarien d’acord en ser un soci fiable i seriós de CiU, hi ha una facció important del partit, situada sobretot en l’entorn municipalista que té autèntica aprehensió a qualsevol acord amb CiU. No volen pactes amb el president Mas a cap preu, i entre els talibans d’aquesta postura hi ha l’exconseller Huguet, que mentre va ser conseller es va engreixar uns quants quilos, degut als àpats que diàriament es prenia a càrrec dels pressupostos de la Generalitat; de fet tots es van engreixar una mica en la seva etapa com a consellers: el mateix Carod Rovira, o Puigcercós, o Huguet, o fins i tot Anna Simó van guanyar pes. I volien la independència, això si

El conseller Ausàs declarant en el judici
 per contraban de tabac 
Ara, Oriol Junqueras i Alfred Bosch van fen discursos dient que amb 84 anys d’història, no tenen cap cas de corrupció. El que és evident que tenen és molt mala memòria, això està clar. Un regidor i l’alcalde d’Alcanar d’ERC van estar detinguts sembla que per presumptes irregularitats en els concursos d’obres; un alcaldable d’ERC a Castellbisbal  va ser detingut per un presumpte assetjament a menors així com el primer tinent d’alcalde de l’ajuntament de Cubelles...

Tot i aquests cassos, vull deixar clar que el fet que ERC tingui (com tots els altres partits) gent que ha participat en diferents corrupteles a títol personal, de cap manera vol dir que el partit sigui corrupte, o que la corrupció sigui la norma. En tot cas hi ha hagut algunes persones que han actuat a nivell individual incorrectament.


És per tot plegat que costa molt d’entendre aquesta obstinació d’ERC en contra dels acords amb CiU. Tan cecs són els dirigents d’ERC que no s’adonen que amb la seva postura el que fan és posar en risc el procés de Catalunya cap a la independència? On és el seu patriotisme? Posar els interessos del partit per sobre dels de Catalunya és el que realment volen?...Si us plau poseu-hi seny: el que està en joc és massa important per que uns quants visionaris ho posin en risc.      

diumenge, 8 de febrer del 2015

I ara atac a les “ambaixades”


El govern espanyol disposat a ofegar Catalunya per tots els flancs


Mentre Espanya té tres ambaixades a Roma, el govern espanyol critica a Mas per gastar diners en “ambaixades” en lloc de fer-ho en ensenyament. El súmmum de la ironia!



Divendres passat, la Sra. Sáenz de Santamaria, becària del president Rajoy, va confirmar allò que dies abans havia dir el ministre Margallo, en els sentit que l’advocacia de  l’Estat estava estudiant recorre al Tribunal Constitucional la Llei d’Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya, i interposar un recurs contenciós administratiu davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra l’obertura de les “ambaixades” de Viena i Roma, que són les últimes que la Generalitat ha decidit instaurar.  

Abans de cap altre comentari val la pena assenyalar que el que el govern de Madrid i la caverna mediàtica anomena “ambaixades”, en realitat són delegacions bàsicament comercials que el que pretenen és aconseguir per Catalunya allò que les representacions diplomàtiques espanyoles aconsegueixen en diferents llocs del mon per afavorir negocis a l’àrea de Madrid, o altres regions espanyoles i sempre en detriment de Catalunya. Aquestes Delegacions sorgeixen precisament davant del fet que els governs espanyols mai han defensat els interessos de Catalunya, ans al contrari, els han perjudicat, Pretendre per tant, que Catalunya utilitzi les ambaixades espanyoles arreu del món per promocionar-se econòmicament i industrial és voler-nos prendre el pel. I ja n’hi ha prou d’aquest color! 

L’argument utilitzat per la vicepresidenta del govern espanyol ha estat que “és només l’Estat qui dirigeix la política exterior”. Amb aquesta explicació queda ben clar que el que pretenen es poder continuar ofegant al nostre país, derivant inversors que voldrien invertir a Catalunya cap a altres punts de l’Estat, quan aquest inversors no accepten les propostes que el govern espanyol fa al voltant de les excel·lències d’invertir a Madrid.  A partir d’aquesta argumentació elaboren les teories de la conspiració pròpies d’aquest govern espanyol, segons les quals Catalunya està envaint les competències de l’Estat, quan es ben sabut que sempre és ben bé al revés: és l’Estat espanyol qui sempre intenta amb les seves lleis i disposicions envair les competències de la Generalitat de Catalunya. Però ja estem acostumats a aquesta manera de fer, consistent a repetir mentides (com per exemple Espanya ha sortit de la crisi) per a força de repetir-les convertir-les en realitat virtual. I al revés, negant veritats (com per exemple que els dirigents del PP no han cobrat sobres amb diner negre), per aconseguir desvirtuar la realitat. Tàctiques de l’engany, pròpies de cultures no precisament desenvolupades ni democràtiques.

No cal dir que a Catalunya s'han alçat moltes veus en defensa d'aquests estructures d'Estat que són del tot necessàries per projectar a l'exterior una imatge de país modern, democràtic i pacífic, tot el contrari del que el govern espanyol pretén explicar de Catalunya

Per entendre bé que és el que el govern espanyol pretén impugnar, n’hi ha prou donant una ullada a l’objecte de la Llei d’Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya  que reprodueixo tot seguit:

Article 1. Objecte de la llei
1. Aquesta llei té per objecte regular l’acció exterior de Catalunya i les relacions de la Generalitat amb la Unió Europea, amb la finalitat d’assolir, sota la direcció, la coordinació i l’orientació del Govern:
a) La màxima projecció exterior de Catalunya i la màxima promoció a l’exterior dels seus interessos.
b) El posicionament de Catalunya a l’exterior com a actor internacional actiu amb relació a matèries que són competència de la Generalitat o d’interès per a Catalunya.
c) El posicionament de Catalunya davant la Unió Europea i la participació de la Generalitat en les institucions europees, de conformitat amb la normativa vigent.
2. Amb la finalitat que determina l’apartat 1, aquesta llei:
a) Defineix l’àmbit d’aplicació, les línies generals d’actuació, les estructures organitzatives i els mecanismes de planificació, participació, gestió i seguiment pel que fa l’acció exterior de Catalunya i a les relacions de la Generalitat amb la Unió Europea.
b) Defineix la tipologia i l’estructura d’una xarxa suficient i eficaç d’unitats de representació de la Generalitat a l’exterior.
c) Reconeix la necessitat de promoure i impulsar les iniciatives de la societat civil que contribueixen a generar a l’exterior una opinió pública positiva envers Catalunya i a potenciar el prestigi i la influència internacionals del país.
3. L’acció exterior ha de tenir també en compte les externalitats de les polítiques internes que tinguin impacte a l’exterior.

Com es veu, és una Llei que envaeix les competències de l’Estat... Quan marxarem d’una vegada d’aquests Estat odiós que sempre que pot maltracta Catalunya?

dilluns, 2 de febrer del 2015

Duran Lleida: el valor més actiu de l’espanyolisme a Catalunya


De desitjar ser president de la Generalitat i ministre del govern espanyol, ha passat a ser el típic botifler ressentit


Si algú l’aprecia de veritat, faria bé en aconsellar-li que es retiri quan abans de la política, per evitar la imatge tant patètica que està donant 



Duran Lleida, juntament amb els líders del PP és un dels polítics espanyols que més ha criticat el procés polític català cap a la independència. Molt acostumat a viure sense treballar massa, nascut a Alcampell, Osca (franja de ponent), s’ha mogut per la política catalana i espanyola des dels començaments dels anys 80, sense que en tot aquest temps (35 anys) se li pugui recordar cap mena d’aportació que hagi estat útil als ciutadans espanyols o catalans. Un autèntic vividor de la política que sempre ha pensat molt més en els seus interessos personals que no pas amb els de la ciutadania.

Duran Lleida, conegut molt més per la seva suite a l’Hotel Palace de Madrid, que paguem entre tots els ciutadans, que no pas per la seva acció política, havia volgut fa ja alguns anys, ser el delfí de Jordi Pujol al front de Convergència i Unió i per tant aspirar a la presidència de la Generalitat. Afortunadament per tots els catalans aquesta alternativa es va desfer sola a partir del moment en que Jordi Pujol va triar a Artur Mas per aquesta responsabilitat de dur las regnes del govern de Catalunya. Això li va suposarun fort trauma a Duran Lleida del qual encara no se n’ha refet ara. Aquesta decisió de Pujol va implicar que Unió comencés a fer públiques determinades desavinences amb Convergència i això va comportar que la ciutadania, veient que dins de CiU hi havien baralles internes, els retirés la confiança, propiciant amb els seus vots, que CiU perdés en dues eleccions consecutives la presidència de la Generalitat, que va passar en mans del nefast tripartit.  

Les frustracions de Duran no acaben aquí. És sabut que per Madrid, tant governant el PP com governant el PSOE, ell ha intentat més de dues i tres vegades, que el fessin ministre d’assumptes exteriors. Mai ho ha aconseguit però és cert que en alguna ocasió ho ha tingut ben a prop. En aquest sentit tot el que ha aconseguit és presidir la comissió d’afers exteriors del Congrés dels Diputats.  Per tot plegat Duran Lleida és un home frustrat, amargat, ressentit, del que no es pot esperar res de bo.

Aquest ressentiment que arrastra és el que està en la base de la seva oposició a la independència de Catalunya. Ho fa més contra aquells que li han barrat el pas a la seva carrera política que contra la mateixa Catalunya. Però ell és així. Fins i tot és capaç de portar al trencament d’Unió Democràtica de Catalunya si des de dins del seu partit hi ha veus suficients que s’alcin en favor de la independència. Això Duran no ho perdonaria per que ell pensa que el “partit és seu” i per tant faran el que ell els digui. Tanmateix no estic del tot segur que això sigui així. Avui en dia en el consell executiu hi ha diferents consellers d’Unió que participen com un conseller més en les tasques de govern, entre les que hi destaca el preparar les estructures d’Estat per quan Catalunya esdevingui independent, però encara més important, hi ha membres de la direcció d’Unió que estan integrats en el grup de treball dels partits sobiranistes que estan intentant pactar el full de ruta que ens ha de portar a la plena independència. Per tant, ja veurem com reacciona Unió com a patit, quan Duran els vulgui alinear amb els partits unionistes i espanyolistes.

El ridícul que aquest home està fent cada vegada que obre la boca, hauria de servir per que els seus amics li facin veure que a la seva edat no es poden dir ja segons quines coses; que a la seva edat, quan les idees ja no et flueixen al cap amb tanta lucidesa com temps enrere,  el millor que pot fer és jubilar-se.  Si no ho fa, i si els amics no li fan veure que hauria de deixar la política, veurem encara situacions de Duran Lleida molt més patètiques de les que hem vist fins ara. 


Afortunadament el procés continuarà endavant. A aquestes alçades Duran ja pot fer molt poc mal (per no dir cap) al procés. Els seus acords amb el PP via la becària de Rajoy, hauran servit, per sort, de ben poc.