Duran Lleida: el valor més actiu de l’espanyolisme a Catalunya

De desitjar ser president de la Generalitat i ministre del govern espanyol, ha passat a ser el típic botifler ressentit

Si algú l’aprecia de veritat, faria bé en aconsellar-li que es retiri quan abans de la política, per evitar la imatge tant patètica que està donant 

Duran Lleida, juntament amb els líders del PP és un dels polítics espanyols que més ha criticat el procés polític català cap a la independència. Molt acostumat a viure sense treballar massa, nascut a Alcampell, Osca (franja de ponent), s’ha mogut per la política catalana i espanyola des dels començaments dels anys 80, sense que en tot aquest temps (35 anys) se li pugui recordar cap mena d’aportació que hagi estat útil als ciutadans espanyols o catalans. Un autèntic vividor de la política que sempre ha pensat molt més en els seus interessos personals que no pas amb els de la ciutadania.

 

Duran Lleida, conegut molt més per la seva suite a l’Hotel Palace de Madrid, que paguem entre tots els ciutadans, que no pas per la seva acció política, havia volgut fa ja alguns anys, ser el delfí de Jordi Pujol al front de Convergència i Unió i per tant aspirar a la presidència de la Generalitat. Afortunadament per tots els catalans aquesta alternativa es va desfer sola a partir del moment en que Jordi Pujol va triar a Artur Mas per aquesta responsabilitat de dur las regnes del govern de Catalunya. Això li va suposarun fort trauma a Duran Lleida del qual encara no se n’ha refet ara. Aquesta decisió de Pujol va implicar que Unió comencés a fer públiques determinades desavinences amb Convergència i això va comportar que la ciutadania, veient que dins de CiU hi havien baralles internes, els retirés la confiança, propiciant amb els seus vots, que CiU perdés en dues eleccions consecutives la presidència de la Generalitat, que va passar en mans del nefast tripartit.  

Les frustracions de Duran no acaben aquí. És sabut que per Madrid, tant governant el PP com governant el PSOE, ell ha intentat més de dues i tres vegades, que el fessin ministre d’assumptes exteriors. Mai ho ha aconseguit però és cert que en alguna ocasió ho ha tingut ben a prop. En aquest sentit tot el que ha aconseguit és presidir la comissió d’afers exteriors del Congrés dels Diputats.  Per tot plegat Duran Lleida és un home frustrat, amargat, ressentit, del que no es pot esperar res de bo.

Aquest ressentiment que arrastra és el que està en la base de la seva oposició a la independència de Catalunya. Ho fa més contra aquells que li han barrat el pas a la seva carrera política que contra la mateixa Catalunya. Però ell és així. Fins i tot és capaç de portar al trencament d’Unió Democràtica de Catalunya si des de dins del seu partit hi ha veus suficients que s’alcin en favor de la independència. Això Duran no ho perdonaria per que ell pensa que el “partit és seu” i per tant faran el que ell els digui. Tanmateix no estic del tot segur que això sigui així. Avui en dia en el consell executiu hi ha diferents consellers d’Unió que participen com un conseller més en les tasques de govern, entre les que hi destaca el preparar les estructures d’Estat per quan Catalunya esdevingui independent, però encara més important, hi ha membres de la direcció d’Unió que estan integrats en el grup de treball dels partits sobiranistes que estan intentant pactar el full de ruta que ens ha de portar a la plena independència. Per tant, ja veurem com reacciona Unió com a patit, quan Duran els vulgui alinear amb els partits unionistes i espanyolistes.

 

El ridícul que aquest home està fent cada vegada que obre la boca, hauria de servir per que els seus amics li facin veure que a la seva edat no es poden dir ja segons quines coses; que a la seva edat, quan les idees ja no et flueixen al cap amb tanta lucidesa com temps enrere,  el millor que pot fer és jubilar-se.  Si no ho fa, i si els amics no li fan veure que hauria de deixar la política, veurem encara situacions de Duran Lleida molt més patètiques de les que hem vist fins ara. 

Afortunadament el procés continuarà endavant. A aquestes alçades Duran ja pot fer molt poc mal (per no dir cap) al procés. Els seus acords amb el PP via la becària de Rajoy, hauran servit, per sort, de ben poc.