Només amb un desafiament ferm i constant, guanyarem la independència

Els quatre presos polítics en vaga de fam, posen fi a la seva protesta sense haver aconseguit (aparentment) els seus objectius.

El govern català demana al govern espanyol que accepti una mediació internacional per tal de posar fi al conflicte entre Catalunya i Espanya a través de la política.     

Després de 20 dies de vaga de fam protagonitzats per Jordi Sánchez i Jordi Turull, i 17 dies de Joaquim Forn i Josep Rull, els quatre presos polítics varen decidir posar fi a la seva protesta que perseguia fer evident a tot el món la manca de justícia del Tribunal Constitucional espanyol que admetent a tràmit tots els recursos que els han presentat els presos polítics catalans i deixant-los al calaix sense resoldre’n cap, eviten que es pugui recórrer a la justícia europea. Aquesta manera de procedir ja descriu per ella sola la qualitat democràtica de les institucions espanyoles.

La fi de la vaga de fam va estar precedida per una carta pública, signada pels expresidents vius de la Generalitat, del Parlament i del Síndic de greuges en la que es demanava als quatre presos polítics que deposessin la seva actitud. Ningú va entendre el motiu d’aquesta carta, atès que els objectius de la vaga da fam ni de bon tros no s’havien assolit. De tothom és sabut que una vaga de fam no obté ressò social i mediàtic  fins que qui la fa no s’aproxima a situacions de risc per la seva vida. És llavors i no abans quan la societat s’interessa per la situació i per la denúncia. En aquest cas no ha estat diferent, i més enllà del dia d’inici de la vaga, els mitjans de comunicació internacionals no han estat pendents dels nostres presos polítics. Si gairebé no hi ha hagut ressò internacional, i el Tribunal Constitucional espanyol continua amb la seva actitud, perquè han posat fi a la vaga? Perquè se’ls va demanar que deposessin la seva actitud?

Aquest interrogant no té una resposta clara i tothom pot fer les seves interpretacions. Tanmateix si que hi ha alguns fets que es varen produir pràcticament al mateix temps que el fi de la vaga de fam:

D’una banda, el govern espanyol va decidir celebrar un consell de ministres a Barcelona, que a la pràctica no va servir de res, més enllà de significar una despesa important per el govern espanyol, i de l’altre el president espanyol Pedro Sánchez i el president de la Generalitat Quim Torra varen celebrar una reunió, en la que sembla que el president català va presentar al seu homòleg espanyol una carta amb 21 peticions, i entre elles, la que per a mi és més significativa, que el govern espanyol acceptés una mediació internacional per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya.

Tanta unanimitat a l’hora de demanar als presos polítics que posessin fi a la seva protesta, el demanar una mediació internacional, un govern espanyol que respon que “pren nota” de la petició sense rebutjar-la de pla, el fet que tan Junts per Catalunya com ERC aprovessin a Madrid el sostre de despesa dels pressupostos del govern espanyol, són símptomes que alguna cosa es mou, i que els ciutadans no en sabem de la missa la meitat. 

La possibilitat d’una mediació internacional ha posat molt nerviosos als polítics espanyols més “cavernàris” i entre ells a Pablo Echenique de “Podemos” i destacat anticatalanista de tota la vida així com Pablo Casado, líder del PP, anticatalanista declarat i titular de màsters de dubtosa legalitat. El dos “pablos” units per un fi comú: el seu menyspreu a Catalunya.

De tot plegat se’n deriva una conclusió. Catalunya només pot aconseguir els seus objectius a partir d’una mobilització permanent. No sabem si el govern espanyol acabarà acceptant una mediació internacional, però si que sabem que si ho acaba acceptant serà gràcies a aquesta mobilització permanent dels catalans, sense deixar que el conflicte amb l’Estat espanyol es dilueixi, mantenint viu aquest grau de crispació que influeix en el món dels negocis, en l’economia en general i en la vida social i política del país. Només així ens en sortirem. Per això són d’agrair les mostres constants de suport al president Puigdemont, als presos polítics a les presons de Lledoners, Puig de les Basses o de Mas Enric, o els dejunis que s’han fet a Catalunya (entre els que m’hi compto) a Montserrat, Cornellà, Barcelona, Terrassa, Vic, Girona o Castellar del Vallès, en solidaritat a la vaga de fam dels quatre presos polítics. També les accions pacífiques del CDR, una gran manifestació a Barcelona  i altres ciutats del principat, reclamant la fi del règim del 78, i totes aquelles actuacions dels ciutadans de bona fe, que contribueixen al manteniment d’aquest estat d’incertesa, de conflictivitat i de rebuig i desafiament a les imposicions d’un Estat colonialista que es vol imposar de mala manera sobre la última colònia que els queda.  

Feliç Nadal i un bon any 2019 per a tothom

Jordi Sánchez i Jordi Turull en vaga de fam

Ho fan per denunciar l’actitud del Tribunal Constitucional (TC), que amb la seva actitud bloqueja l’accés dels presos polítics a la justícia europea.

El TC admet a tràmit els recursos presentats pels encausats, però no en resol cap, fet que impossibilita el poder recórrer al Tribunal Europeu de Drets Humans per exemple. En aquesta situació hi ha 8 recursos d’empara presentats, algun d’ells des de fa més d’un any, quan segons l’advocat de Sánchez i Turull s’haurien d’haver substanciat en el termini de 30 dies després de la seva admissió a tràmit.

En una roda de premsa que s’ha dut a terme aquest matí al Col·legi de Periodistes, Jordi Pina advocat de Jordi Sánchez i Jordi Turull, acompanyat del Dr. Jaume Padrós, president del CoMB, han comparegut per explicar la decisió dels dos diputats de Junts per Catalunya d’iniciar una vaga de fam des de la presó sense determinar una durada concreta, el que fa suposar que estem davant d’una vaga de fam indefinida. 

Aquesta vaga de fam té l’objectiu de denunciar davant de la societat i del món sencer, les traves que el Tribunal Constitucional està posant als presos polítics catalans per tal aquests puguin accedir a altres instancies jurídiques europees, i entre elles al Tribunal  Europeu de Drets Humans. Com és sabut, per accedir a aquests tribunals de justícia europeus, és condició necessària haver esgotat les vies jurídiques espanyoles; doncs bé, el Tribunal Constitucional admet a tràmit els recursos presentats pels presos polítics catalans però no en resol cap. Segons l’advocat Jordi Pina, que representa els interessos de Sánchez i Turull, el TC hauria de respondre als recursos d’empara admesos a tràmit en un termini  de 30 dies, i tanmateix, algun dels 8 recursos presentats porta ja més d’un any des de la seva admissió a tràmit. 

Per la seva banda el Dr. Jaume Padrós ha explicat que compareixia atenent a la seva doble condició de metge de Jordi Sánchez i Jordi Turull i també com a president del CoMB. Ha explicat que es va reunir amb els dos presos polítics a la presó de Lledoners i que aquests li van exposar al seva decisió lliure i voluntària d’iniciar una vaga de fam per denunciar les traves del TC a poder defensar els seus drets, i que ell els va prevenir dels riscos per la seva salut d’aquesta decisió. Ha afegit que els dos presos polítics han signat un document de voluntats anticipades. El CoMB constituirà una comissió de seguiment amb experts ètics, jurídics i mèdics que vetllarà també per preservar als presos polítics de qualsevol tipus de coacció. El Dr. Padrós ha afegit que “com més dies passin, més s’intensificarà la vigilància dels paràmetres de salut, tot i que els riscos comencen des del mateix inici de la vaga de fam”.

Les reaccions a questa decisió no s’han fet esperar; d’una banda els afectats han obert una pàgina web de suport que en poques hores ha aconseguit més de 30.000 adhesions. El president de la Generalitat Quim Torra s’ha referit a la injustícia que està cometent el poder judicial espanyol, i ha afegit que “vull fer costat a la vaga de fam que han començat avui alguns dels presos polítics, i denunciar l’estratègia de dilació del Tribunal Constitucional respecte als recursos d’empara presentats”. Però el ressò de la vaga ja ha travessat fronteres i diversos mitjans als USA i a la Gran Bretanya han recollit la notícia. També l’agència Reuters ho ha difós, i a França diferents mitjans estan explicant als seus lectors la situació de bloqueig que el TC manté sobre els presos polítics catalans.

El govern espanyol per la seva banda, ha dit que tots els espanyols són iguals davant la Llei, i que els presos polítics catalans tindran un judici just, cosa que veient només el cas d’Urdangarin ja t’adones que és una absoluta falsedat. De les reaccions espanyoles cal destacar la del propi TC fonts del qual valoren la vaga de fam de Sánchez i Turull com un intent per pressionar a aquest Tribunal. 

Finalment, l’ANC està estudiant com canalitzar les iniciatives dels ciutadans per donar suport a aquesta vaga, i a través d’aquest suport posar a l’Estat espanyol contra les cordes. Veurem com evoluciona tot plegat els propers dies, però tinc la sensació que avui el procés que ens ha de portar a la independència ha donat un pas de gegant.

En suport a la Catalunya Nord

Milers de catalans del sud de la frontera s’ha desplaçat a Perpinyà en agraïment al suport que els catalans vàrem rebre l’1 O de l’any passat. Sense la Catalunya del Nord, el referèndum no hauria estat possible.

El Tractat dels Pirineus va partir Catalunya ara fa 300 anys aproximadament, i des de llavors els tímids intents de reunificar el territori no han fructificat. Tanmateix la relació entre la Catalunya del Nord i la del Sud, cada vegada és més fraternal.    

El Tractat dels Pirineus, signat el 7 de setembre de 1659, va suposar el trencament de Catalunya en dues parts; la que actualment coneixem com Catalunya Nord va quedar sota sobirania francesa, i concretament les comarques del Rosselló i part de la Cerdanya. Aquest tractat va ser negociat sense que els seus signants (França i Espanya) fessin la més mínima consulta al govern de la Generalitat, erogant-se unes prerrogatives sobre el territori català que a dret a llei no tenien. Tots els intents que les autoritats catalanes (del Nord i del Sud) varen fer per reconstruir la unitat dels territoris catalans no varen servir, i finalment el trencament de Catalunya va esdevenir una realitat a l’any 1720. 

Uns tres cents cinquanta anys després, la Catalunya Nord celebra anualment la seva Diada precisament el dia 7 de novembre, en commemoració del nefast i il·lícit Tractat del Pirineus. Tanmateix la Diada d’aquest 2018 ha tingut un element sobreafegit com a conseqüència de la implicació de gent de la Catalunya Nord en la celebració del referèndum de l’1-O. Sense aquesta implicació, sense el magatzem d’Elna que va guardar molt curosament  les 10.000 urnes vingudes de la Xina a través del port de Marsella, sense les impremtes de la Catalunya Nord que varen imprimir milions de paperetes per el referèndum, sense el seu valuós i del tot necessari ajut, el referèndum no s’hauria pogut celebrar. I en agraïment a aquesta implicació, milers de catalans han volgut afegir-se a la Diada a Perpinyà inundant els seus carrers de reivindicacions i de catalanitat. 

Han estat més de 10.000 persones que sota el lema “Omplim Perpinyà” s’han donat cita a la capital de la Catalunya Nord, reclamant la independència i la reunificació dels territoris catalans. "Ni França, ni Espanya: Països Catalans!” ha estat un dels crits dels manifestants. La plaça de Catalunya de Perpinyà ha estat el centre neuràlgic de la concentració on també s’han sentit molts eslògans reclamant l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats.

Va ser doncs una festa d’agraïment als nostres germans del Nord, per la seva implicació en l’organització de l’1-O, que va ser fonamental per l’èxit del referèndum. I aquest agraïment hauria estat encara més multitudinari si els organitzadors dels desplaçaments en autocar haguessin estat una mica més curosos i encertats. Molts catalans que teníem la intenció d’anar-hi ens vàrem quedar a casa per culpa d’uns invents i uns inventors, que varen voler descobrir el Mediterrani i la sopa d’alls. Amb lo fàcil que hauria resultat seguir el sistema que l’ANC utilitza quan vol organitzar autocars per a desplaçaments multitudinaris...

Veiem unes imatges per al record:  

  

              

 

La Fiscalia de l’Estat demana més de 200 anys de presó al conjunt de líders independentistes

Per altre banda l’escrit d’acusació dels fiscals per intentar justificar una violència que mai va existir, inclou expressions com “no passaran...”. Segons algunes opinions, aquesta acarnissament fa pensar que a grans trets la sentència està pràcticament escrita.

Juristes de prestigi, ex membres del TC o del TS, així com el redactor de l’article del codi penal que defineix el delicte de rebel·lió afirmen que aquesta no va existir en cap moment ni el 20-S ni l’1-O. Tanmateix s’esperava que la petició de penes no fos tan exagerada.

Més de 200 anys de presó suma la petició de penes de la fiscalia per al conjunt de líders independentistes integrats en la macro-causa contra l’independentisme instruïda per el jutge Llarena. I això tenint en compte que ni el president Puigdemont, ni les conselleres Serret i  Ponsatí, ni els consellers Comin i Puig, ni les diputades Marta Rovira i Anna Gabriel, formen part d’aquesta causa atès que es troben elles i ells a l’exili. 

L’opinió generalitzada és que des del poder judicial espanyol s’ha volgut escarmentar no només als líders independentistes i a l’independentisme en general; s’ha volgut escarmentar també a les generacions futures per que es treguin del cap que Catalunya pugui exercir en alguna ocasió el dret a l’autodeterminació. 

Com és de suposar, aquestes peticions de penes no han estat gens ben acollides per l’independentisme, que ha reaccionat segons tres possibles accions. La primera i molt important, clama per la unitat de les forces independentistes catalanes. Fins i tot “Poble Lliure” un sector de la CUP, demana que es treballi per cercar la unitat estratègica amb JxCat i ERC, situació que no s’havia vist fins ara des que l’independentisme va decidir treballar per que els catalans es puguin independitzar. 

Un segon efecte, de conseqüències importants és que tant JxCat com ERC han dit clar i català que després d’aquesta actuació de la fiscalia de l’Estat, no acceptaran negociar els pressupostos amb el president espanyol Pedro Sánchez. Això pot comportar eleccions anticipades a l’Estar espanyol, generant una situació política difícil de preveure. 

Una darrera corrent d’opinió s’inclina per demanar als diputats dels partits independentistes a Madrid, Congrés i Senat, que abandonin el seu escó. Aquesta tercera línia d’actuació ha estat replicada per algun diputat d’ERC amb excuses que no s’acaben d’entendre massa bé, si deixem de banda les possibles repercussions negatives que aquesta mesura tindria en  l’economia  dels diputats que la duguessin a terme.

En una línia més extremista, altres opinions s’han decantat per convocar una aturada de país indefinida amb l’objectiu de provocar un caos econòmic. Sigui com sigui, el govern català encara no ha fet cap proposta de com reaccionar com a poble i com a país a aquesta nova situació de “diàleg” amb el govern espanyol, fet que fa evident la manca de lideratge potent a dia d’avui en les files independentistes.

Tanmateix alguna cosa caldrà fer. Ahir el prestigiós jurista escocès d’origen paquistanès Aamer Anwar, advocat de la consellera Clara Ponsatí i rector de la Universitat de Glasgow,  en un programa a la televisió catalana deia que els catalans, si volem assolir la independència, no hem d’esperar res d’Àngela Merkel ni de cap líder polític o organització internacional. Si volem la independència “cal que totes les organitzacions s'uneixin i ningú cedeixi. Ara no hi pot haver negociació amb l'Estat... El poder està a les mans de la gent de Catalunya i és on està naixent la nova política" Per tant, en opinió d’aquest prestigiós jurista escocès, resideix en les mans del poble català assolir la independència. Evidentment, l’independentisme català necessita un líder “sobre el terreny” per reconduir la situació. Apareixerà?

Mentre tant a Europa, els governs guarden silenci sobre les penes que demana la fiscalia als presos polítics, tot i que els principals mitjans de comunicació s’han fet ressò de la desproporció entre els fets que es varen produir i les penes que es demanen. No ha passat desapercebut un comunicat fet públic per el govern alemany, en el que recorda a “tots els països de la UE que han de respectar els drets humans”, i això el mateix dia que s’han fet públiques les peticions de condemna de la fiscalia. Vol dir alguna cosa aquest missatge a les autoritats espanyoles o és senzillament una mera coincidència? Ho veruem...          

La Crida Nacional per la República va prenent consistència

Dissabte a Manresa es va celebrar l’acte fundacional de la Crida Nacional per la República, al que hi varen assistir més de 6000 persones, i que varen fer petit el pavelló del Nou Congost. Es va tenir que habilitar una carpa addicional per donar cabuda a les moltes persones vingudes d’arreu de Catalunya, que s’hi varen desplaçar malgrat la pluja.

Tornar a sentir la veu clara, convençuda i convincent del president Puigdemont, és com una alenada d’aire nou i fresc que reanima a les files independentistes massa afectades per la manca d’unitat de l'independentisme. 

La Crida vol ser, sobretot, un moviment ample, transversal i pacífic, que aixoplugui totes les sensibilitats polítiques que tinguin com a finalitat última la independència de Catalunya. Neix amb la vocació de dissoldre’s l’endemà mateix que la República de la Catalunya independent sigui una realitat.

Malgrat l’insistent pluja que ahir va caure a bona part de Catalunya, milers d’independentistes varen decidir acudir al pavelló del Bou Congost a Manresa, on es va celebrar l’acte fundacional de la Crida Nacional per la República promoguda pel president legítim de la Generalitat Carles Puigdemont a l’exili, el president actual de la Generalitat Quim Torra, i el president del grup parlamentari de Junts per Catalunya Jordi Sánchez. 

L’acte va ser molt emotiu, principalment per la presència per videoconferència del president Puigdemont, ben secundat per la majoria d’intervencions, i es va distingir per quatre eslògans bàsics que es van sentir repetidament durant el seu desenvolupament corejats per milers de veus: Llibertat del presos polítics, Unitat de les forces polítiques, Ni un pas enrere davant l’envit que val plantejar a l’Estat espanyol, i Independència. Crec que l’anàlisi d’aquestes quatre frases defineixen perfectament per elles soles el que significa la Crida Nacional per la República.

En principi, la Crida funcionarà, sense ser-ho, com un partit polític. Tindrà una assemblea constituïda per tots els fundadors, una comissió executiva amb un president, un secretari general i altres 19 membres, i el consell de representants constituït per càrrecs territorials, sectorials i dels diferents corrents ideològics integrats a la Crida. Dins de la crida es creen tres corrents: el liberal, el socialdemòcrata i el d’esquerres. Neix amb el compromís explícit de dissoldre’s l’endemà mateix que es constitueixi la República de Catalunya, i les persones que s’hi incorporin, si són militants d’un partit polític podran mantenir la militància si volen. Està previst que el congrés constituent de la Crida es faci el dia 19 de gener vinent. Mentre tant, els fundadors podran participar en l’anàlisi de les diferents ponències polítiques i introduir esmenes i aportar comentaries via internet, des de la seva pagina web 

La creació de la Crida ha generat irritació tant a ERC con al PDeCAT. La resposta del portaveu d’ERC Sergi Sabrià ha estat prou clara per entendre el malestar que els ha produït la Crida; les seves paraules respecte al nou moviment del president Puigdemont han estat: “…Si el moviment que han impulsat el president Quim Torra, l'expresident Carles Puigdemont i el president de JxCat Jordi Sánchez és capaç d'organitzar la dreta i centre dreta, Esquerra se situa forta al centre i centre esquerre i la CUP a l'altra banda de l'arc, això voldrà dir que "serem molt més forts...Cadascú que defensi el seu espai" Ignorant expressament  que la Crida és un moviment transversal que inclou tot l’arc parlamentari ERC inclosa, però ell, seguint instruccions del mossèn, se n’ha desmarcat.

També des del PDeCAT hi ha hagut desercions. El president del partit no ha aparegut per Manresa, fet que només es pot entendre com una desconsideració al president Puigdemont mentre que la consellera de Cultura era a València als premis Octubre i ha excusat la seva presència a l’acte. La resta de membres de l’executiu de Quim Torra militants del PDeCAT, si que han fet acte de presència.

Com a resum del viscut ahir a Manresa, crec que el missatge més repetit ha estat el de reclamar la unitat de les forces independentistes: “la unitat ens fa més forts; la divisió ens debilita...”

 Només el temps dirà si la Crida assolirà els seus objectius... tant de bo sigui així. 

El “Jordis” ja porten un any empresonats injustament

Un vídeo publicat fa tan sols uns mesos mostra clarament la innocència dels “Jordis” i com s’ha construït un relat fals amb l’únic objectiu de mantenir-los empresonats i escapçar al moviment independentista dels seus líders naturals. 

El més trist de tot, és que si algun dia es fa autènticament Justícia, ningú els podrà tornar tots el temps que hauran passat injustament a la presó. Això és democràcia? Segur que no... això és una pràctica tirana de qui vol guanyar a qualsevol preu, utilitzant totes les armes possibles, sense parar-se a pensar en la legalitat de les mateixes.           

El 16 d’octubre passat es va complir un any des que “els Jordis”, (Cuixart i Sánchez) foren injustament empresonats per la jutge de l’Audiència Nacional Carmen Lamela. Aquesta jutgessa va decidir enviar-los a presó preventiva basant-se en el risc de fuga i el risc de reiteració delictiva i l’alta probabilitat de destrucció, alteració i ocultació de proves. Tots recordem com Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, que varen pujar a sobre d’un vehicle de la guàrdia civil per poder-se fer veure per l’aglomeració de gent que hi havia al voltant del departament d’Economia el dia 27 de setembre del 2107, es dirigien als presents per demanar calma, que tothom tornés a casa, i que es deixés pas a la comitiva judicial que estava fent l’escorcoll davant la seu d’Economia.   

Els fets varen ser del tot tergiversats per la policia i per el govern espanyol, de manera que els poders de l’Estat van adequar el relat del fets a les seves conveniències per poder empresonar als dos líders catalans als que ja fa temps que volien engarjolar fos com fos, doncs els consideraven els principals líders del procés per la seva capacitat de convocatòria des de les organitzacions de la societat civil que tots dos presidien: Òmnium Cultural presidit per Jordi Cuixart, i Assemblea Nacional Catalana presidida per Jordi Sánchez. 

Per preparar el terreny, el llavors ministre de Educació i Cultura i portaveu del govern espanyol Íñigo Méndez de Vigo, en una compareixença pública va començar a parlar de “manifestacions tumultuàries” referint-se als fets de la conselleria d’Economia, sent aquest adjectiu la clau per poder acusar als líders catalans de sedició. Pronunciada la frase, només es varen tardar tres setmanes a empresonar als “Jordis”. Deu ser allò de la separació de poders...

Ha transcorregut ja un any des que varen ser empresonats, i Catalunya no els oblida. A l’explanada on està situada la presó de Lledoners, el passat dia 16 d’octubre s’hi varen concentrar independentistes, però també homes i dones de pau, que volien expressar el seu rebuig a una situació de presó preventiva injusta, i a un processament en el que els delictes estan exclusivament en les ments del jutge instructor i de la fiscalia. L’objectiu era fer palès a tots els presos polítics que no estan sols, i que el poble no oblida el seu sacrifici.

No va ser només a Lledoners on es va concentrar la gent, sinó que a la plaça Catalunya de Barcelona s’hi va aplegar força quantitat de persones reclamant la llibertat dels “Jordis” igual que va succeir a moltes places de molts pobles de Catalunya. La indignació ciutadana per aquests fets és molt gran; la mentida oficialitzada per el relat de la policia és del tot injust, propi d’organitzacions molt més properes a la inquisició que no pas a les policies democràtiques modernes. Resulta increïble que en un país suposadament democràtic es pugui donar credibilitat al relat imaginari dels fets del dia 20 de setembre de 2017 davant la conselleria d’Economia, feta per la policia espanyola, i  que són el punt  de partida del l’empresonament dels “Jordis”. Quan el govern espanyol  i el seu sistema judicial donen per bo aquest relat estan cometent un atac a la ètica, a la decència, i a la democràcia. 

I no és una opinió meva. Hi ha un vídeo on es veu ben clarament el paper pacificador dels dos “Jordis” aquell dia.  Només els que estan encegats per l’odi, poden afirmar que el que va succeir aquell dia a Economia és una sedició. Només els que creuen que tot val per tombar al contrari poden defensar aquesta acusació. Només els que es passen la democràcia i la justícia per on més els convé poden mantenir aquesta aberració.

   

Cims per la llibertat !!!

Gairebé 18.000 persones coronen amb èxit els 18 cims triats per els presos polítics i els exiliats.

Ha estat un dia boirós a molts indrets de Catalunya, que ha dificultat en certa mesura el poder gaudir del paisatge. Aquest entrebanc simbolitza perfectament les dificultats del camí que els catalans hem emprés cap a la independència, però que amb paciència, esforç i esperit de superació ens permetrà també fer el CIM.    

Avui ha tornat a ser un dia d’emocions. Gairebé 18.000 persones han decidit participar en la iniciativa organitzada per “Cims per la Llibertat”, consistent a assolir el cim de 18 muntanyes emblemàtiques de Catalunya triades cadascuna d’elles per les 18 persones empresonades o a l’exili com a conseqüència de la repressió i les represàlies exercides per el govern espanyol i una justícia de l’Estat alineada amb els interessos del govern, més enllà del sentit de la Justícia.

Els 18 cims triats han estat els següents:

El conseller Lluís Puig ha triat el Tossal del Rei situat als Ports de Tortosa-Beseit; la consellera Dolors Bassa ha triat el cim del Montgrí al Baix Empordà; La consellera Meritxell Serret ha triat el Tossal de les Torretes a la comarca de La Noguera; el conseller Comin ha triat la Pica d’Estats, situada als Pirineus i que és el cim més alt de Catalunya; Jordi Cuixart ha triat el Canigó, a la Catalunya Nord;  el conseller Joaquim Forn ha triat el cim de Les Agudes al Montseny; Anna Gabriel ha triat el cim de la Gallina Pelada a la Serra d’Ensija; El vicepresident de la Generalitat Oriol Junqueras ha triat el cim de Sant Jeroni al Massís de Montserrat; la consellera Clara Ponsatí ha triat el cim del Montsent de Pallars situat sobre el poble de Llessuí al Pallars Sobirà; el president de la Generalitat Carles Puigdemont ha triat el cim del Puigsacalm situat sobre la Vall d’en Bas; el conseller Raül Romeva ha triat el cim de la Roca Corbatera a la Serra del Montsant; Marta Rovira ha triat el cim del Matagalls al Montseny; el conseller Josep Rull ha triat el Cim de La Mola a la Muntanya de Sant Llorenç de Munt; Jordi Sánchez ha triat el cim del Carlit als Pirineus, el més alt de la Cerdanya; el conseller Jordi Turull ha triat el cim del Comabona a la Serra del Cadí; la consellera Meritxell Borràs ha triat el Pedraforca, situat a l’alt Berguedà, entre Saldes i Gósol; el conseller Carles Mundó ha triat el Puigmal al Pirineus, sobre mateix de Núria; la presidenta del Parlament Carme Forcadell ha triat el Montcaro al ports de Tortosa-Beseit. 

Al voltant de les 12 del mig dia, a cada un dels cims, algun parent o amic dels empresonats o a l’exili ha llegit unnota escrita per qui havia escollit aquell cim. En el cas de La Mola, ha estat la dona de Josep Rull qui ha fet la lectura emocionada de l’escrit que des de la presó de Lledoners havia escrit el seu marit. També simbòlicament s’ha deixat anar un aligot, que després d’un titubeig inicial per identificar el terreny ràpidament ha començat a volar decidit, perdent-se al mig de la boira... En altres cims, per exemple el Puigsacalm, el president de la Generalitat Quim Torra ha deixat anar un falcó. L’acte ha acabat amb el cant del Segadors. 

Cal destacar que malgrat un dia en que la boira ha senyorejat per molts indrets de Catalunya, quasi 18.000 persones s’han decidit a fer el cim. I cal assenyalar també que només 5 persones han patit lleus accidents com torçades de turmell o petites caigudes sense importància.

Ha estat una jornada d’aquelles que fan posar la pell de gallina veient tantes persones mogudes per un sentiment de solidaritat vers companys de viatge que han liderat el camí de la independència, reclamant el seu alliberament i el retorn d’aquells que estan a l’exili. El camí d’avui s’ha vist dificultat per la boira a molts dels cims, però aquesta boira és un simbolisme de les dificultats que haurem de superar fins finalment assolir la independència. 

El president Puigdemont ha seguit la jornada des de les Illes Fèroe on es troba aquests dies internacionalitzant el conflicte català i ha dit molt encertadament “Si algú vol saber com està l’independentisme que miri a gent, no als partits...” en clara referència a les desavinences existents entre els partits catalans que donen suport a la independència. Seguint aquesta línia d’internacionalitzar el conflicte amb l’Estat espanyol, val a dir que solidàriament, catalans residents a l’estranger també ha coronat una dotzena de cims en els seus països de residència a Europa, Amèrica del Nord, Nova Zelanda i fins i tot a Madrid i a Ses Illes.

El lamentable anticatalanisme de Josep Borrell

Els recursos conta les delegacions de la Generalitat a l’estranger, les referències a la necessitat de desinfectar Catalunya, i el veto al president de la Generalitat, són només algunes de les perles amb que aquest poca vergonya evidencia la voluntat de diàleg del govern Sánchez amb Catalunya. 

Si l’independentisme no fa net, i aparta a polítics que persegueixen altres objectius, la independència fracassarà. És l’hora dels valents, el covards estan millor a casa.   

Ahir es va celebrar a Barcelona la tercera reunió del Fòrum Regional de la Unió per el Mediterrani. Aquest fòrum és una trobada anual que se celebra a Barcelona i en la que hi participen ministres d'Exteriors d'una quarantena de països del sud-est d'Europa, del nord d'Àfrica i del Pròxim Orient per promoure estratègies de cooperació entre ells. Quan aquest Fòrum va ser creat es va prendre la decisió que la seu del seu secretariat permanent s’ubiqués a Barcelona.

Celebrant-se a Barcelona, un principi elemental d’educació, una mínima lleialtat institucional, i el respecte degut a la Generalitat de Catalunya haurien d’haver permès la presència de la més alta instància de la Generalitat a l’esdeveniment. En contra d’això, l’impresentable Josep Borrell, ministre d’Assumptes Exteriors del govern espanyol ha vetat la presència a l’acte del president català Quim Torra, amb el miserable argument que així s’impedia que es “vilipendiés a el bon nom d’Espanya i per evitar que es distorsionés la trobada... Quim Torra no pot esperar que se'l convidi a un acte protocol·lari on, la seva presència no és imprescindible". Aquesta actitud ha tingut resposta per part del president de la Generalitat que en una piulada a Twitter ha dit que malgrat no ser present al Fòrum, “no es preocupi Sr. Borrell, ja faré arribar el meu discurs a tots els assistents”

Aquest menyspreu del ministre Borrell és una constant en el tarannà d’aquest individu nascut a la Pobla de Segur, que no perd ocasió per ofendre Catalunya i els catalans. La més recent és la relativa al recurs que el govern espanyol ha presentat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra la reobertura de les delegacions de la Generalitat a l’exterior clausurades per obra i gràcia del 155. Aquest recurs ha estat presentat quan encara ressona una altre famosa frase d’aquest personatge que només pretén ofendre, referint-se a l’independentisme català va dir que aquest és com una ferida que calia desinfectar. Va ser poc abans de les eleccions del 21 de desembre quan aquest personatge va dir que aquelles eleccions havien de servir “per construir un govern que primer desinfecti i després recusi les ferides que han fet en el cos social del nostre país” referint-se a l’independentisme. 

Aquest manera d’actuar d’un membre del govern espanyol, del seu ministre d’assumptes exteriors, és una mostra del tarannà que el govern espanyol té vers Catalunya. És una mostra clara del “diàleg” que el Sr. Pedro Sánchez va prometre, i serveix per constatar com sigui quin sigui el partit que s’instal·la a la Moncloa la posició política és sempre la mateixa. Al “a por ellos” policial i judicial s’hi afegeix amb tot el desvergonyiment el “a por ellos” polític. Sense cap mirament i sense cap vacil·lació. Contra Catalunya tot s’hi val. 

Tot plegat ens ha de fer reflexionar per determinar què és el que l’independentisme pot esperar dels governs espanyols, siguin del color polític que siguin. Espanya mai negociarà un referèndum pactat i vinculant i mai acceptarà que els catalans puguin exercir el dret a l’autodeterminació. Per tant, si realment volem ser un país independent, si de veritat volem instaurar una República, el camí de la negociació amb qualsevol govern espanyol independentment del seu signe polític està barrat. Només queden dues alternatives: la via unilateral, que certament és molt difícil, o aconseguir una mediació internacional que obligui al govern espanyol a negociar. No hi altre. 

Sigui quin sigui el camí que es triï, cal que es faci neteja d’alguns líders polítics independentistes que estan posant pel davant altres interessos que no són la independència de Catalunya. El predicador d’ERC Oriol Junqueras és un dels que cal que surtin de la primer línia atès que ha demostrat que les seves prioritats són unes altres, i el seu apèndix a la presidència del Parlament Roger Torrent, és també un altre personatge que està fent molt mal a l’entesa entre els partits independentistes per la seva covardia a l’hora d’assumir reptes.