dimecres, 26 de desembre de 2018

Només amb un desafiament ferm i constant, guanyarem la independència


Els quatre presos polítics en vaga de fam, posen fi a la seva protesta sense haver aconseguit (aparentment) els seus objectius.



El govern català demana al govern espanyol que accepti una mediació internacional per tal de posar fi al conflicte entre Catalunya i Espanya a través de la política.     



Després de 20 dies de vaga de fam protagonitzats per Jordi Sánchez i Jordi Turull, i 17 dies de Joaquim Forn i Josep Rull, els quatre presos polítics varen decidir posar fi a la seva protesta que perseguia fer evident a tot el món la manca de justícia del Tribunal Constitucional espanyol que admetent a tràmit tots els recursos que els han presentat els presos polítics catalans i deixant-los al calaix sense resoldre’n cap, eviten que es pugui recórrer a la justícia europea. Aquesta manera de procedir ja descriu per ella sola la qualitat democràtica de les institucions espanyoles.

La fi de la vaga de fam va estar precedida per una carta pública, signada pels expresidents vius de la Generalitat, del Parlament i del Síndic de greuges en la que es demanava als quatre presos polítics que deposessin la seva actitud. Ningú va entendre el motiu d’aquesta carta, atès que els objectius de la vaga da fam ni de bon tros no s’havien assolit. De tothom és sabut que una vaga de fam no obté ressò social i mediàtic  fins que qui la fa no s’aproxima a situacions de risc per la seva vida. És llavors i no abans quan la societat s’interessa per la situació i per la denúncia. En aquest cas no ha estat diferent, i més enllà del dia d’inici de la vaga, els mitjans de comunicació internacionals no han estat pendents dels nostres presos polítics. Si gairebé no hi ha hagut ressò internacional, i el Tribunal Constitucional espanyol continua amb la seva actitud, perquè han posat fi a la vaga? Perquè se’ls va demanar que deposessin la seva actitud?

Aquest interrogant no té una resposta clara i tothom pot fer les seves interpretacions. Tanmateix si que hi ha alguns fets que es varen produir pràcticament al mateix temps que el fi de la vaga de fam:
D’una banda, el govern espanyol va decidir celebrar un consell de ministres a Barcelona, que a la pràctica no va servir de res, més enllà de significar una despesa important per el govern espanyol, i de l’altre el president espanyol Pedro Sánchez i el president de la Generalitat Quim Torra varen celebrar una reunió, en la que sembla que el president català va presentar al seu homòleg espanyol una carta amb 21 peticions, i entre elles, la que per a mi és més significativa, que el govern espanyol acceptés una mediació internacional per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya.

Tanta unanimitat a l’hora de demanar als presos polítics que posessin fi a la seva protesta, el demanar una mediació internacional, un govern espanyol que respon que “pren nota” de la petició sense rebutjar-la de pla, el fet que tan Junts per Catalunya com ERC aprovessin a Madrid el sostre de despesa dels pressupostos del govern espanyol, són símptomes que alguna cosa es mou, i que els ciutadans no en sabem de la missa la meitat. 

La possibilitat d’una mediació internacional ha posat molt nerviosos als polítics espanyols més “cavernàris” i entre ells a Pablo Echenique de “Podemos” i destacat anticatalanista de tota la vida així com Pablo Casado, líder del PP, anticatalanista declarat i titular de màsters de dubtosa legalitat. El dos “pablos” units per un fi comú: el seu menyspreu a Catalunya.

De tot plegat se’n deriva una conclusió. Catalunya només pot aconseguir els seus objectius a partir d’una mobilització permanent. No sabem si el govern espanyol acabarà acceptant una mediació internacional, però si que sabem que si ho acaba acceptant serà gràcies a aquesta mobilització permanent dels catalans, sense deixar que el conflicte amb l’Estat espanyol es dilueixi, mantenint viu aquest grau de crispació que influeix en el món dels negocis, en l’economia en general i en la vida social i política del país. Només així ens en sortirem. Per això són d’agrair les mostres constants de suport al president Puigdemont, als presos polítics a les presons de Lledoners, Puig de les Basses o de Mas Enric, o els dejunis que s’han fet a Catalunya (entre els que m’hi compto) a Montserrat, Cornellà, Barcelona, Terrassa, Vic, Girona o Castellar del Vallès, en solidaritat a la vaga de fam dels quatre presos polítics. També les accions pacífiques del CDR, una gran manifestació a Barcelona  i altres ciutats del principat, reclamant la fi del règim del 78, i totes aquelles actuacions dels ciutadans de bona fe, que contribueixen al manteniment d’aquest estat d’incertesa, de conflictivitat i de rebuig i desafiament a les imposicions d’un Estat colonialista que es vol imposar de mala manera sobre la última colònia que els queda.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada