Catalunya perd el rumb cap a la independència

La política malmet la il·lusió col·lectiva de molts catalans, d’assolir la independència

Mentre el procés d’independència ha estat en mans de la societat civil, Catalunya ha fet camí. Quan els polítics han volgut agafar la iniciativa, la nau que ens havia de portar a Ítaca ha començat  a embarrancar

Els ànims a les files independentistes estan per terra. El procés està paralitzat, i els partits polítics amb el seu afany de dominar-ho tot per evitar que el rival ho controli, han acabat per desil·lusionar a la gent. Aquest podria ser el resum del que pretenc escriure avui. Val la pena analitzar les causes que em porten doncs a aquesta desagradable lectura.

Esquerra Republicana de Catalunya no té prou arrelament en la societat civil, i els seus líders no mereixen la confiança d’una majoria de catalans. Persones com Oriol Junqueras ni de bon tros estan exercint el lideratge polític que exercia Artur Mas, i sembla que tampoc tingui les qualitats de líder que s’ha  de tenir per exercir aquests lideratges en el sí de la societat. Oriol Junqueras està desaparegut en combat, i no aporta res al procés en aquests moments. Sembla que la única preocupació de Junqueras en ja no és la independència sinó el col·locar al màxim de militants possibles del seu partit en càrrecs dels diferents departaments de la Generalitat que han passat a estar controlats per Esquerra Republicana.

Per la seva banda la CUP continua demostrant que no és de fiar. Que no són una organització fiable en la que es pugui confiar que compleixin els seus compromisos. Ara ja comencen a sorgir veus de dins d’aquesta mena de conglomerat rar de persones, que insinuen que no votaran els pressupostos de la Generalitat per aquest any 2016, quan un dels compromisos que varen adquirir quan el president Mas va donar el pas al costat, era precisament que el govern no perdria en el Parlament cap votació important, i fonamentalment la del pressupost. La CUP és una enganyifa absoluta als catalans de bona fe que els han votat. La seva manca de seriositat permet fins i tot posar en dubte el seu independentisme, atès que la majoria d’actuacions que decideixen són clarament contràries als interessos de la independència. Són un grup anàrquic i anti-capitalista, això sí, però amb rigor no són res més; en tot cas se’ls podria considerar espanyolistes doncs moltes de les seves decisions acaben beneficiant els interessos d’Espanya i dels partits polítics nacionalistes espanyols. Algú amb sentit de l’humor ha dit que semblen inventats pel ministre Fernández Diaz doncs fan més contra el procés que ningú altre des de Madrid, i fins i tot semblen el braç executor del CNI.

Però a banda dels partits polítics hi ha altres estaments a Catalunya que semblen somorts en aquests moments. Em refereixo a l’ANC i a ÒMNIUM. A l’ANC, els partits polítics han volgut dominar la cúpula directiva, en concret ERC ha intentat copar la direcció de l’Assemblea per evitar que l’ANC tingui vida pròpia i pugui posar en dificultats als partits polítics. L’egoisme  d’Esquerra Republicana va tan enllà que han preferit una ANC sense ànima i per tant amb molt poca capacitat de mobilitzar a la societat catalana, abans que posar en perill el lideratge que ERC vol per ells mateixos. Però com que tenen uns dirigents especialment mediocres, el resultat final és que ni l’ANC té capacitat de lideratge ni ERC té líders carismàtics per  incidir en l’espai tan transversal que l’ANC ha ocupat en el sí de la societat catalana. L’ANC ha començat a patir crisis internes de gent de bona fe que es queixa del immobilisme i de l’apatia del president de l’entitat que tot i provenir de Iniciativa per Catalunya, no deixa de ser un ninot en mans dels republicans. Tampoc hi manquen les lluites internes de les diferents faccions, una d’elles estimulada i governada per ERC, que estan soscavant la vitalitat de l’entitat.

L’altre organització que s’havia distingit en la mobilització del catalanisme independentista és ÒMNIUM cultural. Aquesta organització ja fa temps que la seva cúpula directiva va ser envaïda per ERC, però en l’època de la presidència de Muriel Casals procedia del PSUC, aquesta va aconseguir ser respectada pels seus companys de junta, i afavorir una visió més transversal de l’entitat. Ara ens trobem amb una organització desapareguda de la vida política catalana, en mans d’una persona del tot supeditada a ERC, mediocre, sectari, ineficient, i que no aporta res al procés.

El resultat de tot plegat és que l’independentisme català s’ha ressentit molt d’aquesta situació, fins al punt que avui en dia hi ha massa gent que està farta d’aquests intents de voler dominar-ho tot des dels partits polítics. Uns partits polítics que estan molt més interessats en apoderar-se d’uns espais, no per fer-hi cap aportació significativa, sinó senzillament per evitar que els seus rivals polítics els ocupin, o fins i tot per que evitar que els ocupin persones que els puguin prendre protagonisme. És molt trist que Oriol Junqueras vulgui liderar un procés que en realitat acabarà enfonsant perquè no té ni qualitat humana ni perfil polític, ni capacitat estratègica per poder-lo dirigir.