Cop de Porta a Catalunya

Ni oferiments ni cap atenció especial: el menyspreu prepotent i més absolut

Només els queda a dins una mena de ràbia continguda: no van poder destruir al president Mas

Tal com estava previst el Congrés dels Diputats va dir ahir NO a la presa en consideració de la proposició del Parlament de Catalunya, per la qual es demanava la delegació a Catalunya de la competència  per convocar un referèndum sobre el nostre futur polític. Fins aquí res de nou més enllà de la nul·la credibilitat dels membres del PP català que havien anunciat que el president Rajoy faria grans ofertes a Catalunya que els catalans no podríem rebutjar. Res de res; d’ofertes cap (tampoc les volíem), però no hauria estat malament tractar a la delegació catalana amb una més de consideració i respecte atès que representaven al poble català. Com a mostra representativa d’aquest menyspreu cap els representants catalans, cal només exposar una anècdota coma mostra: En el seu torn de paraula el diputat d’ICV-Verds Joan Coscubiela estava explicant al president Rajoy  les seves tesis en favor de la consulta, quan se’n va adonar que tant el president Rajoy com la vicepresidenta del govern estaven parlant pels seus telèfons mòbils mentre el Diputat Coscubiela anava desgranant el seu discurs. Una bona mostra de l’elegància dels parlamentaris espanyols fins i tot quan saben que guanyaran per golejada.

Els tres diputats catalans que van representar al Parlament de Catalunya:
Marta Rovira d'ERC, Jordi Turull de CiU i Joan Herrera d'ICV- Verds 

Més enllà d’aquesta anècdota el debat va permetre constatar la pugna entre PP i POSOE per veure qui d’entre ells era més espanyol. Va ser llastimós veure al Sr. Pérez Rubalcaba que temps ha havia defensat el dret a l’autodeterminació en algun document oficial del seu partit, competint amb el Sr. Rajoy a veure quin dels dos era més espanyol. Tan llastimós com veure votar als diputats catalans del PSC en contra de Catalunya. Què s’ha fet d’aquells socialistes històrics catalans com Pallach, Raventós, Obiols o el mateix Maragall? Segur que avui es farien creus de la deriva espanyolista d’aquell partit de progressistes catalans que contemplava el dret a l’autodeterminació, i que ells van contribuir a fundar. Quina pena, per que Catalunya necessita d’un partit socialista potent.

Només acabar la votació a Madrid, el president de la Generalitat va fer una declaració pública en la que va deixar clar que això no representa un punt i final del procés sobiranista com reclamen PPC i Ciutadans, sinó que és  només un punt i a part i que a partir d’ara caldrà cercar altres vies legals que portin també a poder exercir el dret a votar dels catalans. Pel que el president Mas va dir, sembla que aquestes vies legals poden ser en l’àmbit de les competències de la Generalitat de Catalunya, i també de l’àmbit internacional. Veurem quin és el camí que es tria. Afortunadament, el president Mas no va anar a Madrid; si ho hagues fet, els espanyols avui anirien presumint d'haver destruit al president de la Generalitat, posant en ridicul la nostra més alta instància política. Jo felicito al president Mas per haver pres aquesta decisió.   

El president Rajoy i la vicepresidenta Saenz de Santamaria
parlant per mòbil, mentre Joan Coscubiela
 interrompia el seu discurs esperant
que acabessin de parlar

El que està clar és que els catalans no ens podem quedar parats davant d’aquesta situació. Com en el cas d’ETA el govern espanyol exigeix la rendició total dels catalans a les  seves tesis, i si fem això, si cometem l’error de sotmetre’ns al la voluntat dels espanyols, això significarà la desaparició de la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres institucions i sobre tot, la nostra personalitat col·lectiva. És per això que el poble de Catalunya no es pot rendir; hem de continuar la lluita pacífica cap a la llibertat, hem de buscar un camí democràtic que ens hi porti, i per això ens cal una unitat política que avui no tenim. Aquesta vegada hem aconseguit que tres representants de 3 partits del Parlament hagin anta a Madrid, però la CUP no hi ha anat i el PSC tampoc. La CUP ha d’entendre que això de la política és seriós i en determinats moments cal deixar de banda les poses per fer contents als electors, i actuar en funció d’allò que et reclama el país. Prou de populisme, i més nació catalana en serio.

I què dir del PSC? Només se’m acut una cosa. Els socialistes catalans i catalanistes haurien de ser capaços de aconseguir celebrar un congrés extraordinari en el que l’actual cúpula directiva del partit se’n anés a casa. És urgent que Catalunya compti amb un partit socialista català d’obediència exclusivament catalana.   

En qualsevol cas... endavant Catalunya!