Aquest agost: l’independentisme de vacances i desorientat

Les actuacions dels uns i altres desconcerten a la gent que comença a estar farta de les anades i vingudes dels polítics i els seus canvis constants d’estratègia.

Per el moment, les inscripcions a la manifestació de la Diada, mostren un baix interès dels ciutadans, fruit d’aquesta desastrosa actuació dels polítics independentistes.     

L'economista Elisenda Paluzie és la presidenta de l'ANC

Com cada any l’ANC ha convocat als catalans a la manifestació de l’11 de setembre. Aquesta vegada torna a ser a la diagonal de Barcelona però a diferència d’anys anteriors l’expectació que la convocatòria ha despertat entre l’independentisme sembla estar lluny de l’interès d’altres anys per aquestes dates. A tres setmanes de l’11 de setembre tots els trams de la manifestació apareixen en verd a la web de de l’ANC , i això vol dir una molt baixa ocupació.  

Quins poden ser el factors que expliquin aquesta situació? 

D’una banda tenim un problema de lideratges a Catalunya. El gran líder natural del procés és el president Carles Puigdemont exiliat a Bèlgica. Les seves accions polítiques es centren en escenaris europeus per més que les tecnologies de comunicació modernes permetin la presència virtual de Puigdemont a molts dels actes que es celebren a Catalunya. Tanmateix a casa nostra no hi ha cap lideratge a la seva alçada. Quim Torra fa el que pot però és poc mediàtic; el predicador Junqueras és a la presó i més enllà de demanar-nos que ens estimem, des de la presó ben poca cosa més pot fer.

Entitats com l’ANC o Òmnium no són ni l’ombra del que eren. L’ANC té nova presidenta i Elisenda Paluzie, que és una dona amb una gran preparació en tots els àmbits, topa amb lluites partidistes internes dins del secretariat nacional que resten efectivitat a l’entitat. Òmnium està encara en una situació pitjor, atès que es mou exclusivament en l’òrbita d’ERC i ha deixat de tenir opinió pròpia per ser un mer transmissor de les instruccions que li arriben des de la cúpula del partit republicà.

Per altre banda, alguns polítics republicans envien missatges que generen desconcert en el món independentista quan no actuen clarament en contra dels interessos independentistes. En el primer del cassos hi ha Joan Tardà destacat polític republicà que porta temps defensant descafeïnar la independència amb propostes que equivalen a tornar unes quantes pantalles enrere. Ara, després que l’independentisme va desafiar l’Estat amb el referèndum de l’1-O Tardà proposa tornar a Madrid per demanar de nou un referèndum, com si la defensa que els catalans vàrem fer de les urnes i el miler de ferits que hi ha haver per defensar-les fons un tema menor i mai hagués passat.

Però no és només Joan Tardà qui desencoratja als independentistes. Roger Torrent president del Parlament de Catalunya també està constantment abocant aigua al vi. Els cops de porta a la investidura de Carles Puigdemont com a president de Catalunya no es poden entendre en cap clau política. Són pura revenja per haver perdut les eleccions i al mateix temps un intent barroer d’evitar que Carles Puigdemont es converteixi en el gran líder de l’independentisme català. Segurament per això, el dia que el president Puigdemont fou alliberat pel tribunal de Schleswig-Holstein el twitter del Sr. Torrent, o el del Sr. Tardà o el del molt actiu Gabriel Rufián varen emmudir i en cap cas varen fer menció a un fet que va tenir un ressò mediàtic mundial.

També s’ha d’afegir a la llista de desconcerts el paper d’estrassa que està fent el PDECAT en tota aquesta història. El vells i nocius tics de Convergència continuen contaminant el procés i les lluites internes han posat en evidència una vegada més la manca de lideratge i de projecte. Tanmateix sembla que la nova Crida Nacional per la República que encapçala Carles Puigdemont por posar punt i final a l’intent dels ex-convergents de voler continuar remenant les cireres.

Més enllà d’aquestes contradiccions, més allà d’aquestes friccions entre ERC i Junts per Catalunya, més enllà fins i tot dels interessos partidistes caldria que la CUP, Junts per Catalunya, o la Crida Nacional per la República, i ERC tracin conjuntament un full de ruta definitiu on quedi clar per tothom el camí a seguir fins assolir la República de Catalunya plena i lliure. Necessitem aquest full de ruta com l’aire que respirem. És la única manera que els instruments de l’orquestra sonin d’una manera harmònica sense desafinar, que és precisament allò que tant li agrada fer al Sr. Joan Tardà.                

Va de líders i predicadors

El president Puigdemont torna a la Casa de la República a Waterloo (Bèlgica) des d’on vol continuar internacionalitzant el conflicte català.

Mentre tant a Catalunya ERC mira a un altre banda per no tenir que rendir-se a l’evidència: Carles Puigdemont és el líder de l’independentisme català, i Oriol Junqueras és un predicador que més enllà dels seus acòlits no desperta passions.

Ahir va ser un dia molt emotiu: el retorn del president Puigdemont a la Casa de la República a Waterloo, va significar la posada en escena d’un fet que hauria de fer pensar als governants espanyols i al seu “braç armat”, el sistema judicial. Mentre Puigdemont es mou lliure per Europa, els membres del seu govern resten empresonats per culpa d’un jutge obstinat a mantenir unes acusacions que molts juristes espanyols, però també la justícia europea, entenen que no es corresponen amb una rebel·lió ni tan sols una sedició. El ressò internacional de la tornada de Puigdemont a Bèlgica ha estat important.

A banda d’aquestes consideracions em vull centrar en el paper que està jugant el president Puigdemont. Va arribar a Brussel·les i només arribar, en el seu primer discurs va demanar l’alliberament de tots els presos polítics tal com havia fet d’una forma continuada des que és a l’exili i en especial en aquests quatre mesos que ha viscut a Alemanya. El president Puigdemont ha demostrat amb la seva actitud que és un líder autèntic, estimat per la seva gent, i que com a gran líder que és té un gran poder de convocatòria malgrat els pràcticament nou mesos que porta a l’exili. En pocs dies, el seu moviment anomenat Crida Nacional per la República ha superat de llarg les 40.000 adhesions, més que els afiliats de tots els partits independentistes de Catalunya.

El president Puigdemont des que es va exiliar a Bèlgica, no ha parat de córrer riscos amb un doble objectiu: internacionalitzar el conflicte català donant a conèixer al món els anhels de llibertat dels catalans i demostrar que la justícia espanyola està polititzada fins el punt de convertir la unitat d’Espanya en un valor que està per sobre de la Constitució. Per defensar la “unidad de la patria” val tot: acusacions que no s’aguanten, relats falsos d’una realitat inventada, presons preventives injustes i abusives, persecució contra l’independentisme, etc. Se salten la Constitució quan els convé com quan varen aplicar l’article 155 d’una manera abusiva i segons diuen els entesos, anticonstitucional.  Per l’altre banda, el president Puigdemont també ha volgut demostrar amb la seva actitud valenta que si ell era un home lliure a Europa, els seus companys de govern en cap cas haurien d’estar a la presó i la resta de presos polítics tampoc. I tots dos objectius els ha assolit sobradament. 

I quines contraprestacions ha rebut a Catalunya dels seus socis de govern? Doncs ni un sol agraïment; el seu gest no ha merescut un sol mot a les xarxes socials o a la premsa de personatges com Oriol Junqueras, Joan Tardà, Sergi Sabrià, o Gabriel Rufián entre molts altres dirigents d’ERC. Aquest fet lamentable i poc elegant demostra la qualitat humana dels líders actuals d’ERC i deixa clar també dues realitats: la primera que ERC continua sense pair que Junts per Catalunya aconseguís en les eleccions del passat 21D millors resultats que ERC, i la segona, que tenen un pànic absolut a que el president Puigdemont es converteixi en un líder mític de l’independentisme català i això barri el pas a ERC cap a la presidència de la Generalitat. 

I això és així perquè la majoria de dirigents d’ERC són ben conscients que Oriol Junqueras no és un líder en el sentit ampli de la paraula i mai podria competir amb igualtat amb Carles Puigdemont. ERC sap que mentre el president Puigdemont sigui elegible en uns eleccions, mai assoliran la victòria. Junqueras és una mena de predicador que no va més enllà d’un discurs que després tampoc l’acaba fent efectiu. ERC des que està sota els designis del seu predicador ha donat passes endavant i passes enrere; ha canviat de direcció en nombroses ocasions; ha passat de la negociació a la unilateralitat i d’aquesta de nou a la negociació i sant tornem-hi; un nou viratge. I així una vegada i un altre, i un altre...

Oriol Junqueras no ha estat honest amb el president Puigdemont. Li varen voler amagar que les estructures d’Estat per bastir la República eren inexistents tal com algunes gravacions s’han encarregat de demostrar abastament. ERC no va ser un aliat fidel del president Puigdemont: li varen exigir que proclamés la República quan sabien de sobres que aquesta exigència equivalia a deixar a Carles Puigdemont sol davant dels cavalls. I tinguem-ho clar, aquestes actituds són les que mai adoptaria un líder que fos realment un líder. Aquests actituds són pròpies de predicadors que a sobre et volen vendre l’elixir de la vida eterna com aquells extravagants personatges del llunyà oest americà. No. Oriol Junqueras no és un líder; no va més enllà de ser un predicador... En té tota la pinta. 

Aquest mes de juliol està resultant molt intens per l’independentisme

Europa té un sistema judicial just: el president Carles Puigdemont és un home lliure! A més del president Puigdemont, els consellers Antoni Comin, Lluís Puig, Meritxell Serret, i Clara Ponsatí, així com la secretària general d’ERC Marta Rovira també són persones lliures.    

Triomf absolut de l’independentisme en els escenaris internacionals, atès l’eco que ha tingut en els principals mitjans de comunicació la retirada de l’euro-ordre per part del jutge Llarena.   

Contràriament al succeït durant el mes de juny, aquest juliol està resultant del tot engrescador per els independentistes tot i que no va començar precisament bé. En efecte el dia 13 vàrem saber que el tribunal alemany de Schleswig-Holstein havia decidit acceptar l’extradició del president Puigdemont pel possible delicte de malversació i no fer-ho per els delictes de rebel·lió i sedició tal com havia demanat el jutge Llarena en l’euro-ordre que va tramitar contra el president Puigdemont. Dequeia doncs el delicte al que cas de ser provat en un judici, li corresponia la pena més gran (30 anys de presó).

Tanmateix, tot i que la notícia era positiva pels interessos del president Puigdemont, a molts ens va deixar un regust una mica amarg atès que enteníem que el delicte de malversació de fons públics tampoc l’havia comès tal com va reconèixer l’exministre espanyol d’Hisenda Cristobal Montoro. Només ens ha fet falta esperar 5 dies més per esborrar de cop totes les ombres que enterbolien la possible extradició del president Puigdemont per més que els seus advocats anunciessin que hi presentarien un recurs. La por la teníem al cos. La recuperació de la il·lusió ha estat possible per que el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena ha decidit renunciar a l’extradició només per malversació, atenent al fet que això el posaria en una situació jurídicament molt complicada: jutjar al president Puigdemont només per malversació, i a la resta del seu govern, per malversació, rebel·lió i sedició. Ningú ho hauria entès. De manera que el jutge LLarena no ha tingut més remei que renunciar a l’extradició acceptada pel tribunal alemany, i a la vegada retirar totes les euro-ordres cursades a Alemanya, Suïssa, Bèlgica i Regne Unit, fet que ha comportat que a més del president Puigdemont altres exiliats com Marta Rovira, Toni Comin, Meritxell Serret, Lluís Puig, i Clara Ponsatí siguin persones lliures, amb llibertat de circulació per tots els països europeus...llevat evidentment d’Espanya. I això ha estat, ara sí, una gran notícia per l’independentisme que ha viscut un enorme esclat de joia. Per altre banda la renuncia a l’extradició del president Puigdemont que ha fet oficial el Tribunal Suprem ha tingut un ampli ressò a nivell internacional atesa la difusió que ha tingut la notícia en els principals mitjans de comunicació internacionals.       

La resolució del tribunal alemany tindrà de cara al futur conseqüències que portaran més alegries a l’independentisme atès que si Alemanya diu que no hi ha rebel·lió ni sedició en el cas del president Puigdemont, la justícia espanyola ho tindrà molt difícil per mantenir l'acusació d’aquest delicte als líders en presó preventiva. Per tant, tot i que el jutge Llarena ha tancat l’aute de processament mantenint aquests delictes, la rebel·lió i la sedició han decaigut, i la malversació de fons públics no comporta en cap cas presó preventiva, de manera que segurament les properes setmanes veurem com Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull, Joaquim Forn, Dolors Basa, Carme Forcadell, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart són alliberats. O si més no, això és el que hauria de succeir en un país normal. I tot això, no ho oblidem, gràcies a la valentia, la generositat, la solidaritat amb els seus companys de govern i l’amor per Catalunya  del president Carles Puigdemont que se l’ha jugada més que ningú perquè els presos polítics puguin ser alliberats. 

Però les bones notícies no acaben aquí: el dilluns 16, a l’Ateneu barceloní es va presentar un nou moviment polític  encapçalat per Carles Puigdemont anomenat “Crida Nacional per la República” que en pocs dies ha assolit més 30.000 adhesions i ha sembrat el pànic entre les forces unionistes i també a la seu d’algun partit dels que es creuen en possessió del pedigrí més pur de l’independentisme. Es tracta d’una plataforma tranversal, que vol aglutinar tot el sentiment independentista més enllà de les diferents ideologies polítiques dels seus integrants. “Independència first” que dirien els americans, i una vegada assolit aquest objectiu transversal la plataforma es dissoldria automàticament per cedir de nou el protagonisme als partits amb les seves corresponents ideologies. Al meu parer, es tracta d’una proposta guanyadora que pot portar finalment a assolir la independència de Catalunya.

Deia més amunt que l’aparició de la Crida ha sembrat el pànic fins i tot en el sí d’algun partit independentista com per exemple ERC en el que Roger Torrent, president del Parlament de Catalunya, amb un procedir del tot sectari ha tornat a trair al president Puigdemont. Quin mal perdre tenen alguns que encara no ha paït que Carles Puigdemont sigui un líder autèntic capaç d’arrastrar a molts catalans al seu darrere en comparació al “predicador” que ells han posat al capdavant del seu partit. En la mateixa línia cal assenyalar que el desconcert s’ha apoderat del PDCAT on part dels seus militants no accepten la cúpula directiva actual i volen integrar el partit dins del nou moviment presentat pel president Puigdemont. Tot un trencaclosques que caldrà veure com es resol. 

                     

Un mes de juny pla per l’independentisme

La retirada de l’article 155 per part del govern espanyol, una vegada constituït el govern de la Generalitat, ha coincidit en el temps amb la substitució de M. Rajoy per Pedro Sánchez després d’una moció de censura presentada per aquest contra el líder del PP.

La caiguda de M. Rajoy i el seu viatge a la paperera de la història arrastra a la seva becària Soraya Sáenz de Santamaria, que han vist com després del 155 i de la moció de censura que han perdut, el que està en “li-qui-da-ció” és el PP.

La moció de censura contra M. Rajoy va tirar endavant gràcies al suport d’ERC i PDeCAT. El canvi d’inquilí a la Moncloa no aportarà res de nou a Catalunya però era important aconseguir que el PP perdés el lideratge de la repressió contra els catalans.

Pedro Sánchez ofereix diàleg a Catalunya dintre del marc constitucional, mentre que el president de Catalunya Quim Torra demana diàleg sense condicionants, que es pugui parlar de tot, i també del dret a l’autodeterminació.

Mentre tant a Catalunya l’independentisme està pendent de la decisió de la justícia alemanya sobre l’extradició del president Puigdemont. El tribunal de Schleswig-Holstein no pot tardar masses dies a emetre un veredicte sobre el cas, malgrat que el jutge LLarena no ha parat d’enviar documentació als jutges alemanys, en castellà, per intentar justificar la malversació de diners públics, tot i que existeixen declaracions formals de l’exministre d’Hisenda Cristóbal Montoro, en les que aquest nega que s’utilitzés diner públic per finançar l’1-O.

Sembla que el tribunal alemany ha desestimat les imputacions contra el president Puigdemont pel que fa als delictes de rebel·lió i sedició. 

 

Mentre tant la justícia espanyola ha continuat mostrant la seva “imparcialitat”. Han decidit no admetre a tràmit una querella interposada pel president Quim Torra contra M. Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaria, perquè aquests, en plena vigència del 155, no varen voler autoritzar la publicació al DOG dels nous consellers nomenats pel president Torra, sent aquest un “acte degut” independent de la voluntat del govern espanyol. Això va obligar al president català a nomenar altres consellers que tinguessin el “placet” de Madrid per poder formar part del govern de Catalunya.

I a Catalunya no es pot dir que les coses es facin amb seny. Tenim un nou govern a la Generalitat però sembla que l’entesa entre Junts per Catalunya  Esquerra Republicana de Catalunya no passa per els seus millors moments (si és que alguna vegada en aquesta relació hi han hagut bons moments).

Mentre Esquerra Republicana de Catalunya adopta una posició poc bel·ligerant amb el govern espanyol, i sembla deixar de banda la fermesa del seu posicionament polític al voltant de la independència, Junts per Catalunya es mostra més contundent que mai en la defensa dels valors republicans.

Els partits polítics catalans independentistes, llevat de la CUP, apel·len al diàleg amb el govern espanyol, però sembla com si ERC tingués alguna mena d’acord amb Madrid i ha rebaixat clarament la potència del seu discurs, deixant en no res el valor de l’1-O.

Els dirigents d’ERC s’han vist obligats a intentar recuperar en certa mesura la seva imatge i volen fer seus els mèrits de l’organització del referèndum de l’1-O, sense tenir en consideració que l’èxit d’aquell dia només té com a protagonistes als ciutadans que amb la seva postura decidida i valenta varen defensar les urnes malgrat la violència policial. El que diu ERC és menystenir a aquells que varen rebre la violència de la policia espanyol en les seves carns. 

El president d’ERC, aquest cap de setmana passat, ha tingut un gest lleig amb els seus companys de coalició i en particular contra el president Puigdemont a qui ha acusat, en una carta feta pública entre altres flors amb aquesta: "Les estridències, les proclames brandades i buides, els discursos nacionalistes excloents són el camí més ràpid per tornar a ser una minoria sorollosa".

Com a rèplica a aquesta manca de rigor de Junqueras, el president Puigdemont s’ha limitat a fer una piulada a Twitter en la que demana la màxima unitat possible en el sí del món independentista. Són les diferents maneres de fer entre una persona egoista i mal educada i un cavaller educat i respectuós amb els seus socis de govern.

Per tant, de tot plegat se’n treu una conclusió molt clara i evident: Si Catalunya avui encara no és independent la culpa cal cercar-la a casa d’aquells que prioritzen els eixos socials per davant dels nacionals, o la confluència de les esquerres per davant de la confluència entre independentistes. A aquells que sobreposen els seus interessos personals i els del seu partit, per sobre dels interessos de la nació catalana.

Sr. Junqueras, no vull que s’estigui a la presó; entenc que vostè no ha comès cap delicte. Vostè hauria de ser un home lliure. Però el millor favor que li pot fer a Catalunya és deixar de considerar que el seu partit és com una secta i vostè el seu gran guru. Deixi que els militants del seu partit opinin en llibertat, sense propostes forçades des de la direcció del partit. Permeti que triomfi el seny i entre tots siguem capaços de reconstruir la unitat dels independentistes. Sense aquesta unitat, el fracàs està assegurat. Quan s’imposa la tossuderia d’una persona, s’està malbaratant la força de la intel·ligència agregada de tota la col·lectivitat.

                 

Doncs finalment Quim Torra esdevé el 131é president de la Generalitat de Catalunya

La reunió de la CUP celebrada diumenge passat a Cervera va acordar mantenir l’abstenció en la sessió d’investidura d’avui, fet que ha permès que el president de la Generalitat hagi estat investit en segona volta per majoria simple.

La seva elecció ha estat rebuda amb amenaces des d’Espanya, i de forma destacada per la gran majoria de mitjans europeus, que el veuen com un independentista de pedra picada.

Finalment, després que 4 intents d’investidura fallits (dues amb el president Puigdemont, una amb Jordi Sánchez, i l’altre amb Jordi Turull), totes elles avortades per la justícia espanyola, avui, a la cinquena ha anat la vençuda i Quim Torra ha estat investit com a 131é president de la Generalitat de Catalunya, amb 66 vots a favor, 65 vots en contra i 4 abstencions. 

Ara, aquest resultat s’ha de comunicar al Rei Felip VI per tal que aquest signi el decret de nomenament. Tradicionalment el president del Parlament de Catalunya es traslladava al palau de la Zarzuela a Madrid, on era rebut pel Rei, per comunicar-li oficialment el resultat de la investidura. Aquesta tradició va ser trencada fa dos anys pel monarca espanyol quan Carme Forcadell, llavors presidenta del Parlament català li havia de comunicar la investidura de Carles Puigdemont. En aquella ocasió des de la Zarzuela varen dir-li a la Sra. Forcadell que no feia falta que anés a Madrid, que podia enviar per e-mail, el resultat de la investidura. Doncs bé, Roger Torrent, l’actual president del Parlament de Catalunya ha decidit tornar-li el gest a la Casa Real, i ni tan sols ha demanat audiència a la Zarzuela per anar a veure a Felip VI; li enviarà per e-mail la investidura de Quim Torra. Si ara fa dos anys va ser la Casa Real qui va voler evitar la foto de Felip VI amb una independentista com Carme Forcadell, ara ha estat el president Torrent qui ha volgut evitar una foto amb el monarca espanyol que com es sabut no és persona que aixequi masses simpaties a casa nostra.

La investidura de Quim Torra s’ha produït en segona sessió, gràcies a que la CUP, en una reunió del seu màxim òrgan de decisió celebrada ahir a Cervera, va decidir mantenir l’abstenció amb que varen votar en la primera sessió d’investidura celebrada dissabte passat i en la que Quim Torra no va ser investit per que en primer sessió cal majoria absoluta dels vots per a ser-ho. 

L’oposició ha criticat al candidat, destacant en aquestes tasques els tres líders del bloc del 155 (Arrimadas, Garcia Albiol, i Iceta), amb retrets de tot tipus i amb comentaris molt poc elegants. La cortesia parlamentària ha brillat per la seva absència. Els Comuns, per la seva banda, també han votat en contra de la investidura, afegint-se al bloc del 155, amb arguments d’aquests tan discutibles com els que sovint fa servir el Sr. Xavier Domènech.        

No cal dir que a l’Estat espanyol, la investidura de Quim Torra ha estat acollida amb crítiques, insults, amenaces i reprovacions de tot tipus. Des del “bombardejar Barcelona” que reclamava Jiménez Losantos, fins a amenaces de tornar a aplicar el 155 emeses per membres del partit en el govern, membres del PSOE, o fins i tot el líder de Ciudadanos reclamant que no es retiri l’article 155. Per la seva banda la premsa escrita de la caverna, s’ha deixat anar insultant greument a QuimTorra amb expressions grolleres plenes d’odi i menyspreu.        

En canvi la premsa estrangera ha recollit amb objectivitat el nomenament de Quim Torra com a president de la Generalita, destacant la seva fidelitat a Carles Puigdemont i el seu independentisme indiscutible. La majoria de mitjans estrangers remarquen que el nomenament significa que Catalunya està disposada a mantenir el pols amb l’Estat espanyol en la defensa de la independència.

Una vegada investit president de la Generalitat, Quim Torra ha volat a Berlín per trobar-se amb el president Puigdemont. Demà al mati, tots dos oferiran una roda de premsa conjunta. 

Molta sort i molts encerts al Sr. Quim Torra. La seva sort, i els seus encerts seran la sort i els encerts dels catalans, digui el que digui l’oposició. I de ben segur que de sort i encert n’hi farà falta perquè la majoria independentista del Parlament no té garantida l’estabilitat, atès que la CUP es vol mantenir al marge de la governabilitat del país. No ens hauria d’estranyar que la legislatura fos més aviat curta... Veurem... ! 

Joaquim Torra i Pla, president de la Generalitat?

El president de la Generalitat designa al seu successor per assumir una presidència interina. Carles Puigdemont continuarà sent el president legítim de Catalunya.

Molts catalans desitgem que aquesta investidura sigui exitosa i Joaquim Torra esdevingui el 131é president de la Generalitat de Catalunya, però una vegada més la CUP té la paraula, i sembla que els sues dissidents crítics amb la posició d'abstenció que va decidir el partit, ara volen guerra.   

Ahir es va desvelar l’opció D per presidir la Generalitat de Catalunya. Ho va fer Carles Puigdemont, el seu president legítim, en una conferència retransmesa via You Tube des de Berlín. La persona triada per el president Puigdemont ha estat Quim Torra, advocat, periodista, escriptor, que va presidir en un curt espai de temps Òmnium Cultural, d’innegable vocació independentista, políticament independent, i proper a plataformes sobiranistes. Joaquim Torra i Pla va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya en les eleccions del passat 21-D. Nascut a Blanes l’any 1962, Torra ha estat entre moltes altres ocupacions de relleu Director del Born Centre Cultural i creador de la revista “A contra vent”.   

La designació de Joaquim Torra ha desfermat la eufòria en les files independentistes, i ha estat rebuda amb un evident rebuig per part del partits unionistes, on tant el PSC, PPC o Ciutadans han criticat durament al candidat a ser el 131é president de la Generalitat de Catalunya. També han expressat les seves crítiques a la proposta Xavier Domènech i Ada Colau dels Comuns, que amb un arguments ja molt vistos i poc creïbles, s’han afilerat amb el bloc del 155; en aquest sentit Domènech ha dit que votaran no a la investidura de Joaquim Torra.

El nom de Joaquim Torra i Pla també ha estat rebut amb insults i menyspreu per part de la caverna mediàtica espanyola, fet que corrobora l’encert de la seva designació. De fet, les crítiques del bloc del 155, dels Comuns i de tota aquesta colla d’impresentables de la premsa escrita, radiofònica i televisiva que vomita odi contra Catalunya, no fa més que reforçar la valia d’aquesta candidatura proposada pel president Puigdemont. De fet a Madrid els ha fet mal el nom del candidat, però encara més que això, els ha dolgut profundament que fos el president legítim de Catalunya, Carles Puigdemont qui fes la proposta.  

Segons informen els mitjans, el president del Parlament Roger Torrent ha convocat una primera sessió d’investidura per demà dissabte a les 12 del matí. En aquesta sessió i atenent al fet que la CUP havia avisat que s’abstindrien amb qualsevol candidat que no fos Carles Puigdemont, Quim Torra no aconseguiria ser investit. Caldria una segona sessió per aconseguir la investidura sempre que la CUP mantingués l’abstenció anunciada. Però aquest matí han saltat de nou les alarmes, i és que algunes faccions integrades en la CUP volen novament esbombar pels aires el procés a la independència.

Segons publiquen diferents mitjans tres assemblees territorials de la CUP han demanat la convocatòria d’un consell polític, i segons els estatuts de la formació cupaire, si tres territorials demanen que es convoqui el consell polític aquest s’ha de convocar. En concret han estat les territorials del Baix Llobregat, del Barcelonès i de Tarragona les que ha demanat aquesta convocatòria amb l’objectiu de debatre si al posició del la CUP davant al investidura de Joaquim Torra, ha de passar de l’abstenció al No. Per tant, tot està a l’aire. Sembla que diumenge vinent a Cervera es celebrarà una assemblea nacional de la CUP, on es podria tractar la qüestió. Tots pendents doncs de Cervera. Amb aquestes estratègies, la CUP dona pàbul a aquelles veus que afirmen que dins de la CUP hi ha infiltrats elements del CNI que es mobilitzen en els moments crucials per desestabilitzar, des de dins, la política catalana. Els de la CUP farien bé si s’ho fessin mirar...  

Mentre tant, Quim Torra ha començat a treballar preparant la seva investidura i el contingut del seu discurs que segons els termes en que es faci pot esdevenir fonamental pel futur d’aquest país. De moment ha anunciat que el seu govern serà un govern provisional, de transició, i que tindrà tres vies d’actuació: una a Brussel·les, l’altre al Palau de la Generalitat i a les institucions catalanes i la tercera en la societat catalana que haurà de donar forma al procés constituent. Esperem esdeveniments.

ERC tira enrere... i abandona, per ara, el camí a la independència

En una ponència política que ERC vol debatre en el congrés del partit previst per l´últim dia del mes de juny, els republicans es plantegen ampliar la base independentista, i per això renuncien a la via unilateral i tornen vàries pantalles enrere i es situen a l’època del dret a decidir.

Algunes veus relacionen aquesta estratègia d’ERC amb algun tipus d’acord amb “Madrid”, pel qual els presos polítics d’ERC serien alliberats a canvi de renunciar a la via unilateral, i constituir un govern autonòmic a Catalunya que sigui obedient als designis de Madrid.

No queden clares les raons per les quals ERC ha tirat vàries pantalles enrere per situar-se a les èpoques del dret a decidir. Era al juny de l’any 2013 quan es constituïa el Pacte Nacional pel Dret a Decidir amb l’objectiu de fer possible una consulta sobre el futur polític de Catalunya. Des de llavors ençà els catalans hem estat cridats a les urnes en vàries ocasions. La primera el 9-N del 2014, quan uns dos milions de catalans varen votar sí en una consulta sobre la independència de Catalunya que va organitzar la Generalitat. La segona ocasió va ser el dia 27 de setembre de l’any 2015 quan de nou al voltant de 2 milions de persones varen votar per opcions independentistes. La tercera ocasió fou el referèndum del passat 1-O de l’any 2017 on de nou, una mica més de 2 milions de catalans varen votar sí a la independència. Finalment, el 21 D de l’any passat 2 milions de catalans varen donar una majoria absoluta al Parlament de Catalunya per les opcions independentistes.  

Fet i fet, un 48% dels votants a Catalunya són partidaris de la independència, un 43,5% en són contraris i un 8,5 no són ni una cosa ni l’altre. ERC opina que per assolir la independència cal superar el 50% dels vots i per tant, com que hi estem una mica per sota volen ampliar la base de votants independentistes i per aconseguir-ho entenen que la millor manera és tornar a l’any 2013. Segurament, pretenen aconseguir acostar als Comuns a les seves tesis, atès que és de la única bossa de vots a la que es pot anar a furgar per aconseguir alguns vots addicionals. Són maneres de veure-ho.

Hi ha altres opcions per eixamplar la base de gent partidària de la independència. De fet qui ha aportat més vots a l’independentisme han estat sempre persones i estructures del govern espanyol. Començant per Tribunal Constitucional amb la sentència contra l’Estatut, seguint pel PP recollint signatures per tota Espanya en contra de l’Estatut català, el Sr. Aznar menyspreant Catalunya sempre que ha pogut, l president espanyol M. Rajoy, els Srs. Bono, Rodríguez Ibarra, Felipe González, Guerra, els ministres Wert i Montoro, les Sres. De Cospedal, Sáenz de Santamaria, Susana Díaz i tants altres fent manifestacions hostils contra Catalunya i els catalans. Finalment s’han afegit a la llista mitja Espanya amb el crit del “a por ellos”, les forces i cossos de seguretat de l’Estat i el Rei Felip VI. Tots aquests junts han aconseguit fins ara que la independència estigui situada en el 48% dels votants a Catalunya.

Per tant es tracta d’anar provocant que tots aquests personatges continuïn actuant contra Catalunya, ofenent als catalans i maltractant Catalunya a nivell de pressupostos, o a nivell polític, forçant-los a evidenciar davant d’Europa el baix nivell democràtic de l’Estat espanyol. Actuar en definitiva com pretén el president Puigdemont, forçant a cada proposta d’investidura una resposta antidemocràtica que de ben segur és observada amb preocupació per Europa.

En definitiva, per eixamplar la base de l’independentisme el que cal és que més catalans s’adonin que si seguim depenent de les decisions de Madrid ho tenim molt magre. Que si no ens en sortim, les generacions futures pagaran durant anys la gosadia  dels catalans de voler lluitar per la independència, i això ho pagaran també els fills i els nets dels que s’oposen a la independència. Cal estendre aquest missatge perquè la gent sigui ben conscient del pros i els contres de les decisions que s’hauran de prendre els propers temps.

No fer-ho així, retirar-se a la pantalla del dret a decidir com proposa ERC, és faltar el respecte a tots aquells que l’1-O varen defensar les urnes amb orgull i decisió. És un pas enrere que restarà vots en lloc de sumar-los; que portarà encara més divisió a l’independentisme. És una rendició que molts no podem acceptar, encara que sigui a canvi de la llibertat de presos polítics. I encara ho podem acceptar menys si del que es tracta és cercar la complicitat i l’acompanyament dels Comuns.