Fins on arriba el cinisme de Pere Navarro?

La seva actitud és inadmissible en un líder polític.

Maurici Lucena exerceix de “corre ve y dile" de Navarro  

Aquest dissabte hem conegut els acords als que el líder del PSC Sr. Pere Navarro ha arribat amb el seu homòleg a nivell del PSOE, el Sr. Alfredo Pérez Rubalcaba. La paraula decepció queda curta per definir el que molts hem sentit escoltant les seves explicacions.

El Sr. Navarro en la foto de família del "pacte de Granada"
que passarà a la història com "la parida de Granada" 

En síntesi, els acords als que han arribat es centren en dos aspectes: l’aplicació del principi d’ordinalitat en el sistema de finançament de les comunitats autònomes, i la consideració de l’Estat espanyol com una entitat federal. Aquests són els “grans” acords que els socialistes espanyols han denominat el “pacte de Granada”  i que li han permès dir al Sr. Rubalcaba que “té la fórmula per que Catalunya i Espanya visquin juntes”. Pere Navarro que últimament recorre molt a la frase “fer història” s’ha afanyat a dir que el pacte de Granada seria un pacte històric .

Llegint aquestes manifestacions un es queda del tot perplex per que no saps massa bé si t’estan prenent el pel o és que són així de curts. I ho dic sense ànim d’ofendre però sorprès de tant cinisme polític. Perquè utilitzo la paraula cinisme? Doncs per que s’ha de ser molt cínic per obviar que el primer que va proposar una Espanya federal (federalisme asimètric en deia ell) fou Pasqual Maragall, que va rebre les benediccions del PSOE però que no va trobar mai per part del Sr. Zapatero el moment oportú de modificar la Constitució per fer-ho possible, de manera que aquest compromís del Sr. Rubalcaba ja ens el coneixem, i sabem perfectament com acaba: en res.

Montserrat Tura s'ha afanyat a criticar amb raó, el
"pacte de Granada"

El segon gran acord, fa referència a respectar el principi de d’ordinalitat en el finançament de les comunitats autònomes, tal com l’ha deixat el Tribunal Constitucional després de retallar l’Estatut de Catalunya. Això em sembla de jutjat de guàrdia: que ens venguin una cosa que ja està en l’Estatut, com a gran resultat d’un acord entre PSC i PSOE vol dir que ens prenen per rucs. No hi se veure cap altre explicació.

Però a més resulta que aquest principi d’ordinalitat, ja estava inclòs en l’últim sistema de finançament pactat pel tripartit amb el govern de Madrid tal com va explicar el conseller socialista Sr. Castells en el seu moment, i a l’hora de la veritat aquesta ordinalitat no ha estat en cap cas respectada: Catalunya, un  any rere un altre una vegada “pagada” la solidaritat, rep un finançament per sota del de les comunitats que reben els subsidis. Aquests principi d’ordinalitat va ser defensat també d’una manera del tot demagògica pe l’expresident del govern espanyol, el socialista Sr. Rodríguez Zapatero.

Recordat tot això, jo li pregunto al Sr. Navarro: on és la novetat? Per que això que ara presumeixen d’haver acordat resulta que estava pactat i no aplicat des de fa anys. Tant rucs es creuen que som? Quina colla de “polítics” tan impresentables! Només ha faltat que el Sr. Lucena s’hagi afegit als corifeus de Navarro dient que aquest acord equival “quasi” a la independència. Quin cinisme!

Però encara hi ha més coses a dir. Suposant (que és molt suposar) que tot això fos una  novetat i a més fos positiu per Catalunya,  tots sabem que si no hi ha acord entre els dos grans partits espanyols, PP i PSOE, la Constitució mai es podrà modificar ni en aquest sentit ni en cap altre. És del tot impossible introduir-hi canvis sense un acord entre els dos grans partits. Avui mateix ja els ha contestat un altre impresentable, el ministre Montoro, que ha dit que no és el moment de fer canvis. (ni ho serà mai)

                

Ernest Maragall no ha dubtat en qualificar el pacte com
el pacte de la rendició 

Per tant el Sr. Navarro sap molt bé que el seu “pacte històric” no serveix absolutament per a res, atès que no compta amb el vist i plau del PP. El Sr. Navarro ens enganya i enganya Catalunya. Ho sento però a aquest senyor li hem de dir que en política no tot si val, i que un mínim d’ètica i de dignitat hi ha de ser. Que no es pot anar pel mon enganyant a la gent i traint als seus compatriotes.

I finalment, només per  corroborar una bona part de tot el que he dit, assenyalar que correligionaris del Sr. Navarro com l’exconsellera  Montserrat Tura o el Sr. Joaquim Nadal, home ben significat en el sí del PSC a banda de ser també exconseller, han comentat la poca volada d’aquests acords, i que algú com el Sr. Ernest Maragall, també exconseller i ja ex PSC ha arribat a dir que el “pacte de Granada” entre PSC i PSOE és un pacte de rendició.

Senyor Navarro: deixi’ns en pau. Posi’s la seva Espanya on li plagui, i deixi de mentir i utilitzar Catalunya pel seu propi profit.