Madrid Implacable: ara amenaces de denúncia contra el full de ruta

De nou, l’independentisme recobra força: la clau no és altre que l’aparent unitat entre els partits sobiranistes

El 27S del 2015 serà, en un sentit o en un altre, la data més important de la història de Catalunya

Aquesta setmana ha començat amb l’anunci que Convergència, ERC, l’AMI, l’ANC i ÒNIUM havien arribat a un principi d’acord pel que fa al full de ruta que caldrà seguir a partir del 27S si l’opció sobiranista guanya d’una manera clara les eleccions. És un full de ruta en certa mesura ja conegut, que respecta força el camí que el president Mas havia marcat en la seva primera intervenció pública després del 9N de l’any passat. 

Marta Rovira i Josep Rull comentant el preacord assolit

Per dir-ho d’una manera resumida, en el supòsit que el 27S els partits sobiranistes aconsegueixin la majoria absoluta, el procés culminaria en un termini de 18 mesos. El full de ruta estableix que en aquestes eleccions del 27S que serien plebiscitàries els partits signants de l’acord haurien de posar en els seus programes un  primer punt que deixés ben clar que votar aquestes candidatures suposa un pronunciament favorable a la independència de Catalunya. Guanyades les eleccions, caldria un pronunciament formal del Parlament de Catalunya per la constitució del nou Estat Català. En aquests divuit mesos de termini s’hauria d’elaborar un projecte de Constitució catalana, i crear i posar en funcionament aquelles estructures d’Estat que garanteixin des del primer dia el seu funcionament, com per exemple la hisenda pròpia, la seguretat social, la transitorietat de les lleis espanyoles mentre el Parlament no elabori les lleis pròpies, l’acció exterior, la gestió  de les infraestructures estratègiques, els serveis socials i de salut, la gestió i proveïment de les energies, la seguretat , etc.   

Paral·lelament caldria negociar amb l’Estat espanyol el repartiment d’actius i passius, i s’haurien d’establir també negociacions amb instàncies internacionals per el reconeixement del nou Estat. Al final d’aquest període de 18 mesos, caldria fer un referèndum sobre la Constitució catalana, que si fos aprovat majoritàriament implicaria la immediata proclamació de la República Catalana. A partir d’aquí noves eleccions i un nou Parlament que hauria de desenvolupar en poc temps una important tasca legislativa.  En aquest punt caldria també establir les noves formes de relació tant amb l’Estat espanyol com amb la Unió Europea. 

Una vegada conegut aquest full de ruta, alguns partits i altres organitzacions polítiques han manifestat un cert desig d’adherir-s’hi. En concret les CUP han dit que no el veuen malament tot i que voldrien millorar algun aspecte, i la plataforma que encapçala Toni Comin també ha manifestat el seu interès de poder-s’hi adherir. SUMATE s'ha afegit a l'acord i també sembla que la corrent independentista d’ICV està pressionant a la direcció del partit per tal que ICV s’incorpori també al full de ruta. MES tampoc s’hi posa d’esquena, i tot plegat comença a dibuixar un panorama d’entesa ben diferent del que teníem fa tot just 3 mesos. Tant de bo que aquests bon auguris s’acabin consolidant en el temps.

La cara de Rajoy explicita molt bé les seves sensacions al
conèixer el contingut del full de ruta 

El fer públic aquest full de ruta ha tingut dos efectes immediats: el primer ha estat el revifament automàtic de les ànsies independentistes de molta gent que portàvem ja masses setmanes sense emocions fortes pel que fa a bones notícies en el camp de l’independentisme, i per l’altre la reacció ferotge del govern espanyol i en particular el seu president el Sr. Rajoy, que ha dit que aquest full de ruta era doblement dolent per que implicava d’una banda el final de molts anys de “convivència” conjunta,  i de l’altre no respectar les lleis espanyoles vigents com ara la Constitució. El Sr. Rajoy, a banda d’anunciar que l’advocacia de l’Estat està estudiant com pot actuar sobre aquest full de ruta, també va afegir que “mai cap govern espanyol, acceptarà la independència de Catalunya”.

Jo crec que aquesta última frase descriu molt bé el rerefons de tot plegat.  Als governs espanyols, en el fons els importa molt poc la unitat d’Espanya. La seva autèntica preocupació no és altre que els milers de milions d’Euros que deixarien de recaptar en el cas que Catalunya s’independitzés. Aquesta i no altre és la seva preocupació: el manteniment pels segles dels segles de l’espoli fiscal que fa tants anys que practiquen.