El conseller Lluís Puig, exiliat a Bèlgica no serà extradit a Espanya

 

Els conseller Lluís Puig, exiliat a Bèlgica junt amb el president Puigdemont, el conseller Comin, i la consellera Serret, i amb la consellera Ponsatí exiliada a Escòcia, no serà extradit a Espanya a l’haver rebutjat la justícia belga l’Euro-ordre cursada per el tribunal Suprem espanyol. La sentència esdevé definitiva atès que la fiscalia belga ha renunciat a presentar recurs. 

  

La Justícia belga ha denegat definitivament l’extradició del conseller, decisió molt important que pot tenir efectes determinants sobre la validesa del judici celebrat al Tribunal Suprem contra els líders independentistes catalans. En la sentència, el jutge belga encarregat del cas nega la competència del Tribunal Suprem per demanar l’extradició del conseller, i qüestiona que el conseller Puig pogués tenir un judici just, en cas de ser jutjat a Espanya, per vulneració de la seva presumpció d’innocència.

 

 

Aquesta sentència pot tenir molta transcendència tant a Espanya com a Bèlgica. A Espanya perquè tal com han dit ja altres organismes internacionals, als presos polítics se’ls ha vulnerat el dret al jutge natural, predeterminat per la llei. No era el Tribunal Suprem qui els havia de jutjar, ni tan sols l’Audiència Nacional. Els presos polítics havien de ser jutjats a Catalunya. 

 

Per altre banda, les moltes declaracions de jutges, fiscals, polítics i altres autoritats espanyoles, que abans del judici havien expressat públicament la culpabilitat dels presos polítics catalans, no garanteix de cap manera que aquests poguessin tenir un judici just atès que no s’ha respectat el dret a la presumpció d’innocència. Per tot plegat, la justícia belga ha denegat, definitivament, l’extradició a Espanya del conseller Lluís Puig.

 

No cal dir que aquesta sentència és molt important per al conseller Lluís Puig, però no s’ha d’oblidar que en la seva mateixa situació hi tenim al president Puigdemont, al conseller Comin i a la consellera Ponsatí. Tots tres es troben en aquests moments immersos en un procediment que té lloc en el Parlament Europeu, que ha de decidir si els retira la immunitat de la que gaudeixen en la seva qualitat d’eurodiputats. Recordem que aquesta retirada d’immunitat va ser demanada també per el Tribunal Suprem al Parlament europeu, i si el suprem no era competent per jutjar als polítics catalans, és competent per demanar que se’ls retiri  la immunitat? 

 

Tanmateix cal tenir present que el Parlament europeu prendrà una decisió de caràcter polític, independentment de les valoracions legals, mitjançant una votació del seu plenari, i és sabut que la disciplina de vot, pot implicar que per imposició de partits espanyols com socialistes, populars, Ciutadans, i Vox, el Parlament europeu acabi acceptant retirar la immunitat als eurodiputats catalans. En el ben entès que el fet retirar-los-hi la immunitat en cap cas significa que siguin extradits automàticament a Espanya. 

 

En el supòsit probable que se’ls retiri la immunitat, comença llavors el mateix procediment que ha seguit el conseller Puig, i tant el president Puigdemont com el conseller Comin hauran de presentar-se davant de la justícia belga perquè aquesta dictamini si els extradeix o no. I vistos els antecedents amb el conseller Puig, seria molt sorprenent que el que la justícia belga ha denegat al Suprem, ara ho acceptés.  

Però la sentència belga en el cas del conseller Lluis Puig, té encara uns altres efectes. Si el Tribunal Suprem no era jurisdiccionalment qui havia de jutjar al presos, el judici dut a terme contra els presos polítics catalans podria ser un judici nul? I si al conseller Puig no se li va respectar la presumpció d’innocència, als presos polítics si? S’obren per tant uns interrogants que sens dubte tindran transcendència en l’esdevenidor dels presos polítics.

 

El problema és que a Espanya, sembla que la justícia és molt lenta. Fins quan no es podran resoldre aquests interrogants?. Fins quan tindrem reclosos a la presó a unes persones que no hi haurien de ser? I que dir dels exiliats? Qui té la competència per estendre una ordre de cerca i captura contra ells? Sembla, segons la sentència belga que el Suprem tampoc... 

 

De moment felicitacions molt sinceres al conseller Puig, i esperem que també puguem felicitar ben aviat a la resta d’exiliats i als presos polítics. Tot plegat seria una victòria molt important per l‘independentisme.                                                

 

BON NADAL I UN 2021 LLIURE DE COVID ! 

El Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, absolt!

L’Audiència Nacional ha dictaminat l’absolució del Major Trapero i de tota la cúpula directiva dels Mossos d’Esquadra, que havien estat acusats d’haver comès el delicte de rebel·lió primer, després de sedició i desobediència.  

Junt amb el Major Trapero, també han estat absolts la intendent dels Mossos Teresa Laplana,  l’exdirector general de la policia Pere Soler, i l’exsecretari general d’interior César Puig. Aquesta sentència qüestiona els motius pels quals l’exconseller d’Interior Joaquim Forn resta a la presó. 

 

 

Encara que sembli impossible, l’Audiència Nacional ha absolt a la cúpula directiva de la Mossos d’Esquadra. La causa general contra l’independentisme aquesta vegada ha quedat supeditada als principis de la Justícia a l’hora de jutjar als processats i ha deixat de banda el concepte de “justícia patriòtica” aplicat en altres judicis contra l’independentisme. Quins són els motius que expliquen aquesta sorprenent decisió de l’Audiència Nacional? 

En primer lloc i destacat, la defensa que va exercir l’advocada Olga Tubau, des del moment zero del judici. Les proves presentades, l’elegància i contundència amb que va desmuntar els arguments de la fiscalia, i l’estratègia que va seguir al llarg de tot el judici, segur que han estat claus a l’hora de determinar quina havia de ser la sentència. També ha estat important el fer evident que la policia autonòmica i el govern català en cap cas han mantingut una postura comuna i consensuada que possibilités la secessió de Catalunya. El tercer motiu és més rebuscat però possible: la justícia espanyola ho té molt cru a Europa per justificar moltes de les seves decisions quan aquestes causes contra l’independentisme arribin als tribunals europeus, i entre elles el desballestar governs de Catalunya escollits a les urnes, o denegar la immunitat als eurodiputats escollits legítimament, o tantes i tantes decisions que de ben segur seran revocades quan finalment puguin ser abordades pels tribunals europeus. Per tant, la justícia espanyola necessitava algun fet que mostrés que malgrat tot és pot anomenar “justícia”. I res millor que determinar l’absolució dels protagonistes d’aquest cas per rentar-se una mica la cara davant d’Europa; això podria ser també una de les causes que ha possibilitat aquesta sentència.

 

Tanmateix la sentència obre ara una nova perspectiva a un dels empresonats pel Tribunal Suprem. A l’Audiència Nacional ha quedat provat que els informes del Tinent Coronel Baena (Tácito pels amics) no eren fiables i que les declaracions del Coronel Pérez de los Cobos no responien a la realitat i per tant l’exconseller d’Interior Joaquim Forn, està del tot legitimat per denunciar a aquests dos personatges per fals testimoni. Caldrà veure si finalment ho fa. 

 

Sigui com sigui, aquesta sentència és tot un revés per les tesis de la fiscalia, basades en els dubtosos atestats de la Guàrdia Civil i del Cos nacional de Policia, i aquest és un fet gravíssim que afecta a la credibilitat d’aquestes institucions. Això deixa molt clar que el Judici als líders de l’independentisme que es va dur a terme al Tribunal Suprem, era un judici polític, per si algú en tenia algun dubte. 

Ara, la fiscalia pot interposar recurs davant d’aquesta sentència però val a dir que segons opinions ben fonamentades en dret, es tracta d’una sentència molt ben elaborada, perfectament raonada, minuciosa i detallista, contundent i sòlida tècnicament. Per això la fiscalia està estudiant-la minuciosament per si troben alguna escletxa que els permeti presentar recurs. No s’ha d’oblidar que la presidenta de l’Audiència Nacional va presentar un vot particular a la sentència, d’una extensió molt més llarga que la pròpia sentència, en el que s’oposava fermament a l’absolució dels acusats en entendre que eren culpables. Tanmateix, en opinió de l’advocada del Major Trapero, Olga Tubau, la sentència és fruit d’un procés intel·lectual irrebatible. 

 

Veurem com acaba tot plegat...              

Tres presidents de Catalunya fulminats dels seus càrrecs

 

És conseqüència del tarannà especialment catalanòfob d’un monarca (Felip VI) en col·laboració amb les altes instàncies togades dels país, que ha comptat amb la participació d’altres actors secundaris com tota la caterva de polítics sorgits del règim del 78, 

 

Mentre el Rei Felip VI acompanyat del president espanyol Pedro Sánchez, visitava Barcelona en el marc de la “Bcn New Economic Week”, els expresidents de la Generalitat Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra compareixien a la delegació de la Generalitat a Perpinyà per explicar al món que l’independentisme no pot trobar justícia a l’Estat espanyol. Tots tres van signa la “Declaració de Perpinyà”

 

 

L’independentisme català només pot aspirar a una Justícia amb majúscules als tribunals europeus. Els tres expresidents de la Generalitat que han estat objecte de represàlies per part dels poders de l’Estat espanyol, són l’exemple clar, per si algú en tenia dubtes, que la justícia espanyola no actua conforme a Dret, sinó conforme a un ideal que sobrepassa la justícia i la democràcia: la unitat de la pàtria està per sobre de tot. Tots tre van signar ahir la Declaració de Perpinyà.

Tres presidents que han sofert represàlies. Tres presidents escollits democràticament, que han estat inhabilitats per l’Estat espanyol. Dos d’ells apartats dels seus càrrecs per defensar les seves idees, i el tercer inhabilitat per haver convocat una consulta popular. Tots tres sota el mandat del Rei Felip VI que no només va liderar el “a por ellos” sinó que a més està omplint el seu regnat d’episodis que perjudiquen clarament Catalunya. Curiosament ahir era a Barcelona per entregar una guardons a empresaris catalans a qui va transmetre els seus suport quan ell mateix els havia demanat, mesos enrere, que traguessin les seves empreses de Catalunya. Fins aquí arriba l’actuació d’un Rei que va se rebut amb manifestacions de protesta, només reprimides per un cordó policial immens. Felip VI no és benvingut a Catalunya. 

 

Mentre el Rei d’Espanya protegit pels Mossos era fortament escridassat als carrers de Barcelona, els tres expresidents de la Generalitat eren aclamats pels catalans desplaçats a Catalunya Nord però també per catalans de Perpinyà. És la diferència entre servir-se del poble o servir al poble. Un es serveix del ciutadans per mantenir els seus privilegis, reforçant el “a por ellos” i els altres serveixen als ciutadans per aconseguir el seu alliberament com a poble. 

 

Cal destacar que només la Sra. Teresa Cunillera, delegada del govern espanyol a Catalunya, va rebre al Rei a Barcelona. Tal com ja va succeir en la última visita del monarca a Poblet, no el va rebre cap representant del govern català, ni del Parlament de Catalunya. En aquesta ocasió tampoc hi va ser l’alcaldessa Colau però si el seu primer tinent d’alcalde, el socialista i a la vegada persona de baixa condició política Jaume Collboni.       

 

A la mateixa hora, els tres expresidents de la Generalitat reunits a Perpinyà, varen signar l’anomenada “Declaració de Perpinyà”. En ella denuncien la repressió de l’Estat espanyol contra l’independentisme, i posen negre sobre blanc que se’ls ha aplicat “una justícia de part, plena d’irregularitats i malintencionada”. També denuncien que la manera d’actuar de l’Estat espanyol “està fora de lloc en qualsevol democràcia i s’oposa als principis i valors fundacionals de la Unió Europea. Que els tres últims presidents elegits democràticament a Catalunya hàgim estat colpejats per la repressió de l’Estat espanyol, és un clar senyal de la gravetat del conflicte que vivim al nostre país”. 

 

La Declaració acaba demanant la mediació internacional per resoldre el conflicte Catalunya-Espanya: “Aquest conflicte exigeix diàleg, negociació i mediació internacional per trobar una solució justa i democràtica a la voluntat lliure dels catalans”. Una vegada més es recorre a demanar ajut a la UE quan aquesta, fins ara, s’ha mostrat ben contrària a intervenir. Tanmateix són tan evidents les manques de qualitat democràtica del sistema polític espanyol i del règim del 78, que algun dia no tindran més remei que intervenir-hi.   

 

Independentment del ressò internacional del boicot dels catalans a la visita de Felip VI a Barcelona i del que ha tingut la Declaració de Perpinyà, tot plegat corrobora una vegada més la repressió espanyola contra l’independentisme. És una venjança en tota regla, perpetrada per els alts representants dels togats, que han substituït a l’exèrcit en el seu paper de salvador de la pàtria, i això fet per vies legals, il·legals, i de tota mena; recorrent a les clavegueres de l’Estat o al que faci falta. Tot s’hi val per salvaguardar la “sagrada unitat de la pàtria” que com tothom sap és “portadora de valors eterns” 

Què tres expresidents consecutius de la Generalitat (el 129é, el 130é, i el 131é), sota el regnat de Felip VI hagin estat o bé inhabilitats o bé destituïts, és una vergonya de grans proporcions per aquells càrrecs polítics que o ho han estimulat o ho han dirigit. Tot un exemple de pràctiques antidemocràtiques, passant-se per l’arc del triomf la voluntat dels catalans que els havien votat.

 

És clar que a tot aquests tracte vexatori i humiliant, malauradament ja hi estem acostumats des que al 2010, el Tribunal Constitucional es va carregar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat en referèndum pels catalans...                   

President Quim Torra: "Preparem-nos per la ruptura pacifica, democràtica i desobedient"

  

En poc més de 4 anys, la justícia espanyola ha inhabilitat 3 presidents de la Generalitat, escollits democràticament pel poble de Catalunya.

En poc més de 3 anys, el règim del 78 ha fet evident que la democràcia per a ells només és una tapadora del franquisme que tan arrelat porten dintre.

En poc més de 3 anys, els drets i les llibertats han estat impunement trepitjats a Catalunya per part d’una Espanya que no en té prou ofegant Catalunya econòmicament i política, sinó que a més ens vol sotmesos.

 

Davant d’aquesta trista però evident realitat, el poble català ha de reaccionar. Malauradament estem orfes de lideratges efectius. El president Puigdemont és a l’exili i els líders que continuen  aquí, en llibertat o a la presó, no tenen ni la capacitat, ni les qualitats que un bon líder ha de tenir. L’independentisme està orfe, però malgrat tot l’independentisme està viu.

Avui, el Tribunal Suprem ha inhabilitat al president de la Generalitat Quim Torra. Ho ha fet per un pancarta penjada al balcó del palau de la Generalitat, en la que s’hi podia llegir “Llibertat Presos Polítics i exiliats”. La pancarta va ser desautoritzada per la Junta Electoral Central, i el president Torra es va negar a despenjar-la perquè era una mostra de la llibertat d’expressió que es respecta en qualsevol democràcia. Que estiguéssim en campanya electoral, no té res a veure amb el missatge de la pancarta. Això només va ser una excusa per que la justícia espanyola desfermés una vegada més el seu ferotge acarnissament contra l’independentisme.

 

Catalunya ja arrossega més de 2850 independentistes represaliats per l’Estat espanyol. Catalunya està pagant molt cara la gosadia d’haver posar al règim del 78 contra les cordes, lluitant per la seva independència i no acceptant el tracte vexatori que sempre ens han dispensat. Catalunya ha de dir prou a tant odi contra nosaltres, a tanta rancúnia, i a aquesta obsessió malaltissa de voler acabar amb el català i els catalans .

 

El president Torra, en el seu discurs de comiat de la presidència de la Generalitat ha deixat clares dues coses. La primera que pensa continuar la batalla legal contra la vergonya de la seva inhabilitació als tribunals europeus, únic lloc on avui l’independentisme pot esperar judicis i sentències justos. La segona és que tenim a prop l’èxit, que no hem de defallir, i que ens hem de preparar per una desobediència i una ruptura amb l’Estat espanyol. El president Torra, dirigint-se directament als ciutadans ens ha dit “empenyeu, sou la única esperança per sortir del pou”.

 

Aquest és un “cop ordit pels poders de l’Estat espanyol”, en paraules del propi president Torra, amb l’únic objectiu de venjar-se de l’independentisme. Espanya, els seus poders reals, no han paït gens bé que els independentistes segueixin insistint amb voler fer un referèndum d’autodeterminació i que hagin portat els seus cassos als tribunals europeus, on la justícia espanyola fins ara, ha anat rebent revessos un rere l’altre. Això els ha fet emmalaltir d’odi i ara estan repartint garrotades a tort i a dret, perquè la set de venjança els pot. 

Poques coses més es poden dir davant d’una situació com aquesta. Ara començarà  a córrer el calendari electoral, que molts situen al 7 de febrer de l’any vinent, si al Covid-19 ho permet. 

No mereixen cap comentari les reaccions miserables dels partits independentistes, ells sols es desqualifiquen, començant pel llefiscós Miquel Iceta, i seguint per qualsevol dels impresentables de Ciutadans. 

 

Per entendre quin govern i quina justícia tenen els espanyols, només una consideració: Mentre el rei emèrit ha hagut de marxar del país per corrupte, els poders de l’Estat espanyol el protegeixen, i tots els espanyols li paguem la seva sumptuosa vida i els costos que genera el seu exili.  A Catalunya, per una pancarta que defensava als presos polítics i exiliats, inhabiliten a un president escollit democràticament. Està tot dit... És Espanya.            

Un 11 de setembre molt diferent

L’11 de setembre passat ja va ser, per raons personals, ben diferent als 11 de setembre dels anys anteriors, però aquest any 2020, no només jo, sinó tot l’independentisme hem viscut un 11 de setembre que tant de bo no es torni a repetir mai més.

La pandèmia ha modificat totes les previsions, i per primera vegada en molts anys, els catalans no hem pogut demostrar al món que som catalans, que no volem ser espanyols i que ens volem constituir com un nou estat independent en el si d’una Europa que mirà cap un altre cantó.  

Aquest any la diada ha quedat molt deslluïda, i no ha estat precisament per un temps advers; al contrari aquesta 11 de setembre el dia ha acompanyat i el temps ha sigut tan bo comen anys anteriors. Tanmateix les mesures imposades per el govern, per evitar la transmissió de la malaltia, han obligat a canviar el format multitudinari per petites concentracions dutes a terme davant d’edificis públics de l’Estat espanyol a Catalunya com les delegacions del govern o les delegacions d’Hisenda entre altres indrets.

Tot i així, l’ANC i Òmnium Cultural, que són les dues entitats convocants, van poder reunir unes 60.000 persones en els més de 100 diferents municipis on s’havien fet les convocatòries, i sota unes estrictes mesures de seguretat. Com és lògic, aquest any, la repercussió mediàtica tant a l’Estat espanyol com a nivell internacional ha sigut molt inferior a la d’altres anys. 

Cal destacar també que Òmnium Cultural ha fet a més una performance diferent: han situat 2850 cadires buides a l’Avinguda Lluís Companys de Barcelona. Cada cadira duia el nom d’un independentista perseguit per la justícia espanyola a conseqüència dels esdeveniments de l’1-O i dates posteriors. Una mostra del “a por ellos” que els governs espanyols continuen aplicant contra els ciutadans catalans independentistes.

A banda de la Covid-19, aquesta Diada ha estat també l’escenari de la presentació de 3 llibres. El primer el del president Puigdemont titulat “M’explico (de la investidura a l’exili)”, i que va ser posat a la venda unes setmanes abans. El segon també del president Puigdemont, continuació del primer, amb el títol “La lluita a l’exili” on entre moltes altres qüestions deixa ben palesa la deslleialtat d’ERC i en particular del seu president Oriol Junqueras. El tercer llibre presentat també en aquests dates és d’Oriol Junqueras i Marta Rovira, que amb el títol “Tornarem a vèncer” intenta desorientar a la gent fent veure que ERC manté la seva aposta per la independència quan des de l’1-O del 2017 tots els catalans hem tingut ocasió de veure, que ERC no en vol saber res d’independència. 

Més enllà dels llibres, aquest 11 de setembre deixa altres qüestions per comentar. La més transcendent és que continua l’enfrontament entre ERC i Junts. Els republicans, des de la seva posició minoritària en el govern, pretenen imposar les seves condicions exigint a Junts un acord que inclogui la data de les eleccions, prerrogativa exclusiva del president de la Generalitat, i establir una estratègia conjunta davant de la possible inhabilitació del president de la Generalitat Quim Torra a causa d’aquelles pancartes que va penjar al balcó el Palau de la Generalitat en els que basant-se en la llibertat d’expressió reclamava la llibertat dels presos polítics i dels exiliats. 

ERC, que ha estat incapaç de pactar res amb Junts, ara es sent capacitada per reclamar pactes. És ben bé que Junqueras és l’esperit de la contradicció. Quan a Junts ( o abans Mas), diuen una cosa, ell ha de dir la contrària. No se’n pot aguantar. 

L’estratègia és evident: ERC pretén situar a Pere Aragonès a la presidència de la Generalitat i com que veuen que la política erràtica que Junqueras els ha obligat a seguir els està fent perdre molts vots, han iniciat una campanya per intentar recuperar adeptes. I per això, amb el cinisme habitual que caracteritza al eu líder Junqueras, pretenen de nou que al gent es pensi que són independentistes. 

Però no ho aconseguiran; ja n’hi ha prou de jugar amb les il·lusions de molts catalans que ells si, desitgen la independència.         

L’emèrit ha fugit... i el conseller Lluís Puig és un home lliure, (a Europa...)

Assetjat  per escàndols econòmics i de dones, i per la justícia suïssa, Joan Carles I ha tocat el dos, protegit per la casa reial, i per el govern espanyol així com per la premsa “oficial” de la caverna espanyola. Algunes veus el situen a Estoril, d’altres a Abu Dhabi, però també hi ha qui diu que és a la illa de Santo Domingo al Carib, o a Nova Zelanda. Estigui on estigui, el Borbó ha fet un flac servei al prestigi de la monarquia espanyola, i un favor important a l’independentisme, que se sent cada dia més lluny que mai d’un sistema monàrquic, corrupte i que mai ha sintonitzat amb Catalunya.

És evident, i no calen més proves, que la justícia a Espanya no és igual per a tothom. Hi han els del "régimen" i els ciutadans d'a peu; hi ha els del "sistema" i la gent que ha de treballar per guanyar-se les garrofes; hi ha els "poderosos" i la gent del carrer. Hi ha una Espanya que ens pensàvem que s'havia quedat aparcada en el passat, però que està més present que mai. Que se la quedin..  

  

A Catalunya l'independentisme viu uns dies de cofoisme, perquè mentre el rei espanyol fugia, la justícia belga desestimava la petició d’extradició formulada per el jutge Llarena contra el conseller Lluís Puig. Aquest refús de l’euro-ordre, amb les motivacions que el justifiquen, pot tenir importants repercussions per als presos polítics i els polítics exiliats així com també per el judici dut a terme al Tribunal Suprem espanyol, contra els polítics independentistes. Caldrà estar amatents a tot el que pugui venir...

La situació s’havia tornat insostenible. Cada dia sortien notícies relacionades amb els “negocis” del Rei emèrit consistents a cobrar comissions de països àrabs per els contractes que aquells països adjudicaven a empreses espanyoles. Entre els més notables figura la construcció de l’AVE a La Meca, adjudicat per l’Aràbia Saudita, a un consorci format per diferents empreses espanyoles. 

Mica en mica s’han anant coneixent les xifres multimilionàries que el Rei havia rebut, i els dipòsits que tenia a Suïssa així com en d’altres paradisos fiscals. També s’ha relacionat tots aquets afers amb l’amant del rei, la Sra. Corina Larsen, que havia acompanyat al monarca espanyol en molts dels seus viatges tant de caràcter privat com oficial.

Els escàndols continuats del Rei emèrit, i el fet que un jutge Suïs hagi decidit investigar les comissions irregulars rebudes per el Rei, així com les informacions relacionades amb ela diners que Joan Carles I té en diferents comptes a l’estranger, han posat en serioses dificultats al seu fill el Rei Felip VI, al govern espanyol, a la justícia espanyola i a tots aquelles que d’una manera o altre s’han dedicat a protegir al Rei emèrit de les malvestats comeses al llarg dels anys. 

Un dels protectors del Rei, és el PSOE, el partit que avui governa Espanya en coalició amb Unidas Podemos. El PSOE sempre havia manifestat un cert recel vers la monarquia però ves per on, tot d’una els socialistes espanyols han esdevingut més papistes que el Papa i han arribat a cometre irregularitats, que no sé si es poden qualificar de delictives, permetent, facilitant, i segons algunes veus, finançant, la fugida del Joan Carles I. Aquesta actuació dels socialistes espanyols els ha generat problemes d’entesa amb l’altre partit de la coalició que segons han afirmat, no estaven al corrent dels moviments de la socialista Carmen Calvo, i que segons totes les informacions és qui ha negociat amb la casa real la fugida del rei emèrit. Sigui com sigui, “el govern més progressista de la història d’Espanya” ha permès i ha facilitat que el Rei corrupte fugi del país.

Com era d’esperar aquesta situació no ha passat desapercebuda a Catalunya on l’independentisme estava d’enhorabona per que la justícia belga havia decidit no acceptar l’euro-ordre contra el conseller Lluís Puig, atès que el tribunal entenia que el Tribunal Suprem espanyol no és l’òrgan competent a l’hora de promoure aquesta euro-ordre perquè no era el tribunal “natural” que hauria d’haver tramitat l’euro-ordre contra el conseller. Per tant, el descrèdit de la família reial,  venia a afegir-se a l’eufòria per veure de nou lliure al conseller Puig. 

El conseller Puig i la consellera Ponsatí  

No cal dir que aquesta sentencia se la justícia belga pot tenir importants conseqüències per als presos polítics catalans i per els exiliats. Veurem quina repercussió té la sentència en el suplicatori que està tramitant el Parlament Europeu contra els eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comin, i Clara Ponsatí, però caldrà veure també que passa amb la possible incompetència del Tribunal Suprem a l’hora de jutjar als presos polítics. És de preveure que la justícia espanyola mirarà cap a un altre banda d’avant d’aquesta sentencia de la justícia belga, però caldrà veure que passa quan tot això arribi al Tribunal de Justícia Europeu o al de Drets Humans de la ONU o a tots dos...  

Mentre tant, el president de la Generalitat Quim Torra, va demanar la convocatòria d’un Ple extraordinari al Parlament de Catalunya, en el que la majoria parlamentaria independentista ha reiterat que no té ni reconeix cap rei i que l'únic camí per superar el règim monàrquic és constituir efectivament la república catalana com una estat social i democràtic de dret. Això va seriosament... costarà però ho aconseguirem!