El socialisme espanyol, i l’oficialista català, no tenen cap credibilitat

La reforma federal de la Constitució, queda en no res.

El PSOE abraça les tesis del PP pel que fa la resposta que cal donar al “problema català”

Com és sabut, tan el PSC per boca de Pere Navarro, com el PSOE en paraules de Pérez Rubalcaba portaven mesos (des de l’anomenat congrés socialista de Granada) demanant la reforma de la Constitució amb l’objectiu, entre d’altres, d’enquibir-hi a Catalunya per tal que els catalans en hi poguéssim sentir a gust, assegurant un determinat blindatge per les qüestions lingüístiques, i una certa especificitat pel que fa al seu finançament. Pretenien estructurar una Espanya federal, deien ells.

Aquesta possibilitat ha estat no tan sols criticada pel Partit Popular, sinó que fins i tot el president Rajoy va arribar a dir que no veia clars, els motius pels quals caldria un canvi de la Constitució i que en cap cas hi havia ni tan sols el consens necessari per fer-ho.  

Des de Catalunya, aquesta alternativa no ha estat mai vista amb bons ulls més enllà del propi PSC i evidentment del col·laboracionista Josep Antoni Duran Lleida, amb el seu discurs interessat de la “tercera via”.  Als catalans, els espanyols sempre ens han enredat. Quan es va pactar la Constitució actual, es va fer amb una lectura àmplia, consensuada entre les forces polítiques de l’època. Han passat 35 anys mal comptats, i n’hi ha hagut prou per canviar la lectura del text constitucional, i a través del domini polític d’aquest alt Tribunal, capgirar tot aquell consens, i interpretar els textos legals des d’una posició molt més restrictiva i sempre contrària als interessos de Catalunya. 

Ens han capgirat la interpretació de la immersió lingüística, ens han estafat amb un model de finançament que perpetua fins a límits impossibles d’aguantar el dèficit fiscal de Catalunya en benefici de comunitats subvencionades, que no fan cap esforç per ser elles més eficients, ens han esmicolat l’Estatut, volen imposar el català a les escoles, encara que un sol nen d’una classe, demani ser escolaritzat en castellà, les infraestructures catalanes són les menys dotades de tot l’Estat atenent a la població, han promès no se quantes vegades modernitzar les rodalies, i les averies són constants, etc.

És per això que la proposta de modificar la Constitució a molts catalans ens semblava del tot inútil, per que encara que hi hagués quòrum per canviar-la, després la continuarien interpretant segons els convingués.   Per això la proposta socialista ens semblava que era una enredada més de les moltes que al llarg de la història els espanyols ens han fet. 

Però aquest vegada no ha fet falta que passessin anys per adonar-nos que la proposta socialista era un nou engany a Catalunya. Ha estat el flamant líder del PSOE, el madrileny Pedro Sánchez, que en una entrevista al diari ABC ha dit que aparca la petició de reforma constitucional des d’una perspectiva federal, per que això aniria en benefici dels nacionalismes. I ho ha fet deixant al PSC amb cara de moniato; està clar que els socialistes catalans no pinten absolutament res dins del PSOE

S’ha tret la careta, i ha dit el que realment pensa ell i moltíssims  espanyols, d’esquerra i de dreta. El problema no és l’adscripció política; el problema és l’enveja generalitzada que molts espanyols senten vers Catalunya i els catalans. I és aquesta enveja la que els fa actuar prenent decisions que constantment perjudiquen a Catalunya i per tant als catalans. Està clar doncs, fins i tot per aquells que els costa entendre-ho, que els catalans no tenim cap mena de futur a Espanya, a no ser que estem disposats a renunciar a la nostra personalitat, a la nostra llengua i a la nostra cultura. Mai ens acceptaran com som, en igualtat de condicions, i sempre intentaran, maltractar-nos tant com puguin. És la manera que tenen de traduir aquesta enveja que senten en fets concrets.

Només ens queda un camí, si realment volem continuar sent nosaltres mateixos... treballar tant com puguem per assolir la independència tan aviat com sigui possible.

La Via Catalana 2014

A 25 dies vista de la V de la Victòria, queden encara moltes places per cobrir a la gran manifestació del dia 11 de setembre a Barcelona

Sembla com si la gent estigui ja una mica tipa de tantes manifestacions multitudinàries, i prefereixi resultats concrets que ens portin a la independència per alguna drecera. Però existeix aquesta drecera?

Com és sabut, el proper 11 de setembre l’Assemblea Nacional de Catalunya i Òmnium Cultural han convocat a Barcelona una manifestació que es pretén que sigui multitudinària, formant una gran V  amb vèrtex a la plaça de les Glòries, i costats a la Diagonal i a la Gran Via. El ramal de la Diagonal hauria d’arribar fins a l’Hotel Princesa Sofia, mentre que el ramal de la Gran Via  arribaria fins el començament de l’edifici de La Campana.

En un principi semblava que l’objectiu hauria de ser possible considerant l’assistència que hi ha haver l’any passat a la cadena humana, però el ritme de les inscripcions a hores d’ara és molt més fluix que el registrat l’any 2013 per aquestes mateixes dates.

És cert que l’any passat calia una gran coordinació per omplir tots els trams i assegurar la materialització de la cadena i aquest any sembla que hagi de ser més senzill acomodar-se em qualsevol punt del recorregut sense necessitat d’haver “reservat plaça”. Això és cert.

Però també és cert que estan passant coses que poden determinar un cert cansament de la gent per tanta mobilització. La postura detestable de Duran Lleida, o la de la seva ma dreta al govern, la Sra. Joana Ortega, o el reconeixement del president Pujol d’haver defraudat a la Hisenda espanyola i tal vegada haver comès o deixat cometre a algun membre de la seva família, algun delicte. També els estires i arronses d’ERC amb el govern de la Generalitat en un joc complicat però desconcertant: ara t’ajudo, ara et poso la traveta poden haver generat cert desconcert. Tanmateix estem en uns moments únics, que hem d’aprofitar. Seríem uns fracassats tots plegats si en la millor i més clara ocasió d’aconseguir la independència la nostra generació no ho aconseguís. Passaríem a la història com aquells que havent tingut a tocar la independència, per la seva desunió van fracassar… 

Per això m’enerva tant constatar la miopia de molts partits polítics i de molts polítics, incapaços d’adonar-se de quan important és en aquests moments la unió d’aquells que desitgen el mateix: la independència. Si la UNIÓ és sempre important i molt més valuosa que la desunió, en ocasions com aquesta la unió esdevé del tot necessària, i tanmateix, a menys de tres mesos de la consulta no la veig per enlloc. És possible tanta miopia? 

Necessitem una Diada multitudinària, un èxit abassegador de gent, per que el govern espanyol entengui que no podran aturar la consulta. El dia 11 de setembre la V ha de ser tan gran i tan nítida que el món sencer entengui que els catalans volem ser independents. Ha de quedar molt clar que per tothom que no hi pot haver cap tribunal de justícia que capgiri la voluntat de la gent. Cap Tribunal Constitucional, ni cap Constitució es poden oposar a l’exercici de la democràcia.

Però per que això sigui així, milions de persones ho hem de reclamar en la V de Votar i en la V de Victòria el proper dia 11 de setembre als carrers de Barcelona.  No fallem  a Catalunya; no fallem als nostres hereus... Aquesta vegada no li podem fallar al destí.    

Als separatistes ens cal més unió que mai

El tacticisme polític és nefast en aquests moments tan importants

El cop baix de la família Pujol al procés sobiranista, hem d'aconseguir que quedi en res pel que fa a l'assoliment de la independència 

Catalunya està davant d’un dels moments més crucial de la seva història. Estem a tocar de la independència tan anhelada per una majoria de ciutadans d’aquest país, i és precisament en aquest moment històric quan apareixen a l’escena pública, elements que distorsionen la marxa del procés cap a la independència, perjudicant clarament el fort moviment social que li dona suport.

Abans de continuar, voldria deixar ben clara una primera constatació, i és la ceguesa de tots   transversal com el que  s’està duent a terme a Catalunya. Sembla mentida que no se’n adonin que si no recolzen el procés, el procés els passarà per sobre.

Fet aquest aclariment, si que m’agradaria fer un petit repàs des del meu punt de vista,  d’aquests elements que estan perjudicant  la marxa de Catalunya cap a la seva independència .

El primer d’aquests elements que distorsionen  que haig d’esmentar és el que fa referència a l’afer de la família Pujol. Per més que em dolgui, aquest assumpte ha estat un cop baix pel procés sobiranista de Catalunya. Som molts els que hem tingut en gran consideració al president Pujol, per la gran quantitat de coses positives que ha fet al llarg de molts anys per Catalunya. Com a ser humà que és, entenc que hagi pogut cometre errors, delictes si es vol dir així, i que hagi defraudat a la hisenda pública i hagi fet la vista grossa davant d’algunes malifetes importants d’algun dels seus fills. Això ho puc entendre, tot i que hem fa molt mal que una persona que havia estat un referent de comportaments ètics fins ara, m’hagi decebut d’aquesta manera. Tanmateix el que més m’ha decebut no és això, tot i l’envergadura dels possibles delictes comesos per la família. El pitjor ha estat al meu entendre que hagi  triat precisament aquest moment per fer-ho públic, danyant clarament la credibilitat del procés sobiranista no només des d’una òptica espanyol a sinó també internacional.

El segon element nociu pel procés han estat les recents declaracions de la Sra. Joana Ortega, un dels membres del govern català que menys ha justificat els sou que guanya. La Sra. Ortega, que no és veu autoritzada tot i el seu càrrec, atesa la seva mediocritat política, actuant com a “corre-ve-y-dile” de Duran Lleida, ha sembrat ombres sobre la voluntat del govern de la Generalitat de voler treure les urnes al carrer  el pròxim 9N. Aquest fet palesa per si mateix que en el sí del govern de CiU no hi ha una unitat d’acció. Es tracta d’un equip de govern que d’equip no en té res, atès que alguns dels seus membres  actuen impunement enviant missatges que desconcerten als ciutadans i creen incerteses en la població. Mentre el president Mas s’esforça en dir que el dia 9 de novembre votarem, la Sra. Ortega s’ha permès dir que si no es pot votar el dia 9 ja es votarà un altre dia, amb una frivolitat impròpia d’un responsable polític. No soc capaç d’entendre que fa aquesta Sra. En el govern de Catalunya. Ja se que és la “quota” d’Unió Democràtica, però  a Unió no hi ha ningú que la superi? Costa de creure.

El tercer element que vull considerar és Esquerra Republicana de Catalunya. Aquest partit, està actuant amb un tacticisme absolut, el qual s’anteposa fins i tot als interessos de Catalunya. I això és imperdonable en un partit que diu e la independència és el seu únic objectiu. Veient com actuen diria que la seva principal preocupació no és Catalunya, sinó guanyar unes futures eleccions. El fet de defugir les responsabilitats de govern, deixant que Convergència es cremi sola és en aquests moments un error estratègic monumental, a més de ser una traïció al arrels independentistes del partit. Ara no és hora desgastar al rival. Ara és hora de guanyar la independència de Catalunya, i aquesta només es guanyarà desde la UNIÓ de totes les forces que hi creuen, sempre i quan siguin capaces de deixar les tàctiques, els interessos de partit i els personalismes per un altre ocasió.

Voldria que entre tots s’ho pensin bé. És un moment massa important per jugar a la política amb miopia sense adonar-se que estan posant en risc allò més preuat per una majoria de catalans: la nostra independència.

Trobada Mas-Rajoy: res de nou sobre el procés sobiranista

Cap proposta de Rajoy contra 23 propostes de Mas

La tercera via, i la reforma de la Constitució, per sort, definitivament descartades

Ahir es va celebrar a Madrid l’esperada trobada entre el president Mas i el president Rajoy, en la que s’havia de parlar de la consulta del 9N. Esperada no tant pels resultats que se’n derivessin sinó pel fet d’anar cremant etapes cap a la independència de Catalunya. En aquest sentit, la reunió no ve decebre: cap proposta per part del govern espanyol, i negativa absoluta a la possibilitat de poder fer la consulta el 9N.

El fet que el president Rajoy no formulés cap proposta en positiu és bo per Catalunya per que descarta definitivament les alternatives a la consulta que alguns defensaven convençuts, tant des de Catalunya com des d’Espanya. Efectivament la reforma de la Constitució que permeti una Espanya federal ha quedat del tot descartada. Aquesta opció defensada pel PSC però també pel PSOE, i en concret pel nou líder d’aquest partit, ha quedat del tot fora d’escena: Rajoy no veu consens suficient per poder-ho abordar. La dita “tercera via” promulgada per Duran Lleida i alguns empresaris catalans també ha quedat del tot descartada al no haver sobre la taula cap proposta concreta de Rajoy com per exemple el blindatge del català, el finançament ad hoc de Catalunya o assegurar unes infraestructures modernes per Catalunya; la tercera via (o via morta per alguns) també ha passat a millor vida. Constatar que això sigui així és de fet una bona notícia, atès que em preocupava molt que masses catalans acabessin acceptant alguna d’aquestes propostes fet que ens hauria apartat d’una manera gairebé definitiva d’aquesta independència que alguns  volem tan intensament. 

Per altre banda i en contraposició a l’actitud de Rajoy, s’ha sabut que el president Mas va aportar 23 propostes, a banda del tema de la consulta, del que ja sabíem que hi hauria una negativa absoluta. Les 23 propostes de Mas feien referència a temes de finançament, d’ensenyament, d’infraestructures, etc., i en aquest àmbit sembla que Rajoy es va comprometre a estudiar-les per veure que es podia fer. No hi confiem massa, ja sabem com els espanyols estimen Catalunya. 

El president Mas, va comparèixer davant els mitjans a laseu de la Generalitat a Madrid, on va explicar com s’havia desenvolupat la trobada, i on va deixar constància de, malgrat la negativa de Rajoy a autoritzar la consulta, ell està disposat a convocar-la en temps i forma, i d’una manera legal. D’aquest compareixença en destacaria dos moments: l’un quan va ser interromput per un fatxa espanyol sembla que de la Falange que el va interrompre al crit de “Viva Espanya” i “Mas traïdor” i l’altre quan a preguntes d’un periodista sobre un suposat afebliment de Mas a conseqüència de l’afer Pujol, el president Mas li ha contestat “a mi qui em dona o treu força no és una  persona (Pujol), és una majoria important del Parlament de Catalunya; és el poble”. Sens dubte una gran resposta.

Finalment destacar que la compareixença del president Mas, va durar aproximadament hora i mitja, mentre que des de la Moncloa la trobada es va valorar només en un  comunicat en el que s’insistia en el NO a la consulta. Més tard, en el twitter del president Rajoy van aparèixer tres piulades on reiterava a la seva oposició a la consulta i on assegurava que aquesta no s’arribaria a fer. Per la seva part, i des de Barcelona, la líder del PP català va voler també dir-hi la seva, però parlar d’aquesta persona o del que pugui dir, francament, no m’interessa gens i per tant els estalvio el fet.

Cada dia està més clar que Catalunya no té cap mena de futur ni horitzó mínimament estimulant dins del panorama espanyol. Per tant d’això se’n deriva que per difícil que sigui, per complicat que ens ho posin, o per més que ho vulguin impedir, els catalans només tenim davant nostre un sol projecte il·lusionant: la independència                                    

Francament, no m’ho esperava

Que el president Pujol també ens hagi fallat no formava part del guió

Tanmateix, el procés cap a la independència ha de continuar, i com menys llast portem, millor que millor.

Divendres saltava la notícia: el president Pujol, en un comunicat fet públic explicava als catalans que tenia diners a l’estranger. A partir d’aquí reaccions per a tots els gustos, amb especial virulència per part de la caverna, que va trobar la gran tapadora a la corrupció generalitzada en el PP segons es desprèn de la comptabilitat B de Bárcenas.

Aquest cap de setmana ha estat, i avui continua sent, el gran dia de Victòria Álvarez que acapara tot el protagonisme en moltes cadenes de televisió que s’esforcen a destruir la imatge dels Pujol. Victòria Álvarez és, segons totes les informacions, una ex amant del fill gran de Jordi Pujol,  que com el seu pare, també es diu Jordi. Aquest Jordi Pujol Ferrusola és relativament ben conegut per aquells que han estat més o menys propers a l’administració de la Generalitat, en els anys en Jordi Pujol la presidia, atès que les seves incursions en negocis relacionats amb l’administració pública eren força comentats.

Però en aquest blog no tinc cap interès en estendre’m en les trapelleries dels membres de la família Pujol, on sembla que la mare Ferrusola ha pogut tenir un paper important en la protecció dels fills, instant a Jordi Pujol pare a reconèixer aquests fets. El meu desig és fer una petita lectura de com pot afectar tot plegat al procés independentista català en el que Convergència Democràtica de Catalunya (fundada per Jordi Pujol) hi té un paper molt important a jugar.

Més enllà de la decepció que a nivell personal aquests fets ens hagin produït a molts catalans, el que està clar és que totes aquests informacions seran utilitzades pels espanyols per intentar dinamitar el procés català. Per tant, aquells que entenem que la única sortida viable que Catalunya té és la independència, tenim l’obligació de tot i l’enorme desengany, continuar tirant endavant convençuts que la llibertat és possible. Hem de mirar al futur sense deixar-nos influir per aquest present decebedor; hem de mirar al futur, conscients que aquest serà molt millor per Catalunya, i hem d’estar disposats a esquivar moltes pells de plàtan posades expressament al bel mig del camí per fer-nos prendre mal i avortar el procés.

Sembla  que la pròpia Convergència Democràtica de Catalunya està disposada a un procés de re fundació per netejar la seva imatge, i per aconseguir-ho sembla  que li ha demanat al propi Pujol que abandoni el partit. Però amb això no n’hi ha prou, cal que en el sí de Convergència es depurin totes les responsabilitats de persones que hagin pogut estar involucrades en temes de corrupció independentment de si estan o no imputades, i en aquest sentit, calen accions concretes pel que fa al cas Palau.

Però els deures han de ser també per la classe política catalana. Ara més que mai ens cal una unió davant les adversitats que no existeix per enlloc, començant per Esquerra Republicana de Catalunya, que tot i donar estabilitat parlamentaria al govern català, sembla molt més un enemic que no pas un aliat. Ens cal una unitat que no ha existit fins ara; ens cal una acció unitària de tots els partits catalans en la defensa del procés, i en el compromís per fer-lo anat endavant sense defallir, i potser també ens cal un govern unitari capaç de sacrificar les estratègies partidistes de petita volada, en favor del gran repte que els catalans tenim plantejat: la independència.

Necessitem repensar el futur per fer no només una Catalunya independent, sinó una Catalunya modèlica en la que els valors no siguin una retòrica, sinó una pràctica generalitzada. Cal fer un nou país, amb noves persones i noves actituds. Els propis catalans també hem d’evolucionar i hem de fer-ho en positiu, emmirallant-nos en les societats més justes socialment del mon, i en les més pròsperes.

Tant de bo, aquest desengany tan gran que ens ha causat el president Pujol, hagi estat només una pedra en el camí, que serveixi per unir amb decisió les forces que treballen per una Catalunya independent i que donin suport a aquesta anhel de la població civil: Volem ser Independents!