L’independentisme està esberlat per les quatre bandes

Els que volien eixamplar la base, han aconseguit amb una actitud reprovable tot el contrari: avui la divisió de les forces independentistes és més forta que mai

El lideratge messiànic de mossèn Junqueras al front d’ERC està generant enfrontaments diaris a les xarxes socials entre les mateixes forces independentistes, de manera que refer la unió de tot l’independentisme esdevé una missió pràcticament impossible.

ERC ha passat de quasi ser el pal de paller de l’independentisme a esdevenir la principal causa de la seva ruptura generalitzada; ha actuat com un autèntic catalitzador de la ruptura de l’independentisme. Des que mossèn Junqueras, el gran gurú d’ERC, es va proposar eixamplar la base de l’independentisme les coses han anat cada vegada pitjor, i els enfrontaments entre independentistes a les xarxes socials han esdevingut un factor diari cada vegada més violent. Ni eixamplar la base, ni tan sols mantenir l’existent, els independentistes avui estem desorientats, sense un lideratge efectiu, i sense un Nord que ens indiqui el camí a seguir.

Aquesta situació només té un responsable, i aquest no és altre que mossèn Junqueras i els seus acòlits, que lluny d’intentar cercar una unitat d’acció amb els partidaris del president Puigdemont s’han dedicat a boicotejar tot allò positiu que surt de Waterloo. De fet, aquesta actitud és característica de mossèn Junqueras. Recordo que quan l’expresident Mas, després del 9N, va convocar una conferència per exposar el full de ruta que ell creia que calia seguir, a les poques setmanes mossèn Junqueras va convocar la seva particular conferència en la que va exposar un full de ruta ben diferent al que havia explicat Mas.

De sempre, Junqueras ha manifestat una clara animadversió contra aquells que el superaven en l’estima i el respecte populars. Aquesta característica del líder republicà s’ha tornat a posar de manifest ara, arrel del llibre del president Puigdemont “Re-unim-nos”. En aquest llibre el president legítim de Catalunya explica el seu punt de vista, basat en els fets reals d’aquests últims anys, i conclou que l’Estat espanyol mai podrà acceptar cap sortida dialogada que permeti als catalans exercir el dret d’autodeterminació. Per tant, proposa la confrontació amb l’Estat, com única alternativa per que els catalans puguin assolir la independència.

No han passat gaires dies des de la publicació del llibre, i mossèn Junqueras ha sortit de nou a la palestra per contradir les conclusions del president Puigdemont. En una entrevista a Catalunya Ràdio Junqueras nega que la confrontació amb l’Estat sigui un camí vàlid per assolir la independència i proposa el diàleg i la democràcia com a única via, segons ell, per poder-la assolir. És a dir, mossèn Junqueras torna a insistir en la via que Catalunya ha estat seguint durant anys, sense cap resultar positiu. Recordem en aquest sentit que l’Estat espanyol sempre es parapeta amb la Constitució: “fuera de la Constitución no hay diálogo posible”. Sembla que mossèn Junqueras no hi sent prou bé.

Aquesta actitud tossuda genera discrepàncies fins i tot en determinats corrents interns del partit republicà. No tothom està d’acord amb aquests postulats però avui per avui, els acòlits del mossèn encara dominen els punts claus del partit, tot i que està apareixent (ja era hora) una certa contestació interna.

A l’altre banda hi trobem a la CUP, que en un congrés recent va manifestar que volia canviar la seva estratègia de bloqueig al Parlament, mostrant fins i tot una certa disposició per entrar al govern, però l’endemà mateix, apareix un tal Vidal Aragonès per dir que no estaven disposats a aprovar uns pressupostos, el contingut dels quals ignoren. Mostra evident que a la CUP no ha canviat res, i continuen potinejant dins del partit els que tot ho volen trencar pel simple fet de trencar-ho.

Finalment queda JuntsxCat, conglomerat electoral que inclou gent del Pdecat, de la Crida propiciada pel president Puigdemont i independents. Aquest espai polític encara no ha pogut consolidar-se com a grup polític cohesionat, i es perd en discussions internes estèrils propiciades en molts cassos per antics convergents que voldrien conservar els seus privilegis i el seu poder dins de la nova formació. Els cal encara un període de maduració i treure’s de sobre totes les rèmores i estigmes del passat )entre ells els del president Pujol i la seva família), i sobretot, posar a l’aparador noms nous i noves cares. 

Amb aquesta trencadissa de la unitat independentista caldria un líder capaç d’aglutinar totes aquestes tendències, per poder refer no només una unitat d’acció independentista, sinó també recosir totes les ferides i enganxar els mil i un trossos en que ha quedat esmicolat l’independentisme.

Vist en perspectiva, resulta molt trist adonar-se com un home ambiciós com mossèn Junqueras, però sense una capacitat de lideratge transversal com la que té el president Puigdemont, ha estat capaç de transformar la Il·lusió dels independentistes autèntics en una gran frustració. La història li passarà comptes.