No anem bé: el camí cap a la independència topa amb excessius entrebancs

Cada dia que passa, nosaltres mateixos ens posem pals a les rodes per assolir la independència

La CUP ni és de fiar, ni té paraula

Jordi Sánchez, presidirà l'ANC per un període de 2 anys

Aquests últims tres anys han estat convulsos en la història de l’independentisme a Catalunya. Quan semblava que assolir la independència era un objectiu clar que molts catalans teníem a l’abast, van començar a aparèixer veus que intentaven centrar l’atenció en els molts problemes socials que Catalunya tenia i té plantejats, creant divisió entre el mateixos partidaris de la independència. D’altres intentaven a la desesperada defensar els seus estatus personals, sembrant dubtes amb la “tercera via” que evidentment s’ha demostrat que era una via morta. Tot plegat ha generat prou divisió entre els partidaris del procés de manera que molta gent ha quedat confosa davant de tanta contradicció entre els polítics. També ha influït en aquest desinflament del procés la manca d’entesa evidenciada per Convergència i Esquerra i en particular pels paranys i traïdories que Oriol Junqueras ha preparat a Artur Mas, conxorxant-se amb la CUP per fer caure a Mas, o donant ínfules als cupaires per que aquests portessin les situacions al límit.

Tot plegat ha generat el desànim i la frustració a les files independentistes, i avui en dia només quedem els “incondicionals” defensant un procés que malgrat tot encara entenem possible. No ha ajudat gens tampoc a mantenir la moral alta, la divisió interna que hi ha hagut a l’ANC per dominar el Secretariat Nacional de l’Entitat i fer-se amb el poder a la institució. La guerra bruta duta a terme una vegada més per ERC, ha comportat divisió i decepció als que des de fora hem vist com finalment Jordi Sánchez ha aconseguit parar els peus als infiltrats de Junqueras, i ha estat nomenat president de la Entitat per un període de dos anys. En les votacions finals, Sánchez ha vençut a l’altre candidata que li va disputar la presidència, la Sra. Liz Castro. Esperem que Jordi Sánchez millori les prestacions ofertes en aquest any de mandat, que no han estat precisament excessivament lluïdes, i sobre tot pugui mantenir la columna vertebral de l’ANC: la seva Transversalitat que va estar en la base del seu èxit i acceptació generalitzada en la societat catalana.

Tanmateix els problemes continuen, i enlloc d’entendre d’una vegada que només unint les voluntats de tots els independentistes el procés podrà tenir expectatives d’èxit, ara apareix la CUP demostrant a tort i a dret que no tenen paraula, i no són de fiar. Primer va ser en una reunió a Esparraguera on varen decidir que el pacte amb Junts pel Sí, era paper mullat, i avui ha estat en un altre reunió a Vilassar de Dalt on han decidit que trencaran l’estabilitat del govern, anunciant que presentaran una esmena a la totalitat al projecte de pressupostos presentat pel govern de la Generalitat al Parlament de Catalunya fa tan sols uns dies.  És evident que la CUP pot fer el que els vingui en gana; només faltaria. El que passa és que les seves decisions cal emmarcar-les en el context del qual en formen part.

Ni són de fiar, ni tenen paraula...

La investidura del president de la Generalitat es va produir després d’un acord entre Junts pel Sí i la CUP, segons el qual, Artur Mas, candidat a ser investit president, faria un pas al costat, a canvi que la CUP assegurés l’estabilitat del govern català i en particular aprovés els pressupostos. Doncs bé, Artur Mas va complir la seva part, deixant que fos Carles Puigdemont qui fos investit president de la Generalitat, i ara els cupaires han decidit que ells no compliran la seva part del compromís perquè volen presentar una esmena a la totalitat dels pressupostos, i negociar-ne el seu contingut, posant com sempre unes condicions no assumibles per una majoria de ciutadans de Catalunya. Com sempre, aquesta postura de la CUP es veu afavorida pel suport que d’amagatotis els brinda ERC que els esperona a actuar d’aquesta manera, perquè així ells veuen més propers els seus objectius.

Faltant a la seva paraula, trencant unilateralment un acord, la CUP demostra que no són de fiar i que la seva paraula no té cap valor, i que són incapaços de mantenir qualsevol compromís. Amb aquesta gent ni es pot fer un país nou, ni es pot albirar un nou país on sigui mínimament agradable viure-hi. Amb aquesta gent només es pot esperar una Catalunya plena d’okupes, uns mossos d’esquadra permanentment criticats i des-legitimats, i un incompliment generalitzat dels compromisos signats. Tot plegat un país de xoriços entre els que no m’hi voldria trobar.

I mentre tant, l’home que més hi ha posat a nivell personal i institucional per que Catalunya assoleixi la independència, la persona que està imputada per haver posat les urnes el 9N, el líder independentista més conegut i valorat a nivell internacional, està apartat de la política activa perquè uns impresentables amb el suport d’uns altres impresentables, així ho van voler. Que idiotes som els catalans...