Escòcia diu NO a la independència

A Escòcia guanya la "tercera via"

A Catalunya guanyarà la democràcia 

Aquest matí s’han conegut els resultats del referèndum escocès, per votar la independència del país respecte de la Gran Bretanya, que han estat prou clars tal com deixaven entreveure les enquestes malgrat que alguns volguessin interpretar que la situació estava molt ajustada.

Una vegada coneguts els resultats s’han sentit ràpidament les veus dels que desitjaven  aquest NO i entre elles algunes autoritats europees de prestigi democràtic dubtós com ara el Sr. Durao Barroso i evidentment (no podia faltar-hi) el president del govern espanyol, amb missatges semblants: “el NO dels escocesos a la independència ha evitat greus conseqüències per Europa”. No cal dir que la caverna periodística espanyola ha esmorzat tranquil·la avui, i ha reforçat les seves crítiques al procés català i les seves amenaces del conegut discurs de la por. 

Alex Salmond, el primer ministre escocés, s'ha hagut de
conformar amb la "tercera via"

Tanmateix el procés català i l’escocès presenten notablesdiferències. D’una banda el procés a Escòcia ha estat generat i propiciat des de la política i liderat pels polítics. La ciutadania s’hi ha anat afegint amb posterioritat com ho palesa el fet que els partidaris del SI eren molt pocs en les primeres enquestes i finalment han arribat a aquest 45% registrat en el referèndum. A Catalunya, per contra, el procés en cap cas ha estat generat des de la política, sinó que s’ha començat a gestar a partir d’un nucli, d’un pinyol si es vol dir així, d’un conjunt de persones amb sentiment i consciència de Nació, que ve des de l’any 1714 i al que si ha afegit una part important de la societat civil. A Catalunya és un moviment molt transversal, mentre que a Escòcia no ho era gens. Els polítics catalans s’ha vist obligats a posar-se al davant d’una corrent social independentista molt forta, de manera que si no ho haguessin fet la societat els hauria passat per sobre.  El NO escocès ha guanyat clarament en les capes conservadores de la societat escocesa, mentre que a Catalunya les capes més conservadores formen part també d’aquest moviment transversal.  Per tant els orígens de la consciència independentista dels uns i dels altres, són molt diferents, i l arrelament social d’aquest sentiment també.

Però hi ha altres diferències. Mentre els escocesos han tingut sempre els respecte de les altres nacions de la Gran Bretanya, a Espanya els catalans hem hagut de suportar tot tipus de greuges: hem vist com l’Estatut quedava esmicolat per una sentència d’un tribunal polític com és el Tribunal Constitucional; hem vist com a partir d’aquesta sentència el Tribunal Suprem ha començat una campanya de sentencies en contra de la llengua catalana i la immersió lingüística a les escoles; hem constatat com el govern espanyol vol “espanyolitzar” els nens catalans aprovant una llei d’educació ofensiva per Catalunya; hem patit les conseqüències d’un  ofec econòmic, que posa en risc Salut o Ensenyament a Catalunya, mentre continua i es perpetua l’espoli fiscal que patim els catalans; avui en dia, Catalunya està vivint la negació de la democràcia quan el govern espanyol ens nega el dret a escollir el nostre futur mitjançant l’exercici del vot. Podria afegir-hi encara molts més greuges... Si els escocesos haguessin patit tot això de part del govern britànic, m’agradaria veure quin resultat s’hauria produït aquest referèndum.

El president de la Generalitat es juga el seu futur
personal i polític per intentar que els catalans
puguem decidir lliurement
el nostre futur

Hi ha més arguments per justificar la diferència entre Escòcia i Catalunya, referents al pes del producte interior brut dins dels respectius estats. Mentre Catalunya és una nació espoliada amb l’excusa de la solidaritat interterritorial, Escòcia és una nació relativament pobre que viu dels subsidis dins de la Gran Bretanya i això també pesa a l’hora de decidir-se, atès que no tothom està disposat a renunciar a determinades prestacions de tipus econòmic. ( a l’estil del PER andalús o extremeny per posar un exemple)

A l’hora de reflexionar sobre els resultats escocesos sembla que el discurs de la por efectuat pel govern britànic i pels unionistes escocesos ha produït resultats positius pels interessos de Gran Bretanya. Em preocupa que a Catalunya el discurs de la por acabi fent forat i condicioni l’opinió d’aquells catalans més conservadors, dit això no en un sentit exclusivament polític, sinó referint-ho a aquells catalans que tinguin por d’obrir etapes noves, que prefereixin quedar-se com estan (encara que estiguin malament) en lloc d’intentar nous horitzons que ens facin sentir lliures. Em preocupa que aquesta població de més edat, més “acomodada”, acabi conformant-se i cedint davant dels discurs de la por que els espanyols incrementaran sens dubte els propers dies i setmanes.

Una última diferència per acabar: mentre el govern escocès del Sr. Salmond també ha guanyat, atès que Londres els ha ofert una millora significativa de les seves finances i capacitat política, a Espanya la Sra. vicepresidenta del govern, una vegada més, ho ha deixat molt clar: No hi haurà tercera via; res a oferir a Catalunya. Si més no es tranquil·litzador veure que amb això no ens volen enredar una vegada més...

  

Tanmateix confio en la majoria de catalans que preferim el triomf de la democràcia.                                       

Un 11 de setembre il·lusionant i definitu: això no hi ha qui ho aturi

Més d’1,8 milions de catalans surten al carrer pacíficament

Davant d’un projecte engrescador dels catalans Espanya hi contraposa un ”mas de lo mismo”

Es podrien escriure moltes coses al voltant d’aquest 11 de setembre; des de l’èxit espectacular de la V de votar i de victòria, fins al fracàs a les forces unionistes reunides a Tarragona, o del ridícul de Sánchez Camacho que el dia que més catalans han sortit al carrer demanant exercir el dret a votar, no se li ha acudit res més que dir que havia començat la davallada del separatisme. Es podria parlar també del tarannà festiu dels que ahir vàrem sortir al carrer, o de la miopia de la delegada del Gobierno a Barcelona, que va anunciar mig milió d’assistents a la concentració quan només els inscrits a la Via Catalana  2014 ja superaven de llarg aquesta xifra. I de tantes i tantes coses més.

Però tal com vaig fer anys anteriors, crec que més enllà de les paraules val la pena oferir les imatges que el catalans hem deixat per la Història d’aquests país, que lluita pacíficament i democràtica per assolir la plena llibertat com a poble.  Són aquestes:   

1.800.000 catalans a l’any 2014; 1.600.000 a l’any 2013; 1.000.000 a l’any 2012. Què més necessita el govern espanyol per entendre que s’ha de seure a la taula a negociar les condicions de la sedició de Catalunya.

Jo també hi era:

Fanatisme espanyolista a Badalona: les mentides del PP novament a escena

El PP es conjura per evitar que el nacionalisme català guanyi la llibertat dels ciutadans de Catalunya

Ofereix una mena de coalició (conxorxa) a tots aquells que odien Catalunya per evitar que un dia, finalment, arribem a la independència

La becària de Rajoy, acompanyada de la presidenta
del PP a Catalunya

Amb la seva arrogància habitual, el PP ha celebrat aquest cap de setmana el que ells anomenen una “conferència política” a Badalona, amb l’objectiu d’intentar desactivar tant com els sigui possible l’èxit de la Via Catalana del proper dia 11. Quatre dies abans de la Diada, s’han reunit a Badalona per atacar amb la seva habitual ironia al procés català, fent oferiments i propostes que tots els catalans sabem que són pura comèdia, fetes amb al boca petita de manera que ni ells mateixos se les creuen.

Munió de fatxendes entrant al BCIN de Badalona

Quatre personatges destaquen amb força en aquest atac ferotge contra Catalunya. D’una banda Sánchez Camacho que mostra la seva manca de vergonya dient barbaritats d’una Catalunya que l’ha vist créixer, que l’ha educat, i que li ha permès pujar per l’ascensor social, sortint d’una caserna de la guàrdia civil de Blanes per arribar a la presidència del Partit Popular de Catalunya. Quina credibilitat pot tenir una persona que assegurava haver tingut un fill per inseminació artificial, quan temps després l’exministre del govern espanyol Pimentel, en reconeix la paternitat.

Un altre personatge que mereix un comentari és la secretaria general del PP, la Sra. de Cospedal, que es permet parlar de totalitarismes referint-se al nacionalisme català, quan el seu partit i el seu govern acaben de boicotejar la presentació a Holanda del llibre “Victus” de Sánchez Pinyol. Com pot parlar aquest personatge d’ètica, quan el seu partit  li ha pagat sobresous, presumptament  amb diner  negre,  segons consta en la comptabilitat  B de Bárcenas? Cinisme és la paraula que ho descriu? Barruda? Les dues coses?

Una imatge val més que mil paraules 

El tercer personatge del que vull fer comentaris és algú que, pel seu cinisme, pel seu odi a Catalunya, per les seves accions perjudicant els interessos de Catalunya i dels catalans, ja ha estat protagonista més d’una vegada dels meus escrits en aquest blog. Es tracta  del “señorito andaluz” Cristobal Montoro, que confon Espanya amb el seu “cortijo” i Catalunya amb la plaça de braus on practicar les seves “capeas” particulars com acaba de fer recentment, canviant el criteri de l’IVA sense més, i exigint a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3 i Catalunya Ràdio) que li paguin 80 milions d’Euros. Aquest poca vergonya de la política es permet dir que qui roba Catalunya són aquells catalans que han dirigit el país durant 23 anys i tenen els diners a l’estranger en clara al·lusió a l’afer Pujol. Aquest personatge sorgit de les pel·lícules de Torrente o del còmics de Mortadelo i Filemón, és un cínic gran com una catedral. És un personatge que no és mereix cap respecte ni cap consideració, per que ells és el primer en no respectar a un país com Catalunya i a un poble com el català. Aquest pobre miserable de la política s’ha guanyat un lloc dins dels més desprestigiats de la política espanyola de tots els temps. Confondre corrupció amb sobiranisme és un insult a la intel·ligència. 

I al final apareix un quart personatge, que no és altre que la becària del president Rajoy. És un “nap buf” que quan parla vol  ser transcendent en cada frase que diu, i el que aconsegueix  és fer el ridícul cada vegada que obre la boca i es refereix a Catalunya. A Badalona ha tingut la barra de dir que el PP “genera confianza”... deu ser a Madrid, per que a Catalunya només genera independentistes que cada vegada es creuen menys el discurs de les espanyes i del triomfalisme espanyol. Segons ella, Espanya és l’enveja del món mundial (amb un atur només comparable al de Grècia). N’hi ha que no tenen vergonya. 

Destacar finalment que aquesta convenció del PP a Badalona ha significat l’enèsim  fracàs del PP a Catalunya, atès que la proposta de la seva secretaria general (Sra. de Cospedal) de fer una mena de coalició antisobiranista amb Ciutadans, UPyD, PSC i UDC els ha sortit malament. Sembla, en funció del que els diferents líders d’aquests formacions han expressat, que només UPyD estaria d’acord amb la proposta. Nou fracàs doncs del PP a Catalunya, i més gent inscrita a la V de la victòria que no vol dir altre cosa que més gent favorable al Si-Si. Gràcies doncs PP per la vostra visita a Badalona, i us convidem a fer-ne un altre quan abans millor, i si pot ser amb el president Rajoy, millor que millor...

La Via Catalana 2014 amb V de Victòria

El lema de la Diada: 9-N votarem; 9-N guanyarem

La guerra bruta de l’Estat espanyol està fracassant en la seva creuada contra el sobiranisme    

A una setmana vista del Gran Dia, els inscrits a la Via Catalana 2014 són quasi tants com els que es van inscriure a la cadena humana de l’any passat. Aquest fet permet augurar que la V de la Victòria es podrà materialitzar amb èxit, i això ens permetrà mostrar al món la  nostra ferma voluntat d’esdevenir un país normal en el context de la Unió Europea.

Així estaven les inscripcions a la V de la
victòria el dia 17 d'agost

Segons algunes informacions, a dia d’avui, quan falten just 8 dies per l’11 de setembre, hi han inscrites a la Via més de 400.000 persones. Recordem que a l’any passat es van inscriure a la cadena humana 455.000 persones i que finalment van sortir al carrer 1.600.000 catalans. Per tant, tot i els mals auguris fets per personatges tant pobres d’esperit com Enric Millo evidentment del PP, que havia pronosticat el fracàs de la Via 2014, la Via Catalana va camí de com a mínim igualar els resultants impressionants de l’any passat.  Per tant, senyor Millo, “el globus no s’està desinflant de cap manera”.

I el globus no es desinfla tot i els intents que per terra, mar i aire ha fet el govern espanyol per desactivar la Diada Nacional de Catalunya. Ho han fet per la via oficial, però també per la via de les clavegueres de l’Estat. Aquesta última, és una via freqüentment utilitzada per l’Estat espanyol com arma per desactivar les inquietuds polítiques dels catalans. Envien tota la brutícia de la que són capaços, sigui autèntica o no. Afortunadament els catalans són prou llestos com per adonar-se’n i malgrat els esforços espanyols, la voluntat ferma d’esdevenir un Estat lliure dels catalans és cada vegada més ferma i més nombrosa.

La guerra bruta de l’Estat espanyol arriba a límits difícils d’igualar. L’ANC ha denunciat avi que l’arxiu que un hacker ha penjat a internet no correspon a les dades dels inscrits a la via catalana, ni tampoc als afiliats a l’organització. Els pirates informàtics han publicat a Facebook el registre de les persones que van assistir a l’Assemblea de Tarragona. L’ANC sospita d’algun membre del CNI d’aquests que corren per Catalunya cercant porqueria o inventant-la darrere de qualsevol cantonada. Com es veu, tot s’hi val per intentar fer descarrilar al tren que porta als catalans cap a la llibertat.

I aquest és l'aspecte que rpesenten a dia d'avui, 4 de setembre

Estem doncs davant d’un moment molt important per Catalunya; probablement el més important d’aquests últims tres cents anys de la nostra història. Aquest pols que els catalans estem fent a un Estat totpoderós, que utilitza totes les armes al seu abast per derrotar-nos, tant si són es legítimes com si no, l’hem de guanyar. Ja se que l’enemic és molt potent, ja se que compta amb més recursos que nosaltres, però tot i així vull pensar que podem guanyar. I ho podem fer perquè comptem a una arma molt més poderosa que totes les que ells disposen: contem amb la democràcia. Copiant al bisbe de Solsona diré que el dret dels catalans a decidir el nostre futur, és un dret superior i molt més antic a qualsevol norma legal, Constitució espanyola inclosa,  que ens ho vulgui impedir  

   

Per això l’11 de setembre hi hem de ser tots, preparant el camí cap al 9N, que ha de ser el dia del triomf definitiu, el dia que el món s’assabenti d’una manera clara i rotunda que els catalans volem ser nosaltres mateixos, volem ser lliures, volem ser un país normal.

Per això el lema de la Diada d’enguany: “9-N votarem; 9-N guanyarem”