La CUP es carrega els pressupostos de la Generalitat

Trenca el pacte de governabilitat, i envia a la “paperera de la història” a totes les famílies que ho estan passant malament

El president Puigdemont reacciona amb fermesa: dona el pacte amb la CUP per trencat, i es sotmetrà a una qüestió de confiança al setembre

Ahir al Parlament de Catalunya es va viure un fet que entre persones serioses i educades. Que respectin els valors de la paraula mai s’hauria de produir. La CUP va trencar l’acord d’investidura signat al gener, i va enviar a la paperera de la història uns pressupostos que haurien ajudat a pal·liar en part molts dels problemes socials que Catalunya té plantejats. Es tractava d’uns pressupostos que dedicaven més de mil milions d’€ addicionals a socórrer a les famílies més vulnerables i a aquells que més ho necessiten.

Van trencar l’acord, saltant-se el primer punt del mateix, que garanteix que la CUP mai votaria al Parlament al costat dels partits contraris a la independència. Ahir la CUP la votar al costat del PP, de Ciutadans i del PSC, retornant uns pressupostos al govern  després d’haver presentat una esmena a la totalitat. Els partits unionistes esmentats mostraven la seva satisfacció pel paper d’estrassa jugat per la CUP, i pel flac favor que els “antisistema” li havien fet una vegada més al procés d’independència. Fins i tot des de Madrid les forces espanyolistes no podien amagar la seva satisfacció per l’immens favor que la CUP els acabava de fer.

I per acabar-ho d’adobar, la diputada de la CUP Eulàlia Reguant indirectament va titllar d’imbècils a tots els catalans quan des del faristol del Parlament va voler justificar la postura de la CUP dient que  “Avui no es trenca cap acord polític, avui un acord polític muta”. S’ha de ser molt forassenyat per pensar que els catalans “tragaríem” aquesta argumentació tan infantil. Quan un acord “muta” unilateralment equival a trencar l’acord existent; així de senzill Sra., diputada. Vostès han faltat a la seva paraula i tot Catalunya en som testimonis, i per tant tot Catalunya pren nota de qui són vostès, quin grau de confiança generen, i fins on són de fiar els acords als que es pugui arribar amb vostès. Avui Sra. Reguant  són vostès solets els que han comprat tots el números per entrar directament a la paperera d’una història, de la que mai haurien d’haver sortit.

L’endemà de consumar-se la traïció de la CUP, algunes veus cupaires s’han afanyat a mostrar els seu rebuig a la decisió adoptada per la direcció coral del seu partit, d’altres no s’esperaven que la seva decisió tindria tanta transcendència  i altres com la mateixa Anna Gabriel han insinuat que si es pacta de nou el full de ruta, votarien a favor de Puigdemont en la moció de confiança que el president ha decidit plantejar al Parlament durant el mes de setembre. La resposta del president Puigdemont ha estat taxativa: no farà cap concessió a la CUP per aconseguir el seu suport. Puigdemont juga fort amb la seva moció de confiança, atès que això obliga a la CUP a donar-li suport a canvi de res, perquè sinó ho fan, i Puigdemont perd la moció, caldrà convocar immediatament noves eleccions i el més probable seria una derrota de l’independentisme que implicaria una Generalitat espanyolista, i això seria responsabilitat exclusiva de la CUP .

Qui més ha patit en primera persona la manca de paraula de la CUP és l’expresident Mas que va haver de fer un pas la costat, renunciant a ser el candidat de Junts pel Sí a la presidència de la Generalitat, per aconseguir un pacte d’estabilitat amb la CUP que després de exigir-li el seu sacrifici personal per Catalunya, a sobre han incomplert, fet que ha evidenciat que la paraula de la CUP no val absolutament per a res.

Voldria acabar aquest escrit fent una crítica al paper jugat per ÒMNIUM i l’ANC en tot aquest procés. Aquests dues organitzacions independentistes van acceptar sense oposar-ci els xantatge que la CUP va fer al president Mas. Ells mateixos li demanaven a Artur Mas que fes un pas al costat per facilitar la investidura d’un nou president de la Generalitat que ells visualitzaven en la persona d’Oriol Junqueras. El moviment astut de Mas del darrer moment els va desconcertar a tots i no van tenir més remei que acceptar la presidència de Puigdemont. Després aquestes organitzacions independentistes es van dedicar a daurar la píndola a la CUP, i van fins i tot aplaudir la seva manera de fer les coses. Doncs bé, si realment volem accedir a la independència, si realment volem ser un país sobirà hem de canviar les actituds col·lectives amb la CUP. Aquesta força política no mereix la confiança dels catalans que ells han traït amb la mes absoluta indignitat com és faltar a la paraula donada. Ni l’ANC ni ÒMNIUM poden continuar donant suport a una organització que per les seves actuacions concretes ha demostrat ser molt més espanyolista que el propi PP o Ciutadans.

Tot plegat farà replantejar el full de ruta a la independència, i algunes veus comencen a reclamar que s’hi inclogui un RUI (referèndum unilateral d’independència). Veurem com acaba tot.