divendres, 16 de maig del 2014

Jean Claude Juncker el nou Durao Barroso de la política europea



Com el seu antecessor Juncker continua amenaçant amb deixar fora d’Europa a una Catalunya independent, defensant les teories del PP


Duran Lleida té un problema: el líder del Partit Popular europeu del qual Unió en forma part, està en contra del dret a decidir dels catalans



Abans i tot que l’impresentable Sr. Barroso deixi la Presidència de la Comissió Europea, el seu possible substitut, ha fet propi el seu discurs. Si els votants no ho impedeixen, i el Sr. Juncker accedeix a la presidència de la Comissió, el discurs anti-català està garantit. El Sr. Juncker acaba de fer palès que aquella “neutralitat” que la Unió Europea volia mantenir amb el tema de Catalunya no és només que una intenció buida de contingut.

Mariano Rajoy i Jean Claude Juncker
El Sr Jean Claude Juncker ha anat fins i tot més enllà que el seu antecessor portuguès, doncs ha afegit al discurs “tradicional” de Barroso (qualsevol nou estat que sorgeixi de l’escissió d’un estat membre de la UE, queda automàticament fora de la UE) nous elements que fins ara els líders europeus no havien esmentat en cap cas. Faig referència al rebuig del Parlament espanyol a transferir les competències a Catalunya per celebrar un referèndum: Juncker ha dit que “comparteixo al 100% el criteri del president espanyol Mariano Rajoy, del Congrés dels Diputats i del Tribunal Constitucional sobre el dret a decidir”. En el seu discurs, el Sr. Juncker ha seguit el mateix guió que el seu antecessor Barroso: “una província que s’independitza no pot ser de repent un nou estat de la UE”

Com es pot veure, el discurs del Partit Popular Europeu és pel que fa a Catalunya, idèntic al que fan els populars espanyols. En aquest context cal fer-se una pregunta: que farà ara Duran Lleida, que va adscriure UDC al Partit Popular Europeu? La resposta ens l’ha donada aquest mateix matí el propi Duran Lleida quan en la seva “fulla parroquial dominical” ha dit que “entre Juncker i Catalunya sempre ens quedarem amb Catalunya”. De tota manera coneixent Duran i el seu estil de “capellà” no està gens clara quina serà la postura final d’Unió. El propi Duran afirma en la mateixa fulla parroquial d’aquesta setmana que “ja prendrem la decisió oportuna quan toqui”, exactament la mateixa frase que va dir en referència al vot d’Unió en la consulta, i oi que no tenim cap dubte de com Duran voldrà votar en aquest últim cas?    

Duran Lleida amb Jean Claude Juncker
Tornant al Sr. Juncker, haurem d’esperar a que s’hagin fet les votacions del dia 25 de maig per saber de quina manera el govern espanyol li pagarà els favors. Recordem que a Van Rompuy, després de haver desbarrat contra Catalunya el van fer doctor honoris causa d’una universitat espanyola, i que a Durao Barroso li van donar el premi? Carlos V. Segur que ben aviat veurem a Rajoy penjant-li alguna medalla...

Mentre tant a Catalunya continuem en una situació difícil. Els nostres polítics no acaben d’adoptar una posició unitària que superi les seves diferències; anteposen les seves estratègies de partit (aconseguit vots) als interessos dels catalans (aconseguir la independència) i mentre això sigui així, els Barroso, Juncker i d’altres camparan tranquil·lament desbarrant contra Catalunya, sense que des d’aquí s’alci una veu unitària i potent que els digui “senyors dirigents europeus: malgrat les seves opinions Catalunya esdevindrà un nou estat europeu independent, per que els catalans així ho volem, i no seran vostès qui ho impedeixi...”

Per la seva banda, el líders polítics espanyols no paren de contradir-se respecte a Catalunya. Fa pocs dies, el Sr Jauregui, històric socialista basc i nacionalista espanyol va criticar a Barcelona als sobiranistes catalans i va oferir una estructura federal per Espanya amb un estatus especial per Catalunya que blindés els trets bàsics de Catalunya (llengua, escola, etc.) i amb un sistema de finançament tipus “cupo” del País Basc i Navarra. Hores després de fer aquest oferiment en arribar a Madrid, va tenir que entonar el “donde dije digo, dije diego” atès que mitja Espanya se li va tirar a sobre, i per rectificar va dir que ell defensava per Catalunya un règim econòmic com el de la resta d’autonomies, contradient, com aquell que res, el que unes hores abans  havia dit a Catalunya.


Com volen que ens el creiem? Si és que no hi ha per on agafa’ls...              

dilluns, 12 de maig del 2014

Comença la campanya electoral de les eleccions europees


Afortunadament, vividors de la política com Durao Barroso desapareixeran d’escena, sense haver aportat res de positiu a la societat europea


El problema és que aquestes eleccions serviran per que surtin altres Durao Barroso igual d’impresentables



Els ciutadans estem cridats a votar el proper diumenge 25 de maig per elegir els nostres representants a un Parlament Europeu que ha demostrat en repetides ocasions que avui per avui no serveix per a res, ni tan sols per obligar al govern espanyol a negociar amb el de Catalunya una consulta que ens permeti als catalans poder decidir lliurement el nostre futur.



Europa disposa de tres organismes diferenciats per regir els interessos dels europeus però el cert és que la Unió Europea és una nul·litat de primera magnitud.  D’una banda el Parlament Europeu, la composició del qual es dilucidarà el proper diumenge 25 d’acord a les votacions dels ciutadans de l’UE. Per l’altre banda El Consell Europeu presidit per tot un pallasso del tot irrellevant: cobra però no aporta absolutament res als ciutadans d’Europa; un autèntic “mangante” que no serveix per res. A aquest president el nomenen el presidents dels estats membres de l’UE per majoria qualificada. La triada es completa amb la Comissió Europea que presideix per ben pocs dies encara l’inefable Durao Barroso que és probablement el dirigent de la UE que més vegades ha insistit que una Catalunya independent quedaria for de la UE. A aquest poca vergonya el va escollir per majoria el Parlament europeu (el que es vota el proper dia 25)  a proposta del Consell Europeu.

En definitiva: els ciutadans votem el membres del Parlament Europeu, i entre ells escullen el seu president, cosa lògica, però el que no és tant lògic és que la resta d’estaments europeus els decideixen  els presidents del països membres de l’UE a través del Consell Europeu. Em sembla una estructura governada per les elits on una vegada més s’utilitza als ciutadans per tal de tenir una justificació que cobreixi els tripijocs polítics i econòmics que es porten els Rajoy de torn entre mans. D’aquesta manera és evident que Europa mai serà res al mon, com es demostra a la crisi d’Ucraïna  o com s’ha vist en tantes ocasions: en el pla internacional l’UE és res. I en el pla intern l’UE és el que diu la Sra. Merkel.

Llegint tot això, és evident que no ens poden quedar masses ganes de votar el dia 25 de maig: ja s’ho faran pensem una majoria de ciutadans, tal com ha passat en anteriors comicis europeus amb una participació gairebé baixíssima i en tot cas ridícula. Tanmateix en aquesta ocasió, encara que no en tinguem masses ganes, seria positiu que la participació a Catalunya fos significativament elevada.

Segurament tots tenim en la memòria el fracàs dels partits sobiranistes catalans que han estat incapaços de construir una candidatura unitària al Parlament Europeu; també, una vegada fracassada aquesta possibilitat, no han estat capaços de consensuar en els programes electorals alguns punts en comú sobre la necessitat que Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur. Amb aquest panorama en el que els partits han anteposat els seus interessos i les seves estratègies als interessos del poble català, ens toca als ciutadans, prendre la iniciativa i demostra a Europa, que tot i que els nostres partits siguin una colla d’interessats en aconseguir cadires i sous, els catalans volem assolir la independència mantenint la condició d’europeus tal com ho som ara. Nosaltres no som europeus en tant que espanyols, sinó que som europeus en tant que catalans i això és el que hem demostrar a Europa, i per això hauríem d’aconseguir uns tants per cents de participació importants per tal que Europa constati l’interès dels ciutadans de Catalunya per la Unió Europea. Per això éstan important votar.


Votar a qui? A que vulgueu llevat dels partits d’obediència espanyola o als que decidint des de Catalunya, ho facin sempre defensant els interessos d’Espanya. Per tant i parlant clar, els vots dels catalans que estimem Catalunya s’haurien de concentrar entre CiU i ERC i potser també ICV tot i que aquests últims mantenen una posició molt ambigua. Que cadascú actuï en consciència                       

dijous, 1 de maig del 2014

Suport Internacional pel “Dret a Decidir” dels catalans


Decidir democràticament el nostre futur sembla que no hauria de representar cap problema per qualsevol demòcrata


No tothom a Catalunya està remant en la mateixa direcció



Dies enrere va ser notícia que Catalunya va aconseguir suport internacional pel “Dret a Decidir” dels catalans, tot i la pressió fortíssima que la diplomàcia espanyola està exercint sobre les cancelleries del món, i especialment les europees, per tal que cap país vulgui donar suport explícit o implícit al procés català.

Va ser en el context del 59è congrés dels partits lliberals europeus que es va celebrar a Rotterdam i on es va fer una menció explícita al procés català. En aquest sentit el text aprovat en el congrés diu que els partits liberals europeus “donaran suport a qualsevol decisió presa pel poble de Catalunya per decidir el seu propi futur”. En la mateixa declaració els liberals europeus manifesten “preocupació per la manca de diàleg real entre el govern de Catalunya i el d’Espanya per discutir un full de ruta negociat sobre el futur de Catalunya”. Aquesta no és la primera manifestació dels liberals europeus en favor del Dret a Decidir dels catalans; a finals de l’any passat, el seu president Hans van Baalen, en una visita a Barcelona va demanar al president del govern espanyol que permetés la consulta als catalans, per que “és una qüestió de democràcia”.

El cert és que aquest recolzament internacional al procés no deixa de ser una alenada d’aire fresc per les aspiracions de Catalunya de poder decidir lliurement el seu futur en uns moments en els que l’Estat espanyol ens està ofegant internacionalment, però també a dins del país amb la cotilla econòmica que imposa Montoro, els constants atacs a la llengua, la laminació permanent de l’autogovern  i les sentències de tot tipus en contra dels interessos catalans. Fins i tot últimament apareix un nou tipus de guerra bruta exercida pels espanyolistes unionistes, que intenten crear un clima de crispació i enfrontament entre els catalans que només existeix en la seva imaginació, però que ha estat secundat ràpidament per la caverna mediàtica espanyola de l’estil de Tele Madrid.  

Tornant al congrés dels liberals europeus, cal afegir que al mateix ho va assistir en una de les seves sessions el president Mas, el qual ha fet referència a la importància d’haver aconseguit aquest recolzament internacional, i com això ens ajudarà a continuar conreant adhesions al procés, sempre que els catalans ens manifestem democràticament i pacífica, amb respecte absolut per totes les opcions. De les paraules del president Mas se’n desprèn que el màxim mandatari català disposa d’altres adhesions de líders internacionals al Dret a Decidir dels catalans, però no en pot facilitar més dades per evitar posar en un compromís a aquests líders molt sotmesos a les pressions de la diplomàcia espanyola tal com he comentat més amunt.

La tercera vía d'un polític que té molt més passat
que no pas futur...
Tanmateix hi ha un fet que em sobta molt en aquest tema de les adhesions internacionals. En la política catalana hi ha un personatge català, quintacolumnista dels interessos espanyols, que no és altre que l’ínclit Josep Antoni Duran i Lleida. Aquest personatge defensor d’una tercera via que només interessa a un  8% aproximadament de catalans segons les últimes enquestes, té molt bones relacions amb el món de la diplomàcia. S’ha de reconèixer que és un home introduït en les esferes polítiques internacionals. És curiós observar que tot i això en cap cas està fent el més mínim per ajudar Catalunya en aquet àmbit. La seva única preocupació és la tercera via (vol dir que els catalans una vegada més ens deixem enredar pels espanyols) i evitar que es produeixi ena DUI. Jo em pregunto sovint quins deuen ser els obscurs interessos que aquest home està de veritat defensant.               

dissabte, 26 d’abril del 2014

Els divendres de glòria de la Vicepresidenta del govern espanyol


Soraya Sáenz de Santamaria aprofita les rodes de premsa després del consell de ministres per deixar tot un seguit de frases per la posteritat


La becària de Rajoy  es dedica al bla, bla, bla... i poc més. Demana respecte a la Llei, i oblida que al seu partit sembla que hi ha molta gent que va cobrar en "negre"



Seguir les rodes de premsa posteriors al consell de ministres té el seu morbo atès que la becària de Rajoy acostuma a aprofitar aquesta trobada amb els mitjans per deixar frases (que no altre cosa) per la posteritat. Sense ànim de voler ser exhaustiu en recordaré algunes, a les que contraposaré la meva visió de la realitat.

La Sra. Soraya Sáenz va dir a finals de març de 2014 : “La soberania no se negocia”
La Sra. vicepresidenta del govern espanyol oblida que al Regne Unit estan disposats a negociar-la atès que al setembre d’aquest any els escocesos celebraran un referèndum d’autodeterminació. Per tant, a nivell conceptual la sobirania és negociable. És per això que una part de Catalunya avui és francesa després del tractat del Pirineus, per posar un exemple ben proper. Quan els convé, hi tant que negocien els espanyols! Negocien al sobirania i el que calgui…


La Sra. Soraya Sáenz va dir també a finals de març del 2104: “Dialogar és un verbo que solo se puede conjugar dentro de la Ley” 
Frase per emmarcar, però del tot errònia, atès que si fos certa les lleis mai podrien arribar a ser canviades. Fins i tot el PP amb connivència amb el PSOE va canviar en ple més d’agost un article de la pròpia Constitució espanyola a proposta de la Sra. Merkel, i després d’un diàleg entre els dos partits espanyolistes. Aquest fet no rebat només aquesta frase de la becària del president del govern, sinó que rebat també la frase anterior sobre la sobirania innegociable, atès que aquest canvi en la Constitució espanyola va ser imposat per la Sra. Merkel.

El diàleg és la base per qualsevol entesa, i supeditar el diàleg a la Llei és eliminar qualsevol possibilitat d’entesa, per tant és la negació del propi diàleg.

La Sra. Soraya Sáenz va dir a finals del mes de març del 2104: “ningún español deberia sentirse extranjero en su país”
Estem totalment d’acord amb l’afirmació, sobretot si es considera que Catalunya no és Espanya. El que està molt clar és que l’afirmació també hauria de ser certa si es diu al revés: “els catalans no s’haurien de sentir estrangers en el seu país”, i en canvi obliguen als nostres fills a aprendre a l’escola el castellà en detriment del català , ens obliguen a acceptar una bandera que no és la nostra, ens imposen festes en les que no tenim res a celebrar, etc. Ens tracten com a una colònia, imposant la llengua, la seva cultura, la seva voluntat. Ens sentim estrangers a casa nostra.

Fa pocs dies, aquest mes d’abril, i davant d’una expressió del president Mas en la que venia a dir que el diàleg sobre el referèndum hauria de propiciar guanys per les dues parts, Catalunya i Espanya, la vicepresidenta del govern espanyol va dir: “la Ley no puede perder nunca”. Hi tant que pot perdre la Llei: quan una llei no respon als interessos dels ciutadans, quan una llei limita drets democràtics fonamentals com és el dret a votar, quan una llei està al servei d’unes idees polítiques per derrotar a qui no pensa com ells, quan passa tot això, aquesta Llei ha perdut la seva força moral, ha perdut la base ètica sobre la que s’hauria de fonamentar.


Per acabar aquest recull de frases cèlebres per a la història pronunciades per la becària del president Rajoy, en citaré un altre: “hay vida más allá del debate que plantea Mas”. Sens dubte; estem totalment d’acord. El que passa és que es tracta d’una vida que no la desitjo per ningú; és la vida d’un poble derrotat, d’un poble sense dignitat, d’un poble sotmès per una Espanya insaciable que no tenint-ne prou amb els seus propis recursos, pretén prendre’ns als catalans els nostres. És una vida d’esclau que no la vull ni per a mi, ni per la gent que estimo, ni per cap català que se’n senti.       

dilluns, 21 d’abril del 2014

Ull polítics catalans: Espanya sempre ens ha enganyat


Ni Estat federal, ni canvis en la Constitució, ni terceres vies: Volem votar! 

Havíem de tenir el millor sistema de finançament...i ens han dut a la ruïna



Aquests dies, l’unionisme català intenta contrarestar com sigui la secessió de Catalunya. Per això no paren de fer oferiments de tot tipus. Des de reformes de la Constitució que ningú concreta, fins a pactes fiscals que tampoc s’expliquen, passant per terceres vies, que no es veu on poden portar més enllà de l’enèsima enganyifa al poble català.

Sobre les possibilitats d’una reforma constitucional crec que és obligatori parlar molt clar per no confondre a la gent. El primer que s’ha de dir és que una reforma de la Constitució espanyola en qüestions transcendents requereix una majoria en el Congrés de Diputats dels 2/3 dels seus membres  i també la mateixa majoria en el Senat. Però a més obliga a dissoldre ambdues càmeres i convocar noves eleccions generals, i que el nou Congrés i Senat que sorgeixin d’aquestes noves eleccions ratifiquin els acords de canvis aprovats en la legislatura anterior.

La seva proposta d'una Espanya federal i d'una reforma de
la Constitució és pura demagògia: ni poden, ni volen 
Amb aquestes limitacions tan complicades, algú creu que la reforma de la Constitució aportaria alguna possibilitat de millora per Catalunya? Qualsevol temptativa de millorar l’estatus actual dels catalans seria posada en qüestió per mitja Espanya o més, per tant cap possibilitat d’èxit per aquesta via.   Per altre banda una reforma de la Constitució proposada pel PSOE només serviria en el millor dels cassos per que el PP la deixés reduïda a pura anècdota per tal d’apaivagar les queixes i rondinades dels seus líders regionals. Ja vàrem veure com el PSOE va retallar l’Estatut (“le hemos pasado el cepillo” va dir Alfonso Guerra), i com el PP recollia signatures en contra d’aquest mateix Estatut, i després el portava al tribunal Constitucional. Quina credibilitat tenen aquesta gent? Es creuen que els catalans som idiotes? Que no tenim memòria? Quina colla de pocavergonyes. 

No hi pot haver-hi a Espanya consens suficient per aprovar una reforma de la Constitució que convingui mínimament als catalans.

Per tant, si no hi pot haver cap canvi a la Constitució que ens convingui, la Espanya federal que propugna el PSOE es pura entelèquia, sabent a més que el PP ja ha dit que ni parlar-ne, i ha afegit  a més que tampoc veuen necessària una reforma de la Constitució i que tampoc hi ha el consens suficient al seu voltant. Per tant, els catalans hem de saber molt bé que una vegada més ens volen enredar.

Hi ens volen enredar també tots els que defensen la dita “tercera via” que ningú no sap en què consisteix. Aquesta tercera via avui sembla que al defensen el decadent Duran Lleida, i el botifler Gal de Montellà president de la patronal catalana Foment del Treball. Aquest últim personatge ha vingut a dir aquests darrers dies que ell “està treballant pel pacte fiscal”. La cara dura d’aquest personatge arriba a límits estratosfèrics: al setembre de l’any 2011, el President Mas va anar a Madrid a entrevistar-se amb el president Rajoy  per analitzar les possibilitats de negociar un pacte fiscal per Catalunya, i el president català va rebre una negativa absoluta del president espanyol i a més un cop de morta digne d’un autèntic mal educat. Jo em pregunto on era llavors Gai de Montellà; era en aquell moment quan calia defensar el pacte fiscal i no ara. HI ha gent que no tenen vergonya.

El PP ha manifestat en més d'una ocasió que no té cap
interès a modificar la Constitució
 Però el cas del decrèpit i passat de moda Duran Lleida no és diferent. Va tot el dia darrere dels polítics espanyols cercant “la foto”. Avui amb la vicepresidenta Soraya Sáenz, demà amb Rubalcaba, demà passat amb qui li convingui, però mai ha explicat en què consisteix aquesta tercera via. I no ho ha explicat per que no ho sap ni ell. Aquest home només defensa els seus interessos que passen per la seva supervivència política quan els temps, els fets, els arguments i sobretot la realitat l’han superat de molt.  

Mentre aquesta gent , tots ells, vagin tenint acòlits que els aplaudeixen, els catalans estarem lluny de la nostra llibertat. Per això és important que tinguem tots els ulls ben oberts, i no en deixem enredar per cants de sirena que només tenen un sol objectiu: entabanar-nos una vegada més, per així continuar explotant la seva única colònia que és el que realment pretenen.