dilluns, 13 de maig de 2013

L’ofec econòmic de Catalunya


“Poderoso caballero es don dinero” (Francisco de Quevedo)



Fa pocs dies comentava com el Tribunal Constitucional, a través de les seves resolucions sempre contràries als interessos de Catalunya i els catalans, s’havia convertit en l’equivalent del segle XXI als exercits borbònics que al 1714 varen assolar Catalunya. Però no és només l’exèrcit qui ha sofert una metamorfosi, les armes que utilitzen les tropes són també diferents. Així mosquetons, canons, i altres ginys militars han estat substituïts per elements molt més subtils però igualment efectius: els diners.

Des que es va crear l’estat de les autonomies, i a l’empara de la Constitució espanyola, el sistema de finançament de les autonomies s’ha basat en la solidaritat entre territoris (llevat del País Basc i Navarra). Aquest sistema de finançament s’ha anat modificant amb els anys, però tot i les diferents modificacions hi ha hagut un factor que ha romàs constant al llarg del temps: el permanent espoli fiscal a Catalunya, que a més no ha oscil·lat massa, sinó que ha estat pràcticament constant al llarg dels anys al voltant del 8% del PIB català (uns 16.000 milions d’€). Per entendre bé el concepte cal deixar clar que aquests 16.000 milions d’€ són la diferència entre tot el que Catalunya paga a l’Estat espanyol, i allò que retorna a Catalunya en forma d’inversions de l’Estat, o pagaments corrents, o en cost de serveis.    

Qui més dèficit fiscal té és Catalunya, on representa el 8,7% del seu PIB
        
És evident doncs que l’Estat espanyol actua a Catalunya com un autèntic vampir xuclant els recursos que generem els catalans, per dedicar-los a subvencionar a aquells que després ens tiren en cara que “gestionen millor que nosaltres”.

Però el problema va molt més enllà. No és només el dèficit fiscal, és que a banda, l’Estat deu a Catalunya sumes importants de diners que no paga: la clàusula addicional tercera de l’Estatut, i que el Tribunal Constitucional no va tocar, o el fons de competitivitat creat  per compensar a les autonomies que tenen dèficit fiscal, amb l’objectiu que després de pagar la “solidaritat” el finançament per ciutadà de les autonomies que més paguen, no estigui per sota del que rep de mitjana un ciutadà espanyol. Els deutes per aquest concepte amb Catalunya poden superar els 3.000 milions d’€ en aquet moment.

El galdós dèficit públic de l'Estat espanyol: superior a Grècia 
No acaben aquí les accions contra el finançament de Catalunya. El ministre Montoro, conegut per voler passar per un andalús graciós quan en realitat és un petulant sense cap mena de gràcia, perjudica tant com  pot amb les seves decisions a Catalunya. Un exemple clar d’això el tenim amb el dèficit autoritzat a Catalunya. Ell sap que Catalunya ha fet un esforç descomunal a l’hora de reduir les despeses públiques. Ell sap que cap altre comunitat s’ha esforçat tant com Catalunya per intentar rebaixar el deute. Com a conseqüència d’això, l’estat del benestar a Catalunya està al límit: no hi ha marge per a noves retallades.

Tot i així el govern espanyol, que ha aconseguit de la Unió Europea una flexibilització del dèficit global encara per determinar, no vol repartir aquesta flexibilitat, de manera que es queda la part del lleó i cedeix a les comunitats una part molt més petita: l’1,2% pel moment (encara s’està discutint la xifra final exacte).

Cal tenir en compte, que són les comunitats autònomes les que gestionen els serveis que tenen una despesa més elevada, atès que sanitat, educació o dependència han estat transferides  a les comunitats autònomes. L’estat com a despesa important només ha de suportar el pagament de pensions i de l’atur. Perquè necessita un dèficit tan ampli es preguntaran alguns? Doncs per continuar finançant AVE que no transporten  a ningú, autopistes i aeroports buits, sense trànsit, compres de material militar que no té cap utilitat, etc. I a canvi de poder fer aquestes coses, prefereix que els catalans no puguem ni respirar.

El ministre Cristobal Montoro fa de "trilero"
 amb Catalunya
De fet aquesta actitud dels espanyols és la mateixa que van tenir segles enrere quan en les seves colònies només els preocupava robar tot el que podien (or, plata, especies, etc.,) per enviar-ho a Madrid. Era tan gran l’espoli que es feia a colònies que amb qüestió d’un segle aproximadament van aconseguir que els expulsessin de totes les seves possessions a ultramar.

Sembla doncs que ha arribat el moment de que els catalans fem el mateix. Ens prenen tot el que poden, ens fan pagar fins i tot per respirar, i a sobre ens maltracten i ens ofeguen des de tots els àmbits imaginables. Haurem de fer com les antigues colònies, dir “adéu Espanya”         

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada