dimecres, 18 d’octubre de 2017

El procés d’independència de Catalunya ja té els dos primers presos polítics.


Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, presidents de l’ANC i Òmnium Cultural respectivament han estat empresonats per la jutgessa que els acusa del delicte de sedició. Per la seva banda El Major Trapero pel moment ha pogut dormir a casa. Aquesta és la resposta dels poder de l’Estat espanyol a la proposta de diàleg del govern català.




Per la seva banda el govern de Catalunya analitza la millor resposta a la situació plantejada, dona tot el suport als “Jordis” i assegura que la rendició no forma part dels escenaris que està estudiant.




Carmen Lamela, la mateixa jutgessa de l’Audiència Nacional que hores abans havia atorgat la llibertat condicional al Major del Mossos d’Esquadra Josep Lluís Trapero i a la intendent del cos Teresa Laplana, va decretar presó provisional sense fiança contra Jordi Cuixart i Jordi Sánchez presidents respectivament de Òmnium Cultural i l’ANC acusats d’un delicte de sedició. Experts en dret penal diuen que les proves que se’ls imputen no poden ser qualificades com a sedició, i a més alguns juristes opinen que l’Audiència Nacional no seria competent per jutjar aquesta mena de delictes.

Aquesta decisió de la jutgessa (per cert, guardonada per la guàrdia civil i la policia nacional) és la resposta que les forces polítiques, judicials i mediàtiques han donat a la proposta de diàleg sense condicions que Carles Puigdemont president de la Generalitat va fer arribar a Mariano Rajoy en resposta al requeriment que aquest l’hi havia enviat. Demanes diàleg i reps presó; vols votar i reps garrotades: l’estil espanyol d’entendre la política.

Les reaccions no s’han fet esperar i els polítics independentistes catalans s’han afanyat a denunciar les contradiccions de la decisió de la jutgessa i els fets que realment es va produir aquell dia davant la conselleria d’Economia i Finances. Estem assistint a la tergiversació del relat del que va succeir i la jutgessa ho dona per cert. On hem arribat? Aquest és un precedent molt greu atès que el que s’ha fet amb Sánchez i Cuixart demà li pot passar a qualsevol ciutadà. Destaca la intervenció del portaveu del govern català Jordi Turull que en al seva compareixença després de la reunió  del govern ha dit que “La rendició no forma part de cap dels escenaris del Govern català”. Les diferents declaracions dels polítics independentistes s’han centrat amb  la resposta del govern espanyol a l’oferta de diàleg del govern català: de moment dos presos polítics, per tant, dijous una vegada acabat el termini donat pel govern de Catalunya, es donarà per acabat l’intent de dialogar amb el govern de Mariano Rajoy.

Mentre tot això passava, Òmnium i l’ANC han convocat per aquesta tarda a les 8 una manifestació a Barcelona per reclamar l’alliberament del Jordis. La diagonal s’ha omplert completament entre la cruïlla del passeig de Gràcia i la plaça Francesc Macià, així com els carrers adjacents i els jardinets de Gràcia. Una gran manifestació improvisada, convocada en menys de 24 hores, que ha aplegat a més de 200.000 persones segons la guàrdia urbana portant espelmes a la ma. Altres ciutats de Catalunya han seguit el mateix exemple.

Per altre banda, elements destacats de la societat civil catalana han demanat al govern català que aixequi la suspensió de la proclamació de la República Catalana, mentre que el Senat espanyol es prepara per celebrar una sessió en la que s’aprovaria l’aplicació de l’article 155 de la Constitució és a dir, la intervenció de la Generalitat de Catalunya. També la fiscalia s’ha fixat com a objectiu empresonar al Major Trapero i per això, un nou informe de la guàrdia civil portarà al Major dels mossos d’esquadra de nou davant de la jutgessa. En paral·lel, diversos sindicats i algun partit polític català s’estan plantejant la possibilitat de convocar una nova vaga general. La taula per la democràcia per la seva banda ha convocat una nova manifestació a Barcelona pel dissabte vinent a les 5 de la tarde.


I mentre tant Europa mirant cap a un altre banda... 


  

dimecres, 11 d’octubre de 2017

La Independència, momentàniament, a la sala d’espera


Puigdemont declara constituïda la República Catalana, però segons després la deixa en suspens, a la recerca d’un acord que la faci possible amb els mínims danys possibles.



El president de la Generalitat ha estat hàbil: ara, davant del món, a més dels greuges històrics i dels resultats de l’1-O té a favor el seu posicionament negociador i obert al diàleg; la via eslovena pot ser vàlida pels interessos de Catalunya. 


Tanmateix la resposta del govern espanyol no es fa esperar: Rajoy obre la porta a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, i requereix a Carles Puigdemont que confirmi si ahir va declarar la independència. Sembla que l’únic que no s’han assabentat del que ahir va passar al Parlament de Catalunya sigui el govern espanyol.  
 


Ahir va ser un dia clau en la història de Catalunya. El 10 d’octubre de 2017 serà recordat per que Catalunya, durant 30 segons va ser un Estat independent, fins que el president Puigdemont va demanar deixar sense efecte per unes setmanes la declaració d’independència que ell mateix acabava de proclamar. Puigdemont, com en el joc del bàsquet, va demanar un temps mort per permetre un diàleg i una mediació amb l’Estat  espanyol, amb una doble finalitat. D’una banda, aconseguir donar una imatge dialogant davant del món, i de l’altre aconseguir que les condicions amb que Catalunya afrontarà la independència quan aquesta segui ferma, siguin més favorables per als catalans. Doble jugada mestra, que traspassa tota la responsabilitat al govern espanyol, que haurà de decidir si emprèn el camí del diàleg o tria altre vagada repartir garrotades a tort i a dret, tant físiques, com jurídiques com polítiques contra Catalunya.

Resulta evident que Catalunya, a nivell internacional, li ha guanyat el relat al govern espanyol. I no només el relat, sinó posicionaments polítics d’alguns països. Ahir el president Puigdemont va retardar la seva compareixença al Parlament una hora, i va canviar el guió del discurs que tenia previst fer tal com han deixat clar membres de la CUP, dient que a última hora Puigdemont els va anunciar canvis en l’estratègia pactada. Perquè aquests canvis d’última hora? Doncs només hi ha una explicació: la UE va intervenir per oferir alguna mena d’acord o pacte a Puigdemont. És la única raó que se m’acut per explicar el canvi de guió d’última hora. Per tant Puigdemont va donar una imatge de diàleg que es contraposa amb el discurs autoritari i monolític del govern espanyol negant-se a qualsevol diàleg. 

Però guanyar el relat no es deu només a les imatges que han donat la volta al món de la violència policial del dia 1-O, o a la predisposició al diàleg del president català, i a la intransigència a voler negociar del govern Rajoy. És que la resposta d’avui al gest de Carles Puigdemont oferint diàleg ha estat contestat pel govern espanyol amb una sortida a l’alçada de la capacitat intel·lectual que aparenta Mariano Rajoy. En un consell de ministres extraordinari celebrat aquest matí, el govern espanyol ha decidit requerir al president català per que aquest els digui que és exactament el que va fer ahir. Va declarar la independència? No ho va fer? Sorprèn aquesta reacció quan tothom sap perfectament, i així ho expliquen els mitjans estrangers acreditats a la sessió d’ahir al Parlament de Catalunya, que Carles Puigdemont va declarar constituïda la República Catalana, però que tot seguit va demanar un ajornament de l’entrada en vigor d’aquesta declaració per tal de possibilitar el diàleg amb el govern espanyol.

Aquest requeriment s’interpreta en clau política com el primer pas per acabar aplicant l’article 155 de la Constitució que diu:

Artículo 155
    1. Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.
    2. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.
Cal veure en aquest joc d’estratègies que farà ara el govern català, que ja s’ha afanyat a dir que quan rebi el requeriment donarà la resposta que correspongui en els terminis previstos a la Llei.


Mentre tant, la UE observa els moviments d’uns i altres i pressiona a uns i altres, intentant trobar una sortida pactada que convingui a tothom. Ens en sortirem? De moment i l'espera d'esdeveniments, els diputats de Junts pel Sí i la CUP ja varen signar la declaració d'independència per ser activada en el moment que el govern ho decideixi. A favor tenim que la via eslovena, que és la que el govern de Catalunya ha triat, en el seu moment als eslovens els va funcionar, i avui són una nació independent reconeguda internacionalment i també per la UE, malgrat l’oposició de l’antiga Iugoslàvia. Similituds n’hi ha moltes...  

dissabte, 7 d’octubre de 2017

El secret més ben guardat



Tot i l’afany de la policia espanyola per requisar paperetes i urnes, aquestes varen arribar puntualment als col·legis electorals per possibilitar que els catalans poguessin exercir el dret al vot



Persones anònimes de tots els pobles de Catalunya varen contribuir amb la seva discreció a fer possible que el dispositiu funcionés perfectament.



Els dies previs al referèndum de l’1-O, el trofeu més apreciat per la policia eren les paperetes i les urnes. La seva obsessió era evitar que el referèndum es pogués dur a terme, i la millor manera d’aconseguir-ho era confiscar tot allò que tingués relació amb el referèndum i per tant, que no hi haguessin urnes ni paperetes als col·legis electorals. Per això quan els agents varen confiscar milions de paperetes en magatzems de Bigues i Riells o Igualada, es pensaven que la votació ja havia quedat desarticulada. Tanmateix tenien un dubte: I les urnes? On han amagat les urnes aquests catalans?.

La  policia va localitzar paperetes gràcies a algun bocamoll unionista que els va fer arribar on n’hi havia de magatzemades, i el fet de requisar-les els va fer tanta il·lusió que el Ministerio del Interior no va poder evita la temptació de mostrar a tort i a dret els èxits de les seves recerques arreu del territori.

Tanmateix, les coses no eren exactament així. Les urnes i les paperetes autèntiques estaven amagades en llocs on la policia no hi tingués accés, i per tant fos impossible que les requisessin abans del 1-O. On eren doncs? Les paperetes i les urnes eren a Elna, un petit poble de la Catalunya Nord, per tant en territori francès, lluny de l’abast de la policia espanyola. El que havien trobat a Catalunya eren trampes col·locades hàbilment per fer-los creure que havien desmantellat l’organització del referèndum. Per això quan el govern espanyol va saber que s’havia començat a votar, desesperats varen començar a donar ordres de aturar les votacions i requisar tot el material; d’aquí la violència emprada per la policia nacional.

Elna és un petit poble al sud-est de Perpinyà, i allà és on varen arribar les 10.000 urnes que s’havien comprat a Xina, i on es guardaven les paperetes que haurien de servir per el referèndum. Urnes i paperetes havia d’arribar als col·legis electorals al moment oportú sense donar opció a la policia per que fossin requisades. I això va ser possible gràcies a un conjunt de persones anònimes que amb discreció varen treballar dur els dies previs al referèndum. A cada poble de Catalunya amb alcalde independentista es va identificar a través de l’alcalde una persona d’absoluta confiança, i en els municipis on l’alcalde no era independentista també es va identificar per altres mitjans aquesta persona de confiança que era el coordinador a l’ombra de l’organització del referèndum. En la seva majoria aquests coordinadors estaven d’alguna manera vinculats a l’ANC; també hi havia persones vinculades a ERC i PDECAT.

Des d’Elna, urnes i paperetes van entrar a Catalunya a través de furgonetes algunes de les quals varen haver d’esquivar alguns controls policials en el seu recorregut. El destí d’aquestes furgonetes era cada una de les comarques de Catalunya. Llavors va començar la segona part del dispositiu basat en els coordinadors municipals. Per contactar amb els coordinadors, mai no es va utilitzar el telèfon ni el whatsapp, sinó que es varen fer servir altres opcions de missatgeria a través del mòbil més segures com ara Telegram. Els missatges es donaven en clau: “vina a recollir les pizzes, ja les tens a punt” o “ja tenim els xoriços i les pomes; les podeu venir a recollir”. Cada coordinador va anar a buscar les urnes del seu poble que varen guardar a casa seva o a casa d’algun amic o familiar d’absoluta confiança, en els llocs més impensables.

La última fase va ser la de fer arribar les urnes i paperetes als col·legis abans que aquests obrissin durant la matinada de l’1 d’octubre. Amb cotxes particulars les urnes varen arribar a cada un dels col·legis, sense que la policia hagués pogut interceptar els enviaments. I segurament va ser aquest fet el que va acabar desencadenant la violència policial. La Sra. Soraya Sáenz va muntar en còlera al saber que s’estaven iniciant les votacions i deuria transmetre ordres a la policia per evitar “com fos” que la votació es dugués a terme.

A l’èxit de l’operació logística del trasllat de les urnes als col·legis electorals li va seguir el fracàs rotund d’un estat policial que va quedar retratat davant del món sencer per la seva crueltat i violència. Però la jornada va deparar moltes anècdotes més enllà de lamentar els quasi 900 ferits que va deixar l’actuació policial. Entre elles, les urnes penjades dalt dels arbres per evitar que la policia les trobés, els recomptes de vots a les esglésies plenes de gent, la modificació dels rètols indicadors de les carreteres que va portar a la policia a perdre’s en ple Montseny, o les estratagemes del president Puigdemont per despistar a l’helicòpter de la policia que el controlava per saber on aniria a votar.


Tot plegat, un èxit de la capacitat i la imaginació d’un poble que vol exercir el dret a decidir lliurement el seu futur d’una manera pacífica i democràtica.