diumenge, 26 de maig de 2013

Duran Lleida: un espanyol que es fa passar per nacionalista



Després de molt de temps marejant la perdiu, finalment a Duran Lleida se li ha vist el llautó



Qui més mal ha fet a la coalició CiU a través dels anys no és el desgast  habitual dels partits que governen,  sinó que la fugida de vots  ha  estat causada per la presència d’aquest personatge nefast en la política catalana. Com que a nivell polític no tenia cap mena de qualitat per convèncer al president Pujol, va començar a “trepar” dins d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), descavalcant dels càrrecs de direcció a dirigents històrics del partit, fins que va aconseguir arribar a presidir el comitè de govern  d’UDC a l’any 1987, després de menyscabar subterràniament el prestigi de Concepció Ferrer que era la presidenta fins aquell moment i de guanyar adeptes potenciant d’una manera encoberta l’enfrontament amb Convergència. Una mica més tard, a l’any 1990 esdevé a més president d’UDC.



És a partir de l’acumulació d’aquest dos càrrecs quan comença a tenir protagonisme en al vida política da Catalunya. I ho fa no per les seves aportacions, sinó gràcies a les dificultats que planteja en relació a l’altre partit de la coalició: Convergència Democràtica de Catalunya  (CDC). Per adquirir notorietat i guanyar protagonisme entre la gent d’Unió, comença a reclamar un major pes d’UDC en les llistes electorals de la coalició. Aquest va ser precisament el cavall de batalla que va utilitzar internament en el partit per anar adquirint notorietat entre els seus. Va arribar a generar tanta tensió,  que fins i tot en algunes localitats no va ser possible presentar una candidatura conjunta entre UDC i CDC; cada partit va presentar la seva pròpia llista.

Aquest fet va ser l’inici de la davallada de vots de la coalició que elecció rere elecció veia com el degoteig de vots era constant. La gota que va fer vessar el got va ser la pugna amb Artur Mas per la substitució de Jordi Pujol com a candidat a presidir la Generalitat. Aquest episodi perdut estrepitosament per Duran, el seu ego no el va poder resistir, i les seves contínues atzagaiades van fer veure a la societat civil catalana que la desunió en el sí de la coalició CiU era absoluta. Va ser l’anunci d’un final que estava cantat: a la tardor de 2003, tot i guanyar les eleccions van perdre el govern de la Generalitat davant del tripartit. 

En els anys de la travessa del desert per part de CiU, Duran es va refugiar en el seu escó al Congrés dels Diputats espanyol, deixant que fos Mas qui passés la maroma tot sol durant 7 llargs anys. Va ser al 2010 quan CiU va recuperar de bell nou la presidència de la Generalitat, quan a partir d’aquell moment Duran va tornat a fer acte de presència  en la vida política de Catalunya. I ho ha fet de la manera que ell sap fer, és a dir en base a restar enlloc de sumar. S’ha posicionat sempre de manera que entre la posició de Mas i ell hi haguessin distàncies suficients clares com per que la societat se’n adoni que ell és un home situat en la centralitat política, mentre que Mas és un eixelebrat  en mans d’ERC que ha iniciat un camí que no porta enlloc.  

Alcampell és un poble de la Franja de Ponent
Per això en ple debat sobiranista ha dit a tots aquells que l’han volgut escoltar que ell no és sobiranista; que ell el que vol és una Catalunya associada a l’Estat espanyol, que si Catalunya és independent es quedarà fora de la Unió Europea, i no se quantes barbaritats més, sempre intentant desmarcar-se de la posició del president Mas.  

Aquesta és a grans trets la trajectòria d’un home ambiciós i egoista que no ha dubtat en cap moment a avantposar els seus interessos particulars davant dels del partit, de la coalició i fins i tot de Catalunya quan li ha convingut. Duran sempre fa prevaldre la seva conveniència, i ai d'aquell que gosa discrepar, per que té assegurades represàlies, com li ha succeït a Vila d'Abadal alcalde de Vic per CiU i home d'Unió

Així és el Sr. Duran Lleida de 61 anys, que hauria de demanar la jubilació anticipada enlloc d’estar esperant emboscat i d’amagatotis que el president Mas s’estavelli en el seu intent de portar Catalunya a la plenitud nacional, i presentar-se llavors davant del poble dient “ho veieu?, jo tenia raó...” I intentar llavors guanyar-se la confiança dels catalans. Espero sincerament que mai arribi aquest moment, i que quan siguem un país lliure i independent dins de l’UE o fora, el Sr. Duran Lleida ho pugui viure des d’Alcampell assentat al patí de casa seva prenent la fresqueta en una tarda d’estiu, tal com fan els jubilats mentre algun net espavilat li ensenya a resoldre “sudokus” ...





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada