Conseqüències del 9N: Només ANC i Òmnium poden salvar la malmesa unitat d’acció política dels partits sobiranistes

Hi ha partits que han volgut treure profit partidista, quan el més important és Catalunya

Unes eleccions  plebiscitàries i una DUI posterior, sembla la solució més a l'abast

Aquesta setmana ha estat una setmana de trencadisses. La ja dèbil unitat dels partits pro consulta se n’ha anat a norris  quan no han estat capaços de mantenir la unitat davant del canvi de plantejament del president Mas. Canviar la consulta del 9N per un procés de participació ciutadana ha estat l’excusa per trencar-ho tot i com a conseqüència posar en risc el procés sobiranista català. Sense voler entrar a culpar o exculpar ningú de la situació, cal dir que tots els partits sobiranistes, absolutament tots, són responsables de la situació a la que ens han portat. Uns més que d’altres, això si.

Si fem un repàs del que ha passat a Catalunya veurem com Convergència i Unió segueixen camins diferents sobre el procés. Mentre Convergència sembla estar clarament orientada al Si-SI, Unió és partidària del SI-NO. Per altre banda ICV-EUiA s’orienta cap el SI-? atès que no es defineixen sobre la segona part de la pregunta. Les CUP són clarament partidàries del SI-SI i Esquerra Republicana també es decanta clarament al SI-SI. Per tant només llegint aquests posicionaments dels partits ja es veu nítidament que la unitat per assolir la independència no es produirà mai. En conseqüència, les trencadisses son del tot lògiques; s’havien de produir per força a mida que el 9N s’anava apropant.

Veient aquest posicionament de cada partit, es constata que només Convergència, les CUP i Esquerra són partidàries del Si-SI. Per tant, semblaria lògic que les altres alternatives (Unió i ICV-EuiA) acabin sortint del pacte i de la unitat, i fins  i tot que ICV ho faci de mala manera i demagògicament d’acord al seu procedir habitual. El que no em sembla tan fàcil d’entendre és el trencament que hi ha hagut per part d’Esquerra. Si partim de la base que el més important per als partits del SI-SI és Catalunya, en quina clau s’ha d’entendre el posicionament d’Esquerra?

Abans de respondre cal fer un pas enrere i analitzar les possibilitats de dur a terme la consulta del 9N tal com estava prevista, una vegada recorregudes la Llei de Consultes i el Decret de convocatòria al TC. I tots coincidim que les possibilitats eres nul·les si no volíem posar en risc a funcionaris que de participar en una actuació il·legal haurien pogut ser perseguits pel govern espanyol i per la fiscalia de l’Estat per la via penal. Funcionaris de la Generalitat, secretaris d’ajuntaments, mossos d’esquadra, i fins i tot ciutadans denunciats penalment. Això volia Esquerra? Sembla que si; sembla que Esquerra volia desafiar a l’Estat posant en risc a ciutadans catalans. Ho trobo del tot impropi d’una formació política, que a banda d’independentista es defineix com a partit d’esquerres. Caram, quina contradicció. Que fàcil resulta aconseguir vots posant en risc a ciutadans i fent que uns altres n’hagin d’assumir les responsabilitats. Que llest el Sr. Junqueras, no?

En canvi el plantejament de Convergència (ja hi elimino Unió), em sembla hàbil, atès que amb el seu canvi d’estratègia li demostra al món com l’Estat espanyol ens posa totes les traves possibles per poder decidir lliurement el nostre futur, al temps que guanya credibilitat davant  dels observadors internacionals per quan correspongui poder fer unes eleccions plebiscitàries, i procedir després, si hi ha una majoria suficient al Parlament, a proclamar una Declaració Unilateral d’Independència. És cert que el proper 9N no serà com un referèndum, però si més no servirà per demostrar-li al món que una majoria immensa de catalans volem la independència.

Ara però, tenim un problema que no és altre de refer la unió entre els partidaris del Si-SI. I aquí és on hi juga un paper fonamental l’ANC i ÒMNIUM, les dues organitzacions de la societat civil que més han contribuït a generar aquest clima de llibertat que  es respira a Catalunya. Només ells poden parlar amb suficient autoritat moral per exigir a Convergència, Esquerra i les CUP que es deixin de baralles, que es deixin de personalismes, i que d’una vegada per totes es posin tots ells a remar en la mateixa direcció. La direcció de la independència.

Sembla que les converses ja han començat per veure com es refà tot plegat, i sembla que la solució  passaria per convocar unes eleccions plebiscitàries de cara a l’any vinent, amb una candidatura unitària amb representants de la societat civil, en la que s’hi integressin Convergència, Esquerra i les CUP. A veure si els polítics aquesta vegada no ens fallen.