En unes eleccions celebrades sota una absoluta anormalitat democràtica, les forces independentistes conserven la majoria absoluta al Parlament amb 70 escons, i envien el 155 a la paperera de la història.
Els catalans en un exercici de rigor democràtic, tot i la victòria de Ciutadans, hem aconseguit restituir en els seus càrrecs al govern legítim de Catalunya.
Ahir va ser un dia molt llarg a Catalunya, en el que l’escrutini dels vots es va fer etern. No per
manca de confiança en la victòria sinó per les condicions anormals amb que es
varen celebrar les eleccions. El president de Catalunya i quatre dels seus consellers
a l’exili; el vicepresident de la Generalitat i un altre conseller empresonat; dos
líders socials independentistes també a la presó; la televisió pública intervinguda;
la prohibició de lluir el color groc a les persones que estaven a les meses electorals,
l’IBEX 35 finançant descaradament l’unionisme, el govern espanyol decretant
lleis per afavorir que les empreses marxessin de Catalunya; el cap de l’Estat pressionant
a empreses per tal que canviessin la seva seu social fora de Catalunya, etc.,
etc., i tot i així l’independentisme ha aguantat el tipo i ha estat capaç altre
cop de guanyar les eleccions a Catalunya. El mèrit és extraordinari.
Però aquestes eleccions
ens deixen altres titulars interessants. Un dels més espectaculars ens recorda
el resultat d’un partit de rugbi: Puigdemont 34-Rajoy 3. Però referint-me a espectacularitat
el més cridaner són els tres (3) diputats que ha obtingut el Partit Popular de
Catalunya, fet que l’obliga a compartir el grup mixt amb la CUP al proper
Parlament de Catalunya. Serà divertit veure com conviuen en el mateix grup
populars i independentistes anti-sistema. Encara altres lectures podrien ser
que aritmèticament és impossible un tripartit unionista, així com un tripartit progressista.
També resulta inviable que governi Ciutadans tot i haver guanyat les eleccions.
Per tant la única alternativa per poder formar govern és a través d’un acord entre Junts per Catalunya amb Carles Puigdemont al capdavant, Esquerra Republicana
de Catalunya amb Oriol Junqueras liderant, i amb l’abstenció de la CUP. En
aquestes eleccions l’independentisme ha millorat la seva posició atès que per
formar govern i investir al president de la Generalitat els vots de la CUP no
cal que siguin a favor; n’hi ha prou amb que la CUP s’abstingui per poder
formar govern.
A banda de les
consideracions sobre la formació del nou govern, que a mi m’agradaria que inicialment,
si més no, fos el mateix que va ser cessat per poder donar continuïtat al govern
legítim de Catalunya, hi ha altres interpretacions dels resultats. I la més important
és el rebuig clar i evident dels catalans a l’article 155 de la Constitució que
el govern espanyol hauria de retirar immediatament així com el control
anticonstitucionals de les finances de la Generalitat. Aquestes dues mesures,
junt amb l’alliberament dels presos polítics haurien de ser immediates i és el
que faria qualsevol govern que conservés un sol gram de dignitat. Tanmateix molt
em temo que el govern espanyol no anirà precisament en aquesta direcció.
I no hi anirà malgrat
que els mitjans internacionals han destacat la victòria dels partits independentistes
i la derrota política del govern Rajoy, exigint diàleg immediat per resoldre políticament
el conflicte. Els titulars s’han centrat en remarcar la victòria dels partidaris
de la independència, la derrota de les polítiques de Rajoy, l’exigència de l’inic
immediat del diàleg per resoldre el conflicte, i han deixat de banda el fet que Ciutadans hagi guanyat les eleccions.
Parlant d’iniciar
el diàleg cal destacar la compareixença a Brussel·les, davant dels mitjans
internacionals, de Carles Puigdemont,
que s’ha ofert a trobar-se amb Mariano Rajoy en qualsevol lloc de la UE per
poder iniciar aquest diàleg del tot necessari. En aquesta compareixença, a mes
de demanar amb caràcter immediat l’alliberament dels presos polítics i la
retirada de l’article 155, el president Puigdemont ha dit: “Estic disposat a trobar-me amb Rajoy a
Brussel·les o en un altre lloc de la UE...aquesta reunió s’hauria de fer sense
cap condició prèvia, perquè el que toca ara és el diàleg sense condicions...”
Esperem a veure quina és la resposta de Rajoy, anunciada per d’aquí a una
estona. Tanmateix coneixent el tarannà habitual de la Moncloa, no crec que es
puguin albergar excessives esperances. Per tant, al catalans ens toca resistir,
persistir, tornar a resistir, i tornar a persistir, fins a la victòria final...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada