El secret més ben guardat

Tot i l’afany de la policia espanyola per requisar paperetes i urnes, aquestes varen arribar puntualment als col·legis electorals per possibilitar que els catalans poguessin exercir el dret al vot

Persones anònimes de tots els pobles de Catalunya varen contribuir amb la seva discreció a fer possible que el dispositiu funcionés perfectament.

Els dies previs al referèndum de l’1-O, el trofeu més apreciat per la policia eren les paperetes i les urnes. La seva obsessió era evitar que el referèndum es pogués dur a terme, i la millor manera d’aconseguir-ho era confiscar tot allò que tingués relació amb el referèndum i per tant, que no hi haguessin urnes ni paperetes als col·legis electorals. Per això quan els agents varen confiscar milions de paperetes en magatzems de Bigues i Riells o Igualada, es pensaven que la votació ja havia quedat desarticulada. Tanmateix tenien un dubte: I les urnes? On han amagat les urnes aquests catalans?.

La  policia va localitzar paperetes gràcies a algun bocamoll unionista que els va fer arribar on n’hi havia de magatzemades, i el fet de requisar-les els va fer tanta il·lusió que el Ministerio del Interior no va poder evita la temptació de mostrar a tort i a dret els èxits de les seves recerques arreu del territori.

Tanmateix, les coses no eren exactament així. Les urnes i les paperetes autèntiques estaven amagades en llocs on la policia no hi tingués accés, i per tant fos impossible que les requisessin abans del 1-O. On eren doncs? Les paperetes i les urnes eren a Elna, un petit poble de la Catalunya Nord, per tant en territori francès, lluny de l’abast de la policia espanyola. El que havien trobat a Catalunya eren trampes col·locades hàbilment per fer-los creure que havien desmantellat l’organització del referèndum. Per això quan el govern espanyol va saber que s’havia començat a votar, desesperats varen començar a donar ordres de aturar les votacions i requisar tot el material; d’aquí la violència emprada per la policia nacional.

Elna és un petit poble al sud-est de Perpinyà, i allà és on varen arribar les 10.000 urnes que s’havien comprat a Xina, i on es guardaven les paperetes que haurien de servir per el referèndum. Urnes i paperetes havia d’arribar als col·legis electorals al moment oportú sense donar opció a la policia per que fossin requisades. I això va ser possible gràcies a un conjunt de persones anònimes que amb discreció varen treballar dur els dies previs al referèndum. A cada poble de Catalunya amb alcalde independentista es va identificar a través de l’alcalde una persona d’absoluta confiança, i en els municipis on l’alcalde no era independentista també es va identificar per altres mitjans aquesta persona de confiança que era el coordinador a l’ombra de l’organització del referèndum. En la seva majoria aquests coordinadors estaven d’alguna manera vinculats a l’ANC; també hi havia persones vinculades a ERC i PDECAT.

Des d’Elna, urnes i paperetes van entrar a Catalunya a través de furgonetes algunes de les quals varen haver d’esquivar alguns controls policials en el seu recorregut. El destí d’aquestes furgonetes era cada una de les comarques de Catalunya. Llavors va començar la segona part del dispositiu basat en els coordinadors municipals. Per contactar amb els coordinadors, mai no es va utilitzar el telèfon ni el whatsapp, sinó que es varen fer servir altres opcions de missatgeria a través del mòbil més segures com ara Telegram. Els missatges es donaven en clau: “vina a recollir les pizzes, ja les tens a punt” o “ja tenim els xoriços i les pomes; les podeu venir a recollir”. Cada coordinador va anar a buscar les urnes del seu poble que varen guardar a casa seva o a casa d’algun amic o familiar d’absoluta confiança, en els llocs més impensables.

La última fase va ser la de fer arribar les urnes i paperetes als col·legis abans que aquests obrissin durant la matinada de l’1 d’octubre. Amb cotxes particulars les urnes varen arribar a cada un dels col·legis, sense que la policia hagués pogut interceptar els enviaments. I segurament va ser aquest fet el que va acabar desencadenant la violència policial. La Sra. Soraya Sáenz va muntar en còlera al saber que s’estaven iniciant les votacions i deuria transmetre ordres a la policia per evitar “com fos” que la votació es dugués a terme.

A l’èxit de l’operació logística del trasllat de les urnes als col·legis electorals li va seguir el fracàs rotund d’un estat policial que va quedar retratat davant del món sencer per la seva crueltat i violència. Però la jornada va deparar moltes anècdotes més enllà de lamentar els quasi 900 ferits que va deixar l’actuació policial. Entre elles, les urnes penjades dalt dels arbres per evitar que la policia les trobés, els recomptes de vots a les esglésies plenes de gent, la modificació dels rètols indicadors de les carreteres que va portar a la policia a perdre’s en ple Montseny, o les estratagemes del president Puigdemont per despistar a l’helicòpter de la policia que el controlava per saber on aniria a votar.

Tot plegat, un èxit de la capacitat i la imaginació d’un poble que vol exercir el dret a decidir lliurement el seu futur d’una manera pacífica i democràtica.