El proper 11 de setembre

La Manca de lideratge polítics potents i els recels d'uns amb els altres, ha comportat una perillosa desunió en les files independentistes

L’independentisme porta massa temps esperant, queixós de la inoperància dels polítics i de que no prioritzin Catalunya per sobre d’altres interessos    

Aquest any l’ANC ha decidit dividir la manifestació reivindicativa de la independència de Catalunya en 5 actes diferents, celebrats a la mateix hora però en localitats diferents. Salt, Lleida, Tarragona, Berga i Barcelona són els escenaris escollits per que els catalans puguem manifestar la nostra voluntat d’esdevenir una república independent. No vull especular amb els motius que han portat als organitzadors a dividir l’independentisme d’aquesta manera. Suposant que les convocatòries siguin exitoses, és evident que la repercussió internacional no serà la mateixa que en anys anteriors, atès que els mitjans de comunicació a nivell internacional es fan ressò de “grans esdeveniments” que impliquen concentracions importants de persones, tal com va succeir als anys 2012, 13, 14 i 15. 

Aquest any a més hi ha factors que poden influir negativament en la presència massiva a les concentracions. D’una banda la pèrdua de protagonisme  de l’ANC i sobretot d’ÒMNIUM, amb un màxim dirigent (Jordi Cuixart) que és la negació absoluta del carisma. Imposat per ERC, Cuixart és una persona que ha fet molt mal al procés per la seva submissió a les directrius partidistes. Per la seva banda, Jordi Sánchez (president de l’ANC) , tampoc és “l’alegria de la huerta” però si més no és una mica més independent que Cuixart i per tant el missatge que envia és molt més respectat pels receptors. Tot plegat ha contribuït a un 11 de setembre descafeïnat, en el que molta gent està desanimada al constatar la poca talla dels líders dels moviments independentistes.

A tot això s’hi afegeix el desànim de la gent. Són ja cinc llargs anys d’esperances frustrades per la manca d’unitat de la classe política. Cinc anys en els que s’ha pogut constatar com TOTS els partits independentistes en un moment o altre han anteposat els seus interessos egoistes i de partit per sobre dels interessos de Catalunya, i no han estat capaços de donar una imatge d’unitat davant de l’independentisme.

És cert que uns són més culpables que d’altres, però hi ha situacions que encara avui l’independentisme no sectari no ha entès: el no de la CUP a la investidura d’Artur Mas, la manca de suport de Junqueras a Mas, el no de la CUP als pressupostos del 2016, el fet que Convergència (ara PDC) i ERC no s’hagin presentat junts a les eleccions a Madrid, etc. Masses frustracions que venen després d’anys de sentir que “ara farem la independència”. Vist fredament estem on érem el 9N de 2014. Dos anys perduts en mig d’una baralla partidista per veure quin partit tenia més protagonisme o el que és pitjor, impedint que el rival fes coses per evitar que s’apuntés l’èxit davant l’electorat. En paraules senzilles podríem dir-ne la política de l’estruç.

Ara, amb aquests antecedents ens plantem davant d’un  nou 11 de novembre, en el que se’ns torna a demanar a l’independentisme que no fallem, i que hi siguem. Molts hi serem; no sé si tots els que hi havíem estat però molts segur que si. El nostre anhel per una Catalunya independent està molt per sobre de la inutilitat de molts polítics, de l’egoisme de molts partits, de la ineficàcia de l’ANC i ÒMNIUM, i de tots els desenganys que hem patit aquests darrers anys. Hi serem malgrat que estímuls positius per anar-hi no hi són. En anys anteriors, en la pàgina web de l’ANC es podia seguir com anava millorant dia a dia l’ocupació dels diferents trams. Això permetia que molts animéssim a parents i amics a anar a tal o qual tram que estava encara excessivament buit. Aquest any, les ments preclares dels dirigents de l’ANC han impedit que això sigui possible, i no hi ha manera de saber quins són els trams més necessitats de l’assistència de gent. Tot plegat un nou desencert organitzatiu. 

Tanmateix aquests últims dies s’han produït  un parell de fets engrescadors: d’una banda la CUP ha anunciat que donarà suport a la moció de confiança plantejada pel president de la Generalitat Carles Puigdemont, i per l’altre, l’alcaldessa Colau ha dit que anirà a la manifestació de l’11 de setembre, perquè ella és partidària d’un estat independent confederat amb l’Estat espanyol. Això ha comportat que l’impresentable Dante Fachin, que havia anunciat que Podemos no aniria a la manifestació de la Diada, finalment hagi hagut de rectificar i avui anunciï que hi aniran. 

Elements a favor, i elements en contra d’una assistència massiva. Què passarà? Diumenge ho sabrem. Tant de bo, com en anys anteriors, torni a ser un èxit amb un gran ressò internacional.