dijous, 7 d’abril de 2016

La vergonyosa deslleialtat d’Oriol Junqueras


A les seves qualitats de mal estratega i pitjor polític, ara hi afegeix la de ser una persona de qui no te’n pots fiar


Fa pocs dies es va reunir amb Pedro Sánchez, a esquenes del president Puigdemont  


Quan li va costar donar la ma al president
He de confessar que haver constatat quan innocents arribem a ser la majoria de catalans ha estat dolorós per mi. Dic això perquè des de fa ja molts mesos la desunió manifesta de les forces independentistes està arribant al seu zenit, és a dir al llindar de la ruptura i d’enfonsar definitivament a les profunditats marines al vaixell “Independència” que ens havia de dur a Ítaca.

Encara recordo quan immediatament després del 9N de l’any 2014, el llavors president de la Generalitat Artur Mas va convocar un acte multitudinari en el que va donar a conèixer el seu full de ruta cap a la independència. En aquell acte, quan el Sr. Mas va acabar el seu parlament, els aplaudiments van ser generalitzats. Només hi ha va haver una persona que va aplaudir molt tímidament i que a més no sabia on posar les mans (a les butxaques, a l’esquena, etc.) per no veure’s obligat a tenir que seguir aplaudint. No era altre que Oriol Junqueras a qui es va veure manifestament incòmode en aquell acte. Veient (per televisió) aquella escena, vaig començar a adonar-me que les coses no anaven bé, però confiava en que l’objectiu comú de la independència, allò que se’n diria l’objectiu més ambiciós i més important del nostre país en tota la seva llarga història, faria que els “petits” anhels personals de gloria i poder, quedessin subsumits en aquesta gran  voluntat manifestada pel poble de Catalunya de voler assolir la seva independència.

Unes setmanes més tard, va ser el mateix Oriol Junqueras qui en un escenari diferent però també amb asssistència molt nombrosa
 va voler emular al president Mas oferint a la seva clientela el seu particular full de ruta, que evidentment era diferent al que havia presentat Artur Mas. Era la prova del cotó que posava de manifest el trencament intel·lectual entre les dues persones que havien de liderar el procés català. En lloc d’unir esforços i voluntats es va començar a dibuixar el distanciament, i la deslleialtat com a elements d’una quotidianitat que des de llavors no ens ha abandonat.

Les deslleialtats de Junqueras vers el president Mas han estat una constant en aquest últim any i mig, i les negociacions amb la CUP per la constitució del govern de la Generalitat en són un clar exemple. Mentre formalment Junts pel Sí es mostrava ferma en el suport a la candidatura del president Mas, per sota, els enviats de Junqueras estimulaven a la CUP a seguir demanant el cap d’Artur Mas a canvi d’investir un president. De ben segur que Junqueras tenia l’esperança que amb la seva postura ambigua i la pressió de la CUP, Mas acabaria cedint i fent un pas la costat, i posats en aquesta tessitura les possibilitats de Junqueras per assumir la presidència de la Generalitat es veien fortament reforçades. El que Junqueras no comptava era que en l’últim moment Artur Mas acabaria fent un moviment que el va desconcertar del tot: proposar com a candidat de Junts pel SÍ a la presidència de la generalitat a Carles Puigdemont. Això va descol·locar del tot Junqueras que es va veure atrapar en la seva  pròpia estratègia i no va poder dir que no en cap moment.

Tanmateix, una vegada Artur Mas va fer el seu pas la costat, i elegit Puigdemont president del govern de Catalunya, i Junqueras vicepresident del mateix, ha començat un altre joc poc honest per part del dirigent republicà. Es tracta de començar a dir a tot aquell que el vol escoltar que el termini de 18 mesos per fer la desconnexió amb Espanya era un termini orientatiu, i que no passa res si s‘allarga. El Sr. Junqueras ens està començant a dir que no té cap pressa per fer allò que ell exigia quan era cap de l’oposició, per construir les estructures d’estat que aquesta país necessita per assegurar l’endemà de la desconnexió. El Sr. Junqueras està resultant un absolut fiasco com a polític, però és que com a estratega també ha demostrat que no la toca massa, i com a patriota encara menys, doncs ha estat capaç cada vegada que li ha convingut de fer passar per sobre dels interessos de Catalunya els seus espuris interessos personals o del seu partit.  


La última prova del que estic dient l’ha donat aquests dies quan s’ha reunit en secret a Barcelona amb el líder del PSOE Pedro Sánchez sense que el president de la Generalitat Carles Puigdemont n’estigués assabentat. Deslleialtat absoluta d’un vicepresident del govern vers el seu president, es miri com es miri. Aquest és el Sr. Oriol Junqueras.                                         

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada