Catalunya no pot estar
sotmesa a les exigències d’una organització sense sentit d’Estat.
La CUP amb 10 diputats
pretén tenir un protagonisme que no li correspon en funció de la seva
representativitat.
S’ha acabat el bròquil.
Durant quasi dos mesos els catalans hem estat pendents de la CUP esperant que
aquesta formació política s’avingués a la investidura d’Artur Mas com a
president de la Generalitat. A mesura que passaven els dies els catalans hem
anat comprovant com en lloc d’apropar postures, la CUP s’allunyava d’un acord
per la investidura. Tot va començar a torçar-se dilluns de la setmana passada
quan el Parlament de Catalunya va aprovar una Resolució que marcava l’inici de
la desconnexió amb Espanya. Semblava que l’aprovació conjunta d’aquesta
resolució obria la porta a un acord d’investidura, però el mateix dilluns ja
vàrem veure que les coses no anirien per aquí atès que la CUP va anunciar el
seu vot negatiu. Tanmateix l’esperança tornava a renéixer dimarts quan el diputat Baños de la CUP li va dir al president Mas
“torni dijous Sr. Mas”. Semblava com si insinués que la votació de dijous podia
canviar de sentit. Va arribar dijous i la CUP es va mostrar novament
intransigent amb la figura d’Artur Mas president de la Generalitat malgrat els
oferiments d’aquest proposant sotmetre’s a una moció de confiança al juliol de
l’any que ve i dividint les responsabilitats de la presidència de la
Generalitat en tres vicepresidències a l’estil del que havien estat els tripartits
de Maragall i Montilla.
Per acabar-ho d’adobar,
aquell mateix dijous la CUP va donar a conèixer un document titulat “Fill a
l’agulla” en el que exposava les seves condicions mínimes per investir Mas
president de la Generalitat. Una cinquantena de mesures, moltes d’elles no
assumibles per ningú que tingui cinc dits de front i un mínim de sentit d’Estat.
La CUP ha volgut actuar com si hagués guanyat les eleccions del 27S quan, no ho
oblidem, és l’últim partit en escons i vots, dels que van obtenir representació
al Parlament. Sent el pitjor partit en escons i vots, volen vetar al candidat
de qui ha aconseguit més escons i més
vots, i a més volen condicionar l’estructura política, social i productiva del
país d’acord als seus principis anticapitalistes, que la majoria de catalans no han votat. Tot un despropòsit.
Però en la línia dels
despropòsits la CUP no va sola. En aquesta línia cal destacar el paper poc clar
del líder republicà Oriol Junqueras, que sempre que ha pogut ha intentat evitar
donar el seu recolzament públic a Artur Mas. Els republicans estan jugant a “la
puta i la ramoneta” perquè en el fons ja els va bé que la CUP veti Mas; de ben
segur que Junqueras creu que si Mas es veu obligat a fer un pas al costat el
més situat per assolir la presidència de la Generalitat és ell.
Ara resulta doncs que
ERC, que està en la candidatura de “Junts pel Sí”, informalment es despenja de la candidatura per actuar de
mediador entre la CUP i Convergència, pressionat a ambdós partits per tal que
arribin a un acord. Plantejat així, i vista la postura intransigent de la CUP
sembla obvi que el que ERC persegueix no és altre cosa que obligar al president
Mas a fer un pas al costat per obligar-lo a tenir que acceptar un candidat de
consens.
No em queda clar quin és
el paper que està jugant Raül Romeva en tot aquest conflicte, però tampoc el
veig defensant la candidatura de Mas amb la força i el convenciment que
caldria. Tan Romeva com Junqueras amb el seu titubeig i els seus dubtes donen a
entendre que caldria un candidat de consens diferent a Mas, recolzant doncs la
postura intransigent dels cupaires.
Per la seva banda, l’ANC
tampoc està jugant en tot plegat un joc net. Sota una pàtina de suposada
imparcialitat l’ANC està pressionant “Junts pel Sí” i la CUP per tal quearribin a un acord, però obvien que fins ara els únics que han fet concessions
és “Junts pel Sí”, mentre que la CUP no n’ha fet cap. Cap ni una. Des que hi ha
el nou lideratge, és evident que l’ANC ha perdut la seva transversalitat, i amb
ella la seva capacitat d’influència a la societat catalana. L’ANC amb els nous
lideratges ha passat a ser, com el diari Avui, o com altres entitats menors, un
reducte d’un esquerranisme independentista i caspós que el que busca és que la
Generalitat tingui un president independentista i d’esquerres. Però vet a qui
que això, els catalans no ho van votar el 27S. En el cas de l’ANC he de
dir amb tristor, que els catalans hem perdut una gran líder populista, per tenir
una presidenta del Parlament que ja veurem si dona la talla. La substitució de
Forcadell al front de l’ANC ha estat el nyap més gran fet per aquesta entitat
des de la seva creació.
Em queda Òmnium: poc a
dir. S’han diluït també d’una manera evident, fins el punt que avui no pinten
res en el procés que estem vivint els catalans. Es nota com les directrius
imposades per ERC han arribat també a Òmnium.
D’aquí a uns anys la
història explicarà com uns quants catalans mediocres van ser capaços d’acabar a
un procés d’independència que havia arribat a il·lusionar a tanta gent. Són les
misèries de la política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada