dimarts, 17 de novembre de 2015

No a la CUP; per tant noves eleccions al març


Catalunya no pot estar sotmesa a les exigències d’una organització sense sentit d’Estat.

La CUP amb 10 diputats pretén tenir un protagonisme que no li correspon en funció de la seva representativitat.


S’ha acabat el bròquil. Durant quasi dos mesos els catalans hem estat pendents de la CUP esperant que aquesta formació política s’avingués a la investidura d’Artur Mas com a president de la Generalitat. A mesura que passaven els dies els catalans hem anat comprovant com en lloc d’apropar postures, la CUP s’allunyava d’un acord per la investidura. Tot va començar a torçar-se dilluns de la setmana passada quan el Parlament de Catalunya va aprovar una Resolució que marcava l’inici de la desconnexió amb Espanya. Semblava que l’aprovació conjunta d’aquesta resolució obria la porta a un acord d’investidura, però el mateix dilluns ja vàrem veure que les coses no anirien per aquí atès que la CUP va anunciar el seu vot negatiu. Tanmateix l’esperança tornava a renéixer dimarts  quan el diputat  Baños de la CUP li va dir al president Mas “torni dijous Sr. Mas”. Semblava com si insinués que la votació de dijous podia canviar de sentit. Va arribar dijous i la CUP es va mostrar novament intransigent amb la figura d’Artur Mas president de la Generalitat malgrat els oferiments d’aquest proposant sotmetre’s a una moció de confiança al juliol de l’any que ve i dividint les responsabilitats de la presidència de la Generalitat en tres vicepresidències a l’estil del que havien estat els tripartits de Maragall i Montilla.

Per acabar-ho d’adobar, aquell mateix dijous la CUP va donar a conèixer un document titulat “Fill a l’agulla” en el que exposava les seves condicions mínimes per investir Mas president de la Generalitat. Una cinquantena de mesures, moltes d’elles no assumibles per ningú que tingui cinc dits de front i un mínim de sentit d’Estat. La CUP ha volgut actuar com si hagués guanyat les eleccions del 27S quan, no ho oblidem, és l’últim partit en escons i vots, dels que van obtenir representació al Parlament. Sent el pitjor partit en escons i vots, volen vetar al candidat de qui ha aconseguit més  escons i més vots, i a més volen condicionar l’estructura política, social i productiva del país d’acord als seus principis anticapitalistes, que la majoria de catalans no han votat. Tot un despropòsit.

Però en la línia dels despropòsits la CUP no va sola. En aquesta línia cal destacar el paper poc clar del líder republicà Oriol Junqueras, que sempre que ha pogut ha intentat evitar donar el seu recolzament públic a Artur Mas. Els republicans estan jugant a “la puta i la ramoneta” perquè en el fons ja els va bé que la CUP veti Mas; de ben segur que Junqueras creu que si Mas es veu obligat a fer un pas al costat el més situat per assolir la presidència de la Generalitat és ell.

Ara resulta doncs que ERC, que està en la candidatura de “Junts pel Sí”, informalment  es despenja de la candidatura per actuar de mediador entre la CUP i Convergència, pressionat a ambdós partits per tal que arribin a un acord. Plantejat així, i vista la postura intransigent de la CUP sembla obvi que el que ERC persegueix no és altre cosa que obligar al president Mas a fer un pas al costat per obligar-lo a tenir que acceptar un candidat de consens.

No em queda clar quin és el paper que està jugant Raül Romeva en tot aquest conflicte, però tampoc el veig defensant la candidatura de Mas amb la força i el convenciment que caldria. Tan Romeva com Junqueras amb el seu titubeig i els seus dubtes donen a entendre que caldria un candidat de consens diferent a Mas, recolzant doncs la postura intransigent dels cupaires.

Per la seva banda, l’ANC tampoc està jugant en tot plegat un joc net. Sota una pàtina de suposada imparcialitat l’ANC està pressionant “Junts pel Sí” i la CUP per tal quearribin a un acord, però obvien que fins ara els únics que han fet concessions és “Junts pel Sí”, mentre que la CUP no n’ha fet cap. Cap ni una. Des que hi ha el nou lideratge, és evident que l’ANC ha perdut la seva transversalitat, i amb ella la seva capacitat d’influència a la societat catalana. L’ANC amb els nous lideratges ha passat a ser, com el diari Avui, o com altres entitats menors, un reducte d’un esquerranisme independentista i caspós que el que busca és que la Generalitat tingui un president independentista i d’esquerres. Però vet a qui que això, els catalans no ho van votar el 27SEn el cas de l’ANC he de dir amb tristor, que els catalans hem perdut una gran líder populista, per tenir una presidenta del Parlament que ja veurem si dona la talla. La substitució de Forcadell al front de l’ANC ha estat el nyap més gran fet per aquesta entitat des de la seva creació. 

Em queda Òmnium: poc a dir. S’han diluït també d’una manera evident, fins el punt que avui no pinten res en el procés que estem vivint els catalans. Es nota com les directrius imposades per ERC han arribat també a Òmnium.


D’aquí a uns anys la història explicarà com uns quants catalans mediocres van ser capaços d’acabar a un procés d’independència que havia arribat a il·lusionar a tanta gent. Són les misèries de la política.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada