dimecres, 29 de gener de 2014

El PPC i el PSC es burlen del Parlament de Catalunya



Alguns partits polítics demanen la reprovació de Sánchez Camacho per la seva incompareixença


Aquell dinar a “La Camarga” podria estar en l’origen de les falses acusacions a Pujol i Mas sobre els comptes a Suissa 


Avui s’ha viscut una jornada penosa al Parlament de Catalunya quan la Sra. Alícia Sánchez Camacho, diputada al Parlament català,  senadora a Madrid i presidenta del PP de Catalunya, s’ha negat a comparèixer al Parlament a donar explicacions del cas “Camarga” de possible espionatge polític. Com ella, l’exdiputat del PSC al Parlament català i ara diputat al Congrés espanyol, tampoc ha comparegut.

La cadira buida de Sánchez Camacho posa en evidència
el respecte que els del PPC tenen pel Parlament
de Catalunya, i per tant pels catalans

Cal recordar que els fets presumptament es remunten a l’any 2012 quan en un dinar al restaurant “La Camarga” de Barcelona, la Sra. Sánchez Camacho a través d’una conversa amb Maria Victòria Álvarez, exnovia del fill gran de Jordi Pujol, va voler aconseguir informació per involucrar a la família Pujol en afers de corrupció i dinamitar així la credibilitat de Convergència en el sí de la societat civil catalana. La Sra. Sánchez Camacho, sembla que fins i tot va arribar a parlar d’algun fiscal amic, que els ajudaria a atacar a la família Pujol. Està clar que a José Zaragoza aquesta informació també li anava de meravella, atès que en l’exercici d’aquesta política de claveguera, només hi podia sortir guanyant el PSC desgastant a CDC.

Una vegada més es demostra com PP i PSC-PSOE es passen la democràcia per on més els convé, i amb l’excusa que els fets es van desactivar quan Método 3 va acceptar indemnitzar a la Sra. Sanchez Camacho i el jutge va arxivar el cas, no han volgut comparèixer per donar explicacions en seu parlamentaria. Mare de Déu la que haurien organitzat tant PSC com PPC si altres partits actuessin com ells: les desqualificacions, improperis i tota mena de denúncies públiques haurien omplert els mitjans de comunicació que els són afins. Quan són ells els que actuen amagant-se i passant de la ciutadania, aquests mateixos mitjan callen miserablement els fets. És el cas del diari La Razón, que en la seva versió digital ni parla del menyspreu d’aquestes dues persones als catalans. Si que en fa esment el diari El Mundo, que és qui va  publicar al bell mig de la campanya electoral catalana del 2010, la falsa notícia dels comptes que Jordi Pujol pare, i Artur Mas tenien a Suïssa. Fins i tot la secretaria general del PP, Maria Dolores de Cospedal se’n va fer ressò públicament, posant en qüestió l’honorabilitat de Pujol i Mas. La presumpta implicació del suposat “fiscal amic” pren força al constatar com el jutge ha arxivat les respectives querelles que tant Jordi Pujol com Artur Mas havien interposat contra la publicació d’aquestes notícies falses.   

Els arguments utilitzats per Corbacho per jsutificar l'absència
de Zaragoza, han estat d'una pobresa intel·lectual a l'alçada
del personatge
De fet, aquesta incompareixença és un menyspreu de Sánchez Camacho i Zaragoza a la ciutadania de Catalunya. Per aquest motiu, algunes forces polítiques del Parlament català han demanat que el Parlament reprovi Sánchez Camacho atenent al fet que és diputada al Parlament català, i senadora autonòmica a proposta també del Parlament. L’absència de Zaragoza també es greu, tot i que ell ja no és diputat del Parlament català. Tot i així, la seva absència ha estat justificada  per Corbacho amb argumentacions ridícules, que demostren el nivell del personatge. Qui més s’ha distingit en aquesta reprovació a aquestes persones ha estat ICV amb el suport de CiU

Independentment del que diguin els polítics, el fet de fer cas omís a una demanda del Parlament de Catalunya és greu per ell mateix. El missatge que ens estan enviant aquestes dues persones és que el Parlament català és un Parlament de joguina; es fa servir quan convé i es passa d’ell també quan convé. Cal reflexionar sobre la democràcia i el seu sentit, i prendre bona nota de qui  són aquells que es serveixen de la democràcia per assolir els seus objectius, i en canvi no serveixen a la democràcia per tal que els ciutadans puguin assolir un millor nivell de vida que és en definitiva l’objectiu últim de tot plegat.
   


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada