Espanya ens frena?

El dèficit fiscal català torna a superar els 15.000 milions d’€

El govern espanyol, com és habitual, desacredita el mètode de càlcul català, i ni tan sols accepta que aquesta situació s’ha d’arreglar

El conseller Mas Colell va fer pública la balança fiscal de Catalunya amb Espanya de la que es constata que entre el que l’Estat recapta a Catalunya i el que hi gasta, hi ha un desfàs de més de 15.000 milions d’€, equivalent al  7,7% del PIB català en contra dels interessos catalans.

En paraules del conseller, Catalunya és des de fa molts anys un contribuent net de les arques espanyoles, atès que ens paguem tot el que rebem, i ho fem amb escreix. Vol dir que l’Estat fa negoci amb Catalunya subvencionant despeses d’altres comunitats espanyoles amb els diners dels catalans.

A la pregunta d’un periodista sobre si Espanya ens roba, el conseller Mas Colell, prudent, va respondre que Espanya ens frena, i va fer  referència a una maquinaria administrativa espanyola burocratitzada, desfasada en el temps i sobretot ineficient. Des d’aquest blog, i veient les xifres que un any rere l’altre reflecteixen les balances fiscals, no en tinc cap dubte: Espanya ens roba. Hi tant que si!.  Respecto que el conseller des de la seva responsabilitat de govern no pugui fer una afirmació d’aquest tipus, però la realitat parla per ella mateixa.

Espanya ens roba, Espanya ens xucla tot el que pot i més, i sense nosaltres no podrien de cap manera mantenir el nivell de les despeses públiques espanyoles que han provocat que el dèficit públic espanyol (allò que l’Estat deu) estigui pràcticament en el 100% del PIB espanyol. És a dir, tots els bens i serveis, el que Espanya produeix en un any, valorat a preus de mercat, equival a la suma total de la deute del país. Com es paga això? Entre d’altres maneres robant a Catalunya. Aquesta és l’estricta realitat. I tot i això no n’hi ha prou per poder tornar tot el deute. Com s’ho faran? I si a sobre el catalans marxem, com se’n sortiran? Per això no volen que els catalans decidim lliurement el nostre futur, per que saben que la nostra decisió és molt clara, i si marxem, no poden tornar tot el que deuen.

Com no podia ser d’altre manera el govern espanyol s’ha afanyat a menystenir les xifres del conseller Mas Colell. La vicepresidenta del govern espanyol i becària del Sr. Rajoy, no ha tardat en acusar a la Generalitat de manipular les xifres per justificar una política secessionista i publicar unes balances del tot interessades. Segons Saenz de Santamaria, el govern espanyol és molt generós amb Catalunya. Segons ella, existeixen diferents fórmules de càlcul per determinar les balances fiscals, i ha anunciat que ben aviat el govern espanyol farà públiques les seves balances, que aquests si, seran objectives i exactes. (elaborades per Ángel de la Fuente, assessor de Ciutadans que va parlar dels comptes autonòmiques aplicats al territori).

Ángel de Fuente farà de "trilero" i les
balances fiscals hauran acabat sent
un invent nostre

El que publicarà el govern espanyol no és més que un intent de diluir la importància de l’espoli fiscal al que està sotmès Catalunya, doncs pretenen imputar per exemple el cost de les ambaixades i consolats espanyols a l’estranger, o el cost de l’exercit espanyol, o el cost del museu del Prado, o d’altres estructures en les que els catalans no hi tenim res a dir, ni en la seva extensió, en el seu dimensionat o en l’adequació o no dels costos corresponents. Per posar un  exemple: on van el beneficis del Museu del Prado? Els llocs de treball que genera són per persones que viuen a Madrid o rodalies, els encàrrecs que es fan per la neteja o per altres serveis, es fan a empreses madrilenyes. Per tant, si la riquesa que el Museu del Prado genera, la gaudeix Madrid i el seu entorn, per que el Sr. Àngel de la Fuente vol que les despeses les paguem els catalans? Per que ell o decideix així? Vinga home vinga, una mica més de dignitat.

Els castellers de Catalunya reivindiquen a Europa el Dret a Decidir

En un acte organitzat per Òmnium Cultural, que ha comptat amb el suport de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, vuit ciutats europees han vist com s'aixecaven castells tots ells amb el mateix lema: el catalns volem votar, internacionalitzant el conflicte amb l'Estat espanyol i reclamant el Dret a Decidir del poble de Catalunya. Com en altres ocasions, dono pas a les imatges que són molt més explícites que no pas el que jo podria expressar amb paraules.      

A la Sagrada Família a Barcelona

A Londres, a tocar del Tower Bridge

A Berlin

A Paris, ben a prop de la Tour Eiffel

A Roma els castellers també reclamen el dret a votar

També a Lisboa hem tocat el cel amb les mans

A Ginebra, davant la seu de Nacions Unides

                  La Grand Place a Brusel·les

Duran Lleida dimiteix...a mitges

Més que un adéu, sembla que Duran vulgui dir: fins després...

Joana Ortega explica que la decisió no és encara, del tot ferma.

La noticia de dia ha estat la possible dimissió de Duran Lleida d’alguns dels seus càrrecs.  Semblaria que Duran no vol repetir com número 1 de  la federació CiU de cara a les properes eleccions generals, i tampoc vol continuar presidint la comissió d’exteriors del Congrés dels Diputats. També s’està plantejant dimitir com a número 2 de la Federació. Pel que sembla Duran continuaria com a portaveu del grup català al Congrés i president d’Unió Democràtica, i estaria analitzant la possibilitat de presentar-se com a candidat a la presidència a la Generalitat en el supòsit que el president Mas arribés a convocar en els propers mesos unes eleccions plebiscitàries. Tot això són càbales al voltant de la verdadera voluntat de Duran que a hores d’ara encara no s’ha manifestat públicament al respecte. Segons aquestes mateixes informacions Duran no formalitzarà aquestes intencions fins passada la data de coronació de Felip VI.

Per alguns, les raons per les quals Duran hauria pres aquesta decisió estan en les diferències recents amb els líders de Convergència sobre la postura de la federació davant la coronació del nou Rei. Duran hauria volgut escenificar una postura de suport a la monarquia, mentre que Convergència l’ha forçat a decantar-se cap a l’abstenció. En el mateix sentit, algunes expressions  recents de dirigents de Convergència al voltant de la família real tampoc haurien complagut gens al dirigent d’Unió.

Són aquestes les verdaderes raons per les quals Duran pren aquetes decisions? Aquí cadascú hi pot dir la seva, però per a mi aquestes raons no serien més que la “tapadora” formal, l’excusa oficial, que li permetria mantenir la seva dignitat política davant dels seus acòlits a l’hora d’explicar el seu adéu a mitges.  Tinc  el convenciment que en el fons, les raons que justifiquen aquesta postura de Duran són unes altres.

Tal com s’explica la notícia, Duran més que un adéu, el que diu és: fins després. M’explico. Semblaria que Duran ha sucumbit als cants de sirena del PP i s’hauria adherit a l’estratègia del PP. Aquesta estratègia consistiria a deixar que el president Mas s’estimbi portant a Catalunya a un carreró sense sortida amb una consulta que no es podria materialitzar; aquesta situació acabaria precipitant unes eleccions autonòmiques en les Convergència sense Mas es convertiria en un partit testimonial. Cal recordar en aquest punt que malauradament per Convergència darrere el president Mas, dins del partit  no hi ha cap lideratge suficientment fort per agafar el relleu: al president Mas l’envolta la mediocritat més absoluta i això a Madrid ho saben.

Amb aquest escenari, l’únic rival amb certa entitat davant d’ERC seria Unió Democràtica de Catalunya, presidida per Duran Lleida, que encapçalaria una candidatura a la presidència de la Generalitat, i que comptaria amb tot el suport de Madrid per tal que s’imposés a les urnes a la candidatura republicana d’Oriol Junqueres.

Aquesta operació maquiavèl·lica passaria per dotar a Duran d’armes suficients per poder guanyar les eleccions i aquestes armes serien precisament les de la tercera via que com sabem Duran defensa des del primer moment.  L’armament de que es dotaria Duran seria un acord amb el PP per tal de dotar a Catalunya d’un règim econòmic particular (tampoc el concert basc), i blindar aspectes culturals bàsics com la llengua i l’educació. Amb això, Madrid calcula que els catalans ens baixarem els pantalons fins a mitja canya...   

Tant de bo m’equivoqui en aquest anàlisi. Em sabria molt greu que ara que tenim la independència més a prop que mai, un líder polític que pensa molt més en el seu mausoleu que en el seu país, pogués malmetre les aspiracions democràtiques d’un poble que vol ser lliure.

El Rei d’Espanya ha abdicat

En el seu primer discurs després de l’abdicació del seu pare, Felip VI fa una glosa de la nació espanyola

Pels catalans, aquest canvi en la successió a la corona espanyola, no ens aportarà cap nova situació: “más de lo mismo”

Aquests dies la notícia està en el fet que el passat dia 2 de juny, el Rei d’Espanya li va comunicar formalment al president del Govern espanyol la seva voluntat d’abdicar en el seu fill, que regnarà a partir d’ara amb el nom de Felip VI.

El cert és que al sobiranisme català aquest fet ni li va ni li ve; allà els espanyols amb l’organització i el tipus d’Estat amb que es vulguin dotar. Bé, exactament tampoc és ben bé així, per que tot indica que els partits majoritaris espanyols ja han decidit ells el que convé als espanyols, els quals no podran exercir el seu dret a decidir atès que PP i PSOE han decidit que Espanya ha de continuar sent una Monarquia Parlamentaria segons estableix la Constitució espanyola, furtant així el dret dels espanyols a poder decidir lliurement la forma d’Estat que els convingui més.

Deixant de banda aquestes reflexions, sembla que no queden clares les raons per les quals el Monarca espanyol ha decidit abdicar. Per uns el seu estat de salut n’és la causa;  altres opinen que la motivació que l’ha portat a abdicar cal buscar-la en el conflicte català que es pot complicar encara més de cara a la tardor propera; també hi ha qui diu,  com ho ha fet el conseller Homs, que el motiu de l’abdicació està en el fet de poder “mantenir el negoci familiar”. Sigui quina sigui la raó, en qualsevol cas sembla que pel que fa a Catalunya no s’han d’esperar canvis d’actitud per part del nou Monarca espanyol si ens guiem pel contingut del seu primer discurs després de saber que seria nomenat Rei, en el que va fer una glosa de la unitat de la nació espanyola. Per tant, de cara a Catalunya, tot continuarà igual en la voluntat de la política espanyola encapçalada pel nou Rei: munyir la mamella econòmica que tan bé els raja a Catalunya.

Més enllà d’això, si que m’agradaria entrar una mica en el joc de les al·legories. Felip VI va tenir com antecessor en el tron d’Espanya a Felip V, que és qui va conquerir Catalunya després del brutal setge de Barcelona a l’any 1714 del qual enguany en celebrem el tri centenari. Precisament el dia de la coronació de Felip VI serà també el tres-cents-setè aniversari de la crema de Xàtiva per part de les tropes de Felip V. Són coincidències que em sembla que volen augurar un canvi de cicle en la història dels Borbó.

Sigui com sigui, aquest fet ha generat importants discussions tant a nivell espanyol com català. Aquí, a casa nostra, només el PSC, PPC i Ciutadans estan a favor de votar la coronació de Felip VI; Convergència i Unió (a l’igual que el PNV al País Basc) està per l’abstenció, mentre que ICV i ERC estan clarament a favor del NO.

Tanmateix cal adonar-se d’una cosa: el fet de votar SI o votar NO, signifiquen que et vols implicar en la vida política espanyola. Els del SI des d’una perspectiva monàrquica, mentre que els del NO, des d’una vessant republicana. Sobta el paper del PSC que com ja ens té acostumats des de fa anys, seguint l’estela que li marca el PSOE cau en greus contradiccions: Des de quan el partit socialista és monàrquic? Aquests s’han vist abocats una vegada més a un paper d’allò més patètic.    

Passi el que passi a Espanya m’agradaria que aquest ascens de Felip VI al tron espanyol signifiqués el contrari del que va significar el regnat de Felip V. Llavors Catalunya va sucumbir a la força de les armes. Ara al 2014, Catalunya hauria de vèncer amb la força de la democràcia.

Tant de bo ho puguem celebrar !

Rajoy a Sitges: NO a la consulta

El president espanyol Mario Rajoy obra la porta a Sitges a una reforma de la Constitució, que una vegada més, si es porta a terme, serà un nou engany contra els catalans

Mariano Rajoy diu que si hi ha xoc de trens és per que algun dels trens va per la via equivocada: no hi ha via més equivocada que aquella que porta a la negació de la democràcia i a impedir que els catalans puguem decidir el nostre dret a decidir lliurement el nostre futur

Divendres i dissabte s’han celebrat a Sitges les XXX jornades organitzades pel Cercle d’Economia que presideix Anton Costas.  Entre altres, hi han desfilat noms com el d’Artur Mas, Pérez Rubalcaba i Mariano Rajoy. S’esperava amb certa expectació la presència d’aquest últim, més que res per veure si donava algun titular sobre el procés sobiranista que està vivint Catalunya, i des d’aquest punt de vista, l’ha donat. S’han complert les expectatives. Altre cosa és que el que hagi dit sigui mínimament positiu pel futur de Catalunya.

El primer gran titular que el Sr. Rajoy ha deixat en la seva visita a és una frase, i tot sabem que les frases se les emporta el vent; és a dir el que ara explicaré entre en el món de la gracieta, però en cap cas té cap mena de transcendència pel procés: ni en positiu ni en negatiu. En concret el Sr. Rajoy va dir que “quan es produeix un xoc de trens és per que algun dels trens va per la via equivocada”. Un obvietat absoluta, que va ser tímidament aplaudida pels correligionaris de Rajoy presents a l’acte. Aquesta frase no aporta res, per que som molts els que pensem que el tren que ha errat la via és precisament el tren que condueix el president del govern espanyol. En els temps que corren, negar que un poble pugui decidir lliurement i democràtica el seu futur és anar per la via equivocada. Tot el mon occidental circula justament per l’altre vaa, i no per la via del president Rajoy. Per tant frase pels titulars, però que se li girà en contra degut a la seva  maldestre imaginació.

El segon titular d’aquesta visita de Rajoy a Sitges va venir com a conseqüència d’una petició que li va formular el president del Cercle d’Economia en el sentit de  que s’avingués a aportar alguna solució positiva a les reclamacions dels catalans. En aquest sentit Rajoy va dir que la Constitució es pot reformar però que abans cal consensuar el que es vol reformar i perquè es vol reformar, i que en tot cas per fer-ho  reclama parlar amb transparència i dins de la llei.

Sobre la reforma de la Constitució vull fer uns aclariments. El primer és que qualsevol pacte amb Espanya implicarà com cada vegada que hi hem pactat, que al final ens acabin enredant. El segon aclariment fa referència a la nul·la possibilitat que una reforma de la Constitució convingui a Catalunya: tots sabem que la cultura dels subsidi imperant a moltes comunitats espanyoles passen pel cafè per a tothom, i això implica sens que després d’una eventual reforma de la Constitució l’espoli fiscal continuï com fins ara, per que és la única manera que tenen els espanyols per finançar els desastres productius i de gestió d’algunes d’aquests comunitats.  Encara un tercer aclariment: la reforma de la Constitució és la tercera via; és a dir la via morta. Jo vull per al meu país una via d’ample internacional capaç de portar als catalans a un futur brillant.

El que per a mi és el verdader titular de la presència del president Rajoy a Sitges és el que fa referència a la consulta del 9 de Novembre. La celebració de la consulta és impensable, va dir. El Sr. Rajoy s’escuda amb els pronunciaments tant del Tribunal Constitucional  com del Congrés dels Diputats negant aquesta possibilitat. Arguments  polítics en contra d’una decisió democràtica, lliure i pacífica del poble català. Aquesta és l’Espanya del PP, però no ens confonguem, també és l’Espanya del PSOE. Tinc molt clar que en aquesta Espanya jo no mi vull quedar...