dissabte, 26 de desembre de 2015

Quin panorama!



Desgovern a Madrid


Immensa marejada de perdiu a Catalunya.



Els catalans portem dies pendents de la decisió de la CUP al voltant de la investidura del president  Mas. Exactament des del dia 28 de setembre anem marejant la perdiu, mentre paral·lelament l'interès per la independència decau a mesura que passen els dies, tal com s'ha pogut comprovar aquest diumenge passat on a les eleccions espanyoles, els partidaris de la independència van veure que a Catalunya guanyava les eleccions un partit tan estrafolari com la versió catalana de Podemos. Ara resulta que els catalans ens juguem el nostre futur com a nació demà a Sabadell en una assemblea en la que hi participaran 3.500 cupaires mal comptats  

Tot plegat és conseqüència de la manca d'un objectiu clar dels partidaris de la independència, per estrany que sembli. El primer error va sorgir d'alguns polítics que van començar a propagar que les eleccions catalanes del 27S s'havien de plantejar des d'un doble objectiu: el que ells anomenaven eix social, en paral·lel a l'eix nacional. I aquest ha estat des del meu punt de vista, el gran error. En la situació actual de Catalunya, el més important és assolir la independència, sense altres consideracions, entre altres raons perquè sense independència no hi ha eix social que valgui, doncs a nivell econòmic estem en mans del patètic ministre espanyol Montoro.

Això que sembla ben senzill d'entendre ha estat obviat per algun partit polític de l'esquerra, i a partir d'ell, la resta de partits independentistes han seguit el discurs de l'eix social, no fos cas que se'ls titllés de no tenir sensibilitat social. La realitat és que des d'aquell moment la voluntat independentista ha tingut que competir amb el discurs social. En aquest punt vull aclarir que no estic gens en contra de solucionar els molts problemes socials que afecten a la nostra societat, però tinc molt clar que tots aquests problemes no es podran resoldre si prèviament no en resolem un que es la clau de volta de tota la resta. Sense independència no hi haurà solucions socials. Per això no puc acceptar que es barregin els dos eixos. Només ens val la independència i per aquesta manca d'un objectiu únic i clar ara estem patint una situació que pot posar en perill la consecució dels dos objectius.

Mentre tant a Espanya els problemes es multipliquen. Les eleccions generals del 20 D han deixat un panorama de difícil governabilitat. El tàndem PP-Ciutadans no suma, però el tàndem PSOE-Podemos tampoc. Caldrien tripartits molt contra natura per assegurar la governabilitat a Espanya. Per tant s'obre un període d'inestabilitat a Espanya, que si els catalans fóssim mínimament intel·ligents hauríem de saber aprofitar, investint amb urgència al president de la Generalitat. Tanmateix aquí, el més calent és a l'aigüera, i els cupaires poden engegar-ho tot a dida segons el que es decideixi demà en aquesta estranya assemblea que es celebrarà a Sabadell, i en la que no hi ha cap garantia que alguns dels participants puguin representar interessos unionistes,  en forma de quinta columna estratègicament infiltrada dins de l'assemblea.

Seguint en clau espanyola, Podemos defensa un hipotètic referèndum a Catalunya, i això encara dificulta més qualsevol pacte entre els partits espanyols clarament posicionats en contra de que Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur. Fins i tot el Rei dels espanyols s'ha manifestat en el seu discurs de Nadal, a favor d'una estabilitat política basada en el diàleg, que a hores d'ara s'endevina impossible, reforçant la idea de la nació espanyola i de la indissoluble unitat de la mateixa, amenaçant amb el caos i la ruïna a aquells que la vulguin trencar, en clara al·lusió a Catalunya. Felip VI ha abdicat "de facto" de ser Rei dels catalans, príncep de Girona, comte de Barcelona, i senyor de Montblanc, atès que s'ha posicionat clarament a favor que Catalunya continuï sent una colònia espanyola, que nodreixi les finances espanyoles i a la qual s'acontenta amb quatre engrunes. Un Rei que ha demostrat ser molt menys espavilat que el seu pare, i que ha fet un discurs en un escenari ridícul, que recorda les grandeses d'uns temps que mai tornaran. El dia que Espanya deixi enrere aquestes rèmores del passat, potser esdevindrà un país normal. Mentre tant, continuen sent el "quiero y no puedo" al que la historia els ha relegat.


Tanmateix, més que criticar la manera de ser dels espanyols, el que em dol és la ceguera política dels partits catalans, incapaços d'aprofitar una ocasió única, per assolir finalment la independència. Voldria equivocar-me, però aquesta assemblea cupaire de demà no em mereix cap confiança, tot i que hi ha un element que podria interpretar-se com esperançador. Segons informaven ahir diferents diaris digitals, Oriol Junqueras deixa l'alcaldia de Sant Vicenç dels Horts, per centrar-se en les tasques polítiques en el Parlament de Catalunya. Si Junqueras no intuís un resultat positiu en l'assemblea cupaire de demà, algú creu que deixaria l'alcaldia del seu poble? Estic convençut que ho deixa per que sap que en poques hores haurà d'assumir la vicepresidència econòmica del nou govern de Catalunya. Tant de bo sigui així. Ho sabrem ben aviat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada