Daltabaix polític a CiU

La federació de Convergència i Unió salta pels aires després de la pregunta interna als militants d’Unió, i l’ultimàtum posat per Convergència

Duran Lleida, que és a l’origen dels conflictes, s’amaga darrere d’Espadaler a qui fa fer el ridícul donant la cara per ell.

S’ha consumat el que aquests últims dies es veia a venir, i la Federació de Convergència i Unió està a punt de passar a la història. De moment Unió retira als seus militants del govern, el que significa que com a mínim Joana Ortega, Ramon Espadaler i Josep Maria Pelegrí deixin de ser respectivament consellers de Governació i Relacions Institucionals i Vicepresidenta del Govern de  Catalunya, conseller  d’Interior, i  conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. 

Tot plegat s’ha produït com a conseqüència d’una pregunta interna que UDC havia fet a la seva militància al voltant de la integració o no del partit al full de ruta del procés sobiranista acordat entre Convergència i ERC. La pregunta va ser del tot ambigua i donava peu a diverses interpretacions. El resultat fou un empat tècnic entre les dues posicions, la del Si i la del NO, sense que molts poguessin interpretar bé que representava votar SI o votar NO. Davant d’una resposta tan ajustada entre el Si i el NO, Duran Lleida va interpretar que la seva posició personal és la que havia guanyat. I la seva visió personal era la ja coneguda de negociar amb el govern espanyol per intentar convertir Catalunya en un Estat associat a l’Estat espanyol.  Convergència va tenir coneixement de la postura formal d’Unió, i ràpidament van emplaçar als demòcrata cristians a posicionar-se a favor del SI-SI, i els hi van donar 3 dies de termini per decidir-ho. Davant d’aquest pressió, la reacció de Duran va ser fulminat i va decidir retirar del govern a tots els càrrecs que Unió hi té. I aquí han sorgit de nou les divergències internes dins d’Unió. Mentre  Joana Ortega, Espadaler, Pelegrí accepten la decisió del seu líder d’abandonar els seus càrrecs al govern del president Mas, altres militants d’Unió es neguen a fer-ho per que entenen que això seria fer un xantatge al president Mas, que en opinió d’alguns d’ells és el que en el fons Duran vol aconseguir, per intentar que Mas abandoni el camí de la independència. 

L’excusa posada per el comitè de govern d’UDC és que Convergència els ha posat un ultimàtum al donar-los només 3 dies per definir-se respecte del SI-SI, quan tots sabem que després de pactat el full de ruta entre Convergència i ERC al mes de març, han passat 3 mesos  en els que Unió s’ha dedicat a marejar la perdiu, post-posant qualsevol decisió al 14 de juny, data que ells havien decidit per fer la consulta interna. Per tant, amb pregunta interna o sense, han passat molts mesos sense una posició clara d’Unió. No es pot parlar per tant d’ultimàtum.

Està per veure les conseqüències de tot plegat, però jo tinc el convenciment que la sortida d’Unió ha de ser positiva pel president Mas i pel procés d’independència de Catalunya. I ho serà per que Convergència es treu del damunt el pesat llast  que significaven les continues atzagaiades i pals a les rodes de Duran. Sense ell, el president Mas i Convergència eliminen els dubtes que havien generat a  molts catalans respecte de la seva autèntica voluntat d’aconseguir la independència. Ara, amb aquest dubte clarament esvaït, Convergència i el president Mas poden recuperar una credibilitat que alguns li negaven. Si més no, amb això els ciutadans hi hem sortit guanyant: No hi ha cap dubte, Convergència i el president Mas són tan independentistes com els que més i com a mínim tant com  aquells que fins  ara han volgut monopolitzar l’autèntic ADN independentista. ERC haurà de buscar nous arguments per negar-se a fer una llista unitària de cara al 27S.

No vull acabar aquest comentari sense ressaltar l’actitud digne de la fins ara vicepresidenta del govern de la Generalitat Joana Ortega. Com a consellera, Joana Ortega no ha estat mai sant de la meva devoció, però haig de reconèixer que el gest d’abandonar la política al mateix moment que abandoni el govern, l’honora. El seu gest s’ha de llegir com un acte de respecte vers el que el partit ha decidit, però al mateix temps, un  rebuig clar a la manera de fer de Duran. Sembla que el conseller Pelegrí pot seguir un camí similar al de Joana Ortega, i aquestes decisions contrasten molt amb el paper de “la trista figura” que ha fet el conseller Espadaler, intentant justificar l’injustificable, i fent el major ridícul de la seva vida. Allà cada qual.