dimarts, 16 de desembre del 2014

Les contradiccions d’alguns polítics catalans posen en evidencia la seva poca capacitat


La Via Catalana ha triomfat gràcies a una integració molt transversal de tota la societat civil. Perquè davant d’una eleccions plebiscitàries, no es vol optar per la mateixa fórmula guanyadora? Quines són les raons reals?


Catalunya necessita d’uns lideratges polítics amb gent valuosa, que malauradament no té. Aquest és el problema    
 


Aquests dies de llarga i tensa espera a veure si es produeix el tan anhelat acord entre CiU i ERC, en el que està en joc el futur de Catalunya, alguns polítics catalans han continuat fent gala de les seves limitacions intel·lectuals i també polítiques. Començaré per aquests últimes.

Davant d’una situació estratègica única de Catalunya per poder assolir la independència, hi ha polítics atrapats pel debat esquerres/dretes, propi de finals del segle XIX, que va ser vigent també durant el segle passat, però que no pot continuar sent “la mare dels ous” en el segle XXI. Joan Ignasi Elena, Ernest Maragall, Joan Herrera i molts altres, en un moment clau per Catalunya, volen posar al mateix nivell de prioritat un debat que des de la meva modesta opinió no toca. Volem una Catalunya nova, i això implica abandonar els discursos de sempre. Ja n’hi ha prou d’esquerres i dretes enfrontant-se i produint un desgast que no és gen positiu per un objectiu prioritari de país, com és la seva independència.

Ara Catalunya s’ha de debatre entre continuar sotmesa a la voluntat dels espanyols, i per tant sotmesa a l’espoli econòmic però també cultural, o ser un nou estat independent que preservi les essències del poble català. Quan aquest debat s’hagi acabat, i Catalunya sigui (o no) independent, tornarà a ser el moment de discutir models socials i refer si es vol aquest debat (esquerres/dretes) que per a mi és caduc. Entenc que una vegada assolida la independència el que caldria seria definir el model de país a través primer d’una Constitució, i a partir d’aquesta, construir un estat just, igualitari, ètic, que si ha de contemplar algun privilegi, aquest s’hauria de centrar en els col·lectius socials més fràgils o vulnerables. Però aquest és un debat que ha de venir després; primer els catalans hem de decidir si volem o no, esdevenir un Estat independent. Barrejar la independència amb la construcció de l’Estat, són ganes de debatre inútilment, complicar les coses, i en definitiva posar pals a les rodes d’una Catalunya sobirana.

I aquí s’entra en una contradicció clara: si per una banda sembla que molta gent està d’acord en que un dels èxits de la Via Catalana ha estat el aglutinar una àmplia presencia de la societat civil catalana, molt transversal, sense sigles polítiques, on tothom hi ha tingut cabuda, com és que a l’hora d’oferir als ciutadans de Catalunya la possibilitat de votar la independència, en lloc d’optar també per una fórmula d’èxit basada en una proposta molt transversal, alguns pretenen dividir l’electorat sobiranista entre els electors sobiranistes de dretes i els sobiranistes d’esquerres? Amb quina finalitat? Dona tota la sensació que els que defensen aquesta tesi, ignoren els efectes demolidors de la Llei d’Hont sobre les llistes que no són guanyadores. Segur que aquest no és el camí correcte.

Una prova de la inconsistència intel·lectual dels nostres polítics, la dona Joan Herrera, el líder dels eco-socialistes. Aquest personatge quan es va plantejar el 9N alternatiu, va ser el primer en queixar-se sorollosament del canvi de criteri del president Mas, i quan se’n va adonar que aquella convocatòria seria un èxit, va haver de canvia de criteri a corre cuita en un dels ridículs més clars fets aquests últims temps per un polític. Però com que quan passen aquestes coses, no passen per casualitat, ara ha tornat a reincidir en les seves pròpies contradiccions. Ahir se li va acudir donar una conferència sobre el seu full de ruta. Com que abans ho havien fet Mas, Junqueras i Iceta, ell no podia ser menys i havia d’exposar el seu posicionament per altre banda ben conegut: utopies i ambigüitat que són les coordenades en les que habitualment es mou el personatge. Destaco la proposta d’una “llista transversal d’esquerres” per canviar-ho tot. Ho destaco per que fa només 15 dies mal comptats havia dit que les llistes transversals dilueixen la personalitat dels que li donen suport fins al punt que molta gent “s’hi pot sentir exclosa” La pregunta és immediata: Sr. Herrera, i a la llista unitària d’esquerres que vostè proposa, no hi ha també gent que s’hi pugui sentir exclosa? Si us plau... una mica de coherència, que estem parlant de coses sèries!           

             

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada