Kale borroka ? Violència? Però de què parlen aquesta gent...

 

Espanya posa en pràctica una nova tècnica contra Catalunya: es crea un relat fals, i a partir d’ell, els partits polítics, ministres i fins i tot el Sr. M. Rajoy se’n fa ressò. La fiscalia ho afina, i comença la persecució de la “justícia”.

La primera vegada que ho vàrem viure va ser quan el ministre Méndez de Vigo, en una roda de premsa posterior al consell de ministres del govern espanyol es va referir a les manifestacions del setembre passat com “tumultuàries”. A partir d’aquí la fiscalia va fer la resta i avui Jordi Sánchez i Jordi Cuixart són a la presó.

Després fou el torn de la policia nacional, amb uns informes que no responien a la realitat. Ara és el torn dels CDR, acusats per PP, PSOE i Ciudadanos de ser grups violents i vandàlics. La fiscalia ja ha anunciat que els investiga.

Corria el mes de setembre passat quan el ministre Iñigo Méndez de Vigo, portaveu del govern espanyol, es va referir a les manifestacions que hi varen haver a Catalunya aquells dies com “manifestacions tumultuàries”. Utilitzar aquest terme no va ser casualitat atès que és justament l’expressió que apareix en la definició del delicte de sedició en el codi penal espanyol. Una vegada el relat del ministre fou posat en circulació, els esdeveniments es varen precipitar. La fiscalia va presentar davant de l’Audiència una denuncia per sedició contra els dirigents d’Òmnium Cultural i l’ANC, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez respectivament, i la jutgessa Carmen Lamela es va encarregar d’enviar-los a la presó, sense fiança i en espera de judici.

Va ser la primera pràctica d’aquesta tàctica que ara s’ha tornat a repetir amb els CDR. Es crea un relat, encara que sigui fals, amb molta imaginació, tergiversant dialècticament  els fets, i aquest relat acaba sent comprat pels tribunals de justícia sense comprovar mínimament si la realitat i el relat realment són coincidents. Aquest plantejament també ha estat seguit per la policia nacional, encarregada d’elaborar informes per als jutges i la fiscalia. En aquests informes, els seus autors, a partir d’un fet determinat, comencen a adulterar la realitat, i converteixen el seu relat en un esperpent que té per finalitat “informar” als jutges i fiscals de “la seva veritat” en cap cas la veritat objectiva.

Ara, davant de les accions que han endegat els "Comitès de Defensa de la República” s’ha seguit de nou aquesta fórmula, amb l’objectiu afegit que les autoritats judicials alemanyes que han de jutjar l’extradició del president Puigdemont, entenguin que a Catalunya hi ha hagut violència per d’aquesta manera fer compatibles els delictes de rebel·lió que s’imputen al president Puigdemont amb el delicte d’alta traïció del codi penal alemany, que per ser comparable al de rebel·lió espanyol, exigeix l’existència de violència.

Per això diferents polítics espanyols, socis tots ells del 155, com Jose Luís Ábalos del PSOE, Javier Maroto del PP,  o Juan Carlos Girauta de Ciudadanos s’han referit al CDR com comandos de Kale borroka com els que existien fa anys al país basc integrats per joves propers al món abertzale. No cal dir, que seguint la tàctica ja comentada, la premsa espanyolista, que en la seva pràctica totalitat és la que s’edita a Madrid, s’ha fet immediatament ressò de la denúncia, i han començat a publicar notícies relacionant als CDR amb la violència. El cas més escandalós és el del diari “La Razón” que intentant mostrar exemples de la violència dels CDR ho il·lustra amb una foto que correspon a un atac violent dels ultres espanyolistes contra la policia nacional durant una manifestació a València!

Tanmateix el toc de sortida ja estava donat, i ha estat el mateix president del govern espanyol, el Sr. M. Rajoy, qui ha promès combatre l’acció “violenta i intimidatòria” dels CDR. Per tant, com en altres ocasions, ara serà la fiscalia qui “ho afinarà” i actuarà contra els CDR.

Val a dir, que tota aquesta posada en escena de la paraula “violència” casualment succeeix en el mateix moment que el fiscal alemany encarregat d’analitzar l’extradició del president Puigdemont, ha acceptat la tramitació de l’euro-ordre per tal que Carles Puigdemont sigui extradit a Espanya. Aquesta actuació de la fiscalia alemanya estava del tot prevista i era esperada per la defensa del president. Ara s’enceta per tant un període de entre 2 i tres mesos, en el que les defenses del president Puigdemont hauran de posar tot el seu lleial saber sobre la taula, per intentar evitar que aquesta extradició sigui acceptada pels tribunals alemanys que l’han de jutjar.

Després, els polítics unionistes diran que ells no pressionen als jutges...        

Alguna cosa es mou a nivell internacional, a favor de Catalunya

Gràcies a la externalització del conflicte català duta a terme pels membres del govern català a l’exili, comencen a haver-hi reaccions de diferents estaments a favor de una solució política del contenciós Catalunya-Espanya

Sens dubte, l’empresonament del president Puigdemont a Alemanya ha contribuït de forma extraordinària a fer que el dret a decidir dels catalans deixi de ser “un problema intern” d’Espanya, per passar a ser un problema europeu de primeríssima magnitud

Des que diumenge passat, Carles Puigdemont va ser detingut a Alemanya poc després de creuar al frontera entre aquest país i Dinamarca, i més enllà del pessimisme inicial amb que molts catalans vàrem conèixer la notícia, han començat a passar coses que han fet transformar aquell pessimisme inicial en esperança. Vegem-ne algunes:

• La jutgessa alemanya que va interrogar al president Puigdemont, tot i que va decretar la presó preventiva, va expressar dubtes sobre la procedència de l’extradició.  
• El Parlament de Portugal (Assemblea de la República) demana que es respecti la voluntat del poble català i li demanen al govern espanyol que trobi una solució política al conflicte i que es respecti la salvaguarda dels drets socials i altres drets democràtics dels pobles d’Espanya.
• L’Assemblea de Còrsega condemna l’actitud repressiva de l’Estat espanyol i aprova una  moció de solidaritat amb els polítics catalans empresonats. Insten també als líders europeus a treballar per una solució democràtica, de caràcter polític a la crisi catalana, i que exclogui l’ús de la força.
• Un grup de polítics laboristes i independentistes escocesos, a favor i en contra de la independència de Catalunya, es posen d’acord per mostrar la seva profunda preocupació per la persecució de polítics escollits democràticament per part de l’Estat espanyol. Han denunciat aquest fets a la Comissió Europea en una carta dirigida a Frans Timmermans, vicepresident de la Comissió i responsable de Drets Fonamentals. Li recorden en l’escrit la necessitat real d’una mediació entre Catalunya i Espanya.
• Una seixantena de diputats flamencs demanen per carta a M. Rajoy l’alliberament dels presos polítics, una solució política al problema de Catalunya, desactivar l’aplicació de l’article 155 i el respecte als resultats de les eleccions del 21-D. “Només el diàleg i el respecte mutu ofereixen una sortida a la crisi” diuen en el seu escrit.    
• En una enquesta efectuada pel diari alemany “Welt” una majoria de participants es declaren contraris a l’extradició del president Puigdemont. Un 51% hi està en contra, un 35% es mostra a favor de l’extradició, mentre que un 14% no es defineix.       
• La televisió de Luxemburg i el diari “France Soir” mostren la seva sorpresa pel fet que l’extrema dreta espanyola (Vox) estigui participant activament en la persecució judicial contra el govern català.
• El diari escocès “The National” planta cara al govern espanyol titulant “mai no tindreu la nostra Clara” que posa de manifest l’ampli suport ciutadà que la consellera té a Escòcia.
• El govern suïs  assegura en un comunicat que a Suïssa no extradeixen ningú per motius polítics fet que deixa sense efecte l’ordre de recerca internacional contra Anna Gabriel i Marta Rovira.
• El setmanari alemany “Stern”, compara M. Rajoy amb l’expresident de Sèrbia Slobodan Milosevic que va ser acusat i trobat culpable d’haver comès crims contra la humanitat.
• La fiscalia belga manté als consellers en el exili Comin, Serret i Puig  en llibertat i descarta que hi hagi risc de fugida.
• La fiscalia escocesa deixa Clara Ponsatí en llibertat amb una mesura cautelar com la retirada del passaport.
• Existeixen dubtes raonables al voltant de la “legalitat” de l’arrest del president Puigdemont: la col·locació de dispositius de seguiment per satèl·lit sense una autorització judicial, la no denúncia dels seu pas per Dinamarca i esperar que entrés a Alemanya, són aspectes foscos de la detenció que caldrà analitzar també pels advocats de Carles Puigdemont.
• El fet que Suïssa no extradeixi per motius polítics, que Bèlgica deixi en llibertat als consellers Comin, Serret i Puig, que Escòcia hagi deixat en llibertat a Clara Ponsatí, posa de manifest una certa uniformitat en el tractament del cas per part de la justícia d’aquests països europeu. Trencarà Alemanya aquesta uniformitat extradint al president Puigdemont?

Són molt elements que sumats fan recuperar l’optimisme després que diumenge passat els ànims caiguessin al seu nivell més baix, a conseqüència de la detenció del president Puigdemont. Ara cal esperar esdeveniments. Pel moment i per anar escalfant motors, diumenge vinent l’ANC ha convocat una manifestació a Berlin, a l’emblemàtica porta de Brandenburg en la que es reclamarà l’alliberament de Carles Puigdemont. Aquesta és una manifestació a la que hi assistiran membres de l’ANC-Berlin, més aquells catalans que es trobin de vacances en aquelles terres, més aquells alemanys de bona fe que s’hi vulguin adherir.

Pel que fa a casa nostra, pendents dels acords entre els partits nacionalistes per formar govern, i del resultat del recurs presentat per JuntsxCat al Tribunal Constitucional relatiu a la resolució de l’ONU que demana garantir els drets polítics de Jordi Sánchez, en vista a una eventual investidura com a president de la Generalitat.

L’olla no para de bullir. Aconseguirem una bona escudella?

El jutge LLarena deixa l’independentisme sense els seus principals líders

El president Puigdemont ha estat retingut per la policia alemanya a la frontera entre Dinamarca i Alemanya quan viatjava cap a Bèlgica procedent de Finlàndia.  

En una actuació criticada per diferents estaments judicials, el jutge ordena l’empresonament de Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa i Carme Forcadell.

També ha reactivat l’ordre de recerca internacional contra Carles Puigdemont, Antoni Comin, Lluís Puig, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Marta Rovira, tot ells exiliats. No ho fa contra Anna Gabriel, atès que aquesta només ha estat imputada per un delicte de desobediència que no comporta penes de presó.

Les notícies es succeeixen a una velocitat de vertigen i la majoria d’elles no són gens positives per l’independentisme. Escric sota l’efecte psicològic d’haver conegut, fa no res, la notícia de la retenció per part de la policia alemanya del president Puigdemont a la frontera entre Dinamarca i Alemanya, en el seu viatge de retorn a Bèlgica des de Finlàndia. Aquesta notícia obre un interrogant sobre el tracte que la justícia alemanya pot donar a l’ordre d’extradició emesa per el jutge Llarena contra el president Puigdemont. Serà extradit a Espanya? No ho serà?. És coneguda la relació entre la Sra. Merkel i el Sr. M. Rajoy. Aquesta relació pot influir en el funcionament de la justícia alemanya? Existeix a Alemanya una autèntica separació de poders? Els delictes de rebel·lió i secessió estan contemplats en el codi penal alemany tal com ho estan a Espanya? Un seguit d’interrogants que em deixen amb un ai al cor tot i que els antecedents històrics no són precisament encoratjadors. Varen ser els nazis alemanys que van lliurar al president de la Generalitat Lluís Companys a Espanya, on va ser afusellat pel franquisme. Ara es tornarà a repetir la història? La derrota del nazisme a Alemanya haurà canviat la seva visió de la justícia?  

L’euro-ordre de recerca contra Puigdemont i altres polítics catalans a l’exili ha estat dictada immediatament després que el jutge Llarena comuniqués la presó sense fiança per Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa i Carme Forcadell, que havien estat citats per conèixer els delictes que se’ls imputa. En el cas de Jordi Turull, s’ha de destacar que el seu empresonament s’ha produït al bell mig de la sessió d’investidura a la presidència de la Generalitat que s’estava celebrant al Parlament de Catalunya. En una primera votació, la candidatura de Turull va ser rebutjada gràcies a l’abstenció de la CUP, però segons va anunciar Junts per Cat, sembla que en segona votació Turull tenia garantida la seva elecció no se sap si per algun canvi de criteri d’algun diputat de la CUP, o per l’abstenció d’alguns diputats de Catalunya en Comú. El cert és que la justícia espanyola ha alterat greument la vida política a Catalunya.

Les reaccions a  Catalunya conta l’ordre d’empresonament han estat múltiples: des de concentracions davant dels ajuntaments de pobles i ciutats, fins a concentracions davant de les delegacions del govern espanyol a les capitals de les demarcacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Els mossos d’esquadra han actuat amb contundència, causant uns 30 ferits a Barcelona. Tot i que corrien rumors que entre els mossos d’esquadra i havia policia espanyola camuflada, el cert és que els mossos amb la seva actuació han perdut una bona part de les simpaties que s’havien guanyat quan els atemptats de Barcelona i en el referèndum de l’1-O.

La investidura fallida de Jordi Turull comporta que el termini de dos mesos per formar govern s’ha activat. Per tant, si es volen evitar unes noves eleccions, cal que d’una vegada per totes els polítics es posin d’acord i s’estableixin els pactes entre les diferents forces representades al Parlament que ho permetin. Aquestes negociacions necessiten cares noves, atès que alguns dels que hi eren presents ara són a la presó. En definitiva estem davant d’un panorama canviant o el que avui és vàlid demà deixa de ser-ho perquè apareixen nous elements que fan canviar les estratègies.

Ens cal serenor; ens cal tranquil·litat i saber convertir els problemes i les dificultats en noves iniciatives i noves estratègies que ens permetin guanyar la llibertat en un futur no massa llunyà.