El govern espanyol del PP sotmet Catalunya a una discriminació humiliant i inacceptable

Mentre les comunitats autònomes espanyoles rebran el FLA sense més limitacions que la quantitat que Madrid els vulgui pagar, Catalunya es veu sotmesa a una discriminació negativa condicionant el cobrament del FLA als capricis del tàndem Rajoy-Montoro.

Aquesta situació equival a una intervenció pura i dura dels comptes de la Generalitat de Catalunya per part del Govern espanyol.

Feia dies que es veia a venir que el govern espanyol estava preparant alguna barrabassada contra Catalunya. Cada vegada que el ministre Montoro parlava del FLA, ho feia insinuant que calia  assegurar que els diners que es pagarien a Catalunya no servirien per pagar vel·leïtats independentistes, evitant concretar quan es pagarien els diners. Amb la seva arrogància cínica Montoro deia que estaven estudiant la manera de assegurar-se el bon ús dels diners que envien a Catalunya, donant per suposat que la Generalitat administra malament els diners que rep de Madrid.

La guinda del pastel la vàrem tenir divendres passat quan la Sra. SSS (Soraya Sáenz de Santamaria) vicepresidenta del govern espanyol i becària del president del govern, divendres passat anunciava cofoia que els catalans seriem discriminats respecte de la resta de comunitats autònomes atès que els comptes de la Generalitat estarien sotmesos a un estricte control i a un seguiment  mensual per assegurar que no eren utilitzats per qüestions que fossin contràries a les lleis o la Constitució.  Les finances catalanes doncs han estat intervingudes pel govern central fins que “Catalunya deixi de ser un risc per  a l’interès general”  i es justifica aquest risc per les declaracions públiques dels governants de Catalunya i per la baixa qualificació del deute català per part de les agències de ràting.

Un atropellament més del PP a Catalunya. Una humiliació inacceptable als catalans que som la segona comunitat que més contribueix de tota Espanya. Una revenja amb tota regla contra aquells que votem independència. Un atac a la Generalitat, als seus funcionaris i als servidors públics que com a conseqüència de la decisió d’aquests “trileros” espanyols veuen com es posa en risc el cobrament de les seves nòmines el propers mesos. Una indecència pròpia de gent dolenta, de gent malalta, i de gent incompetent.

Montoro posa tota una sèrie de condicionants per poder rebre uns diners que són nostres, i el conseller Mas Colell  es qüestiona l’objectiu últim d’aquestes mesures que segons ell, no és altre que provocar el col·lapse econòmic de la Generalitat. Mas Colell ha afegit que “la Generalitat ja està intervinguda, no sé que més volen...” i ha negat qualsevol manca de transparència del Govern català.  Demà al mig dia, el president Mas ha convocat una conferència de premsa per parlar d’aquesta situació. Veurem que diu.  

No soc jurista però em pregunto sobre la constitucionalitat d’aquesta mesura. El govern espanyol pot discriminar negativament a una comunitat autònoma? Semblava que un dels motius pels qual no es podia  accedir a que Catalunya tingués un concert econòmic a l’estil dels bascos, era precisament per que trencava l’uniformisme de les comunitats que estan dins de la LOFCA, i això no era constitucional. I al revés ho és? tractar amb discriminació negativa als catalans és constitucional?  Si és així, aquesta Constitució és la Llei de l’embut...

Finalment comentar que la premsa internacional ja s’està fent ressò d’aquest nou atac del govern espanyol a Catalunya. Així el diari econòmic francès “La Tribune” explicava en un article que el govern espanyol intenta asfixiar el govern català per tombar la majoria independentista.

Amb la que està caient algú s’explica d’alguna manera mínimament coherent que Juts pel Sí i la CUP encara no tinguin un acord de legislatura?   

No a la CUP; per tant noves eleccions al març

Catalunya no pot estar sotmesa a les exigències d’una organització sense sentit d’Estat.

La CUP amb 10 diputats pretén tenir un protagonisme que no li correspon en funció de la seva representativitat.

S’ha acabat el bròquil. Durant quasi dos mesos els catalans hem estat pendents de la CUP esperant que aquesta formació política s’avingués a la investidura d’Artur Mas com a president de la Generalitat. A mesura que passaven els dies els catalans hem anat comprovant com en lloc d’apropar postures, la CUP s’allunyava d’un acord per la investidura. Tot va començar a torçar-se dilluns de la setmana passada quan el Parlament de Catalunya va aprovar una Resolució que marcava l’inici de la desconnexió amb Espanya. Semblava que l’aprovació conjunta d’aquesta resolució obria la porta a un acord d’investidura, però el mateix dilluns ja vàrem veure que les coses no anirien per aquí atès que la CUP va anunciar el seu vot negatiu. Tanmateix l’esperança tornava a renéixer dimarts  quan el diputat  Baños de la CUP li va dir al president Mas “torni dijous Sr. Mas”. Semblava com si insinués que la votació de dijous podia canviar de sentit. Va arribar dijous i la CUP es va mostrar novament intransigent amb la figura d’Artur Mas president de la Generalitat malgrat els oferiments d’aquest proposant sotmetre’s a una moció de confiança al juliol de l’any que ve i dividint les responsabilitats de la presidència de la Generalitat en tres vicepresidències a l’estil del que havien estat els tripartits de Maragall i Montilla.

Per acabar-ho d’adobar, aquell mateix dijous la CUP va donar a conèixer un document titulat “Fill a l’agulla” en el que exposava les seves condicions mínimes per investir Mas president de la Generalitat. Una cinquantena de mesures, moltes d’elles no assumibles per ningú que tingui cinc dits de front i un mínim de sentit d’Estat. La CUP ha volgut actuar com si hagués guanyat les eleccions del 27S quan, no ho oblidem, és l’últim partit en escons i vots, dels que van obtenir representació al Parlament. Sent el pitjor partit en escons i vots, volen vetar al candidat de qui ha aconseguit més  escons i més vots, i a més volen condicionar l’estructura política, social i productiva del país d’acord als seus principis anticapitalistes, que la majoria de catalans no han votat. Tot un despropòsit.

Però en la línia dels despropòsits la CUP no va sola. En aquesta línia cal destacar el paper poc clar del líder republicà Oriol Junqueras, que sempre que ha pogut ha intentat evitar donar el seu recolzament públic a Artur Mas. Els republicans estan jugant a “la puta i la ramoneta” perquè en el fons ja els va bé que la CUP veti Mas; de ben segur que Junqueras creu que si Mas es veu obligat a fer un pas al costat el més situat per assolir la presidència de la Generalitat és ell.

Ara resulta doncs que ERC, que està en la candidatura de “Junts pel Sí”, informalment  es despenja de la candidatura per actuar de mediador entre la CUP i Convergència, pressionat a ambdós partits per tal que arribin a un acord. Plantejat així, i vista la postura intransigent de la CUP sembla obvi que el que ERC persegueix no és altre cosa que obligar al president Mas a fer un pas al costat per obligar-lo a tenir que acceptar un candidat de consens.

No em queda clar quin és el paper que està jugant Raül Romeva en tot aquest conflicte, però tampoc el veig defensant la candidatura de Mas amb la força i el convenciment que caldria. Tan Romeva com Junqueras amb el seu titubeig i els seus dubtes donen a entendre que caldria un candidat de consens diferent a Mas, recolzant doncs la postura intransigent dels cupaires.

Per la seva banda, l’ANC tampoc està jugant en tot plegat un joc net. Sota una pàtina de suposada imparcialitat l’ANC està pressionant “Junts pel Sí” i la CUP per tal quearribin a un acord, però obvien que fins ara els únics que han fet concessions és “Junts pel Sí”, mentre que la CUP no n’ha fet cap. Cap ni una. Des que hi ha el nou lideratge, és evident que l’ANC ha perdut la seva transversalitat, i amb ella la seva capacitat d’influència a la societat catalana. L’ANC amb els nous lideratges ha passat a ser, com el diari Avui, o com altres entitats menors, un reducte d’un esquerranisme independentista i caspós que el que busca és que la Generalitat tingui un president independentista i d’esquerres. Però vet a qui que això, els catalans no ho van votar el 27S. En el cas de l’ANC he de dir amb tristor, que els catalans hem perdut una gran líder populista, per tenir una presidenta del Parlament que ja veurem si dona la talla. La substitució de Forcadell al front de l’ANC ha estat el nyap més gran fet per aquesta entitat des de la seva creació. 

Em queda Òmnium: poc a dir. S’han diluït també d’una manera evident, fins el punt que avui no pinten res en el procés que estem vivint els catalans. Es nota com les directrius imposades per ERC han arribat també a Òmnium.

D’aquí a uns anys la història explicarà com uns quants catalans mediocres van ser capaços d’acabar a un procés d’independència que havia arribat a il·lusionar a tanta gent. Són les misèries de la política.  

Elements de l’esquerra independentista catalana li volen fer el llit al president Mas

S’intenta donar la impressió que la CUP ha mogut peça i ara li toca al president Mas fer un pas més per aconseguir la investidura d’un president de consens de la Generalitat

Si la valoració que fan els ciutadans dels líders polítics de Catalunya situa a Anna Gabriel, Antonio Baños, Joan Coscubiela o Lluís Rabell per sobre d’Artur Mas, és que el país està malalt

Fa pocs dies escoltava a la tertúlia política de “El Punt Avui Televisió” com un periodista d’aquest Grup de comunicació insinuava que potser si que el president Mas hauria de fer un pas al costat per intentar cercar un candidat de consens a qui investir president de la Generalitat, i això ho contraposava amb els esforços que havia fet la CUP per intentar un acord d’investidura amb “Junts pel Si”. El mateix mitjà es preguntava el cap de setmana passat en una enquesta als seus lectors “Quin candidat alternatiu a Mas creieu que seria una bona opció?”. Tot plegat evidencia com aquest mitjà de comunicació manifesta obertament les seves preferències en favor d’un candidat a la investidura diferent al president Mas.

I això no tindria més importància si ells es declaressin obertament partidaris de Oriol Junqueras o per no personalitzar, d’Esquerra Republicana, però és del tot inadmissible  que ho vulguin fer sota l’aparença d’una suposada imparcialitat, que per altre banda se’ls veu a la llegua que no existeix. Són del tot parcials, i ho són amb aquesta mena de posat pròpia del covards quan es disfressen amb una pell de corder. I això, aquesta manera d’actuar tan rastrera, és el que em sembla indignant.

Per acabar-ho d’adobar, el diari esmentat publicava en la seva edició de divendres un article en el que es valorava la última enquesta del CEO donada a conèixer aquesta setmana passada. L’article mostrava com Els líders més valorats a Catalunya després de les eleccions del 27S eren per aquest ordre: Anna Gabriel (CUP) amb un 5,82 seguida per Antonio Baños (CUP) amb un 5,62. El tercer lloc l’ocupava (com no) Oriol Junqueras que també aprovava amb un 5,38. Fins aquí els aprovats. Entre els suspensos el millor situat era Joan Coscubiela  amb un 4,62. Seguit de Lluís Franco Rabell amb un 4,4. I en el sisè lloc ens trobàvem  al president Mas amb un 4,22.

Algú es creu que Anna Gabriel, Baños, Coscubiela i Rabell pugin ser més valorats que el president Mas? És del tot impossible. Només es podria entendre si el país s’hagués tornat boig o els catalans estiguéssim tots malalts. Atenguem-nos a la realitat: Junts pel Sí en les passades eleccions del 27S va obtenir 1.628.714 vots, que representen un 39,59% dels vots, mentre que la CUP va obtenir 337.794 vots que equival a un 8,21% dels vots. Per tant comparant aquests resultats amb l’enquesta (feta només 10 dies després de les eleccions)  és dedueix que aquesta valoració dels líders només seria possible si la mostra sobre la que es va elaborar l’enquesta estigués formada per un tant per cent molt elevat de votants de la CUP. Per arribar a aquesta conclusió no cal ser massa espavilat, és tracta tan sols d’aplicar el sentit comú.  De fet és la constatació del que afirmen els detractors de les enquestes en el sentit que si en una enquesta vols obtenir determinats resultats només cal preparar la mostra de la manera que et convingui.

Estem doncs davant d’una situació perversa pels interessos dels catalans que desitgem la independència, atès que hi ha uns quants espavilats que aprofitant que el vent ens porta cap a Ítaca ells volen que la tripulació que ens hi porti no sigui la que les urnes han decidit, sinó la que a ells els convé per motius ideològics. I després expliquen que ells s’estimen molt Catalunya.

Convé que la CUP tingui clar que la democràcia exigeix que Mas sigui investit president de la Generalitat. O això, o noves eleccions. I el mateix cal explicar-ho a l’ANC que últimament sembla com si no hi toquessin vores. Han perdut la transversalitat que tan bé havia defensat Carme Forcadell, i han optat per una “neutralitat” falsa que deixa ben evident quines són les seves veritables intencions. Una ANC en hores baixes presidida per algú que tampoc sembla entendre que quan es guanya folgadament unes eleccions, la democràcia obliga a respectar la voluntat majoritària del poble

Si el procés cap a la independència descarrila, no serà la primera vegada que una part de l’esquerra independentista casposa en tingui la culpa. A l’any 1937 ja va passar, a un altre nivell, quelcom de similar amb les disputes entre el PSUC, el POUM, la CNT i d’altres. Quin país de mediocres encegats per una ideologia que portada a nivells irracionals és capaç de trobar normal que qui ha guanyat les eleccions amb molta claredat no sigui investit president.

Avui és un dia molt trist

La CUP demostra la seva ceguera estratègica i la seva obcecació vetant al president Mas

Catalunya corre el ris de perdre una oportunitat històrica per assolir al independència

Avui s’ha celebrat al Parlament de Catalunya el segon debat d’investidura després que el celebrat entre dilluns i dimarts passats va resultar estèril des del punt de vista de la investidura del president de la Generalitat. El NO de la CUP i el seu “torni dijous, Sr. Mas” no eren res més que paraules buides, atès que tot i que el president Mas els ha proposat sortides noves molt similars a les que ells havien demanat aquests dies enrere, no hi ha hagut manera de trencar l’enroc permanent en que es troba la CUP. El Sr. Mas ha tornat dijous, però la CUP ha mantingut el seu obsessiu i malaltís NO.

Dilluns passat el Parlament de Catalunya va aprovar una Resolució en la que es comprometia a endegar el procés cap a una república catalana i s’instava al govern de la Generalitat a fer, en el termini de pocs mesos, les lleis necessàries per poder donar contingut a l’Estat propi. També es deia que no es considerava al Tribunal Constitucional (TC) competent en els temes relacionats amb Catalunya, i s’instava al govern de la Generalitat a obeir exclusivament el mandat emanat del Parlament de Catalunya. Doncs bé, tot això se n’ha anat a norris per culpa d’un partit, la CUP, que no ha estat capaç de superar la primera prova del 9 respecte a la seves prioritats. En lloc de posar Catalunya per damunt de tot han decidit posar un obsessiu NO a Mas per sobre de la independència de Catalunya., postura aquesta molt difícil d’entendre per una persona que estimi Catalunya, i entengui l’absoluta necessitat d’assolir la independència.

Un No a Mas, que en realitat és un NO a Catalunya, un NO a la independència. Un NO a un milió sis-cents mil catalans que varen votar a “ Junts pel Sí” (JxS) el passat 27S. Un NO en definitiva a la pròpia Resolució que dilluns al matí va aprovar el Parlament de Catalunya a proposta de la pròpia CUP i de JxS. S’agafi com s’agafi, no hi ha manera d’entendre-ho. Deia que és un NO a la Resolució perquè és ben sabut que tot i que està aprovada, un govern en funcions no la pot desenvolupar. Les conseqüències del vot negatiu de la Cup a la investidura del president Mas, són un error històric que els catalans podem pagar molt car.

I mentre que aquí, nosaltres solets ens tirem trets als peus, mentre nosaltres mateixos posem traves a la independència,  el govern espanyol tira pel dret sense cap oposició per la part catalana. Ha presentat  recurs d’inconstitucionalitat davant del TC, contra la Resolució aprovada al Parlament que òbviament ha admès a tràmit, i a més ha comunicat que cometran delicte de desobediència a la presidenta del Parlament, al president Mas, als consellers en funcions i a la Mesa del Parlament en un acte que és tota una amenaça a aquestes persones. La Resolució ha quedat doncs sense cap valor “formal”

Per acabar-ho d’adobar la fiscalia ha demanat als Mossos d’Esquadra que denunciïn aquells indicis de sedició i rebel·lió que puguin observar a Catalunya. Aquesta petició afecta a persones no aforades, és a dir, alts càrrecs del govern, funcionaris o particulars que hauran de mesurar amb peus de plom les seves actuacions.

I mentre tot això passa, aquí anem desfullant la margarita, discutint si són verdes o són madures. Certament els catalans som una gent molt peculiar. Ens passem tres segles intentant assolir la independència i quan la tenim a tocar nosaltres mateixos malmetem  la millor ocasió que la història mai ens ha deparat. 

Decepció doncs per que estem a punt de malbaratar la millor ocasió que mai ha tingut Catalunya  per assolir la independència; decepció per que no he detectat les idees clares ni a Òmnium ni a l’ANC. Ara han convocat una concentració al Parlament per aquest cap de setmana, reclamant unitat, quan realment el que cal és reclamar que la CUP deixi de fer el ganso d’aquesta manera; que se’n adonin del moment històric i que estiguin a l’alçada de les circumstàncies i al servei de Catalunya.

No veig prou convenciment ni fermesa suficient  en les entitats sobiranistes per la defensa a ultrança de la candidatura del president Mas. He sentit comentaris “home.. post ser si que Mas hauria de fer un pas al costat..” Aquestes postures, alimenten la bogeria obsessiva de la CUP i no són gens democràtiques. Torno al que he dit al començament: no és democràtic que aquells que han obtingut tres-cents mil vots vetin al candidat d’aquells que n’han obtingut un milió sis-cents mil. I entre les persones en les que detecto questa manca de fermesa i de convicció  defensant la candidatura del president Mas, hi ha un personatge molt significat: el Sr. Oriol Junqueras, que en lloc de defensar obertament al candidat de JxS fuig d’estudi cada vegada que li pregunten per aquesta qüestió. Vull pensar que al president Mas no li estan “fent el llit” des de la seva pròpia coalició.