dilluns, 30 de març del 2015

ERC sota el control dels de l’espardenya


Els que van fer president de la Generalitat a Montilla són els que ara no volen una llista unitària
 

Alfred Bosch, candidat d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona ha reobert el meló de la llista unitària pel 27S, però ràpidament ha hagut de rectificar pressionat pels seus companys de partit que prefereixen una Catalunya dividida i sotmesa als interessos espanyols, abans que una Catalunya independent.



Aquest cap de setmana  hem pogut comprovar que a ERC no tot són flors i violes. Per sobre d’una aparent calma hi plana una divisió interna entre dues maneres oposades d’entendre el camí que ens ha de dur a la independència. Per una banda hi trobem a aquells que veurien lògica i positiva una llista unitària de país, constituïda per totes les forces independentistes que concorrin a les eleccions del 27S, i per l’altre els partidaris de marcar paquet, intentant diferenciar-se en tot allò que puguin d’un partit “contaminat” com Convergència. Són els que encara no han entès que les eleccions del 27S no les ha de guanyar cap partit, sinó Catalunya.

Rialles però diferències 
Els partidaris d’aquests segona opció són els que jo denomino els de l’espardenya o l’americana de vellut, com prefereixin. Són suposats “progres” d’esquerra, que de tant progres que són, en el seu dia van ser capaços de de fer president de la Generalitat a José Montilla, i que tenen una concepció negativa de la vida: no es tracta de guanyar ells, sinó que el seu objectiu prioritari és que no guanyin els altres. Només des d’aquesta perspectiva es pot entendre que un partit com ERC fos capaç de fer president de la Generalitat a un espanyolista mediocre com Montilla abans que Mas. Actitud aquesta més pròpia de perdedors i ressentits que no pas d’autèntics patriotes catalans.  

I aquesta actitud pròpia del ressentiment d’alguns directius d’ERC és la que ha obligat al candidat republicà a l’alcaldia de Barcelona a rectificar unes declaracions seves en les que, en una entrevista a Catalunya Ràdio, reconeixia que ERC estava oberta a parlar després de les eleccions municipals de maig amb aquelles forces independentistes com ara les CUP o Convergència, per vestir una llista única de país, que ens portés a la independència. No han passat gaires hores quan en un acte electoral Alfred Bosch s’ha vist obligat pel seu partit a menjar-se les seves paraules i a dir que la llista unitària era un tema tancat que ell en cap cas volia reobrir. Segur que aquesta rectificació perjudicarà les expectatives electorals de Bosch, atès que la gent haurà constatat que està en mans dels seus companys de l’espardenya dins d’ERC. 

És una llàstima que un partit com ERC que històricament ha estat el bastió més important de la independència a Catalunya, a l’hora de la veritat traeixi les seves pròpies conviccions i les seves essències que tenen les arrels en aquells difícils  temps de la fundació del partit. Tant de bo que hi hagi algú amb seny dins del partit que sigui capaç d’entendre que si la independència fracassa, ERC haurà traït la seva història, els seus principis, però sobretot a Catalunya i als catalans.

El 27S no són unes eleccions qualsevols; són unes eleccions com mai hi ha hagut a Catalunya, en les que hem de ser capaços d’explicar-li almón d’una manera clara i sense ambigüitats que els catalans volem ser independents. I està molt clar que la millor manera d’aconseguir aquesta fita és mitjançant una llista única que aglutini a tots els partidaris de la independència de Catalunya. No són unes eleccions normals. En aquestes eleccions els guanyadors no han de ser els partits polítics que hi concorren sinó com deia més amunt, el guanyador ha de ser Catalunya. Només si guanya Catalunya podrem tenir possibilitats d’assolir la independència. Convergència, ERC o les CUP per separat no podran assegurar la independència encara que guanyin les eleccions.

I avui això encara no s’entén. A ERC encara hi ha persones que prefereixen que Catalunya hi perdi si ells no poden dirigir el procés. Són gent que basa la seva ideologia política en el ressentiment, que posen el seu ego pel davant de la voluntat dels catalans, que diuen estimar Catalunya quan en el fons el que més s’estimen és a ells mateixos. És per això que la gent sensata d’ERC ha de ser capaç d’identificar a aquests personatges i allunyar-los de la línia de decisió del partit. Es digui el que es digui la fórmula que assegura millors resultats és la de la llista unitària. Qualsevol altre plantejament divideix el vot i resta possibilitats als partidaris de la independència.   


Avui s’ha signat el preacord del famós full de ruta cap a la independència. Malauradament no es diu res d’una candidatura unitària. Confiem pel bé de Catalunya i per l’èxit del procés independentista que es pugui rectificar a temps i finalment guanyi Catalunya!     

dimecres, 25 de març del 2015

Espanya ens estima


Les xarxes socials s’omplen de comentaris vexatoris contra Catalunya i els catalans


El ministre de l’Interior Jorge Fernández Diaz no mou fitxa contra els autors dels insults fins que no s’ha sentit prou pressionat pels mitjans  



Cada dia que passa rebem més mostres d’amor des d’Espanya. Aquests declaracions varen començar fa ja algun temps: el diari ABC al desembre de l’any passat va organitzar una campanya titulada: “Yo tambén quiero a Catalunya”, en la que els ciutadans espanyols havien d’exposar els motius pels quals estimaven a Catalunya. De més de 46 milions d’habitants que té Espanya, a dia d’avui han recollit 549 missatges, és a dir 12 espanyols de cada milió diuen estimar a Catalunya. En termes matemàtics diríem que l’amor dels espanyols vers Catalunya tendeix a “zero”. 

Un mes abans, el diari El País publicava un article amb el títol “Nos preocupa Catalunya porque la queremos” signat per algunes signatures “il·lustres” com ara el catedràtic Rafael Calvo Ortega o l’expresident de la Junta de Castella i Lleó Demetrio Madrid, entre d’altres personatges en el que venien a culpar de tots els mals a “les tensions  nacionalistes” i per tant tot i admetre que “ells” haurien comés algun error, el transcendent era que “Catalunya no puede ser arrastrada por nadie hacia posiciones irreconciliables”. És a dir, els culpables de tot som els catalans.

En una reunió del PP feta a Barcelona a l’octubre del 2012, la secretaria general del partit, la Sra. de Cospedal va tenir la barra de dir “A pesar de lo que algunos dicen, el PP quiere mucho a Catalunya y a los catalanes”. Podria continuar buscant a les hemeroteques manifestacions d’amor a Catalunya fetes tant pels líders del PP com per algun personatge de la vida política i econòmica espanyola, però no cal fer-ho. Malauradament ahir vàrem tenir una mostra evident del molt que ens estimen des d’Espanya. 

Com és sabut, un avió de la companyia alemanya Germanwings que feia el trajecte Barcelona Düsseldorf, es va estavellar ahir al matí en una zona muntanyosa dels Alps francesos i els 150 ocupants de l’aparell var resultar morts. La notícia ha corprès a molta gent a mesura que s’han anat coneixent detalls dels ocupants de l’avió com el d’uns nens alemanys que retornaven a casa amb els seus mestres després d’haver fet una estada d’una setmana en un institut de Llinars del Vallès, entre moltes altres situacions colpidores.

El sentiment se condol ha empès als ciutadans de Catalunya a fer minuts de silenci en moltes poblacions, i fins i tot la vicepresidenta Ortega es va desplaçar ahir mateix als Alps per seguir de prop el rescat dels cossos i avui ha estat el propi president Mas qui ha anat al mateix lloc per seguir els treballs de rescat. Alguna emissora de ràdio també ha anat als Alps per transmetre des del lloc del accident el conjunt de notícies que s’anaven succeint de manera ininterrompuda. També les autoritats alemanyes i franceses així com les espanyoles s’han presentat al lloc dels fets per seguir des d’allà els esdeveniments.

Mentre tot això passava, les xarxes socials, i en concret Twitter, anaven plenes de comentaris al voltant de l’accident, i alguns d’ells procedents de ciutadans espanyols que manifestaven la seva alegria pel fet que morissin ciutadans catalans en l’accident. La catalanofòbia ha fet acte de presència a les xarxes socials de manera que una vegada més s’ha posat de manifest l’amor que els espanyols tenen per Catalunya. Fins i tot, el ministre de l’Interior, el Sr. Jorge Fernández Diaz ha hagut de reaccionar forçat per les circumstàncies. Aquet matí sobtava que tenint en compt la celeritat que el ministre havia mostrat en la defensa de la honorabilitat d’algun membre del PP ofès a les xarxes socials, no mogués fitxa davant dels comentaris vexatoris cap a Catalunya i els catalans. La pressió mediàtica l’ha obligat finalment al ministre a fer un comunicat dient que s’intentaria identificar als autors dels insults.


I tot això, de tant que Espanya ens estima...        

divendres, 13 de març del 2015

Es trenca la fase de monotonia en la que havia caigut el procés sobiranista


Una enquesta del CEO i un acord estratègic sobre el full de ruta,  tornen a esvalotar el món sobiranista


Duran Lleida és un autèntic destorb pel procés d’independència



Portem un seguit de setmanes baixos de moral com a conseqüència dels entrebancs sorgits bàsicament entre Convergència i ERC, i dels pals a les rodes que Duran Lleida posa sempre que pot, en contra del procés. Que ICV s’hagi apartat del pacte pel Dret a Decidir, tot i que no és un mal menor, tampoc ha generat excessiva preocupació. De fet ja s’hi contava amb que els “ecosocialistes” abandonarien el vaixell de la independència. Era de sobres sabut que passaria, i l’únic interrogant era el quan. 

L’enquesta que avui ha fet pública el CEO posa de manifest que el conjunt CiU-ERC ja no tindria la majoria absoluta en el Parlament. És cert que les úniques enquestes que valen són les del dia de les votacions, però també és cert que més enllà de l’exactitud de les dades, les enquestes marquen tendències, i en aquest sentit cal acceptar que per primer cop en molt de temps, es nota un cert estancament, per no dir davallada, de les expectatives de vot de les forces sobiranistes.

Què ha passat? Molt senzill: que tot l’esforç que ha dut a terme ERC (juntament amb d’altres partits espanyolistes) per desgastar al govern de CiU ha donat resultat. El problema és que aquest desgast del govern català no ha servit per engreixar a ERC en la quantia que ells esperaven, sinó que l’engreixament ha estat més aviat minso i allò que abans era una majoria absoluta folgada, (entre CiU i ERC sumaven 71 escons dels 68 necessaris), ara s’ha convertit en una majoria del tot insuficient (segons l’enquesta del CEO feta pública avui i considerant els valors màxims de les forquilles de cada partit, s’assolirien 63 escons dels 68 necessaris). És a dir 8 escons menys, deguts sens dubte a la vergonyosa baralla entre els dos partits.  Allò que tantes vegades he denunciat des del blog: alguns han prioritzat els seus interessos personal i/o de partit per sobre dels interessos de Catalunya

Aquesta realitat ha fet reaccionar al partits polítics sobiranistes, que aquesta mateixa tarda s’han afanyat a fer públic un comunicat en el que senyalen que han arribat a un acord pel que fa als punts bàsics del full de ruta que ens ha de portar a la independència. Aquest full de ruta ha estat pactat entre Convergència, ERC, EUiA, MES  i les entitats de la societat civil ANC, OMNIUM i l’AMI. Es preveu que es signi oficialment a finals de març, i s’espera que s’hi pugui afegir la CUP.

La incorporació d’Unió sembla força més problemàtica, per que el seu líder Duran Lleida va per un altre camí. Cada dia sembla més evident que aquest botifler està seguint les instruccions que li ha donat la seva amiga, la becària de Rajoy, en el sentit de posar totes les traves possibles al procés sobiranista català. Són conegudes les seves manifestacions freqüents en contra del procés; també han proliferat els seus atacs a ERC en l’intent de boicotejar possibles acords entre ERC i Convergència. Fa pocs dies s’ha  conegut que el Sr. Duran ha inscrit en el registre de partits un nou partit “Construïm” és el nom, que li servirà de plataforma en cas que al final no pugui controlar a algunes veus d’Unió que s’han declarat  obertament independentistes

Tot plegat hauria de servir per que el sobiranisme recuperés una mica la seva empenta i la il·lusió perduda. Caldria que ERC se’n adoni que la seva estratègia no és bona per la independència, i seria encara millor que entenguin que només des d’una unitat tan àmplia com sigui possible es podrà aconseguir l’èxit.


Les eleccions plebiscitàries del dia 27 de setembre no les han de guanyar els partits; les ha de guanyar Catalunya; les hem de guanyar els independentistes, sigui quina sigui la nostra tendència política.   

dimarts, 3 de març del 2015

Al noi de la bicicleta se li ha acabat veient el llautó


ICV aposta per una Catalunya lliure i sobirana però dins d’una Espanya “plurinacional”


En el fons, ICV  i UDC (Joan Herrera i Duran Lleida) advoquen per un model idèntic: Consagrar Catalunya com una colònia espanyola  



Joan Herrera al final ha tingut que descobrir les seves cartes, i la veritat és que no ha estranyat a ningú que hagi jugat “de farol” atès que el final de la partida estava molt clar des del primer dia. Herrera, amb el suport dels seus incondicionals ha estat obstaculitzant el procés sobiranista des del primer dia. Posant pals a les rodes, condicionant els acords entre els partits unionistes, atacant al president de la Generalitat., etc. El súmmum de la seva ironia ha quedat clar avui quan el propi Joan Herrera ha tingut la barra de dir que el 27S no es decideix la independència de Catalunya, sinó que el plebiscit del 27S serà “Mas si o Mas no”  

Herrera pot fer el que vulgui, allà els militants d’ICV. El greu és que hagi torpedinat el procés, fent veure que volia una cosa que en realitat no volia, i retardant amb les seves exigències els acords d’altres partits del tot sobiranistes. Tanmateix a ICV hi comencen a haver les primeres conseqüències d’aquesta manera de fer, i el fins fa poc Eurodiputat d’ICV, Raül Romeva  ha anunciat avui mateix que deixa el partit, per que des de la seva posició sobiranista no es veu capaç de defensar la nova postura oficial del partit. Decisió absolutament respectable, ètica i honesta que honora a Romeva.

De fet, assistim a allò que moltes vegades s’ha definit com la connexió entre els extrems. “Els extrems es toquen” diem a vegades, i en aquesta ocasió és ben bé així. La postura de Joan Herrera, en la pràctica, és idèntica a la de Duran Lleida. Tots dos volen el mateix, que en el fons no és altre cosa que voler que Catalunya quedi dins d’Espanya, amb quatre retocs per aquí i per allà, però que continuï sent una colònia espanyola en ple segle XXI. Qui havia de dir, fa tan sols un any, que el noi de la bicicleta i el de la suite al Palace, acabarien sucumbint als encants de  l’unionisme?

També sembla una mica rar, que a banda de Raül Romeva, no hagin sortit altres veus dins d’ICV per manifestar el seu disgust amb aquesta virada espanyolista del partit, i en aquest sentit estranya molt que Dolors Camats que en moltes ocasions s’ha mostrat partidària de la independència hagi acceptat, sense més, les imposicions de Joan Herrera.

Però, què dir de la traïció a les essències del PSUC?  ICV prové de la re fundació del PSUC, aquell partit que entre moltes altres decisions havia format part de l’Assemblea de Catalunya a l’any 1971, o havia participat en l’organització de l’11 de setembre de l’any 1976 sota el lema “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia!” El PSUC era un partit catalanista que avui estaria obertament en favor de la sobirania de Catalunya. Fins i tot en això existeix paral·lelisme amb en Duran Lleida, atès que la Unió Democràtica de Carrasco i Formiguera, també avui estaria a favor de la sobirania de Catalunya. Dos trajectòries similars d’uns personatges que per adquirir presència política i fer-se veure i satisfer els seus ego, no han dubtat a trair les essències  polítiques del seus respectius partits

De tota manera, i pensant en el 27S és bo que quan abans la gent es vagi traient les caretes. És bo que de cara a les eleccions tots tinguem clara la postura de tots els partits i les seves intencions; és bo que el vot sobiranista es concentri en aquells partits que defensin amb les màximes garanties aquesta sobirania, i que cap vot es perdi per no haver identificat a temps la autèntica vocació de cada un dels partits polítics.